--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 30 maig de 2010

Majunga..., una altre regal del mar.

La sortida de dissabte passat , amb molt bona mar i un dia esplèndid, a part de la excitant trobada amb aquests bons nois que son els peixos lluna, va tenir un altre punt remarcable. Com que el tram de costa que vàrem recórrer, entre Port de la Selva i Cala Galladera, es un tram molt exposat a la tramuntana, es converteix en una mena de cul de sac per a elements surans, un magatzem de restes de la civilització, francesa bàsicament. Entre tants plàstics, xancles, caixes de porexpan, envasos, ampolles, i un llarguíssim etcètera, els catalans del nord de vegades també envien alguna cosa interessant. Loulou va venir per aquesta via, fa poc vaig trobar una pilota de rugby, encara botida, del gloriós USAP de Perpinyà, campió de la darrera lliga francesa , i dissabte, a part de dos boies marines en molt bon estat, vàrem tornar carregats també amb un salvavides sobre el que hi havia retolat el que suposem que era el nom del vaixell del qual provenia. Deia MAJUNGA. El mot es d’una contundència sonora incontestable, evocador de tribus africanes, caníbals si m’apures, dels que conviden a seguir el fil.
Avui dia, seguir el fil vol dir buscar a Internet. La practica totalitat de les mes de 100.000 entrades proposades pel Google tenen relació amb la ciutat de Mahajanga, Majunga en francès, situada a la costa oest de Madagascar, de 130.000 habitants, el segon port mes important de l’illa, i amb un clima perfecte per gaudir d’unes vacances tropicals. Sembla raonable pensar que algú que te un molt bon record d’unes vacances allà, li ha volgut posar el sonor nom al seu vaixell. Afinant una mica mes, trobem que un tal Pascal Bernabé, que es el plusmarquista mundial en immersions profundes amb escafandre autònoma,i que ha baixat a mes de 350 metres de fondària, ha efectuat alguna de les seves immersions mes sonades des de un vaixell anomenat Majunga. El patró d’aquest vaixell, François Brun, també pertany a aquest selecte club d’immersionistes extrems. Ell mateix, fotògraf submarí, instructor i monitor, es una referència de la immersió d’alta tecnologia (TEK) a França, ha descobert pecis a mes de 100 metres de fondària, es coautor juntament amb Bernabé del llibre “Le guide de la plongée tek” i te dos pàgines web, www.plongeetek.com i www.francoisbrun.com, a on podem trobar fotos de les seves immersions per tot el mon, tot tipus de referencies interessants pels amants del submarinisme, i algun relat impactant, com el que fa Bernabé de la seva immersió record, amb explosió de timpà a 350 metres de fondària inclosa. Hem de reconèixer que s’ha de ser una mica especial per submergir-se amb un llast de 50 Kgs, carregat amb mes ampolles que un butaner, cap a un fons a on la foscor es total, el silenci, absolut, sabent que qualsevol error en la barreja de gasos que respiren pot resultar fatal, que a partir de certes fondàries, determinats síndromes nerviosos fan veure borrós i que el cos tremoli, tot seguint una corda que potser et porta a la mort, o cap a un esclat, que ell qualificà de lluminós, del timpà.
Bé, com que a més de tot això, el senyor Brun també te Facebook, li he enviat un correu proposant-li recuperar el seu salvavides. A canvi només li demano una foto del Majunga i una explicació de com ha pogut arribar el salvavides a Cala Galladera. Barato oi ?

dijous, 27 maig de 2010

Camins de ronda.

