--------------------------------------------------------------------------------

dijous, 30 setembre de 2010

L’Espet (Sphyraena sphyraena).


Aquest és un peix molt conegut per la fama que el precedeix. Resulta que és el “cosí germà” de la famosa barracuda (Sphyraena barracuda) de la mar de les Antilles, allà són molt grosses (fins a 2 metres) i la mala fama la tenen perquè poden atacar als humans.

El nostre espet seria més aviat una “barracudeta mediterrània” força inofensiva. Tot i que té un aspecte impressionant, sobretot quan observem la seva magnífica dentició, la qual, deixa molt clar que ens trobem davant d’una espècie depredadora per excel•lència.
Té una boca més aviat gran, amb el maxil•lar superior que està truncat per davant i l’inferior és més llarg i dotat d’unes dents molt afilades. Diguem-ne que té cara de mala llet. Menja peixos, però també pot depredar sobre calamars i altres cefalòpodes. Es reprodueix durant els mesos de juny a setembre.
Els practicants del busseig els coneixen molt bé i les seves moles fan les delícies d’aquest homes i dones peix. Per tot el Cap de Creus no és gens estrany de trobar moles de desenes i, fins i tot, centenars d’individus. Les moles dels esfirènids solen ser d’exemplars joves, els adults van més a la seva, són solitaris.
La carn és bona però poc apreciada. Pots trobar-lo en els mercats de peix dels nostres pobles. A casa la consumim acompanyada d’altres espècies de peixos de roca amb el tradicional suquet de peix en fred.

dimecres, 29 setembre de 2010

“XXII Concentració Internacional de kayak de Urdaibai-Laga 2010”.

Aquest cap de setmana es fa una de les concentracions de caiac amb més solera de les costes peninsulars. Es tracta de la concentració d’Urdaibai-Laga l’organitza Urdaibai  amb la col•laboració d’Urkan Kayak. Té una durada de dos dies, però una bona colla de caiaquistes s’han muntat un “aqüeducte” i se’n han anat durant aquesta setmana. Si tot va bé, intentarem enviar durant el cap de setmana algun dels nostres redactors perquè ens faci un ampli reportatge d’aquesta trobada que ja té 22 anys.


Programa.:
10,00 h: Apertura del Stand de la Organización en la Playa de Laga.
Información de actividades, materiales y las últimas novedades.
Kayak Surf durante la jornada en la playa de Laga.
Nota: Se debe respetar la zona balizada y cumplir las condiciones establecidas por la organización.
11,00 h: Travesía por la Ría de Urdaibai.
Punto de reunión en las instalaciones de UR junto a la playa de Laida.
Recorrido: Laida – Kanala – Murueta – Laida.
15,30 h: Travesía de mar.
Recorrido: Playa de Laga – Isla de Izaro – Laga.
20,30 h: Sardinas en el txiringuito de la playa de Laga.
22,00 h: Presentación del audiovisual: “Karnali, el río de la vida” (Primera proyeccion) y presentacion del programa de UR Nomade para 2.011.


Domingo 3 de Octubre
10,00 h: Apertura del stand de la Organización en la Playa de Laga.
Kayak Surf durante la mañana en la playa de Laga.
Nota: Se debe respetar la zona balizada y cumplir las condiciones establecidas por la organización.
10,30 h: Travesía de mar.
Recorrido: Playa de Laga – Cabo Ogoño – Elantxobe – Laga.
Obligatorio inscribirse en el stand de UR y cumplir las condiciones de navegación establecidas por la organización.
14,00 h: Sorteo, entrega de premios y despedida hasta el año que viene.

Cal tenir en compte que totes aquestes activitats es fan en un espai protegit amb totes les avantatges que això significa i, òbviament, les restriccions pels comportaments incívics. És clar!

dimarts, 28 setembre de 2010

La sèrvia (Seriola dumerili).

Dies enrere vaig pescar una sèrvia, és un peix que desconeixia, i normalment no es troba a les peixateries, tan sols l’havia vist als llibres. Aquells mateixos dies els companys del Baix Empordà també van fer una bona pesquera. Per sort les sèrvies que vàrem pescar eren exemplars petits, ja que és un peix que pot arribar als dos metres de llargària i 50 quilos de pes!

Pertany a la família dels caràngits, com els sorells i les palomides, també anomenades palometes. Aquesta família té una distribució geogràfica molt ampla i, consta de més de dues-centes espècies, algunes d’aquestes espècies tenen una gran importància comercial.
Un dels trets morfològics diferencials és tenir la corba de la línea lateral molt marcada i en alguns casos acabada en escudets ossis. Són uns grans nedadors, perquè tenen el cos comprimit lateralment i recobert d’unes escates molt i molt petites. L’aleta caudal és escotada. Una peculiaritat és que les aletes dorsal i anal les poden arribar a replegar per amagar-les i oferir menys resistència a l’aigua. Té una coloració gris blavosa al dors i blanca metàl•lica al ventre, amb una franja daurada més o menys evident, que va des de la boca fins la cua.
De jove pot formar moles i de gran és més aviat solitària. És una espècie pelàgica (mar obert) i depredadora, pel que es fàcil que entri al curri. Comuna a les nostres costes tot i ser d’origen atlàntic. La carn és molt saborosa, en el meu cas la vaig cuinar a la planxa amb una picada d’all i julivert, però si es fa amb sal i un bon raig d’oli de l’aspre de la serra de Vardera, molt millor!

Avistaments vistosos!


Aquesta setmana passada s'han vist passar pel Cap de Creus un grup de 8 flamencs (Phoenicopterus roseus) segons ha citat en Marc Bertran, exactament els va veure a l'alçada de Port de la Selva. Aquesta dada que recull el blog de referència de tots els ornitòlegs "FRONTERA", la donem com a exemple de que si un va amb els ulls oberts sempre s’endu algun regal.

Uns altres companys que estaven navegant per la mar d'Amunt, en Pau, la Mireia i en Rai, varen veure un grup de vuit dofins mulars (Tursiops truncatus). Quina enveja!!! Aquests dofins nedaven a un parell de quilòmetres de la costa i anaven direcció nord.

Felicitats companys!

Cens d'aus marines a la punta del Cap de Creus

Autor Àlex Ollé

Aquest dissabte dia 2 d'octubre, des de les 8 del mati i fins les 14 h., es fa el cens d'aus marines a la punta del Cap de Creus. Qui vulgui anar-hi pot aprofitar i podrà aprendre a diferenciar les espècies més comunes que aquell dia passin per aquest paratge estratègic. Com és el dia mundial dels ocells, hi trobareu més gent que mai, però tots disposats a ajudar-te i equipats amb el millor material per l'observació d'ocells i ganes d’empeltar-te dels seus coneixements. Sort!!!

dilluns, 27 setembre de 2010

Instal•lació d’un “canyero” pas a pas.

1r. S’ha d’estudiar l’ubicació exacta. Aquesta ubicació dependrà del model de caiac, en el cas que us explicaré es tracta d’un Prijon Seayak. Penseu que el canyero no és res més que un tub d’uns 30-35 que ha de servir per recolzar la canya mentre fem la pesca al curricà. Normalment aquesta instal•lació i per diferents raons, va a la part del darrera del caiac i ha de ser un punt de fàcil accés per nosaltres, en cas de picada la canya ha de quedar abastable. També hem de pensar que el tub no ens ha d’hipotecar espai interior destinat al transport, ni ha de ser molest per la mobilitat nostra dins de la banyera. Abans de decidir el lloc exacte de l’ubicació penseu bé tots els pros i els contres.


2on. Agafarem la junta de goma del canyero i, després d’extreure-la, dibuixarem el forat el•lipsoïdal sobre els casc del caiac i en el lloc exacte que hem decidit. Posteriorment farem una “presentació” per corroborar que tot queda exactament tal i com havíem pensat. Aquest és el punt més crític i que no pot tenir cap error o el pagarem molt i molt car.

