--------------------------------------------------------------------------------

dijous, 27 octubre de 2011

Menorca.

Divendres quinze membres de l’escola d’en Mar de Cadaqués ens en anem a Menorca. La intenció és de navegar tot el que la meteo ens deixi. El risc és molt alt de quedar-nos a terra per la mala mar, però les ganes d’estar junts i gaudir de l’illa ens consolarà en cas de no poder anar a l'aigua.
Us prometo que a la tornada us ho aniré contant de mica en mica...., amb paraules (poques) i amb les imatges(més).

dimarts, 25 octubre de 2011

Feristeles petrificades.

Aquestes imatges han estat robades al paisatge geològic del Cap de Creus (CdC). Divendres al cap vespre la tramuntana estava de baixa, quan això passa, l’atmosfera queda molt transparent, fins i tot arran de costa, i com que la lluna surt tard, es donen les condicions per practicar la fotografia nocturna amb l’aplicació de la il•luminació artificial. Aquesta assignatura la tinc pendent de practicar i cal aprofitar qualsevol situació per fer-ho.
Aquesta tècnica, tot i que és això, molt tècnica, la practico d’una forma força intuïtiva. El problema és que una sessió d’un parell d’hores dóna per poc mes d’un parell o tres d’imatges, que ara us presento sense comentar i que espero que us agradin.

diumenge, 23 octubre de 2011

Cap Norfeu 2011

Aquest diumenge s’ha celebrat la Travessa de Cap Norfeu, La mar ha jugat una mala passada als nedadors i el que és una de les millors travesses de natació a mar obert no s’ha pogut celebrar degut a la forta maror que hi havia. Avui Orfeo s’ha quedat sense la nostra companyia.
El vent de SSE ha anat pujant de intensitat i en el moment de la prova girar el cap era una temeritat, desconec la capacitat dels nedadors però, se’m fa difícil pensar quin percentatge d’ells hagués estat capaç de fer-ho, crec que molt pocs ho podien fer.
Els acompanyants del caiac ens hem anat concentrant a les 8 h. a la platja de Montjoi. El club Pagaia aportava les millors “espases” del club, avui a més anaven acompanyats d’un dels més grans caiaquistes de Galícia, en Manolo Pastoriza, i per part de l’equip de la “Mardamunt” hem estat tres, la Rosa Bardés, l’Albert i jo mateix.
De camí a Montjoi ja es veia un mar mogudet i un cop a la platja la brisa marina cada cop agafava més força. Hem sortit de Montjoi amb la intenció de fer el curri per la paret de Norfeu, però un cop a l’alçada de la torre de guaita, hem vist com el mar passava de marejol a maregassa, a l’alçada del Cavall Bernat i al Gat ja teníem un ball de bastons, una onada de SSE que s’anava fent cada cop més important i trencada, una mica de mar de fons de nord i un important rebot de les parets de la Punta de Norfeu. En aquells moments la Rosa comandava el nostre esquifit grup i, amb molt bon criteri, ha navegat sempre separada dels penya-segats. L’Albert i jo que fèiem el curri però teníem poques opcions de que ens piqués alguna cosa al anar tan separats de la costa, i millor que hagi estat així, perquè de picar-nos algun peixot no l’haguéssim pogut treure, al menys en aquell punt. Mentre el caiac semblava una baldufa al mig d’aquell mar, m’anava imaginant com s’ho farien els nedadors per avançar en aquelles condicions i com ens ho faríem nosaltres per anar al seu ritme i no acabar dins l’aigua fent-los-hi companyia. Però sense la capacitat natatòria que ells tenen, impossible. Després m’he adonat que avui les barques de suport eren més aviat escasses (2-3), amb la qual cosa anava vèiem moltes ombres a la viabilitat de la prova. Amb la Rosa i l’Albert hem comentat la situació, i hem fet la conya de que en arribar a Jóncols ens anàvem a buscar el cotxe per no haver de tornar pel mateix camí! Un cop a la platja de Jóncols ens hem dirigit a buscar als organitzadors per comentar les dificultats òbvies de fer la prova,però abans de dir res, ja ens han donat l’ordre de pujar al vaixell de transport d’acompanyants per retornar tots plegats fins Montjoi i fer un pla B, descafeïnat, però que permetés als 170 atrevits nedadors, entrar a l’aigua a nedar, que és el que més els deleix.
La natura té això, ella mana i ignorar-ho pot sortir molt car, pots atrevir-te amb ella però no en dubtis ni un moment que un dia o altre t’emportaràs un bon ensurt. Un dels companys que ha arribat tard, ha sortit sol i ha acabat en un naufragi, per sort ens l’hem trobat quan tornàvem amb barca de Jóncols a Montjoi i tot ha acabat amb una aventura per comentar i aprendre. Un altre caiac doble que també ha sortit sol (com sempre! ;-)) ha tingut la sort que els hem pogut avisar quan es dirigien cap al ball de bastons i s’han salvat de passar un mal dia. Sempre s’aprèn alguna cosa nova.

divendres, 21 octubre de 2011

Reflexió sobre les travesses a mar obert.