Els camins de ronda son una bona alternativa pel caiaquista quan la mala mar impedeix la navegació, o be, simplement, quan ens ve de gust canviar d’extremitats motrius. Te el seu interès observar aquells trams de costa, que normalment mirem asseguts al caiac, des de la perspectiva oposada, es una altra visió del mateix lloc, i es notori que diferents perpectives de la realitat enriqueixen la nostre percepció . La tercera dimensió seria la visió des de l’altre banda del mirall, sota l’aigua, allà a on els moviments son harmònics i ondulants, els sons no son estridents, a on els raigs solars penetren amb dificultat i acaben perdent-se a la foscor difusa.
Tenim al nostre abast un ric catàleg de trams de costa per triar, des de Punta Falconera, a Roses, fins a Colera, tenim tot un mon per davant, amb experiències impagables, un descans asseguts al banc de la Font del Lledó, les coves de Cap Norfeu i la visió del Gat des de dalt del penya-segat, espadats que fan fredar entre Cala Joncols i Cadaquès, cales de somni entre Port Lligat i el Cap de Creus, paisatges al•lucinògens entre Cala Portaló i Cala Prona, bunkers, fars, platges sol.litaries i d’altres no tant, cales naturistes, pins que fan ombra al mar, rierols que s’escolen a la sorra, troncs pàl•lids, varats a la platja desprès d’un llarg viatge des d’un bosc de ribera llunyà, el litoral puja i baixa, i nosaltres també, en un carrusel trencacames, ara veiem la panxa dels gavians i deu minuts desprès, el llom. Cap a l’horitzó, borrosos, els mercants i creuers, mes propers veiem els velers escorats fent bordos, visió que asserena l’esperit, obviarem els nostres enemics, llanxes i motos aquàtiques, que Poseidó maleeixi, i , perquè no, valorarem amb mirada experta i una punxada d’enveja el paleig d’un caiaquista.
Per definició, un camí de ronda es un corriolet, sense gaire intervenció humana, nomes la obvia, com que les petjades freqüents impedeixen el creixement de la vegetació i que les puntades de peu allunyen els rocs de mida incòmode, i que va resseguint el litoral per on el terreny ho aconsella. Darrerament però, des de l’administració s’han executat projectes destinats a fer determinats trams de costa mes assequibles als caminants. A Port de la Selva tenim dos exemples de dos models diferents d’intervenció, que tot i ser radicalment diferents, sorprenentment, els resultats no son decebedors. El primer es el que de la Cala Tamariua ens mena a la Cala Fornells, els treballs han consistit en allisar algun tram mes abrupte, i en algun lloc mes dificultós, formar graons repicant la pedra del terreny, sense introducció de materials aliens, respectant entorn, vegetació i recorregut ancestral. El resultat es que costa distingir quins trams han estat modificats. El segon exemple es el tram que va des de la Platja Gran de El Port de la Selva fins al cap de terme de Llançà. Aquí la intervenció es evident i no es dissimula, s’ha pavimentat amb una mena de sauló compactat, balises llumíniques de disseny encertat i alimentades fotovoltaicament ens indiquen el camí a la nit, els desnivells forts s’han salvat amb ponts de fusta i s’han col•locat bancs per gaudir còmodament del paisatge. Podem pensar que s’ha desvirtuat el que es un camí de ronda, però si considerem que el tram ja era urbanitzat, fins i tot un xic degradat, i que moltes persones que per raó de la seva edat, o de limitacions físiques, no podien passejar a la vora del mar, i ara ho poden fer amb comoditat, el resultat es mes que digne.
El que de digne no te res, es la part inicial del tram que ens porta des de Garbet fins a Colera. Resulta enfurismant que ens haguem de mullar els peus, ja que el camí passa per dins de l’aigua, perquè en el seu moment no es va voler molestar a la família Mateu- Suqué fent passar el camí per on tocava, per davant de la seva casa. I que l’Administració de l’Estat, que va fer la delimitació de la zona marítim terrestre, consentis en concedir-li aquest privilegi, amb tuf de feudal, per ser qui eren, resulta molt il•lustratiu de com s’han fet les coses en aquest país, i com de “exemplar” va ser la transició.
Bé, no ens fem mala sang, que estàvem fent una bonica passejada pel camí de ronda de Cap de Ras, molt còmode de caminar per l’escàs desnivell, i hem tingut el privilegi de tenir per nosaltres sols la Cala Bramant. Aquí els Mateu-Suqué no varen aconseguir els seus objectius, i quan ja tenien a la venda parcel•les de Cap de Ras, la indignació popular va aturar el projecte.
Quan la mar ens mostra tota la seva potencia, quan la tramuntana bufa amb força superior als dits d’una mà , les onades trenquen amb estrèpit i el vent ens sala els llavis, i els que nomes som aspirants a pagaies ens ho hem de mirar des de el camí, segurs a terra ferma veient els blancalls, els camins de ronda son una alternativa a tenir en compte, sovint sorprenent, com diumenge a Cala Murtra, a on vaig conèixer aquest senyor, ...o senyora.

dimarts, 25 maig de 2010

Cosetes que es diuen del Cap de Creus

Aquests dies s’han publicat algunes noticies sobre el Cap de Creus. Destacarem dues d’elles. La primera fa referència a la biodiversitat piscícola que tenim a les aigües marines del CdC. L’article s’ha publicat al diari de Girona i cita un treball de l’UdG, no fa cap aportació important, tan sols m’agradaria pensar que forma part d’una estratègia per declarar aquesta zona reserva marina. Evidentment respectant els usos tradicionals com la pesca artesanal que sempre hi hagut. Els primers interessats, si es fa ben fet, són els mateixos pescadors.

La segona notícia fa referència a un suposat projecte per la regulació terrestre de l’entorn del Far. Publicació del Periodico. Diuen que comportaria la construcció d’un aparcament a s’Alqueria, la desaparició del restaurant actual, i la posada en marxa d’un autobús llançadora des de s’Alqueria fins al far.
Com podem pretendre que la població estimi i conegui l’entorn natural, si aquest cada cop és més inaccessible?
Per cert, si voleu trepitjar per darrer o primer cop la part terrestre de les illes Medes, queda un mes perquè sigui prohibit l’accés lliure. D’aquí poques setmanes tan sols si podrà accedir amb finalitats científiques. Aprofitem-ho ara que podem!!!!

dilluns, 24 maig de 2010

Ja hi som tots!!!



