--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 28 de febrer del 2011

Congost de Fet. Pantà de Canelles.

Avui tenim tot el dia per palejar i ens ho agafem amb calma. Desprès d’esmorzar a la fleca d’Àger ens dirigim a Corçà. El cel està enteranyinat per “cirroestratus” i la temperatura és baixa, però sembla que lluirà el sol.
Abans d’entrar a l’aigua farem una visita a l’ermita de la Pertusa (s.XI-XII), ubicada en un punt estratègic per la defensa de la vall i espectacular per les cingleres que corona. Realment és un lloc que cal visitar.
A les onze estem a l’aigua, sortim direcció sud, cap a l’estret de Fet, tot i que no té l’anomenada de Mont-rebei, aquest congost és d’un gran bellesa. Té una longitud de més de cinc quilòmetres. A la nostra esquerra hi ha un penya-segat de més de 100 metres de paret absolutament vertical coronat amb la torre de les Conclues. Aquesta construcció data del s.XIII i tenia la funció de controlar la ribera del Noguera Ribagorçana en el seu pas per l’estret. Aquí també s’hi guardaven els ramats afectats per la malaltia infecciosa anomenada tinya.
En aquest punt el pantà fa un gir de quasi 180 graus i, hi emergeixen unes roques que quan el nivell del pantà és molt baix són d’una gran bellesa. A partir d’aquest gir hi ha una llarga tirada abans d’arribar a la part ampla del pantà. Les parets són molt espectaculars i podem gaudir de les seves formes reflectides a l’aigua que, ens ofereixen un espectacle suggerent i canviant.
Just abans d’arribar a la sortida del congost el crit d’un falcó peregrí ens ha cridat l’atenció. S’ha posat sobre una roca i, a sota seu hi havia un grup de voltors que esperaven l’escalfor del sol per sortir a prospectar. Alguns s’han enlairat, els altres, més mandrosos, s’han limitat a vigilar-nos des de les seves talaies.
Ja fora del congost ens hem arribat fins la presa i allí hem pres la decisió de fer un descans. Molt a prop hi ha un embarcador que ens ha facilitat la maniobra. Just en aquell moment ha sortit un reconfortant sol, el poc ventet que hi havia s’ha calmat i tot el paisatge s’ha reeixit de color i bellesa.
La tornada ha estat espectacular, l’hem feta sense dir-nos res, de tant en tant alguna exclamació trencava el silenci.




A l’arribar al punt de sortida i animats per la bellesa de l’entorn hem decidit tornar a fer l’itinerari de Mont-rebei, teníem el temps just i ens sobraven les ganes de continuar palejant. La tarda és agradable, fins i tot hi ha molta activitat d'insectes, podem observar un fenòmen de disperssió de milers d'aranyes volant per sobre de l'aigua del pantà i s'hi ha insectes hi ha insectívors, també hem observat un rat-penat caçant amb ple mes de febrer.

dijous, 24 de febrer del 2011

A la recerca de nous horitzons.

La direcció del blog m'ha enviat un parell de dies a investigar un lloc nou per navegar. Espero tenir molt aviat el reportatge fotogràfic d'aquest espai desconegut per a mi i, poder-lo compartir amb vosaltres.
Si tot va bé, a finals d'aquesta setmana us podré desvetllar on he estat.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Vés en compte a qui compres.

Quan comprem una llauna de tonyina de la marca CALVO i CAMPOS ens estan enganyant. Aquesta és la conclusió a que ha arribat Greenpeace.