El proper diumenge 23 d’octubre es fa la travessa de Cap Norfeu i ja en són unes quantes. S’ha fet la Transfronterera, la Marnató, la Radikal Marbrava, la Badia de Roses…, queda la Marató de TV3 de les Medes, etc., etc.
M’agradaria obrir un debat CONSTRUCTIU sobre aquest recolzament que fem els caiaquistes als nedadors a mar obert.
La meva història amb aquest tipus de prova, comença uns anys enrera, quan es van posar en contacte uns nedadors que de forma lliure i no competitiva es trobaven per nedar a mar obert i necessitaven de la nostra ajuda. En aquells dies érem mitja dotzena de caiacs i una dotzena de nedadors els que hi participàvem. Actualment això ha canviat molt, per donar un exemple podem dir que la Marnató va acollir a uns 600 esportistes i una setantena de caiacs i la Radikal Marbrava va acollir dos centenars de nedadors i una trentena de caiacs. En aquesta mena de proves, ja siguin competitives o no, els participants han de pagar unes inscripcions importants (30-50€), que poden representar uns ingressos de desenes de milers d’euros pels organitzadors a part de la participació dels espònsors.
Personalment gaudeixo molt fent l’acompanyament dels nedadors i per poc que pugui m'agradaria continuar fent-ho. És un dia per veure a la gent que practica el caiac amb qui podem socialitzar.
El que potser s'està perdent és l’esperit inicial, el d’una trobada entre gent que compartim inquietuds paral•leles i que amb molt bona voluntat i sense interessos crematístics, volem gaudir del mar al 100% i de forma altruista.
Crec que hem de continuar participant en aquests esdeveniments, però els clubs no ho poden seguir fent per la patilla, o per una samarreta i un copet a l’esquena en aquells casos en que es cobra una inscripció. Fora bo que l'aportació de desenes de caiacs per part dels nostres clubs estigués compensat amb alguna cosa que beneficies al club que hi participa, digui-li material, ajut econòmic per la promoció de les activitats del club, o el que el club i l'organització pactin.
Malauradament els diners embruten les relacions entre els humans i això sempre ha estat així. Un cop les coses es fan per diners en el món del lleure, per mi perden força interès.
Després d'haver escrit aquest post, dissabte vaig trobar un nedador de la primera època i em va dir que li passa el mateix. Ell ja no participa en aquests esdeveniments per haver perdut aquell esperit dels pioners. Quina llàstima! Ell continua nedant a mar obert i ho fa sol o en petit comitè i per la cara que feia semblava molt feliç!
REFLEXIONEM COMPANYS!.... reflexionem! i després parlem-ne de bon rotllo i si ho podem arreglar, s’arregla i santes pasqües.

dijous, 20 octubre de 2011

Molt aviat s’acabarà la crisi!

Després d’una primavera plujosa que s’ha allargat fins ben entrat el juliol, la vegetació del Cap de Creus (CdC) ha fet un creixement per sobre de les seves possibilitats. Han estat setmanes d’abundància, de desenvolupament sense aturador, tal i com ho ha fet la societat consumista que ens han dissenyat…
Ara, amb l’arribada de la sequera i la reducció d’hores de sol, el mantell vegetal ha entrat en una profunda crisi hídrica. Les proves les podem veure abservant la coloració de les fulles del pins penjats dels penya-segats, els de la imatge corresponen a la Punta Negra (Colera) entre la Beta Blanca i la cova d’en Xocolata, i tenen un verd molt esgroguissat. Sortosament això pot canviar molt aviat, i les pluges dels propers dies haurien d’invertir la situació de crisi que pateix la vegetació del CdC. Cal dir que la vegetació de casa nostra està adaptada a passar períodes d’estres hídric. Ho estem nosaltres d’adaptats a superar situacions de crisi? Tindrà la nostra societat una pluja revificadora. El canvi començarà quan identifiquem i fem desaparèixer els que l’han provocat i pasem a un nou sistema...No?