Aquest llarg cap de setmana ha estat un petit boom estiuenc. La coincidència de Santa Rita el divendres i la pasqua granada de dilluns, combinat amb un bon temps, ha omplert els nostres pobles de visitants amb ganes de sol i platja.
Nosaltres hem aprofitat el temps palejant tot el que s’ha pogut i una mica més. Possiblement la distancia recorreguda ha estat al voltant del centenar de quilometres.
Navegant hem trobat vells amics i n’hem fet de nous. Hem descobert racons nous, roques antropomòrfiques i moltes més coses. Els bots (peixos lluna) ens han saludat amb l’aleta i s’han deixat gratar l’esquena, o s’han refregat l’aspre pell pel casc dels caiacs. El falcó peregrí dels Farallons del Golfet, s’ha emprenyat amb nosaltres, ens ha escridassat per haver-li torbat la classe de vol amb els seus polls. Nosaltres també hem volgut tornar cap a casa, quan al migdia, una processó de barques de gran potencia sortien dels ports i tenien pressa per arribar a no ser on.., i perquè no matinen?
El primer dia al matí es va fer un recorregut per les Medes i el Montgrí, el dia era magnífic i la mar va acompanyar. Una mar de fons de nord et feia estar amb una mica de tensió a l’entrar a les coves, però aquesta mateixa mar ens va oferir l’espectacle dels bufadors i ens va gronxar suament. A la tarda i amb solitari vaig anar-me’n fins Taballera. Navegar sol ajuda a relaxar-te i satisfà l’esperit.
El segon dia el recorregut ha estat matinal i per tota la mar d’Amunt. El mar era una bassa d’oli, nosaltres hem posat els caiacs per tots els forats que s’ha pogut. Finalment hem tornat a port carregats de boies i altres andròmines marineres. Les haurem d’anar a vendre al mercat de la puça de Castelló d’Empúries.
Finalment el tercer dia, la passejada ha estat per la mar d’Avall. De Roses a Port Lligat. Hem passat tot el dia, des de les set de mati fins les vuit del vespre, i s’ha fet curt. El matí s’ha presentat emboirat però una bona mar. De camí a Port lligat hem pogut veure grups de centenars de baldrigues sempre volant cap a sud i més tard, una setantena de flamencs que venien del sud es dirigien cap a la Camarga. Un becut ens ha assenyalat la porta d’entrada de Port Lligat. Al migdia hem pogut estar amb la família i els amics a la platja de la Pelosa. Finalment a la tarda, ens han quedat forces per fer una tornada saltant onades fins Falconera i surfejant fins la platja del Palangre.
Què més podem demanar???

divendres, 21 maig de 2010

Bots o peixos lluna a la mar d'amunt

Els exemplars que podreu veure són més petits
Si voleu aprofitar aquests dies per venir a palejar a la mar d'amunt us trobareu companyia.
Els bots (Mola mola) es troben aquests dies escalfant-se desprès de passar l'hivern a més de 400 metres de fondària. També els podreu veure molt facilment fent salts sobre l'aigua i caient de costat, fent uns esclafits sorollosos que tenen la funció de desparasitar-se.
Sort i a l'aigua!!!

dijous, 20 maig de 2010

Cetus LV (baix volum)

Finalment ahir dimecres va arribar la noticia tan desitjada, el cetus LV ja havia arribat, desprès de pràcticament un parell de mesos d’haver-lo encarregat ja estava a la botiga de Llança. La llarga espera era comprensible, es tracta del primer exemplar que hi ha a Catalunya. Quina emoció!, alguns pensareu quina bestiesa i quin risc d’adquirir un primer model....
D’entrada vull dir-vos, que desprès d’un any d’haver entrat en aquest món, m’he quedat ben “pillat”. La primera inversió l’he feta amb un seayak de Prijon, model super provat i un magnífic caiac d’expedició. Es comporta com un bon amic quan més el necessites. Amb mala mar, el tens al teu costat donant el millor de si mateix, fins i tot m’atreviria a dir que li agrada la mar picada. És molt noble, cosa que tranquil•litza.
Després d’aquest primer any de proves en aquest món del caiac, ara ha arribat el moment d’evolucionar i d’evolucionar cap un nivell, diguem-li “més tècnic”, aquesta és la voluntat...
A l’hora de comprar, hi ha molt per triar, pots passar-te moltes hores i dies mirant el que més et convé, però al final has de prendre una decisió. He mirat l’entorn més proper i un dels models que es veu és el Cetus, els que hi naveguen n’estan molt contents. Vaig tenir la sort de que en Pau Calero em va deixar provar el seu per la mar d’amunt. La diferència amb el seayak va ser notable, el que més em va captivar va ser la maniobrabilitat i la comoditat. Això va ser el que em va convèncer a fer el pas. Alguns experts m’havien dit que era una caiac una mica sobre-dimensionat per certes talles, la meva és mitjana, d’aquí a l’haver triat aquest model de baix volum, destinat a gent d’un pes mitjà-baix.
Si esteu disposats a llegir, us aniré narrant les sensacions que vaig tenint amb aquest “bitxo” i, si algú em troba per aquets mars de Déu i el vol provar, cap problema! Tan sols li costarà un birra en arribar al port.
El dimecres a la tarda el amics de SKKAYAK em van trucar per anar a fer el bateig de mar. Varem anar a la Farella, penseu que teníem una tramuntana 4-5, a l’arribar aixecava remolins d’aigua més que dissuasoris. Un cop li varem treure la funda i sense deixar-lo tocar a terra, va anar directe a l’aigua. Tan en Marc com en Pau es morien de ganes de provar-lo, però van ser exquisidament educats i em van deixar ser el primer de muntar aquets “bitxo” de 535 cm d’eslora i 54 cm de mànega. És un caiac d’una línea molt fina, extremadament estilitzat, d’aquells que enamoren a primera vista. Deixant l’estètica per un altre moment, sí que us he de dir que un cop vaig entrar em vaig sentir molt còmode, encaixat en una posició natural “no forçada”. He de confessar que amb el seayak, tot i ser còmode, a mi em produeix un cert dolor a la cama quan porto unes hores a cavall seu.