3r Agafarem una broca de corona d’un diàmetre igual o lleugerament més gran i començarem a foradar. Com hem dit, és una el•lipsi  i cal que un costat de la corona coincideixi amb un costat de l’el•lipsi. Inicialment ho farem a baixes revolucions i mirant de que no es mogui ni un mil•límetre, d’altra manera seria fatal.

4t Ajudats d’una llima o d’un capçal d’esmolar acabarem de donar-li la forma el•lipsoïdal al forat.

5é. Com que les broques de corona ens han deixat virostes del material plàstic del casc, haurem de netejar-les i desenganxar-les. Per fer aquesta operació no hi ha res com una navalla “opinel”, la mateixa que utilitzen els pastors per tallar el fuet. N’hi ha que prefereixen la Pallarés, però en el nostre cas va ser l’Opinel. També podem aprofitar per fer un petit rebaix a l’angle que ha quedat en el tall del casc i així eliminem l’angulositat que té.

6è. Passarem a fer els forats dels tres bisos que han de subjectar tot el sistema. Per fer-ho agafarem una broca lleugerament més petita que el diàmetre del bis. D’aquesta manera, després el bis si l’introduïm pel forat lentament, però decididament, quedarà molt més ben collat a la paret dels casc. Un cop feta l’operació els tornem a treure.

7è. Apliquem la pasta que ha de donar d’estanqueïtat al sistema. Hi ha una marca que és la reina d’aquestes substàncies i que s’utilitza en nàutica i en els treballs que és fan amb poliuretà, és la SIKAFLEX. El primer cordó continu de sikaflex l’aplicarem sobre el casc i, després sobreposarem la junta de goma que porta el tap i, una segona capa de sikaflex haurà de ser aplicada per la part de sobre d’aquest junta.

8è. Un cop aplicats els cordons d’impermeabilització introduirem el tub del canyero de manera que quedi tal i com havíem pensat.

9è.  Finalment collarem tot el sistema amb els bisos especials. Aquests bisos porten un femella que tenen un tros de goma que quan els collem queda estampit i li confereix estanqueïtat al sistema de subjecció. Al menys aquests són el bisos que serveix la casa Omei que he muntat.

10è. Per acabar haurem de netejar amb un dissolvent la mica de pasta “sikaflex” que ens hagi regalimat pels costats.

Feina acabada!!!

diumenge, 26 setembre de 2010

Contra el temporal de tramuntana, taller de bricolatge de bona gana.

Dissabte vaig tenir la fortuna de que la instal•lació d’un “canyero” es convertís en un taller de bricolatge per a caiacs. La classe magistral va estar portada per les expertes mans d’en Francesc Ferrer d’Olot i, va ser executada al patí de la botiga de SKKAYAC de Llançà.
Tal i com us vaig explicar, la setmana passada vaig patir la sentida pèrdua de tot un sistema de pesca al curri. Quan això passa pots passar-te uns quants dies lamentant-te, però el millor és examinar tot el que has fet malament i intentar esmenar-ho. Un cop fet aquest examen vaig arribar a la conclusió que no portava l’equip adequat per fer el curri, l’error més gran era que el suport per la canya no corresponia a aquest tipus de pesca, ja que era un suport (canyero) orientable. Aleshores calia fer-hi alguna cosa si volia continuar practicant aquest tipus de pesca amb caiac, i això passa per la instal•lació d’un suport empotrat dins dels casc del caiac.
Arribat aquí és quan una suo freda em recorre tota l’esquena i una por s’apodera de mi. Estic obligat a foradar el casc del meu estimat caiac i això és molt fort. Foradar el caiac és com foradar la pròpia pell, és amputar un tros de tu mateix! Qui és el maco capaç de tallar-se un dit? Jo no tinc ni la sang freda, ni el valor de fer-ho i el que és més important, no tinc ni el coneixement, ni l’habilitat en el maneig de les eines per portar-ho a terme.
Sortosament he tingut dos àngels de la guarda, el primer ha estat en Pau Calero que m’ha donat una solució a aquesta temor tan gran que se’m va apoderar de mi i, el segon ha estat el cirurgià que ha fet l’operació de precisió i que gràcies als déus ha acabat amb èxit, és en Francesc Ferrer.
En Francesc Ferrer va arribar puntualment a les onze del matí amb els seus estris per duu a terme l’operació, la qual, va acabar sent una classe magistral que ens ha de facilitar fer l’operació un altre dia tot solets.
Agraeixo de tot cor la paciència, amabilitat, generositat i bon fer que va demostrar aquest olotí en portar a terme aquesta operació tan delicada. MOLTES GRÀCIES Francesc, et desitjo que els déus t’ofereixin unes magnifiques i generoses jornades de pesca des del teu caiac!!!

dissabte, 25 setembre de 2010

Més a prop de tenir declarada la reserva marina del Cap de Creus



El treball de camp dels científics s’ha acabat , aquestes prospeccions que tenien com a finalitat conèixer els valors que s’amaguen al fons marí dels rec i plataforma del Cap de Creus s’ha desenvolupat durant els darrers anys i han suposat la troballa de veritables tresors vius, com ara és el cas de les comunitats de coral blanc i altres organismes com són les esponges i gorgònies, els quals, es troben en un bon estat de conservació. Segons diu el Punt Diari “Les àrees costanera i de plataforma del CdC conformen una de les regions amb concentracions més elevades de diversitat biològica del Mediterrani”. Contràriament també s’ha pogut comprovar que en alguns punts es troben grans concentracions de restes d’estris de pescadors, com ara són les xarxes de pesca, el fil del palangre i altres arts que els temporals i els accidents dels fons marins els hi han arrabassat. Un dels danys més grans són els provocats per les xarxes de ròssec sobre alguns punts del fons.
Aquestes riqueses són els arguments que s’han d’aportar a l’Unió Europea perquè el Cap de Creus sigui declarat com a reserva marina. Una llei de l’Unió Europea obliga a l’estat espanyol, triar entre les seves costes, quins són els llocs més ben conservats per crear-hi unes reserves marines que serveixin com a zona de conservació dels ecosistemes més amenaçats dels nostres fons. Tenim la sort de que el Cap de Creus pot ser un dels espais que primer obtingui aquesta declaració de protecció. Posteriorment s’haurà d’elaborar el pla d’usos. Aquest Pla és el que provoca més recels entre els actuals usuaris o explotadors d’aquest espai. Un Pla com aquest significa que hi hauran restriccions i òbviament els interessats hauran de seure a taula i caldrà que entenguin quins són els sacrificis que caldrà fer. Sembla ser que en un 80% de la superfície podrà continuar havent-hi algun tipus d’explotació.
Esperem que aquests “sacrificis” d’avui siguin beneficis pel demà. Poques vegades els científics, gestors i polítics han sabut vendre de forma correcta els plans de gestió que s’han de dur a terme en un espai protegit. Estem absolutament segurs que si som capaços de fer-ho tot bé, tots en sortirem beneficiats. Els primers hauran de ser els mateixos pescadors, que a mitjà termini han de tenir un increment de la qualitat i quantitat de les seves captures.

dijous, 23 setembre de 2010

Hem de netejar o no hem d’embrutar?

Aquest diumenge hi ha una concentració de caiacs a Portlligat amb l’objectiu d’anar a netejar cales del Cap de Creus. Sens dubte que és una acció lloable per tots els que hi participen i s’estimen aquest espai tan preuat. Esperem que la Tramuntana ens deixi fer aquest treball tan necessari ara que l’estiu ja s’ha acabat.