dimecres, 19 octubre de 2011

Dofi mort a la mar d'Amunt

Ha aparegut un dofí llistat (Stenella coeruleoalba)mort en una cala "indeterminada" de la mar d'Amunt. El temporal de tramuntana de fa deu dies el va "abocar" fins aquest punt. No direm el nom del lloc, per veure si la natura pot seguir fent el seu procès, que els necròfags també han de fer la seva feina sobre el cadàver. Això si, nosaltres ho comunicarem als amics de Ninam perquè en prenguin bona nota com a estudiosos i amants dels cetàcis que són.
P.d.: La Gemma de Ninam ens comunica que fa un parell de setmanes estava flotant pel costat de Massa d'Oros.

dimarts, 18 octubre de 2011

Travessa Cap Norfeu 2011

Aquest diumenge se celebrarà la III travessa Cap Norfeu. Com ja sabeu la tasca dels caiaquitses és molt important per vetllar la seguretat dels nedadors i poder-los guiar. Si tens caiac i vols donar un cop de ma, ens ho dius i t'apuntarem. Els socis del club Pagaia ja ho han fet via Club i els que van per lliure ho podeu fer pel Blog. No t'encantis que han de saber quants som el més aviat possible.
Els participants quedaran compensats amb una bossa regal de l'organització i el dinar a Roses un cop s'hagi finalitzat la prova. Dijous els hi passarem el llistat.

diumenge, 16 octubre de 2011

Ara sí!

Ara sí que ha començat la tardor i amb el “llevant de les botes” ha arribat el canvi. No us ho contaré amb paraules perquè no tinc el seu dò, però ho faré amb imatges que és l’anhel que pretenc abastar algun dia.
Tot ha començat amb una passejada el capvespre de divendres per la mar d’Amunt. Hores després amb la sortida del sol i una mar de fons molt formada hem recorregut amb la Rosa tot la mar d’Amunt a la cerca dels companys de l’escola d’en Mar i a la nit següent una passejada per Cap Ras, on he intentat captar, ajudat de la lluna, els efectes sobre la costa d’aquest suau llevant.

divendres, 14 octubre de 2011

Malson.

Desprès de passar una nit d’insomni per culpa de les teories d’en Jordi Bilbeny que en el seu tercer llibre (El dit d’en Colom, Catalunya i la primera colonització americana) ens aporta més proves de la catalanitat d’en Colom i que la censura espanyola aplicada pels historiadors és “un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat” ... i més tard acaba dient en la seva introducció d’aquest tercer llibre. : “El meu dit d’En Colom apunta directament a la consciència. És un dit indicador i a la vegada un dit acusador. Ja n’hi ha prou de badar. La credulitat infinita és pels nens de bolquers. No s’escau als científics. Però ja n’hi ha prou també de marginar, de silenciar, de perseguir, d’obliterar, de ridiculitzar. Som al final d’un trajecte. S’ha acabat l’era de la por i comença la de la gosadia. S’ha acabat l’era del silenciament forçat i comença la de la paraula al servei de la veritat. Cada vegada hi ha més intel·lectuals, escriptors, mestres, periodistes, polítics, gent d’arreu i de múltiples condicions i oficis que han vist la gran ensarronada amb preclaredat absoluta i que comencen a actuar per denunciar-la, sense més dilació. Com un impuls ètic, vital, regenerador. Seria trist que els historiadors fossin els darrers d’afegir-s’hi. El dit d’En Colom, mentrestant, els estarà assenyalant. Impassible”.
Amb lo feliç que jo era sentint-me lliure de culpa per la colonització de les amèriques, però resulta que ara ha de pesar sobre la meva consciència catalana tots els retrets que els hi feia als espanyols per fer totes les barbaritats en la seva conquesta del nou continent...., ostres! doncs resulta que els responsables en som els catalanets! No sé com digerir aquest engany secular al que hem estat sotmesos. Quina llosa pesa ara sobre la meva conciència virginal!...
Bé doncs, dimecres amerat d’una suor freda per aquest malson i aprofitant la festa imposada pels espanyols..., encara en plena fosca nit junt a dos companys més, l’Albert i en Manel vàrem posar les nostres “naus” a navegar, no molt lluny de Pals, lloc d'on va sortir en Colom pel descobriment d’Amèrica. No buscàvem les Índies, si no, quelcom més fugisser i pertanyent al món marí anomenat "bonítol". Malauradament igual que en Colom no va trobar les indies, nosaltres i una trentena de barques més que hi havia per la zona, no vàrem treure res més d’aquesta estimada mar que unes respectables oblades i espets. Això sí, vàrem tornar a navegar per la retallada costa de Roses, la qual, feia molt de temps, des d’abans de l’estiu, que no navegàvem. Vàrem gaudir d’una posta de la lluna espectacular, d’uns penya-segats il•luminats per un sol transparent que ens van fer veure que per segona vegada s’estan assecant les algues incrustants del batent de les onades. Ja són masses dies de minves! També vàrem poder veure que els desvergonyits corbs marins emplomallats han suportat l’anar i venir de les barques de l’estiu i no han mort d’inanició. Per tot això pagava la pena la matinada i la pèrdua d’hores de son. Un dia més hem gaudit d’aquest paradís i d’aquest temps regalat pel canvi climàtic.