Al fer les primeres palades surt disparat com una llança. Amb aquestes dimensions, no pot ser d’altra manera. Faig els primers jocs de maluc i la resposta és ràpida, dreta, esquerra, tot bé. Ara un gir amb recolzament llarg, primer cap a un costat, ara cap a l’altre...., molt bé.
En Pau em preguntar com em sento, que he de respondre? Bé, però estrany, no estic gens avesat a portar caiacs d’aquest nivell tècnic, potser em sento una mica tens per tot plegat. Em proposa que sortim de la protecció de la Farella, mar en fora per anar a buscar les onades i el vent. Aprofitarem la mar d’avui per fer un primer test en condicions mediterrànies dures. Pensem que aquest caiac ha estat testat a l’Atlàntic i aquí es sensiblement diferent.
Si estigués sol, un mar així me’l miraria des de la costa, però avui es un dia especial, tot i estar a sobre d’un coet, al meu costat tinc dos dels millors caiaquistes de mar del país i això, dona molta tranquil•litat.
Anem sortint mar enfora i, les onades que tenen una “certa entitat”, se les enfila amb molta agilitat, sense punxar-les, m’agrada! La baixada de l’onada li noto una mica de fueteig de popa, premo les cuixes per amortir el moviment i s’estabilitza immediatament. Posteriorment enfilo una onada més grossa, la salto i un cop a l’altre costat aixeco el rem i el fueteig es torna a fer més patent, però sense anar mes enllà. De fet aquestes reaccions també les he notat amb el seayak, quan les onades son altes i de curta longitud. Ara potser els 54 cm d’amplada amplifica aquesta sensació però no es fa difícil el control.

Un cop ens trobem amb el tramuntanal, aquest pica per estribord i porta la proa cap a babord. Tot i la mar encabritada clavo el costa de babord i junt amb el paleig llarg, de mica en mica va fent el gir cap a estribord. En Pau em diu que aprofiti per girar a la part alta de l’onada. De sobte em ve a la memòria els llibres que he llegit on hi ha dibuixos d’aquesta maniobra. Un cop superat el punt de màxima resistència al vent, gira de forma àgil i ràpida, responent als moviments de maluc d’un novell com jo i més aviat fluix d’abdominals!
La tornada és amb el vent de popa, en Marc em crida i em diu que aprofiti per surfejar, miro de reüll cap enrere i espero un bona onada, la primera l’aprofito per posicionar-me correctament i, la segona començo a remar amb força abans de que m’aixequi la popa i així entrar amb velocitat màxima. Brutal! quina llança..., quina velocitat que agafa..., insisteixo, sóc un novell, però mai havia anat tan ràpid com ara.
Després d’haver repetit aquesta maniobra un parell de cops, demano als companys que el provin. Al mig del mar ens intercanviem els caiacs. Primer en Pau i posteriorment en Marc fan un tastet d’aquest nouvingut. Convidarem a que ens expliquin les seves primeres impressions...., continuarà.

Si amb aquesta mar picada i un pet de tramuntana un novell com tu no ha anat a l’aigua..., vol dir que estem davant d’un caiac molt estable” (Pau Calero)

dimarts, 18 maig de 2010

Toponímia de la costa. PORTBOU

A partir d’ara us anirem fent l’entrega de tot un seguit de imatges amb la finalitat de difondre la toponímia de la costa.
Esperem que us serveixi per anar identificant tots aquests accidents geogràfics, els quals tenen nom i una bonica historia al darrera.
En cas de trobar incorreccions o que ens hàgim deixat algun nom, us agrairíem que ens ho comuniquéssiu.
Avui fem l’entrega de la costa de Portbou.:
(Clicant sobre la imatge obtens una imatge de major qualitat per imprimir o guardar. L'ordre de les imatges és nord-sud)



diumenge, 16 maig de 2010

Tramuntana i pla B.

Desprès d’un parell de setmanes de pluja, cel gris i un grau d’humitat molt elevat, n’hi havia uns quants que enyoràvem la tramuntana, això sí, la tramuntana justa perquè deixi passar la llum del sol i s’emporti l’excés d’humitat. La senyora ha arribat i s’ha ensenyorit d’aquesta terra, la seva, i sembla que durarà uns quants dies.
No tots la rebem de la mateixa manera, amb això de la tramuntana cadascú de nosaltres hi tenim una relació personal i en alguns casos ben particular. Aquí podríem entrar en unes disertacions que no estan dins dels objectius propis del nostre blog, tot i que parlar d’ella, si que ho anirem fent en un futur..., és inevitable! Pertany a l’entorn i té una influència marcadíssima.

Els que l’esperaven amb impaciència eren els windsurfistes. El dissabte van emplenar la platja de la ribera de Port de la Selva per jugar amb les seves empentes i saltar les onades que genera.

A nosaltres ens va mantenir en sec i ens va donar temps per anar a collir fonoll marí. Ara el tenim marinant amb vinagre i sal i d’aquí quinze dies el podrem tastar. Va ser molt ràpid i fàcil de collir, amb pocs minuts teníem el cistellet ple. Una mica més laboriós és el triatge de les fulles, però realment en aquesta època tot ell està molt tendre i de fàcil manipulació. L’olor que desprèn és potent, esperem que quedi bo!