Aquesta acció m’agradaria que ens ajudés a reflexionar una mica . Són moltes les accions d’aquesta mena que es fan a les nostres poblacions. Normalment l’executen clubs de submarinisme, quan s’ha de netejar els fons marí, o iniciatives tan lloables com ara ho farà l’Escola d’en Mar de Cadaqués i el kayaking Costa Brava quan cal netejar la part terrestre de la costa. Normalment se solen executar abans d’iniciar-se la temporada d’estiu o un cop acabada la mateixa. Aquestes jornades son promogudes i beneïdes des dels ajuntaments.
La meva pregunta és si podríem fer alguna cosa més?
Nosaltres quan sortim a palejar solem recollir la majoria dels plàstics flotants que ens trobem pel camí i, dic “la majoria”, no dic “tots”, perquè si fossin tots no podríem ni palejar. Per cert, que de vegades t’emportes alguna sorpresa, fa poques setmanes vaig recollir una llauna de cervesa i va resultar que estava plena! Amb això tampoc arreglem res, però una acció de neteja no es pot reduir a un sol dia, sinó ha de ser un hàbit diari. Tot i així, hauríem de ser un exèrcit de palistes per poder netejar tota la porqueria que aboquem al mar.
Per cercar les solució al problema hem d’anar fins l’arrel del mateix i, en aquest cas en tenim unes quantes d’arrels. El Cap de Creus l’embrutem tots. Si et fixes amb l’origen de la porqueria és força variada. Per exemple, trobem la porqueria portada per la Tramuntana quan escombra el golf de Lleó i la mar d’Amunt actua com a filtre retenint tots els objectes que allí hi arriben. El turisme és un altre origen de la brossa, la temporada d’estiu fa que tots ens relaxem i fins hi tot gent que té un comportament força cívic, quan arriba l’estiu es deixa anar i no fa “l’esforç” de no embrutar. La casuística és llarga i tots hem vist comportaments incívics. N’hi ha que fins hi tot recull la brossa en una bossa de plàstic i després deixa la bossa en un racó de la cala!
La pesca és un altre dels orígens de la brutícia que ens trobem, tant en la pesca professional com en l’esportiva. Molts dels objectes i estris d’aquest origen poden ser una trampa per la fauna marina i solen tenir uns efectes col•laterals importants i malèvols.
El material més omnipresent sens dubte  és el plàstic, doncs possiblement que la solució del problema la trobarem per dues vies, la primera amb la sensibilització dels usuaris del medi marí que han d’adquirir uns hàbits cívics per evitar embrutar aquest medi. Una segona via ha d’anar per anul•lar el plàstic i substituir-lo per un altre material que tingui les mateixes propietats i que pugui complir amb les mateixes funcions. Segur que no ha de ser fàcil, però si fem el càlcul estimatiu de la despesa de l' impacte que aquest material té sobre el medi ambient, pot ser hores d’ara ja estaria inventat i comercialitzat.
En resum, totes les accions de neteja ja sigui en grup com de forma individual han d’anar acompanyades d’una sensibilització. Per exemple, les neteges massives han de portar associades un treball de triatge dels materials i posterior difusió dels resultats amb la finalitat de sensibilitzar. Aleshores aconseguirem un efecte multiplicador del objectiu de la nostra acció i no quedarà en una jornada diferent i prou.
Amb el permís de la Tramuntana diumenge tenim l’oportunitat de netejar una mica el nostre estimat CdC. Per poc que puguis, ves-hi i si no pots pensa que.: “No és més net el que més neteja sinó el que menys embrut ”.

dimecres, 22 setembre de 2010

Inscripcions de “notables” per la travessa del Cap Norfeu.

Fa uns dies anunciàvem que ja s’havien obert les inscripcions per la travessa a mar obert no competitiva del Cap Norfeu. Avui ja podem dir que aquest any comptarà amb la participació de nedadors d’alta categoria esportiva i d’humana com .:

La Mercè Oliveres, primera “notable” femenina. Dins de la seva trajectòria esportiva destaca el primer lloc aconseguit a la Marnató 2010 i 2008, i el segon lloc del 2009. També ha creuat el canal de la Mànega per relleus!

En Santi Pellejero que és un triatleta amb moltíssima experiència i que no es perd cap de les competicions que s’organitzen a casa nostra.

Un altre dels que participarà és en Roger Rabassa primer classificat de la Marnató 2009 i 2010 i que competeix en moltes proves. Ve amb ganes de participar en una prova on la competició no és la seva finalitat, sinó la participació.

En Miquel Sunyer també vindrà. Acaba d’aconseguir un gran repte, ha creuat en solitari el canal de la Mànega aquest 8 d’agost, penseu que molt pocs esportistes han aconseguit aquest repte tan extraordinari.

Finalment una de les persones amb un perfil humà més excepcional, en Quim Bardalet, també estarà dins l’elenc de nedadors d’aquesta travessa.
Pel que sembla la participació dels nedadors la tenim assegurada. Ara queda saber si els palistes som capaços d’enriquir amb la nostra participació una jornada esportiva no competitiva com aquesta. Estem segurs que així serà. Qui vulgui més informació sobre aquesta prova pot clicar AQUI.

dimarts, 21 setembre de 2010

Campionat de Catalunya de Caiac de mar.


Aquest diumenge es va fer el campionat de Catalunya de Caiac de mar a Vilanova i la Geltrú. El nostre amic Marc Adroher va quedar segon en la seva categoria. Excel•lent classificació aquesta i des d’aquí el felicitem per la seva participació, esforç i perícia demostrada amb aquest magnífic resultat. En Marc és un altre activista esportiu de Santa Coloma. Què ho farà que en aquest poble de la Selva hi hagi gent tan activa?
El club Pagaia va fer el quart lloc en la classificació per clubs. Resultat que s’hagués millorat molt si la participació dels seus associats hagués estat més nombrosa. Aquí entonem el “mea culpa” i és que alguns de nosaltres, em poso primer de la llista, ens costa una barbaritat sortir del nostre àmbit geogràfic de paleig!

Exposició fotogràfica d’en Pep Cors.

Dissabte es va inaugurar una exposició fotogràfica d’en Pep Cors al Casino de Cadaquès. Romandrà oberta fins a finals de mes.
Aquest activista cultural i esportista de Santa Coloma està fet un artista de la fotografia i amb aquesta exposició se li poden veure unes veritables obres, que expressen la seva sensibilitat i capacitat de trobar l’equilibri en les composicions fotogràfiques. Bàsicament hi té obra paisatgística i faunística, tot i que també podrem veure alguna incursió al paisatge urbà molt reeixida.
Em direu que coi hi fa una exposició de fotografia en un blog de caic pel Cap de Creus, doncs resulta, pels que no el coneixeu, que en Pep treballa al Cap de Creus (Jòncols) com a monitor de caiac i, en l’exposició també podreu trobar-hi alguna obra on el caiac forma part del paisatge. Us recomano que la visiteu, si no podeu fer-ho ara, també la podreu veure a Llançà i Torroella de Montgrí. Per més informació clica AQUI.

dilluns, 20 setembre de 2010

Diumenge agredolç.

