--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 31 gener de 2011

Solitud a cala Jonquet.

En Manel O. ens ha enviat aquesta perla literaria.:
Que les plantes tenen una certa sensibilitat ja ho sabíem. A la llum es obvi, moltes tendeixen a créixer en direcció a la llum, a la temperatura també es obvi. La sensibilitat al tacte no es tan coneguda, la parra te tendència a acostar-se als objectes propers per poder enfilar-se, la mongeta també, més sorprenent es el cas de la Mimosa púdica, que plega ràpidament les seves fulles al mes mínim contacte. Aquesta reacció defensiva es tradueix en altres plantes en canvis a la seva composició química. Hi ha que, al notar que les seves fulles son mossegades per una cabra, produeixen immediatament hormones que fan que la seva ingesta resulti tòxica, Les cabres ho noten i només tenen temps de menjar-ne unes poques abans d’abandonar l’atac. Però el més sorprenent es que altres individus de la mateixa espècie vegetal de la zona també comencen a modificar la seva composició química abans de ser mossegades. Comunicació entre individus vegetals allunyats es una idea que fa trontollar la nostra preconcebuda imatge simplista del vegetal.
Considerem ara el cas de l’alga Zostera marina, semblant a la Posidònia i a la Cymodocea, que formen praderies, rics ecosistemes que fixen el sostrat i fan de guarderia pels alevins de moltes especies de peixos. Les praderies de la Zostera son conegudes com a “Prats d’anguila”. A Catalunya només creix a la badia dels Alfacs (Delta de l’Ebre) i a la cala Jonquet de Cadaquès .
Si les plantes poden comunicar-se amb individus llunyans, òbviament també poden notar que la comunicació ja no existeix, que ja no hi ha colònies de Zosteres a les cales adjacents. Com que son plantes superiors, amb flors i pol•linització ¿ podem imaginar l’homèric viatge d’un gra de pol•len de la colònia dels Alfacs per fertilitzar una flor de cala Jonquet ? Es poc probable, tot i que al mar tot es possible. Com en un guió clàssic de ciència ficció, el dels supervivents desprès d’un holocaust nuclear, les Zosteres noten la seva solitud, no reben estímuls de mes enllà de la seva minsa colònia, es més, noten com la seva colònia es va reduint inexorablement. Potser ja han tingut temps d’aprendre a associar el característic soroll que produeix la cadena de l’ancora de les embarcacions a la pèrdua d’individus, però desenvolupar un mètode de defensa efectiu requeriria un procés evolutiu de molts mil•lennis. Francament, no crec que siguin a temps.

diumenge, 30 gener de 2011

Cap de setmana passat per aigua i vent.

Dissabte van caure uns 60 litres per metre quadrat, això significa que dins del que és el Parc Natural del Cap de Creus, hi va caure un volum d’aigua equivalent al 10% de l’embassament de Boadella (segons els càlculs fets a corre cuita des del sofà de casa). Va amerar tota la seva superfície i ha fet baixar les rieres.

Benvinguda aquesta aigua que ens feia falta, penseu que l’ hivern estava sent extremadament sec, i l’aigua és vida. Encara que el consum d’aigua sigui molt baix, les plantes estan en el període de menor activitat de l’any i sí que la situació començava a ser delicada per la majoria d’ecosistemes d’aquest entorn. Els pescadors estan contents, perquè saben que l’aigua adoba el mar amb els nutrients que arrossega i, això vol dir millor pesca per la primavera.



Fins i tot va caure neu. Les rieres han donat un to marró a la costa.
Els vells pescadors diuen que “al gener i febrer la xarxa al galliner”, per sort els que naveguem amb caiac, estàvem tenint uns mesos amb els cap de setmanes absolutament hàbils per la nostra activitat..., ja veurem que passa a partir d’ara, potser ens tocarà posar el caiac al galliner.
Malgrat tot, no ens hem de quedar a casa, per poc que es pugui. En dies com aquests en que la atmosfera està activa, és molt agraït sortir a disfrutar dels meteors.
El llevant ens ha deixat unes imatges de postal per tota la costa que no podem deixar-nos perdre. Si bé era una temeritat sortir a navegar, tan sols apte pels grans especialistes, sí que són uns bons dies per veure els diferents trams de costa. Si ens hi passegem podem saber com es comporta el llevant segons les orientacions i el tipus de costa que hi ha, sigui penya-segat dret, trencat, de biaix, platja, etc. Personalment m’agrada badar amb el moviment captivador de les onades i gaudir de la plasticitat de les imatges capturades pel sensor digital de la càmera.
Aquí les teniu per compartir-les :







La costa de CdC estava imponent.

Si cliques la foto la veuràs millor.

divendres, 28 gener de 2011

Noticies sobre el Cap de Creus.