Sempre que tenim tramuntana hem d’aplicar el pla B, aquest pla consta d’arribar-se fins al riu Fluvià i anar a gaudir d’aquest entorn fluvial que queda arrecerat del fort vent. Passejar-hi, sol ser un regal pels sentits, molt especialment durant els mesos hivernals, en que cada racó és ple de vida i tot ell, en conjunt, és una postal d’un lirisme primigeni.
Ara que ha arribat el bon temps, tot va canviant, per un costat els ànecs han quasi desaparegut, petits grups de mascles de collverd és l’únic que es veu. Les fulles dels arbres ens amaguen la resta d’ocells típics del bosc de ribera, és aquí que hem d’aguditzar l’oïda i parar l’atenció als cants. Un cucut per aquesta vora, l’oriol en aquell canya, el pigot en les soques seques dels oms de l’altra vora, l’estol d’abellerols que s’ha refugiat en el pollancre i així, de mica en mica, vas veient de forma fugaç, tot el que per allí si mou. Els que si hem aparegut som els humans, m’ha semblat veure-hi més pescadors de canya, encara que aquesta gent la veus tot l’any. També comencen a fer-se activitats d’aigua, ara ja s’ha muntat l’escola de vela de Sant Pere i avuí la gola estava envaïda de cursillistes de windsurf i d’altres de vela. Hi ha d’haver lloc per tothom.

Avui fins i tot hem tingut una mica d’emoció, resulta que les darreres pluges han deixat un cabal generós i a la part alta en alguns moments s’havia de remar amb contundència, d’altra manera no podies avançar, al ser més estret la corrent tenia una velocitat entre 5-10 km/h, es feia estrany...

Amb l’excusa d’aquesta passejada, avui farem esment d’una planta subaquàtica anomenada Ruppia maritima. Aquesta espècie d’hidròfit es cada cop més rar a les nostres aigües degut a la contaminació i desaparició del seu hàbitat. Viu en aigües salobres (salmàstiques: localisme de Castelló d’Empúries ) ó salades, quan la veiem vol dir que l’aigua té aquest caràcter.

En el Fluvià, és un clar bioindicador de la salinitat de la part baixa d’aquest riu. La proximitat del mar i la porositat d’aquests sòls sorrencs, fa que ens trobem en un ambient estuàric, on l’estira i arronsa entre l’aigua dolça que baixa pel riu i la salada que entra del mar, és una constant al llarg de l’any. Com l’aigua salada és més densa, aquesta circula per sota, mentre que la dolça llisca per la superfície i es produeix una penetració cap a l’interior de la capa salada d’aigua anomenada falca salina. El proper cap de setmana que tinguem tramuntana us proposo de fer un exercici, es tracta d’anar a mesurar aquesta capa. Si us sembla bé, podeu apuntar-vos aquí sota, en l’apartat de comentaris.
Doncs la R. maritima té unes funcions molt importants. Per un costat representa un immillorable refugi pels alevins de molts peixos que entren a criar a les goles dels rius. Aquests alevins hi troben el refugi per protegir-se dels depredadors i a la vegada hi troben l’aliment en forma de petits invertebrats i fitoplàncton. Un altra funció que té és la de ser la base de l’alimentació de moltes aus. És consumida per aus aquàtiques com les polles d’aigua i fotges entre altres. Finalment podríem destacar una tercera funció, degut a la seva activitat vital, ajuda a eliminar el nitrogen i el fòsfor de l’aigua i mantenir l’aigua en unes excel•lents condicions, a més d’aportar-hi oxigen i fixar el diòxid de carboni. Moltes vegades els homes veiem aquestes plantes com a brutícia, sense anar gaire lluny i a tall d’exemple. Aquesta setmana un diari de Girona publicava la notícia de que l’ajuntament de l’Escala feia neteja del darrer tram del rec del Molí de l’Escala i, es queixaven de la deixadesa de l’ACA per no fer-ho. La vegetació de les vores, a part de les funcions que acabem d’esmentar també té les de fixar i consolidar l’estructura del marge, en aquesta època allí s’hi reprodueixen moltes plantes, aus, i insectes. No crec que sigui aquesta una forma gaire digna d’actuar, i menys des d’una administració pública. Això tan sols es pot fer des de d’ignorància i quan els ignorants ens governen, un país no pot avançar de cap manera.