Aquest diumenge ha tingut dues parts molt marcades i contraposades. Pel matí una sortida en solitari i amb un resultat esplendorós i, a la tarda la sortida s’ha acabat amb unes pèrdues materials importants i sentides.
A la matinada m’he despertat i veient que la tramuntana no bufava, decideixo sortir a navegar i pescar. A l’arribar al segon moll de Roses encara és fosca nit, minuts desprès d’haver arribat a l’aparcament s’han ajuntat un parell de vehicles amb un grupet de joves que venien a fer la darrera copa de la nit, i mira que n’anaven de sobrats! de copes és clar!. Cada setmana em trobo alguna companyia en aquest punt....
A l’entrar a l’aigua no dubto ni un moment en començar a temptar la sort amb la pesca al curri. La setmana passada varem tenir uns resultats molt bons i, cal saber si era fruit de la sort. Com la llum és molt baixa utilitzo un peix de colors fluorescents i, als pocs minuts hi ha hagut la primera picada, es tracta d’un magnífic exemplar d’espet. Bingo!
Amb les primeres llums s’ha vist que el cel esta mig cobert d’uns núvols mitgencs compactes. Tenen la base d’un gris fosc i les vores molt més clares, la tramuntana els hi marca el seu límit nord...., poc desprès el sol els tenyeix d’un rosa resplendeixent. Aquestes mateixes radiacions impacten sobre els penya-segats del Montgrí i pinten d’aquest color la línea de l’horitzó formada per Montgó, Punta del Milà i els altres espadats calcaris del massís.
Feu-me cas: matineu i gaudireu del espectacle! Per ara és gratuït, encara no se li ha acudit a cap ment privilegiada de posar-li preu. No trigaran gaire a fer-ho... Senzillament és sensacional veure els nostres paratges a aquella hora en que no tenen preu. Malauradament no tinc la càmera per il•lustrar aquestes ratlles amb les imatges tan difícils de descriure i que tan sols en Josep Pla ho ha sabut fer amb l’ús dels adjectius més encertats.
La passejada ha estat fins al Cap Norfeu. A partir de Montjoi s’ha notat l’anunciada tramuntaneta de força 4, però no ha implicat cap molèstia pel paleig. A les nou del matí estic esmorzant tranquil•lament a Calitjàs. Un grup de “randonaires” passa per l’indret i alguns d’ells m’han fotografiat. M’he sentit estrany, no estic acostumat a que uns turistes em facin fotografies. S’hauran emportat la meva ànima? Sóc com un indígena del Cap de Creus? Acabaré projectat contra una paret d’una vivenda centreeuropea desprès d’un sopar? Realment en aquells instants és quan em sento totalment integrat, formant part del paisatge. Porto el sarró ple de peix per poder fer un bon dinar (aquest diumenge ha estat un suquet en fred). La sortida m’ha omplert d’energia gràcies a l’espectacle de l’albada i un cop esmorzat, tan sols cal refer el camí de tornada abans de que el brogí de les embarcacions trenquin l’encant d’aquest matí tan meravellós.
La tarda ha estat marcada per un petit incident que m’ha disgustat. Resulta que mentre anàvem fent el curri amb el company inseparable de sortides, he tingut una enganxada tan forta que ho he perdut tot. L’animal que ha picat s’ha endut tot l’equip de pesca en mig instant: el rapala, la línea, el carret, la canya, el “canyero” i el tap del “tambuxo”on estava tot subjectat, però el gran error ha estat que el tap no estava ben subjecte!
Que ruc que sóc!!! He ignorat una de les regles més importants del navegant. Qualsevol eina o estri d’ús durant la navegació ha d’anar lligat amb un cap a l’embarcació, d’altra manera es pot perdre :-(.
Finalment vull apuntar-vos que aquesta setmana hi hagut un descens de les moles d’anxova, potser hi ha un 10% de les que es veien la darrera setmana. Tot i això, altres moles de peixets de cos ample han aparegut i, es veuen saltar vora de les roques (no sé a quina espècie pertanyen), així com de joells. Les meduses, tan l’ “ou ferrat” com la Pelagia noctiluca s’ha redistribuït per altres llocs, les corrents en tenen la culpa.
Malgrat tot, la mar segueix plena de vida, molt dinàmica i tot es succeeix a una alta velocitat. Navegar per aquesta costa és com anar a un museu en que cada visita que fas descobreixes una nova obra que admirar. Quina sort de tenir l’entrada gratuïta!
L'espet de dalt feia 59 cm i l'oblada 30 cm. Ara ja formen part de l'imaginari de la cuina de casa.

divendres, 17 setembre de 2010

Si t’avorreixes perquè no pots sortir a palejar…

....pots posar el nas al bloc de l’Agrupació Excursionista “Catalunya”, alguns dels seus membres s’han fet un viatget fins a Grenlàndia acompanyats d’en Javier Knör. Quina enveja!
Per veure les fotos clica AQUI.

Els companys nedadors podeu donar un cop d’ull al video de la marnató 2010.:

dijous, 16 setembre de 2010

Dia del club Pagaia 2010.

Al centre de la imatge en Ramon Larramendi.
La junta del club Pagaia ja té embastat el programa d’actes del dia del club 2010. Aquesta trobada es farà el 9-10 d’octubre i té un plat fort molt interessant, es tracta de la presència d’en Ramon Larramendi que farà una xerrada sobre les seves expedicions titulada:“10.000 km d’expedició amb caiac”. Està considerat com un dels millors exploradors polars i inventor del catamarà polar. Col·laborador de programes de TV tan coneguts com “Al filo de lo impossible” de TVE o “Desafío extremo”  de Quatro. Estem segurs que tots tenim un petit explorador dins, i que estarem encantats de poder escoltar-lo en viu i en directe. Els companys del club amb més experiència ens impartiran diferents tallers tècnics. Paleig amb pala europea i groenlandesa, autorescat i rescat assistit. Tot gratuït i obert a tothom siguin o no membres del club. Per més informació cliqueu AQUI

dimecres, 15 setembre de 2010

Justificació.


Tinc la necessitat de justificar-me del que faig, del que entenc com a pràctica lúdico-esportiva i cultural del caiac de mar. En aquests petits mons com els nostre i en els seus inicis, solen aparèixer diferents corrents de pensament conceptual de la pràctica d’aquest esport. N’hi ha de totes menes, des dels puristes que adoren i volen combregar amb la cultura originària (Inuit) de l’embarcació, fins els més superficials que mai es preocuparan d’on prové l’embarcació i que el tindran com una joguina més per passar unes hores d’esbarjo a l’estiu. Entremig ens trobarem una gran majoria de practicants sense gaires pretensions. A molts de nosaltres se’ns creen molts de dubtes per no saber perquè estem practicant aquesta activitat, l’únic que tenim clar és la quantitat de benestar que ens produeix la pràctica del paleig.
Quan comences a entrar en un món petit com el nostre, solen aparèixer moltes mesquineses inherents a la condició humana, la més típica és la no acceptació dels diferents nivells que hi ha, de voler crear una jerarquia, de marcar límits on no n’hi ha d’haver i menys en una pràctica esportiva com la nostra.
Em recorda l’època dels meus inicis en el món ecologista, en que teníem els caçadors com els màxims enemics a batre. Que equivocats que estàvem! Amb el temps he tingut alguns dels millors amics dins d’aquest gremi. Gent amb grans dots per l’observació de la natura, ecòlegs empírics que ens donaven mil voltes a qualsevol llicenciat sortit de la facultat de biologia amb més petulància i ignorància que coneixement.
Per a mi el caiac de mar és senzillament un mitjà de transport i com a tal ha de ser usat. N’hi ha que l’utilitzaran per a traslladar-se d’un costat a l’altre, per conèixer món, per fer amistats i relacionar-se. Per d’altres serà una eina per poder accedir als llocs més inhòspits i impossibles d’accedir des de terra, per tenir una perspectiva diferent d’un lloc ja conegut, però que la visió des del mar el fa diferent, per no dir nou. Per d’altres ens permet desenvolupar pràctiques que ja fèiem des de terra, però que ara es fa des d’aquest medi, des de l’aigua, com és el cas de la “caça” fotogràfica o la pesca esportiva.
La pràctica del caiac de mar és un aprenentatge continu, hem d’anar combinant la familiarització amb l’equipament específic i l’assimilació de les diferents tècniques del paleig, la governabilitat de l’embarcació i la pràctica dels mètodes de rescat. A la vegada hi anirem trobant les aplicacions als interessos personals, aquí cadascú de nosaltres podríem anar desgranant quins són i podríem elaborar una llarga llista d’interessos absolutament lícits i que ens han de portar a un punt d’encontre, digui-li costellada, digui-li anar a fer el toc o digui-li simposi. És la fase de la socialització.
En definitiva la irrupció i popularització del caiac de mar farà que neixin moltes possibilitats d’ús i, no per això, haurem d’estar renyits entre nosaltres, ans al contrari, possiblement la pràctica esportiva i de lleure del caiac de mar ens donarà la possibilitat de trobar-nos amb gent que d’altra manera se’ns faria impossible de coincidir i ens enriquirà a tots.

dimarts, 14 setembre de 2010

S’hi ha preses, hi ha depredadors...