Aquests dies s'està parlant del Cap de Creus a la premsa, algunes notícies són noves i d’altres ja comentades en el blog.
Per exemple el Diari de Girona de dimecres ens explica que el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) enviarà la propera setmana a Madrid (allí hi viuen realment els que ens manen,
 per si algú no s'en havia enterat) el projecte de Reserva Marina del Cap de Creus. Som molts els que estem esperant aquesta proposta, per veure si serà valenta o quedarà aigualida. Caldrà veure si finalment es protegeix el famós rec del CdC amb totes les seves comunitats de rareses, la seva alta productivitat, riquesa morfològica i gran diversitat de formes de vida. També ens diuen que properament es faran “xerrades” pels pobles per explicar de que va..., allò de la lletra petita. Estarem atents i esperem que no se’ns passi per alt. Si algú s'ha assabenta d'aquests actes que ens ho digui.
També s’ha publicat que, un dos-cents cadaquesencs, han signat un document per demanar a la direcció del Parc Natural del Cap de Creus més vigilància. Diuen que són moltes les barques que estan espoliant els seus recursos naturals. Concretament fan referència al "festival" de furtius que, se’n duen sacs plens de garotes per comercialitzar-les i, fins i tot, en venen de la Catalunya Nord.
De fet, això passa a diari i tot l’any! Els francesos acostumats a les restriccions que els hi imposen a casa seva, ja fa temps que es passegen per la nostra costa i m’atreviria a dir que se n’han fet els amos. Hi ha hagut dies que he vist més embarcacions amb matrícula francesa que gent de casa, parlo dels dies fora de la temporada turística. Dubto que tinguin llicència per fer aquestes activitats a casa nostra. Penseu que hi ha gent que es treu centenars d'euros al dia (Es paga a 0,40 €/peça) i, amb l'excusa de la crisi i l'atur, tothom es fa el valent.
La darrera notícia que comentarem breument és la presentació de l'avant-projecte de la "Bulli Foundation". Aquets nou Bulli es vol ubicar a Montjoi i, comportarà la construcció d’uns edificis nous “sostenibles”, això si.... Sembla que dient això han de poguer fer quasevol animalada, caldrà veure la dimensió d’aquests edificis i com els enquibiran dins de la finca, No us passeu! sis-pli!!! ja que les administracions us estan donant carta blanca. Aneum molt en compte!
Personalment m’ha agradat molt l’edifici de la tempesta d’idees, té una forma orgànica i un color molt atractiu. S’assembla a una mena d’esponja marina, realment és molt atractiu, no puc dir el mateix del segon edifici...




Endavant amb la creativitat i segur que l'enclavament és ideal per poder ser-ho. Els hi aconsello als que hi treballin que, surtin dels edificis futuristes i es posin en contacte amb aquell entorn, per exemple, fent una caminada al voltant del cap Norfeu o, una palejada fins al Gat. La creativitat se’ls hi pujarà com el “litines” o la bilirrubina.

dijous, 27 gener de 2011

Quan la ciència arriba tard.

Segons els articles publicats pel Grup de Vertebrats Marins de la Universitat de Barcelona a les revistes “Marine Biology i Journal of Experimental Marine Biology and Ecology” resulta que hi ha una estreta relació entre les praderies de Cymodocea nodosa (Sebadales Cast.) i la tortuga verda (Chelonia mydas).
Sempre havíem pensat que en el món de les praderies de fanerògames marines la “number one” és la Posidònia. Ella és l’estrella de tots els articles, reportatges i accions reivindicatives de la costa. Fins al punt que acabem pensant que les seves praderies són un ecosistema únic en els nostres mars i que no n'hi ha més.
Doncs la Cymodocea nodosa és una planta que forma unes praderies d’un aspecte com els camps de gespa, la seva fulla és més estreta i la funció d’aquestes praderies és molt variada, actua com un bon refugi de les fases juvenils d’espècies comercials com la sardina i el seitó, fixa el substrat protegint-lo dels temporals, resisteix condicions de qualitat d’aigua tèrbola, suporta força bé els fondetjos de les barques, recuperant-se molt més ràpid que la Posidònia i ara hem sabut gràcies als estudiosos de l’U.B que les tortugues verdes s’alimenten d’elles, ves per on!
Fins ara no se l’havia tingut en compte en els llistats d’espècies a protegir i ja va sent hora de que ho estigui. La paradoxa és que fins ara protegim les espècies (en el paper) i es fa molt poc pels seus hàbitats que és el realment important. Gran error!
Amb les perspectives polítiques que tenim al nostre país i a l’estat, on estem tots lligats, no sembla que la cosa pugui canviar gaire per la Cymodocea i per ende per la tortuga verda.
Els que sí estan contents són els “cinercenyos”, més ben dit el seus governants, que veuen cada cop més clar, la construcció del seu nou port de la Granadilla. Per ara s’havia aturat per l’existència d’unes praderies de Cymodocea que hi ha al sud de Tenerife lloc on el volen construir, calia saber si aquest hàbitat serà protegit, però sembla que poca cosa es podrà fer, tot i l'article de l'U.B.
Per enèsima vegada la ciència arriba tard!