Resulta que desprès d’haver fet un estudi genètic independent del contingut de les llaunes de tonyina d’aquests dotze països: Alemanya, Austràlia, Àustrica, Canadà, Espanya, Estats Units, Grècia, Holanda, Itàlia, Nova Zelanda, Regne Unit i Suïssa, han trobat irregularitats que infringeixen l’actual legislació europea.
Sabem que de vegades ens donen “gat per llebre”. El que sí que és bo, és que l’administració vagi desemmascarant a totes aquestes empreses que ho practiquen i que es vagi fent una llista negra i que es difongui. L’ única manera que abandonin aquestes males pràctiques és tocant-los-hi la butxaca.
Resulta que en el mercat espanyol les marques CALVO i CAMPOS i, segons els resultats del anàlisis abans esmentats, enllaunen a dues espècies diferents de tonyina i no una, tal i com ens volen fer creure. Les llaunes porten Thunnus albacares (tonyina que es troba a l’Índic, Atlàntic i Pacífic, la seva persecució per part de la industria conservera l’està duent a la desaparició de la majoria de llocs on fins fa poc hi estava en un bon estat poblacional) i Thunnus obesus (tots els estocs d’aquesta espècie estan baixant per la sobreexplotació que se’n està fent). Ens enganyen i ens fan partícips de la destrucció d’aquestes espècies de tonyina.
Sembla ser que actualment i per continuar amb la destrucció dels recursos marins s’ha posat en pràctica una nova modalitat de pesca, es tracta dels Dispositius d’Agregació de Peixos (DAP), coneguts per les seves sigles en anglès FAD. Es tracta de la creació d’uns illots flotants que van surant a la deriva i són seguits mitjançant tecnologia de geolocalització (GPS). Aquests dispositius tenen la particularitat d’agregar als peixos. Aquests es protegeixen sota l’ombra d’aquests illots i on hi ha el peix petit, ja se sap! tot darrera hi va el gros. Aleshores, amb xarxes d’encerclament el pesquers els capturen. El mal el fan quan en aquests DAP, també hi van taurons, tortugues, balenes, a part de les tonyines.
El resultat final és la captura de tonyines de diferents espècies, així com d’altres espècies que són expressament protegides. Això significa que el mètodes de pesca no és selectiu, ni sostenible..., les seves conseqüències són fatals per moltes espècies que acaben mortes dins de la xarxa i a la llauna de casa hi acaba arribant el que la legislació no permet. Cal que les llaunes portin tan sols la tonyina pescada amb mètodes selectius i sostenibles.
Existeixen certificats MSF que donen la garantia de com ha estat pescada la tonyina. És la nostra obligació de fixar-nos que les llaunes portin aquest símbol.
També tenim que al cantàbric s’està millorant les poblacions de bonítol del nord, perquè ara es tornen a pescar d’una forma equilibrada amb el mètode tradicional de la canya i l’ham.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Recomanació

Avui us recomano la visita a un blog d’un dels participants al simposi Pagaia d’aquest any, en Rafael Manzanaro:

Originari d’una petita illa davant la costa d’Alacant, és descendent de pescadors i mariners. La seva vida sempre ha estat associada al mar tant a nivell professional com esportiu.

Afeccionat a la navegació, la vela, el rem, el busseig, la pesca submarina, es va iniciar al món del caiac fa més de 10 anys. La pesca en caiac va ser el començament d’una afecció que el va portar, autodidacta, a l’expertesa. Ha competit en caiac de mar tradicional i sempre és a punt a ensenyar i compartir els seus coneixements amb qualsevol que li ho demani.
Una gran curiositat per conèixer els orígens del caiac el portà a recopilar tota mena d’informació relacionada amb la construcció de caiacs tradicionals, pales i la cultura Inuit. Afeccionat al modelisme naval i havent construït molts models d’embarcacions tradicionals de vela tradicional, va començar a construir models de caiacs àrtics, disposant en aquests moments de més de 25 maquetes diferents.
Clica AQUI per entrar al seu blog.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Extractes


Diuen que les agulles venen a la costa per reproduir-se i que ho fan a l’estiu. És el segon any consecutiu que al mes de febrer en pesco més d’una. És un peix que mai entra a casa, la seva bellesa obliga un alliberament immediat. Aquest peix dóna nom a l’empresa de construcció artesanal de caiacs de Lloret “Belone”.

Navegant per la mar d’Amunt ens hem trobat al Marcel, company de sortides amb caiac. Actualment està enrolat amb el “San José”, el seu patró és el Sr. Manera. Es dediquen a la pesca artesanal del pop. Si l’altre dia comentàvem els diners que es poden guanyar amb la pesca de la garota, en Marcel ens explica que el cap de setmana passat varen treballar, ja se sap, a la mar d’Amunt s’han d’aprofitar els dies que fa bo. Doncs quan varen portar el resultat del seu treball a la llotja de Roses, l’intermediari els hi va pagar a 1 €/kg. de pop. Creieu que és just? I són aquests escanyapobres els que millor es guanyen la vida. No hi ha dret! Les víctimes son els pescadors (productors) i nosaltres (consumidors). Així mai anirem bé..., ens hem d’organitzar d’un altra manera....
Els que sí pesquen sempre són els corbs marins.