Durant la sortida del dissabte em vaig quedar amb la recança de poder pescar algun d’aquests grans depredadors que a taula poden fer-te caure la llàgrima.
No sé si heu provat de menjar algun dia un llobarro a la sal? o si heu tastat la ventresca de bonítol a la planxa acompanyada de ceps i, si són de les Salines molt millor? A mi la ventresca amb ceps senzillament em fa plorar. No vull ni pensar, que pot passar si el bonítol i els ceps són de collita pròpia. Quin drama tan deliciós!
Com que el dissabte va ser espectacular l’esclat de vida que ens vàrem trobar a la mar d’avall, vaig aprofitar la primera hora del diumenge per anar a provar sort. Un mati de diumenge pot donar per molt si t’aixeques aviat...
Vaig sortir decidit a empaitar els depredadors que persegueixen aquestes moles de peixet blau que omplen la nostra costa. A primera hora es veu molta activitat d’embarcacions de pesca. Ja fa dies que pel mòn de la pesca esportiva ha corregut la veu que els túnids han arribat i tothom i va al darrera. Alguns respecten les normatives i d’altres es passen d’espavilats, comencen a aparèixer els rumors de les primeres multes imposades per import de milers d’euros, massa poc!
Surto des del segon moll de Roses, és un lloc que em queda a prop, hi ha un aparcament enorme i no he de carretejar gaire el caiac. A l’aparcar el cotxe em trobo a un noi de Cuba que s’està vestint amb el neoprè, és submarinista, ens saludem i parlem de la seva terra i de les ingestes alcohòliques típiques dels dissabtes a la nit. Està segur que la cabussada serà en solitàri, els seus companys estan de “goma”. Apareix un francès, aquest va equipat amb un detector de metalls, i s’afegeix a la conversa, la seva intenció és la d’escombrar la platja en busca dels “no me olvides”. Encara és fosc i tres friquis que no ens coneixem de res enraonem de tot i de res. Hi ha alguna cosa que ens uneix, l’insomni? l’hiperactivitat? Possiblement la necessitat de voler sentir-nos vius. Malalts?...., segurament.
Després d’un mati de costejar arran de roques, finalment vaig tenir aquests resultats, que ara per ara són molt millorables, però que a mi m’han fet molt i molt feliç, bàsicament aquest llobarret de ¾ de kg que m’ha fet caure la llagrimeta ;-).
De dalt a baix: Espet juvenil, llobarro i oblada.

dilluns, 13 setembre de 2010

Una mar blava farcida de peix blau.

Imatge de la Punta de la Figuera (Jòncols). Autor Pep Cors.
El despertador toca a les 6 h., tot ja està a punt, el caiac està sobre el cotxe des d’ahir al vespre, tan sols cal agafar els entrepans, l’aigua, i el gel. Passo a recollir en Manel i a les 7 h estem a la platja del segon moll de Roses. Tenim la intenció de pujar fins la punta del Cap de Creus. 45 quilòmetres de travessa, una matada.
Amb la primera llum veiem que hi ha força moviment, tot un estol de barques surt del port de Roses a l’hora que ho fa la barcassa que dona menjar a les orades dels vivers. La jugada es veu clara, sembla que hi ha un bon grup de pescadors esportius que se situen a la vora de les instal•lacions d’engreix d’orades per així aprofitar l’atracció en que es converteix aquest punt per tota la fauna escatada de la badia. Algun dia haurem de parlar dels impactes ambientals d’aquestes instal•lacions, ja siguin positius com negatius, tot dependrà des de la perspectiva d’on es miri.
La nostra intenció és anar pujant i gaudir d’aquest tram de costa salvatge que durant l’estiu es col•lapsa. Volem anar a esmorzar a Jòncols. El setembre és el mes pels residents...
Al passar per davant de l’Almadrava ens sorprèn un bonítol que fa un salt espectacular. Podem veure’l com vola per sobre de l’aigua a cos complert. Sembla dissenyat per la velocitat en el medi aquàtic. Com tenim el curri llençat, li fem un parell de passades pel mateix punt on s’ha produït el salt. Sorprenentment noto com el peixet que arrossego es clava, l’estrebada és molt forta Fins i tot penso que pot fer-me bolcar si m’estira amb més força..., la línea té una resistència de 16 kg i es trencarà. Noto el moviment de la “bestia” a l’altre costat del fil, és pur muscle, pura potencia, lluita..., el perdré...., l’he perdut. Sobtadament ja no hi ha pressió a la línea, recupero el fil i el peixet encara hi és. Quina sort! Al menys conservo l’artilugi de l‘engany.
Continuem el nostre camí, passem la Punta Falconera i notem un lleugera mar de fons de nord, molt menys del que era d’esperar per la tramuntana que havia bufat ahir divendres. Anem vorejant els penya-segats, retallant el perfil de la costa camí de Norfeu. Veiem com moles d’anxoves se’ns creuen per davant nostre saltant tots els seus integrants a la vegada i de forma repetida. És un no parar, cada cent metres anem veiem com aquest grups d’emporugits peixets busquen el raser de la roca. De què fugen? Dels depredadors? Espantats per la nostra presència?. Al saltar fan una fressa molt peculiar, sembla com si algú llences una galleda d’aigua i espetegués amb milers de gotes sobre la superfície del mar. Les moles estan composades per exemplars de la mateixa mida. Per grups d’edat. Són de la mateixa posta? O de postes del mateix moment? Se sap això? Quantes preguntes sense resposta..., Quina suprema ignorància tinc d’aquest medi!
A l’alçada de cala Màrmols la segona sorpresa del dia, un altra estrebada, al recollir veig que els dos hams que porta el peix artificial tenen una oblada cada un. L’esmorzar està garantit!
Al navegar el costat sud del Cap Norfeu, ens adonem que hi ha moltes meduses (Pelagia noctiluca). Són exemplars joves d’aquesta espècie tan urticant, n’hi ha centenars, milers d’elles. Caldrà saber si el dia de la travessa del Cap Norfeu encara hi son per aquí. Podrien convertir la travessa en un veritable suplici pels nedadors.
A quarts d’onze ja hem passat el cap i entrem a Norfeu, saludem en Pep i la Queralt i ens disposem a netejar el peix per esmorzar. Descansats i recuperats energèticament tornem a l’aigua amb moltes ganes.
A la sortida de Jòncols i de camí al far de Cala Nans hi ha molt de tràfic d’embarcacions, ens venen ganes de retornar. Aquest tram de costa és d’una bellesa captivadora, la potencia dels estrats de roca són impressionants, els blocs ciclòpids reposen desordenats a la base dels penya-segats. Una mar de fons noble d’uns 70 cm d’alçada ens gronxa i fa la navegació més gustosa i embriagadora. Deixem la postal de Cadaquès a estribord i ens dirigim cap a Portlligat, entrem pel canal que hi ha al mig de l’illa i ens dirigim directament al xiringuito de la platja per refrescar-nos i descansar. Després retornem a Jòncols per dinar.