dijous, 13 octubre de 2011

Què passa amb el peix?

Sabies que cada espanyolet consumeix una mitjana de 45 quilos de peix l’any, quan la mitjana europea està en 22 kg i la mundial en 17 kg.
Si comencéssim a comptar el dia 1 de gener i tan sols comptéssim amb els recursos de la costa espanyola, a l'arribar el 9 de maig ja se’ns hauria acabat el peix!
Això vol dir que el peix que consumim la resta de l’any , més de la meitat, ha de venir de fora. Podem consolar-nos pensant que els portuguesos es quedarien sense peix molt abans, per Sant Jordi, seguits d’Alemanya i Itàlia que també ho farien pocs dies desprès.
Per exemple aquests dies els vaixells que es dediquen a la pesca del peix blau estan xuclant les moles del Cap de Creus i pels restaurants dels nostres poblets s’estan servint l’anxova fora de mida....
A tot aquest panorama hem de pensar que els anomenats “caladors” estan a punt de col•lapsar-se i tot gràcies a les millores tecnològiques que s’han anat incorporant als vaixells. Les polítiques pesqueres comunitàries han fracassat estrepitosament. També s’ha descobert el fals etiquetatge dels peixos, de manera que ja no sabem el que ens mengem. L’Universitat d’Oviedo diu que el 40% del lluç està mal etiquetada i ho diu una Universitat!
Ara diuen que hi ha una nova proposta sobre la taula per canviar de polítiques i fer-les més sostenibles, però ja han començat les pressions dels “lobis” de la pesca industrial per descafeïnar la proposta.
Amb qui podem confiar? Amb els polítics, amb els mercats..., amb la nostra consciència manipulada i enganyada pels mitjans de comunicació....., amb qui?
Amb el sentit comú i prou

dimarts, 11 octubre de 2011

Tocats per la Tramuntana.