dimecres, 26 gener de 2011

De lectura recomanada

El company Gregal ens ha enviat un correu per dir-nos que aquest Nadal ha rebut un regal que vol compartir. Es tracta del llibre “Leviatán o la ballena” de Philip Hoare. Aquest llibre, segons ens explica “Gregal”, és d’aquells que quan comences a llegir-lo no pots parar i ens el recomana a tots els que ens estimem la mar. També en passa la ressenya per ampliar informació sobre el mateix.

Salut i, que la lectura us sigui profitosa!

«Philip Hoare ha aprendido de Chatwin y de Sebald la libertad suprema de la escritura.» Antonio Muñoz Molina

dimarts, 25 gener de 2011

L'artificial perfecte no existeix

Extret del Forum de pesca.
El que volia dir així entre línies amb l'escrit de l'altre dia, és que l'artificial perfecte no existeix. L'artificial perfecte un dia serà un i un altre dia serà un altre. El millor és no fixar-se amb un artificial i obstinar-se a que el peix s'hi fixi, sinó que el que cal és fixar-se amb el peix i obstinar-se en llençar-li l'artificial que necessita aquell peix, aquell dia.
Depenent de si pesques un peix o un altre, si vas a les roques, a l'espigó, a la desembocadura, a fondal... a l'hivern, a la primavera, a l'estiu, si el mar està ple de calamarsons o si hi ha sardineta per tot arreu o llisseretes amagades als forats de l'espigó. Cal llençar-los una cosa o una altra. I si a superfície no hi veus peix, doncs posa'ls un peix que profunditzi, home. És prou òbvi.
Una de les cagades que tenidim a fer quan comencem (i ho dic jo, que en tinc fotimés) és creure que no pesquem perquè no tenim aquell artificial tan car, o aquell tant nou o aquell tant guapo que ens mola més a nosaltres, que al peix. I mica en mica ens anem carregant d'artificials i més artificials, deixant-nos a la botiga una pasta tridimensional fins que descobrim que els que ens funcionen són els de 4euros del Decathlon però utilitzats correctament.
Hi ha algú que em dirà que home, que està clar que artificials com l'original floating de rapala té tendència a treure peix. Home sí. Sempre i quan l'utilitzis a zones de llobarro. A alta mar, perd efectivitat per exemple. A alta mar millor posar-hi un mag minnow de yo-zury color sardineta, per dir algun exemple entre tants.
Hi ha gent que acostuma a preguntar: quin és l'artificial que millor us funciona? sense res més a afegir. Toma ya. On? quan? per temptar què? per curricà o llençar ben lluny? n'hi ha que pescaran bé, però no provis de llençar-los perquè no pesen gens i ni sense vent aniran gaire enllà. Aquests, pel curri.
El tema de les boles a dins, és un altre món. Crec que van bé per atreure l'atenció del peix, però un cop tenen l'artificial davant, quin és el peix que fa sorollets de boles?? quan el tenen davant deuen veure-hi alguna cosa rara, no? Un tema per seguir investigant.
La moral d'aquesta història: l'artificial panacea-pedra filosofal no existeix. L'artificial pedra filosofal no és un, sinó un grapadet d'artificials que anirem combinant segons l'ocasió. Quan el gran Gabi encara rondava pel fòrum, es va emprenyar perquè un dia, un paio va anar-lo a trobar a la platja i li va obrir la caixa d'artificials per espiar-li. A banda de la mala educació que el fet pugui comportar, trobo que és un acte una mica absurd perquè un mateix artificial, si no saps on utilitzar-lo, no et serveix de massa, crec jo. Amb una desena d'artificials tenim coberta la majoria de casos que podem necessitar.
Martí Q.Q.

diumenge, 23 gener de 2011

L’Escola del Vent.