Far de cala Nans i Cadaqués al fons (Autor: Pep Cors)
Tot i ser l’hora d’entrada del vent, el dia es manté molt tranquil i el mar està més planer, la mar de fons a quasi desaparegut. Seguim veient grans quantitats de moles d’anxoves saltant de l’aigua. Quanta proteïna mòbil i a punt de ser depredada. On són els depredadors? Mar endins? Segur que sí...
Avui hem vist força corbs marins emplomallats, bàsicament exemplars joves de l’any i algun adult. Estan farts de menjar anxova, se’ls hi veu amb l’actitud confiada que mostren, tenen el pap ple i els hi costa moure’s.

Platjeta de la Llumenera Cap Norfeu.
La tornada la fem esglaonada, anem fent parades per prendre el bany, bussejar, descansar, i esperar que la llum del dia vagi baixant mentre el color del paisatge rocallós es va saturant. Què sana i recomanable és la contemplació acompanyada de l’activitat física. La pràctica del caiac de mar ens ho facilita i poca gent en pot quedar exclosa.

II travessa a Cap Norfeu.

Hola companys nedadors,
Neda el mòn han obert les inscripcions per la travessa del Cap Norfeu de l'octubre.
Per més informació cliqueu AQUI

divendres, 10 setembre de 2010

I copa Catalana de Caiac de Mar

Benvolguts tots,
Amb un retard considerable ens hem assaventat d'aquesta prova que es fa a Vilanova i la Geltru. Crec que ja fem tard per apuntar-nos-hi.
De totes maneres AQUI teniu el link amb la web del club Pagaia per ampliar la informació.
Bon cap de setmana

dijous, 9 setembre de 2010

Fixa’t amb les meduses!

L'Ou ferrat és la medusa més gran de la costa catalana
Aquests dies es pot veure una de les meduses més comunes de les nostres costes, es tracta de la medusa “ou ferrat” (Cotylorhiza tuberculata), no cal explicar a que s’assembla... no? el que no sé, és si està tan bona com ells.
És una medusa molt bonica, d’entrada és la més gran que podem trobar per les nostres costes i sota la seva ombrel•la s’hi refugien peixos petits. No és tan perillosa com la Pelagia noctiluca, molt comuna i abundant per la mar d’Amunt i que pot amargar-nos el dia si la toquem.
Els que navegueu aquests dies direcció nord, fixeu-vos-hi bé perquè us creuareu amb elles. N’hi ha a l’entrada de Garbet o a la badia de Colera i tenen un diàmetre entre 30 i 40 cm. Senzillament espectaculars!

Aquest monstre de 200 Kg és la medusa més gran de la costa japonesa

dimecres, 8 setembre de 2010

II Travessa nedant a mar obert pel Cap Norfeu.

Hem rebut la confirmació de la data per la prova de natació a mar obert de Cap Norfeu 2010.
Reserveu el diumenge 24 d’octubre! Ja sé que queden moltes setmanes per aquest esdeveniment però, no hi pot fallar ningú.
Aquesta prova té una distància molt llarga i es fa en un entorn simplement espectacular, el seu recorregut no té escapatòries...
La seguretat és prioritària sobre qualsevol altra cosa i el nostre treball d’acompanyament és fonamental per assolir l’èxit.
S’espera que hi hagi una participació alta, perquè sembla que si pot implicar l’ajuntament de Roses (esperem que sigui per facilitar les coses), aquest divendres sabrem fins on t’arriba el seu compromís. També s’està mirant de que a l’acabar puguem degustar un arròs a la mateixa platja elaborat per algun pescador o peixater de la zona, de manera que ens ajudi a recuperar les forces i donar-li un to més festiu.
Per més informació clica AQUI
Recorda.: Reserva a la teva agenda el 24 d’octubre, et necessitarem!

dimarts, 7 setembre de 2010

Parlem de sexe…


Sí, sí, avui parlarem de sexe, i no del sexe dels àngels precisament, si no del sexe dels peixos.

Una de les famílies de peixos més comunes i que més toquem quan pesquem des del caiac són els espàrids, a ella pertanyen les oblades, sards, esparralls, besucs o dèntols, fins a un total de divuit espècies. Els exemplars jovenívols viuen a prop de la costa, mentre que els adults es solen trobar a fondàries força majors, normalment sempre sobre fons de roca, lloc on s’alimenten.
Pel que fa a l’alimentació, poden ser carnívors estrictes com és el cas del dèntol, l’oblada, la verada o l’esparrall, que mengen crustacis, mol•luscs i peixos, i fins i tot depreden sobre anèlids (cucs), equinoderms (estrelles) i hidrozous (meduses), mentre que d’altres espècies tenen un règim omnívor, com ara és el cas dels sards, el besuc o la boga, encara que preferentment cacen petits animalons. Molta gent creu que la salpa és estrictament herbívora, perquè sempre la veiem com les moles s’alimenten per sobre de les praderies de posidònia, però si es fan anàlisi dels continguts estomacals es troben restes de les fulles de posidònia junt a molts invertebrats epífits (que viuen adherits a la superfície de les fulles).
Però hem dit que parlaríem de sexe i ara tocarem el tema. Doncs bé, aquests peixos solen ser hermafrodites seqüencials, que coi vol dir això?, doncs que poden generar gamets (cèl•lules sexuals) masculins i femenins, però ho fan en diferents períodes de la seva vida. Per exemple hi ha espècies que durant els primers anys generen gamets femenines i es reprodueixen com a tals, i posteriorment generen cèl•lules masculines i es reprodueixen com a mascles. En aquest cas també es diu que són hermafrodites proterògins, i si ho fan al contrari són hermafrodites proteràndrics, però aquest nom és de difícil memorització i millor oblidar-lo. En el primer cas, que de joves siguin femelles ens trobem al pagell, l’oblada, o el pagre, i que de joves siguin mascles hi ha el besuc, l’esparrall o els sards. També n’hi ha que són d’un sexe durant tota la seva vida, o sigui mascles o femelles, aquest és el cas del dèntol.
Els espàrids són ovípars, deixen anar els ous lliures que passen a formar part del zooplancton marí. El període reproductor té una durada de 3-4 mesos, hi ha espècies que solen coincidir amb la primavera (dèntol i pagre) i, d’altres amb la tardor (orada i besuc).
Algunes de les espècies d’espàrids tenen interès comercial, com és el cas del besuc, l’orada, el dèntol o fins i tot els sards. A prop del Cap de Creus, a la badia de Roses s’està practicant el cultiu amb gàbies de l’orada, una industria que cada vegada més s’està implantant a les nostres costes i que no està exempta de polèmica pel seu impacte ambiental.
Espècies d’espèrids més comunes al CdC amb el règim alimentari i sexe .:
Oblada (Oblada melanura) C/H
Morruda(Diplodus puntazzo) O/H
Esparrall (Diplodus anularis) C/H
Boga (Boops boops) O/H
Sard (Diplodus sargus) O/H
Verada (Diplodus vulgaris) C/H
Sard imperial (Diplodus cervinus) O/H
Mabre (Lithognathus mormyrus) C/H
Càntera (Spondyliosoma cantharus) O/H
Salpa (Sarpa salpa) O/H
Dèntol (Dentex dentex) C/G
Pagell (Pagellus erythrinus) O/H
Orada (Sparus aurata) O/H
Pagre (Pagrus pagrus) C/H
C: Carnívor; O: Omnívor
H: Hermafrodita; G: Gonocòric (sexes separats)

dilluns, 6 setembre de 2010

Esperança per poder reproduir artificialment la posidònia.

Basant-se amb tècniques desenvolupades per la Universitat de Múrcia i l’Institut d’Estudis Avançats de Mallorca (CSIC), una empresa privada ha estat premiada pel treball que ha de posar les bases per la recuperació de les praderies de posidònia.