Al Cantàbric, els surfers es passen la vida pendents de quan entren els vents de nord-oest que formen les grans onades per surfejar. A casa nostra, els kite i wind surfers estan tot el dia esperant l’entrada del nord per anar a l’Escala o Port de la Selva. Doncs, escolteu-me bé, hi haurà un dia no molt llunyà que els caiaquistes estaran pendents de l’entrada de la tramuntana per anar a Portlligat a negociar-la i passar-ho molt i molt bé carregant-se d’energia com mai. Ara ni porten cabell llargs, ni fumen herbes bones, però sí que us puc dir que pugen fins els núvols cada dia que practiquen la tramuntana.
La sensació d’encarar-se a la tramuntana i deixar-la que t’empenyi amb tota la seva plenitud de forces, mentre tu l’aguantes i, guanyar-li uns metres quan ella et deixa avançar, és un joc d’estira i arronsa que no us ha d’arronsar, ans al contrari, us ha d’esperonar a jugar-hi. Això sí, molt de respecte i en sortireu plenament gratificats. Una advertència, si ho proveu, aneu amb la gent de l’escola del Vent (d’en Mar) de Cadaqués per iniciar-vos-hi i penseu que crea addicció!
Us deixo l’escrit de l’Albert que dissabte va tenir la primera experiència amb ella.:
Dissabte passat havia quedat amb l'Eduard per anar a Port Lligat i sortir amb la colla de l'escola d'en Mar, l'objectiu era tocar la tramuntana des del Kayak, ja que porto molt temps navegant pel Cap de Creus, però mai he sortit amb tramuntana, (Per raons de sentit comú).
Així doncs després de les presentacions pertinents ens varem enfundar en els nostres Kayaks i vam començar a avançar per la badia de Portlligat, en Mútur, expert palista de tramuntana així com la resta de components de l’escola d´en Mar, em donava les darreres indicacions, abans de quedar exposat als cops del vent i les onades. Em deia; ara sortirem de la protecció de la badia i el que has de fer d'immediat es orientar-te cara al vent, sobretot que no t’escombri! encara'l i paleja aguantant les ráfagues, aprofita a palejar fort entre ráfaga i ráfaga, tens uns trenta metres de lluita i després quedaràs a recer dels penya-segats que tindràs davant, en aquell punt ja tot serà mes fàcil, i jo assentint i posant tota l'atenció en les seves indicacions em vaig llençar a palejar direcció a mar obert, giro a l'esquerra per encarar-me a la tramuntana i començo a palejar que això va de valent!, veia tres companys davant meu palejant a cop de vent, en mig d'un mar ple d'onades i escuma blanca, jo al seu radera intentava veure entre les esquitxades que aixecava cada ràfega, les onades que trencaven a la proa i la tramuntana; que m'empenyia capa enredera, jo valent de mi i sentint-me capaç, remava rapit i amb força per agafar velocitat i passar rapit aquells trenta metros a mar obert, Però entre tanta aigua que s'aixecava i tanta onada i tant vent, m'anava adonant que els companys cada cop estaven mes lluny i dels penya-segats que em donarien protecció hem separava una franja de mar ple de crestes blanques, portava un ritme frenètic de palada darrera palada, per no perdre terreny, m'anava recordant dels trenta metros d´en Mutur i començava a pensar que eren els trenta metros mes llargs de la meva vida, segur que ho havia entès be? No hauria dit tres-cents metros? Però jo seguia palejant de valent, només que a aquestes alçades tenia la boca ben oberta casi desencaixada intentant empassar el màxim d'aire possible, perquè els pulmons em demanaven més combustible per tant esforç, m'adonava que la tramuntana i l’aigua salada s'arremolinaven a la meva gola de tan oberta que tenia la boca i a cada palada expulsava un profund esbufec, com els tenistes quan piquen la pilota, sols que a cada esbufec anava perdent pistonada i la sensació d’esgotament es començava a fer patent en els meus braços, cames i ànima, a la fi una rafega m'agafa per proa i com si res, em gira i em deixa paral•lel al vent , petant-me les onades pel costat, jo intento rectificar, però m'adono que els braços ja no responen, i prenc consciència de la derrota. Penso que la única opció és fer un acte d'humilitat i cedir el seu espai a la tramuntana, batent-me en retirada, esbufegant giro i agafo el camí de tornada, abatut i adonant-me que havia arribat al meu límit, i que rapit vaig arribar a aquest límit! no crec que haguéssin passat ni quinze minuts! es així com un pren consciencia de la pròpia petitesa davant dels elements, la tornada va ser molt ràpida, propulsat pel vent de popa i les onades, en un tres i no res vaig arribar a la badia de Portlligat, escortat per dos dels companys que m'han acompanyat per ajudar-me ha arribar a bon port. I mai mes ben dit!
A tots us dono les gràcies! Per l'experiència i perquè m'heu fet sentir molt protegit tot i estar en mig d'aquell vendaval. Una paraula que ho defineixi tot:
BESTIAL!!!!!!! Ens hi tornarem a trobar aviat!!!!!

dilluns, 10 octubre de 2011

Interessant conferència a l’UdG

L’Institut d’Ecologia Aquàtica de l’UdG organitza una xerrada per saber l’estat ecològic de les illes Medes titulada.: “Seguiment d’indicadors biològics a la reserva marina de les Illes Medes”, el conferenciant serà el Dr. Bernat Hereu del Departament d’Ecologia de l’Universitat de Barcelona. Malauradament el dia i l’hora de la xerrada tan sols és apte per estudiants, jubilats i aturats. Dimarts 11 d’octubre a les 13 h. a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de l’UdG. Quina llàstima no poder assistir-hi!

diumenge, 9 octubre de 2011

Master de pesca amb caiac

L’Antonio Pradillo és un professional de la gestió del recursos naturals de la Generalitat de Valencia i, que està absolutament penjat pel tema de la pesca, la de penjat que s’entengui amb el millor sentit de la paraula. Estic segur que quan veu el mar i veu molt més enllà que tots nosaltres junts. Sap tot el que es belluga per allà sota, i tanmateix té el coneixement de com cal pescar a les bestioles d’escates d’argent, quin mètode, quins esquers, tipus de canya, model, etc.
Ara tenim l’oportunitat de passar un cap de setmana amb ell de la ma de SKKayak i fer un pas endavant en l’aprenentatge de la pesca des del caiac, per fer-ho cal però que abans cliquis AQUI et llegeixis el document i prenguis la decisió de quedar-te on estàs o evolucionar.

divendres, 7 octubre de 2011

Tecnificació per pagaies.