Per acabar et proposo un petit joc.

Troba el corb marí emplomallat i mimetitzat de la imatge d’aquí sota.:


dimarts, 15 de febrer del 2011

El Fangar.

El Fangar és el braç nord del Delta. El seu nom no és gratuït i expressa el que trobarem per aquests paratges, un paradís pels al•luvions i els que viuen d’ells.
Extensa zona de sedimentació dels materials sòlids aportats pel riu, per sort té el futur més esperançador que d'altres zones del Delta. Si ens fixem una mica amb l’orientació de la gola del riu, veurem que està dirigida cap a nord, aquest fet i les corrents marines, fan que sigui aquest braç el que més creix al Delta. Per mi té un encant especial, aquí la vida hi bull.
Tots els que hi viuen miren a terra, o millor dit, al fang, la sorra i l’aigua. Els humans, es passen tot el dia collint els fruits que s’amaguen sota aquests sediments nutritius o dins de l’aigua i el animals també.

A l’arribar a l’embarcador m’he trobat a un pescador que ja estava de “retiro”, ell havia parat la “xarxia” tota la nit i , ara tocava treure el peix, un parell de coves eren plens de saupes, llobarrets, d’orades i mabres. L’interpel•lo dient: com ha anat la pesca? Res, em diu, quasi tot saupes. Un seu company que acaba d’arribar li diu: “la saupa i la dona, tot l’any és bona”, dita molt marinera que també es fa servir a Cadaquès. Cal conformar-se amb el que hi ha. Quan li demano que què en farà amb el peix, em diu: “és pel ranxo de casa, abans la dona l’anava a vendre per les cases, ara ella està fotuda... “. La seva vida és de pura supervivència, tenen una “inversió diversificada”, uns jornals d’arrossar, una mica d’hort, la pesca i la cacera. Tot això li proporciona una vida tranquil•la, un estat de salut física i mental que dóna enveja i una felicitat i gran orgull de pertànyer a aquesta terra. Seguint la conversa em diu: “Si pogués tornar a nàixer i fos bo pels estudis hagués estudiat, però si no, a mi que ningú em mogui de fer el que faig”. A mi em produeix una enveja sana i molta admiració.


Un cop he preparat el caiac, m’acomiado dels pescadors i començo a palejar, a la meva dreta una vintena de flamencs filtren sense parar aquestes aigües, passo pel seu costat i ni s’immuten. Això m’agrada! Aquí es respira un equilibri i una serenor envejables. Giro a dreta al sortir a la badia per endinsar-me a la part més interior de la mateixa. La vora està plena de flamencs i limícoles. Aquests són els ocells dels fangs, hi ha moltes espècies, tenen unes potes primes i llargues i un bec adaptat a capturar i extreure els cucs del fang. Hi són per milers. Fan molt de xivarri quan aixequen el vol, semblen estornells. Formen aquells estols acordeònics realment espectaculars. Quina delícia!


A la llunyania i enmig de la boira veig les siluetes de tres mariscadors i m’apropo cap a ells per coneix-se’ls. Amb jornades esgotadores de sol a sol i, carregat de paciència, en Màxim m’explica el secret de com agafar el “canyut” (navalla). Cada dia a l’hivern arriba al “port” del fangar i amb la seva barca s’endinsa, fent-se fonedís entre les aigües i sediments. Ara toca el canyut a la badia del Fangar, a l’estiu el palangre al riu. Cada època té el seu fruit i el seu indret, que amb molt d’ofici i encara més d’estima, li permet anar tirant. Està molt content, avui s’ha fet un bon jornal, 30 dotzenes de canyuts suren dins del seu cove. No tots els dies són així, però no per això perd el seu somriure i les ganes de seguir venint cada dia a pescar.

Un parell de jubilats l’acompanyen per la mateixa zona de pesca però les seves motivacions són diferents. Un em diu que ha vingut a buscar “grumolls” i “canyuts” per la seva neta que demà ve de Barcelona. Em confessa que estaria millor al cafè del poble, però jo no me’l crec...



Desembarco per fer una caminada i travessar el braç fins el far . El paisatge d’aquest lloc és únic i molt especial. Primer trobes una mota de dunes naturals que separen la badia d’un extensa plana, allisada pel vent on el sorral es francament tou. Sembla com si trepitgessis un matalàs. Em descalço i camino durant un hora hipnotitzat per la llarga figura del far i de l’entorn.