Aquest projecte és pioner a l’estat i vol restaurar aquestes praderies a partir de plàntules obtingudes de la germinació de les llavors d’aquesta fanerògama marina.
Les primeres dades del treball donen uns percentatges de supervivència del 80%. Són dades molt recents i caldrà esperar més temps, penseu que el creixement d’aquesta planta és extremadament lent. Una praderia pot trigar segles en recuperar les ferides obertes pel mal infringit per l’arrossegament de les àncores dels vaixells. Se sap que el seu creixement horitzontal és d’uns 5-6 centímetres l’any.
La directiva habitats de la Unió Europea els hi dona cobertura legal per la seva protecció, però sembla que a casa nostra és paper mullat.
Aquest estiu se'm trencava el cor veient amb quina impunitat les embarcacions tiren el ferro sobre les praderies de posidònia al bell mig del Parc Natural del Cap de Creus. Tan sols ho puc arribar a entendre pensant que la gent que ho fa són uns ignorants, però, que l’administració no hi faci res i ho ignori, no ho entenc i no puc acceptar-ho.
Aboquem unes morterades de diners en bajanades supèrflues i ni un euro per protegir aquets “boscos” submergits que són el bressol de la vida submarina, que és la base de bona part de la vida de les nostres aigües. L’únic motiu és que les praderies no les veu ningú, estan amagades sota l’aigua i no cal que ens preocupem, ja se sap: la merda sota la catifa no es veu...
Les cales de la mar d’Amunt estan farcides de vaixells francesos i espanyols que ancoren com volen o com poden, governats per patrons que surten a mar quatre dies l’any i es passegen per aquests santuaris impunement. Creieu que nosaltres podríem fer el mateix a la costa francesa?
El desenvolupament d’un país es diferencia amb detalls com aquest.
Ara per ara resulta més fàcil invertir en recerca en esbrinar com podem curar les ferides fetes sobre aquest hàbitat tan ric i divers com són les praderies de posidònia i per l'altre costat no fer res per evitar-ho. Costa d'entendre. No?

diumenge, 5 setembre de 2010

Fent amics...



El festival de música de Figueres “Acústica” no perdona i, aquest cap de setmana, m’he quedat sol com un mussol, a l’hora de sortir a palejar.
Divendres, la meva companya, que encara m’aguanta, em va acompanyar fins l’Almadrava cap a quarts de set de la tarda. A aquella hora la platja era plena de gent i es que a Roses hi ha hagut molta gent aquest estiu. Amb un tres i no res ja estic a l’aigua. Avui surto amb el Seayak de Prijon, feia un parell de mesos que no el navegava, ràpidament me n’adono del lleuger que és  el Cetus LV, m’hauré d’esforçar molt!
Giro la punta de l’Almadrava i em trobo amb un mar xarbotat per la marinada i el trànsit de les embarcacions. Poso proa cap a Punta Falconera, tot fent saltirons. Desprès d’haver comprovat que tot va bé, començo a fer el curri amb el “superkiller II” i, dic dos perquè l’u me’l va arrabassar una embarcació dies enrere. Al girar Punta Falconera just coincideixo amb el vaixell de passejar turistes, cagoncony!, em menjo l’onada de mig metre que aixeca en aquest punt arran de paret, la meva ment se’n recorda de tota la família del patró d’aquest vaixell. Faig tanta mala cara que una petita embarcació manada per una venerable parella d’ancians se m’apropa per demanar-me si em cal ajuda. Els hi dono les gràcies i segueixo tibant la línea del curri, aquest és un punt clau per poder “tocar” alguna cosa i, així és, de sobte noto l’estrebada forta i un magnífic exemplar d’uns tres-cents grams d’oblada acaba dalt del caiac. Avui sopem peix segur! Els dos caps següents , Trencat i Lladró em proporcionen dos oblades més, Ja en tinc prou!!! Recullo el curri, i em dedico a palejar directament cap a la punta del Cap Norfeu, més content que unes pasqües! Les darreres 48 hores hi ha hagut nivells alts deguts a la pressió atmosfèrica i pot ser que sigui el motiu d’aquesta activitat alta dels peixos.
Arribo a les 8 en punt a cala Jòncols i en Pep Cors està assegut al seu lloc de lloguer de caiacs com si fos el virrei de Jòncols. Quina il•lusió em fa tornar-lo a veure! Em cau un ruixat per no haver-lo trucat en el moment de sortir de l’Almadrava, resulta que volia venir a rebre’m pel camí. Aquest paio és collonut!
Fregim el peix a la mateixa platja per sopar i en Pep porta un magnífica amanida que li proporcionen els cuiners de l’hotel. S’afegeix amb nosaltres la Sílvia que treballa com instructora de busseig allí mateix. Esperem que la son arribi tot parlant de viatges, Sri-Lanka, etc.... Per dormir tinc el bell cel estelat de Jòncol com a sostre, tot un regal pels sentits. La nit no és freda ni humida. Que més puc demanar!
Dissabte a les set del mati ens hem posat a l’aigua, en Pep li fa gràcia de venir fins la Punts del Cap de Creus. Tot just arribem a la sortida de la badia de Jòncols veiem com el sol treu el cap per l’horitzó. En Pep exclama: Quin “lujo” veure aquest espectacle!!!

Per primer cop m’he convertit en model fotogràfic. A totes les sortides que fem, sempre estic molestant als meus amics demanant-los-hi diferents ubicacions per fer fotos. Avui sóc jo el que faig petits canvis de direcció per esta al lloc precís de la composició de la imatge perfecta.
Mentre naveguem amb un fil de tramuntaneta que ens toca la cara anem conversant. Passem el far de cala Nans, Cadaquès, Punta de s’Oliguera i al passar per l’illa de Port Lligat veiem com una bona colla de caiacs surten d’aquest punt. Són els companys de l’Escola d’en Mar de Cadaquès que avui se’ls hi ha girat feina, tenen la Marnató. Tota una munió d’embarcacions engalanades amb banderoles de l’ esdeveniment fan el mateix recorregut. Entrem a cala Jugadora que és el punt de sortida de la Marnató. Allí hi ha tots els nedadors que estan baixant des de la carretera a peu, intentem trobar als nostres amics entre aquella massa d’homes i dones negres com la sutja i se’ns fa impossible identificar-los. Als pocs minuts entren els caiacs procedents de Port Lligat i podem saludar als amics que coneixem. Ens passem una bona estona per veure si es produeix la sortida, però en Pep ha d’estar a cala Jòncols per treballar i se’n va. Finalment com que la sortida de la prova s’allarga més del previst, jo també poso popa cap a la Punta de Cap de Creus i continuo la travessa sol.
(Foto de la Marta Segura)

Al travessar la Punta del CdC avui gens transitada em trobo amb un mar amb crestes, per sort són petites, la previsió és que la tramuntana vagi a la baixa i no passa dels 10 nusos.
Amb més atenció per les onades que pel paisatge, vaig fent camí fins entrar a esmorzar a la cala Gallareda. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa, al refugi hi ha un pescador de Llançà que hi passa uns dies. Aquest refugi que està entre els municipis de Cadaquès i Port de la Selva va ser construït pels pescadors de Llançà. En Toni és una persona peculiar, navega a contracorrent i té en la provocació la seva forma de lluita. A la seva humil embarcació hi porta una senyera estelada i les lletres dels poemes d’il•lustres autors catalans (Joan Salvat-Papasseit, etc.) guarneixen la part interior de la nau. Aquets dies ha recollit tot els materials abandonats que hi ha en aquest espai i, els té carregats a la seva barca. Vol que la gent els vegi per donar exemple. No troba ningú que el vulgui ajudar a fer el trasllat de tota aquesta porqueria i això que gent que passi per aquest indret no en falta i tots ho fan amb embarcacions més grans. M’he quedat amb ell més de dues hores enraonant.