Seguint en els plans de formació que porta a terme el club, i per acabar l’any, el club us ofereix novament la possibilitat de participar en els següents cursets amb la col·laboració d’en Nigel Dennis i la Eila Wilkinson.:
Curset i examen BCU3
Destinat a tots aquells/es que teniu una certa destresa i domini de les tècniques exposades en el document adjunt.
Duració: 3 dies amb examen inclòs del 6 al 8 de desembre
Participació:60 €
Títol:30€ ( aquest pagament només es farà efectiu en cas d’aprovar l’examen)
Participació: màxima de 6 persones
Curset i examen BCU 4
Destinat a tots aquell(es) que teniu el BCU3 i esteu interessats en el lideratge de grup
Requisits: els indicats en el document adjunt
Duració: 5 dies amb examen inclòs del 6 al 10 de desembre
Només es podran examinar aquells participants que ja hagin fet un o més cursos de nivell BCU4
Participació:90 € sense examen
Títol:30 € ( aquest pagament només es farà efectiu en cas d’aprovar l’examen)
Participació: màxima de 6 persones
Trobareu tota la informació d'aquests dos cursos a la nostra web.

dijous, 6 octubre de 2011

La Cultura Inuit per en Francesc Bailon

Hola a tothom,
Espero que hàgiu tingut tots un bon estiu. Jo no fa gaire que he tornat de Grenlàndia on he estat gairebé dos mesos. Durant aquest període he pogut comprovar com el temps s´ha tornat realment boig o com diuen els inuit, “Uggianaqtuq”, és a dir com un amic de tota la vida que de cop i volta comença a comportar-se d´una manera estranya. Arrel precisament del tema del canvi climàtic, tinc el plaer d´informar-vos d´una exposició de fotografies que s’inaugurarà el proper divendres 7 d´octubre i que porta per títol, “El desgel humà” organitzada per l´Ajuntament d´Alella, en Marc Duran (fotògraf) i jo mateix. Us envio la invitació per aquells que vulgueu assistir-hi.
Per una altra part, m’adreço a tots vosaltres per comunicar-vos les meves properes activitats previstes pel quart trimestre de l’any, per si voleu també informar d’elles a les persones que puguin estar interessades en la cultura inuit. Us mantindré informats si hi ha qualsevol canvi o modificació. Així mateix us recordo que teniu el meu blog: http://culturainuit.wordpress.com/ a la vostra disposició per consultar les activitats que s’ha aniran fent, notícies, entrevistes de ràdio i televisió i també podeu entrar en una pàgina que tinc al Facebook sobre les meves tasques culturals, accedint-hi des de la meva web: www.antropologiainuit.com. A més a més, podeu consultar el calendari d’activitats que hi ha a la web per veure possibles canvis o bé noves activitats previstes per aquest darrer trimestre de l’any 2011.
També us envio en un arxiu adjunt una relació de articles que m´han publicat aquest any i que sobre tot els podreu trobar a biblioteques públiques i /o universitàries.
Finalment informar-vos que si tot va bé, abans que finalitzi l´any es publicarà el meu llibre “Los poetas del Ártico. Historias de Groenlandia”. El problema del retard en la seva publicació no ha estat un altre que la divisió en dos parts de l´obra, donada la seva extensió, que es podran llegir d´una forma completament independent. La primera part tractarà bàsicament de les meves memòries àrtiques, convivències i experiències amb els inuit grenlandesos mentre la segona part, que serà publicada l´any vinent, constituirà un assaig sobre la cultura inuit. De totes maneres ja us aniré informant més endavant de les novetats respecte als dos llibres.