 La setmana ha acabat amb un tramuntanal típic d'hivern, d’aquells que conviden a quedar-te a casa, però desprès de la frustració que ha significat no poder fer els cens d’aus marines tinc ganes de donar-li la cara a la Tramuntana. La nit del divendres era massa forta per poder planificar quelcom raonable, però durant la nit ha anat baixant la seva intensitat, sense pensar-m’ho gens, ben esmorzat, he anat a Portlligat, on segur que hi trobo als infalibles i incombustibles de l’Escola d’en Mar, ells surten tots els dissabtes, faci el temps que faci.
A l’ arribar a s’Alqueria, m’he parat per mirar la mar, just per sobre de la platja d’en Ballesta. He pensat que el més sensat era girar cua i cap a casa, tenia clar que amb aquelles condicions de vent, onatge i temperatura no eren aptes pel paleig, al menys jo era incapaç d’afrontar-ho, però m’he arribat fins la platja per comprovar que no hi hagués cap company preparant-se per afrontar aquell tràngol. Doncs ves per on, allí dins del cotxe, arrecerat del vent, hi havia en Mútur, ell sempre hi és... Estava parlant per telèfon amb en Toni Sbert, mallorquí vingut a l’Alt Empordà, que es moria de ganes per tastar aquella tramuntaneta gèlida. Sortosament li va fer cas i no va venir fins un paratge tan inhòspit com avui era Portlligat.
Desprès de saludar-nos i amb una mirada de complicitat hem manifestat les nostres ganes de tastar-ho. Cal ser una mica inconscients per entrar al mar un dia com aquest. Jo estava absolutament tranquil perquè em trobava al costat d’un expert i, sabia que no faríem res que no es pogués fer i, així ha estat.
En Mútur ja tenia un pla de navegació. Aniríem fins la platja de Calders empesos pel vent i tornaríem donant-li la cara. M’ha dit que amb les condicions d’avui podríem fer aquesta maniobra un parell de vegades i, en cas de fer-ho, al vespre dormiríem planés pel cansament que pot suposar.
Amb un tres i no res, teníem els caiacs a la platja i nosaltres ens trobàvem embotits a dins d’aquesta segona pell. Primer ens hem apropat fins la bocana per observar la boca del llop. Posteriorment i amb el vent de bavor em travessat la badia per ser empesos fins la platja de Calders. A la tornada m’he posat a palejar com un posés, i he cremat les energies ràpidament, a la meva edat soc un palista “diesel”, no puc pretendre fer un esprint com si fos un jovenet. Al vent fort se’l ha d’afrontar amb el cap, no amb la mateixa fúria que ell t’envesteix. Quan entra potent la ràfega de vent, l’has de controlar i mirar de no perdre part del recorregut fet. Quan baixa la intensitat, l’has d’atacar, i ho has de fer enfonsant bé la pala, la palada ha de ser efectiva, fent tot el seu recorregut sota l’aigua i amb tota la seva superfície. Tan sols així seràs eficient no et cansaràs (tant) i de mica en mica aniràs avançant.
Aquesta lliçó me l’ha ensenyat el mestre Mútur i ho ha fet d’una manera subtil, com aquell qui no vol. M’agrada la gent que no t’alliçonen paternalment, si no que ho fan a través del exemple deixant fer, deixant que t’equivoquis i, després esperant que reflexionis sobre els errors comesos i així anar aprenent. Realment l’Escola del Mar, no és un club, és l’Escola del Vent.

dijous, 20 gener de 2011

El dofí mular amplia els seus límits de distribució.

El dofí mular és una de les espècies més fàcils de veure pel CdC. Sempre i quan estiguis atent i tinguis una mica de sort (a mi em falta la sort i/o em falla la vista). Si et quedes assegut al sofà de casa també el podràs veure, però és quan estàs en estat catatònic, mig endormiscat, veient el documental de la 2 o el 33 i així no té gràcia.

Ara resulta que alguns que tenen el cul inquiet i, la sort d’estar treballant en un projecte internacional finançat per l’Agencia de Cooperació Espanyola (AECI), han publicat els resultats del treball a la revista “Aquatic mammals”. Entre altres conclusions, han trobat grups de dofins mulars, força lluny del que hauria de ser la seva àrea típica de distribució geogràfica.
El dofí mular (Tursiops truncatus) és una espècie cosmopolita, es troba distribuït per les zones tropicals i subtropicals, no solen sobrepassar les latituds dels 45º. En el costat atlàntic de continent sud-americà tenen el seu límit sud a la província de Chubut i molt esporàdicament una mica més al sud. Pel costat del Pacífic, a la costa chilena, des dels anys vuitanta s’han anat acumulant les cites a prop de la ciutat de Valdivia. Aquets estudi documenta els albiraments d’aquesta espècie per zones molt més australs, en els canals patagònics de la regió de “Los Lagos” i “Aysen”. No se sap si aquesta ampliació de l’àrea de distribució geogràfica d’aquesta espècie cap a aigües més fredes sigui fruit del canvi climàtic, però en els darrers anys és un fenomen que s’ha documentat i que caldrà seguir estudiant.
Aquest mes de febrer tenia projectat anar als canals australs d’Aysen a navegar amb caiac i visitar la glacera de Jorge Montt però malauradament he hagut de suspendre l’expedició. Ara m’hauré de conformar en veure els dofins per la TV, però no renuncio a continuar intentant veure’ls pel nostre CdC. Estic segur que tard o d’hora tindré una trobada amb ells fora del sofà, Cagoencony!