Cap a la una me’n vaig, al sortir torno a fer el curri per veure si agafo alguna cosa per dinar. Ràpidament tinc una picada, l’exemplar no és molt gros i torno a provar, poc després noto una altra picada, aquesta si que és forta, vaig recollint i noto que el peix és mou a gran velocitat, tira molt i molt fort, aquesta vegada he tocat algun de gros, vaig recuperant línea fins tenir-lo a la vertical del casc. Quan ja esta arran de la superfície veig que es tracta d’un magnífic exemplar d’espet (barracuda). Dóna un cop de cap fort, talla la línea i se’n va, no sé que hagués fet si l’arribo a treure, l’hagués hagut de matar ràpidament per no ser mossegat per les seves potents mandíbules.
Continuo palejant i penso on aniré a dinar, finalment decideixo fer-ho a cala Serena. A per tot hi ha gent, per sort aquí coincideixo amb dos caiaquistes de les terres de l’Ebre, de Tortosa exactament, en Cèsar i el seu germà, ens ajuntem per dinar i xerrem una mica. Acabat l’àpat ells segueixen camí i jo també.
La meva companya és a Portbou i decideixo anar-hi. Travesso el Golfet i vaig arran de penya-segat fins cala Cativa, a partir d’aquí enfilo per la via directa cap a Garbet, crec que és la vegada que he navegat més separat de la costa. Finalment és a Garbet on dono per acabat el periple.
Navegar sol té els seus avantatges, aquesta vegada he anat fent nous amics.

divendres, 3 setembre de 2010

Fora de temps també és bo.

Dies enrere vàrem fer un post amb una recepta comentada d’en Carles Ginès, com que hi hagut company(e)s que els hi va agradar, ara us en donem un altra. Es tracta d’un plat típic de la cuina tradicional de casa nostra.
Trobareu la recepta comentada  AQUÍ.
Totes les receptes comentades d’en Carles Ginès que tinguin alguna relació amb la mar les anirem penjant al blog.

dijous, 2 setembre de 2010

Estadístiques

Blogger ens ha ofert un nou servei i des d’ahir tenim la possibilitat de fer el seguiment estadístic del funcionament del blog. Per començar ha ofert les dades dels moviments que hi ha hagut durant els darrers dos mesos.

Resulta que durant els mesos d’estiu hi ha hagut un total de 5.253 entrades. Al juliol vàrem fer una esprintada forta fent un rècord de 26 “posts” penjats i amb l’esperança de que a l’agost podríem reduir l’activitat per descansar una mica. Érem uns il•lusos pensant que al ser vacances no es produirien tantes entrades. Estàvem totalment equivocats i a l’agost s’han produït un total de 2.769 entrades enfront de les 2.484 del juliol.

Ara us direm quins post han estat els TOP FIVE del blog aquest estiu.:

Nº 1 “Accident a Colera” amb 243 lectures.
Nº 2 “Entrenament per la Marnató” 87 lectures.
Nº 3 “II travessa a mar obert entre Cerbère i Portbou” amb 72 lectures.
Nº 4 “Prohibeixen avarar i fondejar a Garbet” amb 71 lectures.
Nº 5 “1er cap de setmana d’agost superat” 49 lectures.

Respecte al Nº 1, cal dir que soms uns morbosos tots plegats. Jo el primer per fer les fotos i publicar-les. Recordo que en el moment de fer les fotos del rescat de la Roser de Colera, vàrem tenir el dubte de si era ètic fer-ho. Aquell dia estàvem amb en Quim Bardalet tornant de navegar la costa de la Marenda, i ho vàrem comentar. Doncs, vet aquí que aquest post ha estat el més visitat. No canviarem mai!!!.
Tot just ahir vaig adonar-me que en el post de l’accident hi havia un comentari de la seva germana Anna, que diu en quin estat va quedar la Roser.
Esperem que la Roser es pugui recuperar el més aviat millor. Pel que explica, el resultat de l’accident va ser molt i molt greu. També desitgem que es facin els arranjaments necessaris, perquè mai més pugui passar un altre accident com aquest en el camí de ronda de Colera.

Gràcies a tots vosaltres per posar-nos a prova i mantenir l’atenció en el blog. Ens agradaria obrir-lo a tothom i, que fos un espai on cadascú hi pugues expressar la seva opinió..., cosa que es pot fer ara. No us talleu ni un pel !!! i fins i tot, que ens féssiu arribat suggeriments de que és el que més us agrada i el que més pesat és, així com, els relats de les vostres aventures pel CdC.
Us esperem a que en feu ús, no tingueu mandra.

Per demà divendres volem (voldria, per ara esrtic sol com un mussol) sortir des del sector sud (Roses) i anar a pernoctar al voltant del cap Norfeu (Pelosa, Clot del Boc, Canadell, Joncols). El dissabte aniríem pujant cap a Port de la Selva..., Possiblement ens creuarem amb la Marnató i podrem veure l’espectacle arran de mar. En total deuen ser vora la quarantena de quilòmetres. Si algú vol apuntar-s’hi, us podeu posar en contacte amb nosaltres.

Per cert, durant les properes 2-3 setmanes m'he quedat sense càmera de fotos. Està al taller de la Panasonic, per veure si la podem salvar de la sal que se’l està menjant.
Ara la qualitat fotogràfica caurà en picat, em queda el mòbil i no puc posar-lo en remull ;-(.

dimecres, 1 setembre de 2010

Privilegiats.

Sens dubte que això és els que som. Poder decidir en un moment donat, sortir de casa a mitja tarda per anar a palejar, no ho pot fer tothom.

Aquests dies han estat durs i la tarda es presentava grisa, d’aquelles tardes que provoquen migranya i ensopiment. El cel estava pesat, cobert de núvols compactes i de sobte he sentit la necessitat d’aprofitar aquestes condicions canviants, per sortir a palejar, per viure-ho de més a prop.
Ho he encertat de ple, a l’arribar a Garbet no hi havia ningú, a la terrassa del restaurant encara obert, hi havia una taula plena d’homes enganxats a uns puros i d’ulls vidriosos. Estaven matant la tarda xarrupant uns guisquis i amb cara d’haver-s’ho dit tot. La platja estava quasi deserta. Ja queda poca gent. la manca de sol i ser u de setembre hi ajuda molt.
He baixat el caiac amb un instant i als pocs minuts ja lliscava a gran velocitat per sobre la mar arrissada. Davant de Port Joan he començat a llençar la línea del curri, i a partir d’aquell moment ha començat la meditació, sí, sí, me-di-ta-ció. Palejar amb total soledat et facilita pensar amb tranquil•litat. El ritme sincrònic de la pala enfonsant-se a l’aigua, de mica en mica, va esborrant tots els pensaments i t’arriba a posar la ment en blanc. Quina sort poder gaudir d’aquets paratges...
Quan estava plenament endormiscat i a punt de quedar-me aturat, he notat una tivada forta de la línea. Les glàndules suprarenals han segregat un raig d’adrenalina directament en sang, el cor s’accelera i començo a recollir la línea, poc a poc però sense parar. A l’altre costat hi ha un bitxo gros, quina sort! Aquesta vegada tinc el pressentiment que no és cap oblada, veig a uns cinc metres de fondària el peix, no el distingeixo, obro el tapa-banyeres i segueixo recollint. Avui he pescat un magnífic exemplar de pagell. El sopar bé està garantit!.
Quina sort! Quin privilegi! Primer dia de setembre, el mar desert, un cel cobert que reflecteix tots els tons dels grisos sobre la mar blava i tot és per mi...
Ummmmmm!!!