divendres, 14 maig de 2010

El fonoll marí

El mes de maig és el moment de la màxima expressió de la flora mediterrània i avui ens toca parlar d’una de les plantes més conegudes pels mariners d’abans i de la gent que vivia a la costa, es tracta del fonoll marí Chrithmum maritimum. A la nostra costa ha caigut en l’oblit, tan sols els avis recorden el seu ús culinari i les seves propietats curatives.
Si navegues amb caiac segur que l’has vist. És una planta que no la trobaràs a cap altre lloc que no sigui la costa. Creix en els penya-segats del litoral, entre mig de les escletxes d’aquests roquissars, banyats pel sol impenitent, remullats pels aerosols procedents del mar i carregats de sals, batuts per la quasi sempre present tramuntana i que s’aferren a un terra empobrida de nutrients i que de tant en tant reben la pluja regeneradora que els hi permet subsistir. En resum, una soferta i molt ben adaptada planta costanera. En el tram de costa que hi ha entre les coves d’en Xamuixa i la d’en Xocolata, hi és omnipresent.
Des de temps immemorials, tenim referències del seu ús culinari, per exemple els romans i els grecs se la menjaven crua a les amanides i també era emprada per guisar les carns. A l’Escala s’ha usat com ingredient en la salaó de les anxoves, junt a altres herbes aromàtiques. També s’ha utilitzat per adobar les olives.
El lloc on encara es conserva el seu ús i fins i tot ha entrat a forma part dels plats més típics i refinats és a “ses illes”. Moltes cases particulars i darrerament en molts restaurants s’està usant de la forma més tradicional. Es tracta de consumir-la amb un marinatge amb vinagre i sal, acompanyant una amanida amb tàperes o amb un pa amb “domàtica”.
Ara, al mes de maig, moment en que les condicions de temperatura i humitat permeten que la planta faci l’estirada o creixement post hivernal, és el moment per collir-lo. Els brots són tendres i són aquest els que es mengen. A Mallorca, fins i tot hi havia l’ofici del fonoller, que era l’encarregat d’anar a collir-ne als penya-segats.
Té una bona concentració d’àcid ascòrbic, aquesta característica l'ha fet molt preuada per la gent de la mar, ja que era utilitzada per lluitar contra el maleït escorbut. Aleshores en els llargs viatges els vaixells portaven unes bones càrregues de fonoll marí o dit d’altra manera, de vitamina C.
La propera sortida amb caiac m’emportaré un cistell per collir-ne una mica i preparar-lo amb vinagre.
Salut i bones palejades per aquest cap de setmana de tramuntana.

dimecres, 12 maig de 2010

El rec del Cap de Creus

Imatge 3d de la caiguda en cascada al rec de Cap de Creus.

Que el Cap de Creus és excepcional salta a la vista, no cal ser cap eminència per notar que té quelcom d’especial.
En aquest post volem remarcar un dels darrers descobriments excepcionals que s’estan estudiant amb la intenció de poder-ho protegir de la depredació de la ma de l’home.
Es tracta del “Canyó (rec) del Cap de Creus”. Una formació que com el seu nom indica, té una morfologia semblant a un barranc o canyó de muntanya, en el món de la pesca esportiva també li denominen el “rec del Cap de Creus”.
La seva existència és coneguda des de fa molts anys pels pescadors, però no ha estat fins ara que s’ha pogut explorar des del punt de vista científic.
Sempre s’havia dit que aquests canyons s’havien format quan el nivell del Mediterrani era molt més baix, i que corresponien a antics cursos d’aigua que els havien generat per erosió. Actualment s’està especulant, de fet s’ha pogut comprovar, que també hi passen corrents d’aigua i d’una magnitud molt més gran que els cabals potencials dels seus antics rierols, aleshores el poder d’erosió també és més important. Les dimensions d’aquests “torrents en cascada”, per qualificar-los d’alguna manera, han arribat a 100 km de longitud i una amplada entre 3 i 30 km. Durant l’hivern del 2004-2005 es va poder mesurar un torrent que va fluir durant 40 dies. Per tenir clar la seva magnitud, equivalia a 80 anys de descarrega del riu Ebre al mar!
Aquests torrents que cauen cap al fons, es generen per la diferència de densitat de l’aigua. Resulta que a finals d’hivern es quan l’aigua és més freda, aleshores la seva densitat es fa més alta, i comença a caure per aquestes barrancades submarines. Amb ella arrastra de tot, i una bona part del que baixa, són nutrients que seran un bon adob pel fons marí. Malauradament amb els nutrients també hi baixa tot tipus de deixalles (p.ex.:una línea de palangre cada 4 metres, etc).
Al ser estudiats s’ha vist la gran importància que tenen per la cria de moltes espècies de peixos (lluç, congre, etc), crustacis (llagosta, gamba) i cefalòpodes (calamars, etc). Per l’existència de tres espècies de corals d’elevat interès, per la seva raresa i la seva funcionalitat com a refugi de moltes altres especies i per moltes altres tresors biològics que s’hi amaguen.
Si s’han conservat, ha estat perquè l’home no hi ha pogut passar amb els seus vaixells d’arrossegament, els quals, tenen l’efecte d’una piconadora. Al seu darrera hi queda tan sols un desolat desert.
Aquests espais que s’han pogut conservar, són els que permeten que tota la nostra area sigui tant rica biològicament parlant. Les balenes i rorquals ho saben, i cada any en el seu pas migratori fan la parada per alimentar-se durant uns dies.
Serem capaços de ser una mica intel•ligents i conservar-los per les generacions futures? encara que sigui per poder continuar pescant....
Aquí teniu dos vídeos per fer-se’n una idea aproximada. Estan gravats a la capçalera del rec de Cap de Creus.