dimecres, 19 gener de 2011

Anul·lat el cens d'aus marines

A l’hivern la navegació per la nostra costa és molt difícil, si a sobre necessites un dia en que la mar sigui un plat i que coincideixi en cap de setmana, la cosa arriba al punt de ser quasi impossible.
Tal i com estan les previsions i, la cosa sembla que està garantida, aquest cap de setmana no tenim les condicions per fer el cens d’aus marines.
Ens trobem obligats a SUSPENDRE aquesta activitat.
La intenció era unir dos col·lectius per compartir una jornada en comú i, realitzar un intercanvi dels coneixement i habilitats de cada un d'ells.
Continuarem intentant-ho! Possiblement que aquest any no ho farem, ja que el cens es fa ara al gener que, és el darrer mes perquè les dades siguin vàlides pels censos hivernals que es duen a terme conjuntament amb molts altres punts de la costa de la península ibèrica. La propera setmana molts dels voluntaris havien expressat la seva impossibilitat de venir, per la qual cosa, ja no ens queden caps de setmanes hàbils. A la badia de Roses aquest any s’hauran d’extreure les dades dels albiraments fets exclusivament des de terra. Quina llàstima!
Gràcies a tots els que us havíeu ofert com a voluntaris per participar en aquest cens. De segur que tots estàveu il·lusionats en participar en una activitat que tenia una finalitat científica i que a més era lúdica. Ho haurem de continuar intentant!

dimarts, 18 gener de 2011

Històries de la mar, drames del segle XXI

Dies enrere us parlàvem del naufragi del Guaruja a Cabo de Gata l’any 1938. Aquesta setmana en Juan Fº que viu i navega per aquelles costes ens va escriure un correu “elèctric” i ens va contar una història actual d’aquest 2011.
Ens explica que dos dies després de la nostra marxa, la vigília del dia de Reis, va haver-hi un temporal de ponent. Ja se sap que els temporals sempre porten sorpreses. Davant mateix del poble de las Negras va aparèixer a l’horitzó un triangle negre que sobresortia de l’aigua, tal i com si fos una vela negra d’un vaixell pirata o, si es tractés d’una aleta de tauró. Al poble tothom s’havia del que es tractava.
Quan el temporal va passar, uns bots del poble van sortir per anar a buscar aquell objecte. Es tractava d’una llanxa pneumàtica que els seus ocupants van rebentar a cops de matxet. Enfonsats a l’aigua li penjaven dos motors nous de més de cent cavalls cadascun i, d’un sol dia d’ús. Els Reis Mags havien arribat a Las Negras i havien deixat un valuós regal... Segons ens explica el nostre amic.: “Del mar, como del cerdo, se aprovecha todo”.
Era l’enèsima “patera” que arribava a aquelles costes carregada de èssers humans que fugen de la fam per caure al parany d’un fals paradís occidental. Per fugir de les màfies del transport d’immigrants nord-africanes, aquests pobres desgraciats, es gasten tot el que tenen i es compren una llanxa equipada amb potents motors per travessar el mar d’Alborà. Quan la travessa ha acabat, han d’esborrar el rastre i enfonsen la “patera” amb els valuosos motors.
Un cop han arribat al nostre paradís hauran de fugir de la vigilància de la Guàrdia Civil, també de les màfies del transport d’aquest costat. Tot seguit hauran de treballar il·legalment, com esclaus del segle vint-i-u, en una explotació d’agricultura industrial de la zona, i així, continuar aquest llarg calvari que no sembla que tingui aturador. El drama continua.

dilluns, 17 gener de 2011

Aprofitant les calmes

Com que no hem enviat cap corresponsal a la trobada de Lloret, no hi ha crònica d'aquest fet que ha mobilitzat a bona part dels palistes gironins. Si algun lector la vol fer, aquí teniu aquest espai per posar-nos al corrent de com va anar ahir diumenge la “Transfreu-2011” i els que vàrem fer campana us ho agraírem.

Aquest cap de setmana hem disfrutat d’una bonança tèrmica típica de l’anticicló del gener i que aquests darrers anys no n’havíem tingut. Això ens ha animat a molts a sortir i la costa tenia un aspecte de primavera pel que fa a l’ocupació. Als habituals s’hi han afegit els que hi posen seny i no surten amb les freds hivernals. Tots hem pogut gaudir d’aquest entorn privilegiat que tenim i que sovint ignorem.
Hi hagut de tot, la boira de les primeres hores s’ha menjat l’horitzó i ha enriquit el paisatge amb tots els tons dels grisos.