Posteriorment m’he anat a travessar l’extrem del braç del Fangar. La “mar és seca” i deixa al descobert una extensa zona de sedimentació. Aquest lloc està literalment cobert de limícoles, milers d’aus s’alimenten, descansen, canten... quina activitat tan frenètica!

La zona està senyalitzada amb unes estaques, allí també hi trobo un altre mariscador. M’explica que allò pertany a una cooperativa de tres socis i que ell ha vingut avui a buscar els grúmuls abans de que no es morin..., n’hi ha molts, amb el seu sac i un trident els va collint un darrera l’altre. M’ha explicat que avui en farà una vintena de quilos. Quan marxo veig de lluny com va arrossegant el sac i per les dificultats que té per avançar crec que en porta més.

Segueixo el meu camí i ara navego per la mar de fora, em dirigeixo cap al far. Pel camí es pot observar les llengües de creixement. Tenen forma de mitja lluna i es van afegint com a capes que posteriorment el vent se’n cuida d’escampar creant un paisatge extremadament planer, on les úniques protuberàncies que hi ha són les curculles del marisc que allí s’hi desenvolupa i les dunes que s’hi generen.



Per acabar el dia torno a internar-me dins de la badia i visito el gran complex de vivers destinats al desenvolupament dels musclos i ostres. Aquestes estructures creen un paisatge geomètric que té un encant. L’aigua i la sal deterioren aquestes estructures i li confereixen un aspecte d’envelliment que arriba a ser bell. Deixo que passi el temps esperant que la llum li doni l’aspecte de calidesa que necessito per fer les fotos.




Per acabar i quan em dirigeixo cap al cotxe, les vores de la badia m’ofereixen l’espectacle de la posta de sol combinat amb els vols del limícoles i els flamencs. Un magnífic regal per acabar la darrera jornada en aquest espai ple de vida i ignorat en aquests dies d’hivern.

diumenge, 13 de febrer del 2011

L’Illa de Buda.

Segon dia de navegació pel Delta. Avui hi ha un programa “light”, però no per aquest motiu serà menys interessant. Li faré la volta a l’illa de Buda, un recorregut de 16 km i tinc tot el dia per fer-lo, practicaré el paleig lent, nova modalitat de paleig que serveix per impregnar-se de l'entorn ;-) "slow paddling" (?).


La sortida serà des de la gola del Migjorn i per fer-ho més còmode aniré direcció el riu Ebre a "contracorrent" i després el baixaré al seu favor. He triat aquest punt perquè és molt fàcil entrar i sortir de l’aigua i, era el lloc (fa molts anys) per on accedia a l’Illa de Buda de forma furtiva i feia els primers passos com a naturalista.
El canal del migjorn és un antic braç del riu. Actualment passa la major part de l’any tapat, sense sortida al mar. A l'època de la pesca de l’angula, com ara passa, els pescadors la mantenen oberta.
El dia s’ha tornat aixecar amb boira, per sort és alta, l’únic que fa es tapar el sol..., però al migdia segur que s’obrirà!
El recorregut pel canal del migjorn ha estat més interessant del que m’esperava. He vist molts ocells. Hi abunden els blauets, corbs marins, polles blaves. Aquesta darrera espècie havia desaparegut del Delta, ara sembla que la seva població s’ha refet força. Al final (principi) del canal de Migjorn hi ha el pas de la barca per anar a l’Illa de Buda. Anys enrere era una finca (coto) privada on es feien jornades de caça que com a fruit es treien  remolcs de tractor curulls d'ànecs morts. Ara és propietat de la Generalitat i és reserva natural.


A l’arribar al riu, impressiona la seva amplitud que és de 250 metres i més avall a la desembocadura arriba fins als 350 m.. Caldrà observar bé el corrent per saber per on navegar, per la meva part i, com avui estic mandrós, trio les zones on hi ha més corrent per no haver de palejar tant.
Un àguila pescadora aixeca el vol d’un arbre de la vora, també he vist altres rapinyaires com l’aligot i algunes arpelles. Les vores del riu són plenes de fotges, polles d’aigua, bernats i, corbs marins, també es veu algun cabussó emplomallat. Quina tranquil·litat que es respira!
El punt més crític d’aquesta navegació és just l’aiguabarreig del riu amb el mar. Si algun dia hi aneu, us aconsello que consulteu la web de la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) i mireu l’aforament (cabal) del riu. Si és alt, pot ser compromès sortir per la seva gola i, més, si el mar està una mica picat. Allí s’hi forma una onada que pot fer-vos bolcar. Avui per sort tan sols passen 250.000 litres/segon i, això és poc ;-). A més, el mar està fet un mirall i, a l' arribar-hi no s’hi veuen moltes corrents.