diumenge, 9 maig de 2010

Matinal de rescats

Al club Pagaia hem tingut matinal tècnica. Avui hi havia rescats assistits. Des del Club s’insisteix molt amb la seguretat i sol ser un tema que provoca una certa mandra als que ens iniciem en aquest mon del caiac. Quan et treus el carnet de cotxe sembla que si més corres més en saps, desprès l’experiència t’ensenya que no és així. A la vida sempre ens hem de fixar amb els que tenen més rodatge. Els companys que porten actualment el Club, diria que estan molt rodats i la seva experiència els porta a insistir recurrentment amb la seguretat i això no és gratuït. Pensar que mai tindrem problemes, que sempre navegarem amb mar plana, és una solemne equivocació i més a la Mediterrània.
Al començar la sessió a la platja hi ha hagut una primera pregunta de la qual m’ha sorprès el resultat de la resposta. Un percentatge molt alt dels que érem allí havien estat rescatats alguna vegada. Sincerament, sempre he pensat que caure a l’aigua és un fet molt esporàdic i poc probable. Doncs gran equivocació per part meva!
Si volem sortir a navegar hem de tenir recursos tècnics de tota mena que ens donaran seguretat i confiança amb nosaltres mateixos i al grup. Aquests coneixements ens faran créixer i podrem assolir un bon nivell com a palistes. No evolucionar en l’aprenentatge de les tècniques, és una temeritat i, va en contra de la pròpia seguretat i la del grup. Quina sort que tenim de tenir un Club com aquest a casa nostra!
Avui la sessió tècnica l’han portat tot els membres de la junta i la veu la posat l’Anna. Cal felicitar-los a tots i permeteu-me que ho faci a l’Anna, per la seva capacitat pedagògica, ha fet les explicacions molt clares i entenedores, fins i tot el company d’Elna no li ha calgut cap traducció! ;-).
Hem realitzat tres rescats assistits per parella i, un de nivell més complexe, que era un rescat d’un nàufrag inconscient entre quatre. Les bones explicacions teòriques de la platja, junt a les magistrals demostracions pràctiques a l’aigua de l’Anna i en Francesc, han fet molt fàcil l’exercici posterior.
Realment ha estat una matinal molt profitosa, inicialment semblava una temeritat i provocava molta mandra, però que recomanaria des d’aquí a tots els meus companys que sortim a navegar junts i, que encara no han fet el pas d’aprofitar aquest recurs tant magnífic que és fer-se soci del CLUB PAGAIA amb majúscules. Companys no us ho podeu perdre!!!

Tot un passeig...

Un altre dissabte per disfrutar de la soledat, així com hi ha caps de setmana que sembla que tots volem i podem anar a la mar, d’altres, les circumstàncies de “l’entorn” (fires, compromisos socials i familiars) es conjuren per que això no sigui possible. Que difícil és compaginar-ho correctament!
Les previsions de la meteo han estat contradictòries, el meteocat dona: garbí f4 i windgurú: dia encalmat. Ja se sap: “primavera, qui l’encerta l’endevina”. El dia s’ha aixecat mig ennuvolat, decideixo anar cap a la zona de Norfeu. A l’agafar la carretera de Vilajuïga a Roses, es veu la serra de Verdera amb un barret de núvols, senyal inequívoca de que esta bufant sud. Avui l’han encertada els del meteocat. Ja era hora! Qui no haurà encertat el lloc de navegar hauré estat jo! .
La intenció és fer el vol pel cap Norfeu i, mentre palejo vaig fent el curri. Si hi ha sort, pot caure un suquet al migdia!
Quan entro a l’aigua ràpidament me n’adono que hi ha una mica de mar de fons, avui és de longitud d’ona més curta, té una mica més de mala llet o dit d’altra forma, no és tan maternal. Aquest hora és magnífica, no hi ha ningú, tota la mar és per mi.
Vaig resseguint la costa intentant aproximar-me al màxim als roquissars, freus i demés accidents rocallosos d’aquest ferèsteg paisatge. Es veu molta brutícia.
La setmana ha estat mogudeta, hi ha hagut pluges torrencials, de fet hem superat els cent litres de precipitació i això es tradueix amb baixada de rius, rieres i recs i la neteja de les seves lleres. Aquests episodis de pluges torrencials tenen uns efectes magnífics per al mar. Així com els pagesos durant l’hivern han estat llençant l’adob als camps, també les pluges torrencials i abundants fan arribar l’aigua carregada de nutrients en forma de matèria orgànica (nitrogen, fòsfor, etc). Malauradament també hi arriben plàstics i altres andròmines molt variades i, aquestes són contaminants.
Me n’adono que avui tindré problemes amb el curri, s’estan enganxant moltes plantes que han baixat de les rieres i massa sovint m’he d’aturar per recuperar la línea i alliberar totes aquestes restes vegetals.
Per cert, la planta que s’enganxa és un “macrófit ò hidròfit”, es tracta d’una planta aquàtica, anomenada Chara sp, cada cop més rara als nostres rius. L’excés d’antropització i contaminació la va fent desaparèixer. És responsable de que les rieres del Cap de Creus siguin d’una altíssima qualitat físico-química i biològica. Té un aspecte molt peculiar, com d’equiset (cua de cavall). La podríem confondre amb un altre macròfit molt semblant del gènere Myryophillum , per diferenciar-los ràpidament tan sols fa falta tocar-los, la Chara té un tacte molt aspre, això és degut a la mineralització dels seus teixits. D’aquí ve una de les seves bones capacitats, la d’absorbir elements de l’aigua, com és el fòsfor i que són contaminants, per tant és una bona depuradora natural.
Fa dies que es comencen a veure meduses, avui les concentracions són força importants i serien un suplici pels nostres amics nedadors.
Quan arribo a la punta del Cap Norfeu comença a ploure, s’ha aixecat una mica de vent i el mar, com sempre aquí, està més mogut. Em poso la caputxa de l’anorac i penso amb la Patagonia, proper gran somni que comencem a dibuixar i que per ara encara és un esborrany d’avantprojecte. Giro la punta i al passar per davant dels nius dels corbs marins, veig que els polls ja han nascut. Enhorabona pares! Ara ensenyeu-los-hi a pescar i a diferenciar el que és bo del dolent. Us vindré a veure per emocionar-me cada vegada que us cabusseu davant del meu caiac per pescar, ò m’observeu amb desconfiança des de les vostres talaies. La cara nord de Norfeu estava molt tranquil•la, he desembarcat a la cala Jòncols per esmorzar. Als pocs minuts tornava ha estar dins de l’aigua. M’he intranquil•litzat al veure l’horitzó trencat, a fora la mar està picada. El pas de la punta serà mogut. Pujo resseguint les parets i de reüll mirant mar en fora, es confirma l’estat de la mar, passada el forat del boc ja es nota el moviment. Em plantejo recollir la línea del curri però finalment no ho faig. Apreto les dents i començo a palejar amb més decisió, quan volava sempre dèiem que la velocitat és seguretat, no sé si al mar funciona igual! Tot i que no és una mar molt picada està molt barrejada, les onades venen per tots costats, em separo de la costa i al girar la punta les onades són laterals, penso amb la matinal de recolzaments alts. Ho hauré de portar a la pràctica? El crestall trencat d’una onada topa amb el lateral d’estribord, remullada i prou. Realment el seayak amb aquestes condicions és una meravella, dona una gran confiança per l’extraordinària estabilitat i lo be que s’enfila i talla l’onada. Desprès d’uns minuts de paleig amb onades de popa, que vigilo de reüll amb tota la desconfiança de qui t’ataca per darrera, entro al resguard de la badia de Montjoi i tot queda molt més tranquil i jo més relaxat. Al desembarcar a la platja, he entrat amb onada petita i una “maria” m’ha cobert, al estar el faldó obert: entrada d’aigua i desequilibri. Avui estava cabronet el senyor!