Hem pogut comprovar com la sopa de la vida s’està couent de mica en mica. L’aportació dels nutrients procedents del golf de Lleó que fa la tramuntana, permet el creixement de les primeres algues, comença a fer xup-xup, i a finals d’hivern representarà la gran eclosió del que anomenem “sopa de gelatina”, amb la presència de milions d’organismes que van filtrant els nutrients algals. Ara ja hi ha, en els punts arrecerats, una abundant presència de la medusa Pelagia noctiluca que aprofita aquest aliment. D’aquí un parell de mesos començarà l’esclat de la vida.



La llum filtrada pels núvols permet descobrir molts colors i textures amagades o esclafades per la llum del sol directe. Tenim la sort de gaudir d’un entorn sempre canviant, tant des del punt de vista físic, com és amb l’excepcional riquesa del cromatisme marí, com des del punt de vista biològic, amb els seus cicles estacionals plens de matisos que fa que mai siguin iguals.
La mar és un gran plat de cuina que cada estació es va cuinant. La concentració dels ingredients es canviant, la tramuntana és qui té la clau d’aquestes proporcions. El foc el posa el sol amb les seves radiacions. La quantitat d’aigua dependrà de les aportacions que en facin els rius. El resultat d’aquest “platillo” sempre ens sorprendrà. Sortint a palejar aprendrem a menjar-nos-el i, amb el temps anirem descobrint tots els matisos dels sabors que amaga.
Que us vagi de gust!

dissabte, 15 gener de 2011

Cens d’aus marines de la Badia de Roses.

El proper cap de setmana 22-23 de gener intentarem fer el cens d’aus marines de la Badia de Roses. Hem perdut l’oportunitat de fer-ho aquest cap de setmana que el temps serà excel•lent. Els motius han estat que aquest dissabte els ornitòlegs tenen una passejada amb barca pel Cap de Creus i la Badia de Roses que s’organitza cada any i, el diumenge els caiaquistes tenen la trobada de la Transfreu de Lloret de Mar, acte ineludible i tot plegat ha motivat aquest ajornament.
SI US PLAU, RESERVEU EL PROPER CAP DE SETMANA.
Ho intentarem fer inicialment el dissabte 22 de gener i en cas de mala previsió ho farem el diumenge 23 i, en cas de mal temps ho haurem d'ajornar. El dimecres 19 concretarem el dia exacte.
Tots els que disposeu de GPS us passarem l’arxiu on hi ha les diferents rutes que farem. Aquests arxius seran aptes pels GPS’s més comuns del mercat.
TOTS ELS QUE PUGUEU VENIR, HO CONFIRMEU AL CORREU “ELÈCTRIC” DEL BLOG.
Us anirem ampliant la informació durant aquests propers dies.

divendres, 14 gener de 2011

Presentació de la Guia de Cetacis del Cap de Creus

Aquest divendres es farà a Llançà la presentació de la Guia de Cetacis del Cap de Creus.
Lloc.: Casa de Cultura. Sala de Conferències.
Hora.: 19:30 h.
Ponents.: Gemma Gonzàlez i Potrony i l'Albert López i Larrosa

dijous, 13 gener de 2011

Robatori als companys de Kayak del Ter

Segons hem llegit aquesta setmana al Diari de Girona, en Roger director de l'empresa de Kayak del Ter, ha estat objecte d'un robatori. Els que heu estat amb ell algun cop, sabreu que aquest company té com a oficina un autobus, d'aquells de dos pisos vermells típics de Londres, el té ubicat en una esplanada a la vora de la resclosa de Colomers. Doncs aquesta setmana li han pispat. Els que viviu d'aquest món del caiac ja sabeu el que costa sobreviure, no n'hi ha prou amb la pressió dels impostos, perquè si a sobre et van foten pals com aquest, al final pots acabar a la ruïna. Fora bo i que de forma solidària anéssim aquesta primavera a fer-ne ús d'aquest servei i gaudir del Ter fent la baixada des de Colomers fins al pont de Verges. Jo ho he fet i val molt la pena.
Com el que han robat és material de caiaquista, si teniu algun oferiment sospitós de material (per exemple neoprens de 3 mm marca Langer i NRS) truqueu al Roger: 662159469
Sort i paciència Roger!!!

dimecres, 12 gener de 2011

TRANSFREU 2011

Avui és el darrer dia per poder-se inscriure a la Transfreu de Lloret de Mar que se celebrarà aquest cap de setmana. Si vols anar-hi AQUI tens la informació.