Just a la riba dreta de la gola (lo Garxal) m’he trobat un grupet de mariscadors professionals de la tallarina . He estat una estona parlant amb ells, del seu ofici, de la duresa de passar-se tot el dia amb l’aigua al coll. Mai millor dit!. Un d’ells era un noi de 23 anys, el seu pare m’explica que el “xicuelo”, aquí se li diu així al fill, és “maquiniste” i ara té poca feina, per això aquests dies el pot ajudar. Sortosament al delta qui vol treballar pot fer-ho..., la natura és agraïda, tan sols cal tenir ofici. En Pau, que és com es diu el xicuelo, és un bon treballador. Va com una moto, va ben suat! I això que l’aigua està a uns 14ºC. Els hi he fet fotos i, al vespre els hi passo per correu-e.
Posteriorment he girat l’extrem apical del delta (Punta del Galatxo) i he fet una parada a l’illa de Sant Antoni, aprofito i em passejo per la platja fins el Cap de Tortosa. Em quedo la resta del dia per la platja de Buda, badant i, contemplant els processos de regressió del delta i, intentant interpretar els senyals que es veuen d’aquest procés, on els grans actors són el mar, el vent i lo riu, que ja no porta sediments.








divendres, 11 de febrer del 2011

IV Simposi Internacional de Caiac de Mar. Ponents II

Bernhard Hillejan.:


S'inicia en el món del caiac de mar l'any 1991. Més endavant assoleix els nivells de monitor de grups, d'instructor i és membre del jurat que avaluar les proves de classificació de la Salzwasser Union. També té les prestigioses 5-Estrelles de la BCU. Assisteix habitualment als Symposiums alemanys i anglesos i ha navegat per les costes més abruptes d'Europa...
Es un incondicional del nostre symposium. Ha participat en totes les edicions.
Centres d'interés: La navegació a l'hivern i nocturna, organitza i supervisa el pla de formació anual de la Salzwasser Union adreçat als instructors que venen de diferents països. Ha superat totes les etapes d'aquest estil de vida amfibi!

Urs Steiner.:

Urs Peter Steiner, Tinc 67 anys i soc ciutadà suís. Professor de canoa i caiac dins de la federació alemanya de canoa i caiac (Deutscher Kanu Verband) i des de 1983 entrenador d'aigües braves per competició i lleure. Ja fa també 17 any que soc membre de la Salzwasser Union i des de fa 12 anys instructor d'aquesta associació. Com vaig arribar al piragüisme?.........
Valence, França; Juliol de 1953. Durant el transcurs d'un viatge des de Ginebra fins el delta del Rhône amb el meu caiac plegable. Estic esgotat, ajagut a la meva tenda a la riba del Rhône ; davant meu, el meu pare m'explica histories de riu, de la regió de l'Ardèche i de les seves coves i de que serà la nostra propera etapa, Aix en Provence, Avignon i els seus papes, la Camargue i els seus cavalls blancs, el mar Mediterrani, Gibraltar i les seves mones, Tanger, l'Àfrica. El virus "passió per la pagaia" ha fet una nova víctima. Desprès han seguit altres rius, etc.
Ardèche, França; Juliol de 1976. Primers viatges en aigües braves amb la meva família i fins a 1980 la competició en C2 amb la meva dona i el nostre fill en K1 a traves d'Alemanya, Àustria, Suïssa, l'ex Iugoslàvia, Franca i Espanya.
Pilos, Grècia; Agost de 1988, la nostra primera excursió de mar pel Pelopones. En vàrem aprendre molt i vàrem esdevenir definitivament esclaus de l'aigua salada. Des de llavors moltes excursions per Grècia, Portugal, Turquia, Itàlia, Escandinavia, Canadà, els Països Baixos, Dinamarca per no parlar de les costes del nord d'Alemanya. La meva especialitat es la conducció d'expedicions de varies setmanes en costes conegudes, illes i arxipèlags. Les mes vegades acompanyat per la meva dona. He participat en symposiums internacionals i estades educatives a Anglaterra, els Països Baixos i Alemanya lloc on organitzo i dirigeixo els cursos i entrenaments de la Salzwasserunion.
Amb Hakola, Detlev, Bernhard, organitzem i dirigim des de fa uns anys les estades i d'altres esdeveniment el que fa que siguem un equip molt ben avingut.