dijous, 6 maig de 2010

Cens d'aus marines a la punta del Cap de Creus

Pel qui vulgi participar: aquest diumenge dia 9 i a partir de les 10h a la punta del Cap de Creus es fa el cens mensual d'aus marines.
 En Ponç Feliu que organitza aquests cens diu que: “La setmana passada vaig veure 3 frarets (un d'ells aturat i amb el bec ben acolorit, no massa lluny), gavina corsa, gavineta de tres dits, etc. A més, vaig veure 5 rorquals (durant tota l'estona els anava veient, perquè el mar era una bassa d'oli) i 2 probables caps d'olla negre”.

Esperant l’arribada de Cynthia, una viatgera inesgotable.

Aquarel·la de Cynthia feta per en Ferran Paramo

Ara que estem a la primavera es produeix el fenomen de la migració, la més coneguda és la dels ocells. Dies enrera em queia la bava veient com tres-centes grues en perfecta formació de “V” passaven per sobre de Castelló i Roses, tot un espectacle! També estem veient com les apreciades tonyines estan fent el seu viatge migratori, però avui volem parlar de la migració d’un insecte, concretament d’una papallona. No ens referim a la famosa papallona monarca (Danaus plexippus), si no que fem referència a una papallona molt més discreta, la papallona dels cards (Cynthia cardui), que l’any passat va tenir una de les migracions més espectaculars mai vistes i constatades pels científics.

dimarts, 4 maig de 2010

La decadència de la posidònia

Aquests dies molts de nosaltres farem les primeres passejades per les platges. Si ho fem a les cales i badies del cap de Creus hi trobarem veritables matalassos de fulles seques d’algues, però no, no són algues, es tracta de les fulles de la posidònia, una planta marina que és com una herba terrestre, té fulles, tija, arrels, flors i fruits, i que la seva evolució l’ha portat del terra fins al mar, tal i com varen fer els dofins el seu dia.
La posidònia forma unes praderies submarines que són d’una gran importància pel desenvolupament de la vida marina. Estabilitzen els fons marins sorrencs amb les seves arrels, capturen els nutrients dissolts en l’aigua, com és el cas del nitrogen, el fòsfor i la matèria orgànica en general, cosa que contribueix a mantenir l’aigua més neta. Com realitza la fotosíntesis, captura el CO2 i incorpora a l’aigua O2. Les seves fulles són com un bosc on s’hi refugien i s’hi desenvolupen una bona munió d’organismes, superdepredadors com la baca serrana, predadors com el sard, herbívors com les salpes, o detritívors com el cogombre de mar. També té la funció de refugi dels alevins de moltes espècies de peixos i cefalòpodes (pops, sèpies i calamars). Aquests darrers també utilitzen les plantes com a suport per enganxar-hi les seves postes. També hi trobem “epífites” com són les algues incrustants que viuen enganxades a les seves fulles.

diumenge, 2 maig de 2010

Travessa a mar obert. Cap de Ras 2010



Dissabte feia un dia ennuvolat, d’aquells que conviden a moltes coses, però mai anar a nedar al mar. Dissabte hi havia un grup d’una trentena de nedadors amb un “mono” per fer la primera travessa a mar obert de l’any. De fet era la segona, perquè la primera va ser restringida a una petita “èlit sense seny” ;-), que setmanes enrere s’havien estrenat.
També varem ser-hi un grup de caiaquistes donant la cobertura de seguretat a la travessa. Entre aquests hi havia una altra èlit, els pagaies, amb moltes ganes d’aportar la seva experiència i nivell tècnic i, que de forma altruista posen el seu granet de sorra per fondre aquestes dues activitats de mar, en una activitat conjunta segura i molt enriquidora.