dimecres, 5 octubre de 2011

Crónica de un viaje alucinante al Cap de Creus

Todo comenzó con un vicio y un anhelo: el uno, el kayak; el otro … el MAR.
Como dice la canción, nací en el mediterráneo, y aunque me mantuve tierra adentro, me imagino que esa impronta nunca se borra.
Una noche desde el Faro de la Nao, soñé con navegar, soñé con desembarcar en calas secretas, con explorar islotes y cuevas, soñé con los delfines.
También soñé con altas montañas y con pozas de agua cristalina, con valles de ensueño, con bosques multicolor; desde allí escribo.
Y desde allí, escapo al mar siempre que puedo, como anguila de agua dulce buscando su origen.
Y me fijé esta vez en el Cap de Creus, y quería conocerlo, y quería navegarlo, e hice señales de humo, y los moradores de aquellos parajes me contestaron y me invitaron a adentrarme en aquel territorio.
Así que allí me planté, del Pirineo directamente a Llançà, donde me recibieron 24 navegantes de una tribu llamada Pagaia, con los que surqué la costa norte de este vecindario y más allá del Cabo de Bearn. Durante dos días, compartimos camino , charradas, campamento, cansancio, y cómo no, algún que otro chapuzón en esas magnificas aguas. También pude conocer a unos de sus habitantes, para mi desconocidos hasta ahora: el curioso, por no decir cotilla Pez Luna o Pez Mola.
Después de la paliza, y muy contenta, me fui a buscar cobijo en casa de mis amigos en Roses. Qué idílico destino han encontrado después de un largo recorrido por toda Cataluña. Qué bien que me han cuidado estos días en su casa, así da gusto.
Y fuimos a explorar esas nuevas tierras también para mis amigos, y el primer regalo lo encontramos en els Aiguamolls, donde disfrutamos de un bellísimo atardecer, rodeados de vida, sintiéndonos agradecidos de que se hayan salvado lugares como ese.
A la mañana siguiente, de paseo por caminos de ronda fuimos deslumbrados por el Cap Norfreu, que nos ofreció una panorámica desde la enorme bahía de Roses hasta el Cabo de Begur, con las Islas Medas destacando como una fortaleza flotante. Durante ese paseo nos deleitamos con la vegetación de la zona; hacía mucho tiempo que no paseaba entre especies tan mediterráneas, aun llevo pegado el olor de las Jaras.
Fue entonces cuando me llamó L'Eduard, otro indígena que respondió a mis señales de humo: “oye, eres la Ruth?, que te recojo y nos vamos a navegar”; “L'eduard? encantada, cuenta con migo hasta para un bombardeo; a qué hora?”.
Y así fuimos hasta Portlligat, para encontrarnos con los amigos de Escola d'en Mar de Cadaqués, una tribu de montañeses marítimos encantadores, que no se dejan amedrentar ni por el más crudo invierno para salir a remar por el Mar d'Abaix. Así, junto a Eduard, Mútur, Antoni, Javi (de familia aragonesa, que tanto conocía Ainsa), Ramón y Javier Muguruza, doblé por primera vez el Cabo de Creus (el pendiente aún no he decidido donde ponérmelo). También conocí de su mano la Cueva del Infierno, la Rata, la Isla de S'Escalladora, y la mítica cala Culip. Acabó la jornada con guinda de sesión de kayak-foto nocturna ante la atenta mirada de una luna inmensa.
Después de tantas emociones, necesité un día de descanso en una cala paradisiaca, y no necesité buscar mucho para encontrar una.
Y del mar, como siempre, a la montaña. Sentí la necesidad de subir alto, y madrugué para subir al Castillo de Sant Salvador de Verdera, por encima del monasterio de San Pere De Rodes, y una vez más me quedé embelesada ante lo que veía y con la energía que desprendía aquel lugar.
Esa misma tarde, con l'Eduard, volvía a enrolarme en otra aventura marinera con amigos de la tribu del Mar d'Amunt. Remamos a la caída de la tarde Eduard, Rosa, Albert, Marcel, Manel y yo hasta Cala Prona y después, en plena oscuridad llegaron Clara y Pi. El lugar me parecía de cuento; era más de lo que soñé desde La Nao. La velada fue simplemente deliciosa, en todos sus aspectos; creo que ya sabéis algo de ello. Esta colla me hacía sentir como en casa, tanto que hasta acabé parlant diferent. A la mañana siguiente, día de relax y pesca, y vuelta a casa.
Despedidas. “Hasta la próxima; me voy encantada de verdad. Fue un placer compartir esta fantástica excursión”. Amenazas con venir al Pirineo. Cuando queráis.
De vuelta a Roses con mis amigos, que no me han visto el pelo con tanto “andorrear”.
El Domingo, con mis amigos, habíamos reservado Cadaqués y el Faro de Creus. Y la naturaleza nos había reservado un auténtico día de Otoño: lluvia y Tramuntana; qué gran despedida climática. Cadaqués nos encantó pero tendremos que volver un día menos ventoso.
Y llegó el momento de subir al Faro del Cap de Creus, después de tantos parajes recorridos; lo había guardado para el final. Cuando llegué hasta me emocioné al cruzar la especie de itsmo que separa Cala Jugadora de Cala Culip. Al llegar allí me fui derecha a buscar algo, y allí estaba: primero la Rata, después s'Escalladora. Para mí fue mágico mirar a mi alrededor y que no me fuera extraño.
Conocer y no sólo mirar, llevarse buenos recuerdos y nuevos amigos, impregnarse de la esencia, ligarse un poquito al lugar; eso diferencia para mi un viaje de una visita, y en este caso habéis sido los moradores de este lugar los que habéis marcado esa diferencia.
Davo y Sole, els Pagaia, las xicas de SK Kayak, l'Escola d'en Mar i els freekis del Mar d'Amunt. Gracias.
P.D.s
Os mando las fotos de un dromedario y un tiburón que andan sueltos por el Parque, ¡cuidado!.
Eduard, los Aedes se pusieron tibios, diles algo.
Sabéis como localizarme. Cuando queráis.
Besos de la Ruth.