dimarts, 11 gener de 2011

Espai pels amants dels llimacs del mar

Si ets capaç de baixar del caiac i posar-te les ulleres per fer una cabussada segurament que et pot interessar aquest nou espai.
Un grup de submarinistes i biòlegs apassionats pels nudibranquis, entre els que també hi ha socis del CIB, acaben de fundar el Groc, el Grup de Recerca d'Opistobranquis de Catalunya, que des de fa uns dies és present a Internet a través de la seva web. L'objectiu de l'associació és "utilitzar la vistositat i la simpatia que generen aquests petits invertebrats per conscienciar de la necessitat de conservar els ecosistemes submarins." Les fites del Groc són per tant promoure el coneixement sobre la biologia i l'ecologia dels opistobranquis, treballar en xarxa amb les persones que estiguin interessades en aquest grup de mol·luscs, vetllar per la conservació dels opistobranquis i dels seus hàbitats, compartir els coneixements amb els científics i finalment que tothom pugui participar en les activitats de l'associació. Això es tradueix en aquests moments en 3 transsectes que s'han engegat a diferents punts de la costa per estudiar quines espècies i amb quina densitat s'hi troben. De moment s'estan fent a la platja de Caials a Cadaqués, un altre a l'Escala al costat de l'illa Mateua i un tercer a Begur, a la cala d'Aiguafreda, tot i que no es descarta que se'n obrin de nous. A hores d'ara el primer resultat de la feina d'aquest grup és una guia molt interessant sobre els opistobranquis de la costa catalana. Entre els membres de la junta directiva destaca la presència de Manuel Ballesteros, doctor en biologia i professor titular de la unitat d'invertebrats de la Facultat de Biologia de l'UB. (Test extret del CIB.

dilluns, 10 gener de 2011

El Guaruja.

El diumenge 2 de gener ens trobàvem navegant per davant de “Cabo Lobos” al Cabo de Gata, quan vàrem tenir la sort de creuar-nos amb en Juan Francisco expert caiaquiste de “Las Negras”, va ser ell qui ens va posar al corrent d’un fet que havia succeït just en aquell punt, un diumenge dos de gener del 1938 i, que amb el seu passeig matinal l’estava rememorant. Tot i haver passat 73 anys, el més vells de “Las Negras” encara avui ho recorden.

Amb en Juan Fernández davant de Cabo Lobos
L’any 1938 aquest territori estava en plena guerra civil. Sí de per si és difícil la subsistència en aquest racó de món, no arribo ni a imaginar-me com ho havia de ser de difícil en aquells temps.
Com que aquesta costa és molt despoblada i feréstega, els reis espanyols havien ubicat tota una línia de torres de guaita i fars per guiar als vaixells que per aquí passaven.
En el far de la “Torre de Lobos” hi havia una família que vivia en un “cortijo” proper i que estava al càrrec del far. Aquella matinada, el guaita, era el més gran dels sis germans i, va ser ell qui va donar el “parte” del que havia succeït.
Resulta que un vaixell procedent del port de Gènova i, de la companyia francesa “Societé Générale de Transports Maritims (SGTM)”, anomenat Guaruja, passava per davant d’aquesta costa quan el capità confós va ordenar virar el vaixell a bavor i, posar-lo a tota màquina (12 nusos), direcció l’estret de Gibraltar. Amb tanta mala fortuna que va confondre el far de Cabo de Lobos amb el de Cabo de Gata, situat poques milles més al sud. El resultat va ser que es va estavellar contra aquests penya-segat, quedant el casc partit en dos meitats i la coberta mirant cap a les roques.
Quan es va donar l’alerta, tots el veïns van acudir, primer a salvar a les víctimes, d’aquesta manera van poder anar traient, un per un, a tots els tripulants del vaixell. L’únic que no va voler saltar a terra va ser el seu capità, el qual, després de comprovar la magnitud del desastre i de l’error comés, és va etzibar un tret al cap.
Qui més qui menys a sentit explicar histories de naufragis i, del que passava en aquests poblets de costa com és el nostre Cap de Creus o el Cabo de Gata. Un naufragi era una oportunitat d’obtenir uns beneficis de les mercaderies que es transportaven i que per un temps quedaven a mercè de la mar i de les persones que viuen d’ ella.
Restes del naufragi a Cabo Lobos fotografiades el 02/01/11

Aquell 2 de gener del 1938 va caure la grossa de Nadal a “Las Negras”. Resulta que el Guaruja transportava teles, bicicletes, motos, màquines d’escriure, i tota una llarga llista de materials destinats a abastir els mercats d’Argentina. Els veïns van anar buidant les bodegues del vaixell i emplenant les cases amb tot aquest material. Per exemple, emplenaven una habitació de teles, que va ser un dels elements més apreciats (sobretot les de vellut), i posteriorment la tapiaven. Ja se sap, durant un temps podien ser objecte de les recerques de les forces de seguretat que havien d’atendre les reclamacions de la companyia del vaixell. Retall del relat d'una senyora de 90 anys encara viva. "Terminada la guerra, agentes de la compañía aseguradora del barco haciéndose acompañar de guardias civiles recorrieron todas las casas de la zona confiscando cualquier objeto perteneciente a la carga del barco. Así que todos lo vecinos escondieron las motos el pajar, las bicicletas en los pozos, y los rollos de tela en medio del monte para evitar que se lo requisaran".
El Gauruja va apaivagar la gana de molts estomacs d’aquesta deprimida i oblidada costa. Més d’un es va poder fer un bonic vestit de vellut o va aprendre anar amb bicicleta pels pedregosos camins de “Las Negras”. No es pot retreure res d’una actitud que nos és res més que la lluita per la supervivència en una regió oblidada i deprimida com la de cabo de Gata en temps de guerra.
Aquest oblit ha fet que sigui una regió molt ben conservada i que actualment és el major atractiu que té. Esperem que tinguin seny a l’hora de gestionar correctament els valors que s’han conservat durant tants anys. Estic segur que de fer-ho, tenen un gran futur garantit. Caldrà saber si els beneficis d’aquesta gestió finalment podran repercutir sobre la població local, o acabaran a l’estadística anual dels beneficis dels inversionistes forans....