Manuel Pastoriza Barreiro.:

Galiza 1967
Des de terres gallegues ens arriba en Manuel Pastoriza, Monitor per la Real Federación Española de Piraguismo i un dels dos responsables de formació de la AGKM 2008
Ha participat en tots els symposiums i es Soci d'Honor del Club Pagaia
" Vaig començar a fer piragüisme als 12 anys i la meva primera incursió en e caiac de mar va ser l'any 1997 Allò que m´agrada més es palejar tot l'any, sobre tot per la costa gallega".

Jérôme Leray.:
Vaig començar a fer caiac de mar ara fa un poc més de deu anys i això es va convertir ràpidament en una bella passió. Durant aquests anys he navegat principalment per Bretanya i per la Mediterrània.
Totes les practiques del caiac es retroben en el caiac de mar, també m’he enfrontat a un bon nombre de rius en els Alps, els Pirineus (francesos i espanyols) i per molts altres indrets.
En la meva participació en el 1er. Symposium Pagaia vaig descobrir el mon del caiac tradicional i des d’aleshores navego principalment amb caiac i pala de tipus groenlandès.

Eduardo Rodrigues.:

Vaig descobrir el caiac a 2004 i la meva passió ha anat creixent per les aigües de Portugal i de Galicia, buscant la formació i el perfeccionament amb l’Associación Galega de Kaiak de Mar i el Comitè de Kayak de Mar de la FEGAPI.
Expedicions a Groenlandia amb Tierras Polares i a Patagonia amb YAK Expediciones.

Pau Calero i Figueras.:

Diplomat en Turisme per la UdG, 1999 i Postgrau en Guiatge Turístic per la UdG, 2000. És aficionat a l'ornitologia i al submarinisme.
L'any 2000 va crear SK KAYAK , el 2002 amb un grup d'amics va ser soci fundador del Club Pagaia i el 2007 van constituir amb altres empreses la AEKMar (Asociación de Empresas Kayak de Mar).
Monitor de piragüisme de la RFEP (2000) i Guia d'Aigües Braves RFEP (2004) també ha fet formació per la BCU (4 Star & Canoe Safety Test) i Salzwasser Union (B Kurs - Trainning). Entusiasta del kayak de mar, des de SK KAYAK ha organitzat cursos de pesca en caiac, tallers de reparació de caiacs, tallers de construcció de SOF i pales groenlandeses, Xerrades d'alimentació i piragüisme, sortides nocturnes, Clínics de Seguretat i Rescat, Cursos de caiac surf, sortides d'Ecokayak ... cada any més de 2000 persones fan activitats amb SK KAYAK i des de fa 8 anys proposa viatges en caiac per descobrir la costa i cultura de llocs d'interès a Espanya com poden ser Euskadi, Menorca, Mallorca i Cabo de Gata.

Marc Martin.:

Marc Martín es va iniciar en el caiac de mar fa 9 anys. Des d'aquell moment ha anat formant-se fins a tenir un domini del caiac de mar així com d'altres modalitats del caiac i convertir el caiac en la passió de seva vida. Durant aquest temps ha realitzat diverses expedicions en autonomia en diversos punts de la costa catalana, les illes Balears, costa d'Euskadi, costa italiana i sud de Groenlàndia. Des de el 2007 dedica part del seu temps a fer de monitor i guia de caiac de mar per l'empresa SK Kayak, i es soci de la mateixa des de 2010. Forma part de l'equip de caiac-polo del club Pagaia.
Li agrada fer escapades en busca d'onades per practicar el caiac-surf, modalitat que té intenció de desenvolupar més. L'estiu del 2008 va participar als jocs Groenlandesos de caiac a Qaqortoq.Com a titulacions compta amb l'A-Kurs de la Salzwasser Union i la Kajak Veiligheidstest de la NKB (ambdues obtingudes a Vlieland, Holanda) és Iniciador de piragüisme per la RFE