diumenge, 9 gener de 2011

Las Negras-San Pedro-Agua Amarga.

La Negras és un petit poble habitat majoritàriament per estrangers (55%), el seu nom ve també de l’establiment d’un nombrós grup de viudes de mariners de San Pedro, els quals varen naufragar i elles van anar a buscar en aquest poblet el seu refugi per subsistir en aquesta costa hostil.
Avui us explicarem la ruta que va des de Las Negras fins a Agua Amarga. Té una longitud d’onze quilòmetres i és una altra perla del parc natural de Cabo de Gata. Es pot fer perfectament d’anada i tornada durant tot un dia. Té llocs per fer la parada que són d’una bellesa plàstica impactant.
Distància total 11 km
Las Negras. 0 km. Accés amb cotxe.
Pta del Cerro Negro 1 km. Inaccessible.
San Pedro. 3,5 km. Accés a peu.
Isla San Pedro 5 km. Inaccessible.
Punta Chumba 6,3 km. Inaccessible.
Cala del Plomo 8,3 km. Accés amb cotxe.
Cal de Enmedio 9,6 km. Acccés a peu.
Agua Amarga. 11 km. Accés amb cotxe.
Si sortim de la població de Las Negras en direcció nord ens trobarem amb una muntanya impressionant per les seves formes i la verticalitat dels seus penya-segats, és el Cerro Negro. A peu de paret trobarem una cova d’aigua transparent que convida a entrar-hi. Val la pena badar durant una bona estona i observar la morfologia dels penya-segats on hi veurem estranyes cares i les diferents series d’estrats entortolligats que donen fe de la convulsa gènesis que ha patit.





Si continuem camí, aviat apareix davant nostre la cala de San Pedro. Aquesta cala esta presidida per una fortificació situada al costat sud. També hi veurem aparèixer signes d’altres construccions, com l’antiga caserna de la Guardia Civil i d’altres. Actualment aquesta vall es troba okupada per una comunitat dels denominats localment “ alternatius fluctuants”. Un dels principals atractius i valors que té aquest espai és una font d’aigua que raja tot l’any . Aquest fet permet l’assentament d’aquesta comunitat pacífica que hi viu i, que està en lluita continua amb l’ajuntament. Periòdicament envien a la guàrdia civil o a la policia municipal per que faci el desallotjament d’aquest petit oasis de “pau i amor”. Sembla ser que això està mal vist i, alguns creuen que malmet la imatge del turisme local. Nosaltres ha estat el lloc que hem vist més freqüentat per  visitants durant aquests dies. Crec que els mateixos habitants s’han convertit en un atractiu turístic, ells intenten integrar-se de la millor forma que saben en un entorn paradisíac. Molts d’ells han trobat una forma de tenir ingressos donant el servei de transport fins las Negras amb barca o convertint els seus habitatges en llocs d’avituallament, bàsicament menjar i beure. Lloc peculiar de parada obligada, possiblement de les darreres comunitats “hippies” peninsulars.




Sortim de San Pedro en direcció nord i, entrem en una zona de penya-segats d’una varietat absoluta. Aquí hi trobarem la síntesi del Cabo de Gata, tan pel que fa a colors com a les textures o morfologies. Si bé aquesta zona no té la potencia d’altres llocs, confirma la regla de que en els pots petits hi ha la bona confitura. L’ erosió produïda per l’aigua, l’onatge, el vent i el temps ha conferit a la costa que ara travessem en un espectacle continuat difícil de narrar i que les imatges fins i tot el desmereixen.









A poc més de vuit quilòmetres de la sortida ens trobarem la cala del Plomo i un quilòmetre més enllà la de Enmedio. Aquestes cales estan envoltades d’uns espectaculars penya-segats enlluernadors amb el sol del migdia i no vull pensar com ha de ser a l’estiu. L’erosió de l’aigua sobre les seves parets a conferit unes formes capritxoses i que ens suggereixen paisatges d’altres llocs allunyats i molt més coneguts.