dimarts, 4 octubre de 2011

El santuari de la Prona

Aquest divendres també vàrem anar a la Prona i mentre aguanti el temps nosaltres hi anirem. Hi ha gent que es gasta una milionada per tenir una casa a primera línea de mar i després en fan un ús escàs. Nosaltres tenim un xalet comunitari en un dels racons més bells del CdC i no hem de pagar ni un duro per estar-hi. Què més podem demanar? Fins i tot, els últims que hi van anar, el van deixar més net del que l’havien trobat. Ostres! Això tampoc és del tot cert, ens vàrem deixar de recollir dues llaunes de cervesa que hi havia al fons del mar, davant mateix del refugi, llençades per algun torrat, mal educat i porquet. Penòs!
La sortida l'hem fet l’Albert i jo, L’Albert venia amb un mono molt fort, havia estat dues setmanes currant a la gran metròpoli i necessitava l’elixir de la sortideta. Ha estat un plaer pels sentits, tot i que la pesca no ha estat reeixida, la imatge del golfet pintat de llum rosada a la posta del sol o la posterior sortida sobre les boires de portaló, s’ha quedat impresa en les nostres retines i emmagatzemada a la memòria gràfica del nostre cervell.
Aquests dies l’aigua és extraordinàriament transparent, hi ha llocs que un disc de Sechi (disc blanc de 20 cm de diàmetre que serveix per mesurar la transparència de les aigües) baixaria a més de 30 metres i el veuries perfectament. Penso que els peixos també hi veuen molt, hi veuen tant que ens endevinen els pensaments, al menys els nostres artificials no els volen mossegar, crec que la línea és absolutament visible per a ells, ni el fluorocarbó funciona com engany. A més, amb la quantitat de peix petit que hi ha, tan sols els espets mosseguen l’artificial, aquests ganuts mossegarien una sola de sabata després d’una bacanal, això sí, ho fan bàsicament a primera hora del matí.
El mar està ple de velers capitanejats per jubilats francesos. Aquest sí que s’ho han guanyat i ara saben gaudir-ne. Cap de Creus s’està convertint en un reducte ocupat per aquests nous i silenciosos habitants. El silenci i l’harmonia tan sols trencada per uns (francesos) més joves, que cada setmana que fa bo, venen des de la costa vermella amb les seves motos aquàtiques fent una fressa horrorosa i deixant tot tipus de contaminació escampada per aquesta costa.
Nosaltres des de la nostra posició privilegiada hem disfrutat tot el que hem pogut d’aquests dies d’estiu tardà, tot veient el paisatge etern, les seves llums, el pas dels migrants tardorals que floreixen als penya-segats i que espantem al nostre pas.

dilluns, 3 octubre de 2011

Radikal Marbrava 2011.

Són dos quart de nou del vespre de diumenge, estic petat, des de quarts de cinc del mati que vaig amunt i avall. Avui hi ha hagut la Radical Marbrava, prova de natació feta des de Calella fins a LLafranc tot passant per les illes Formigues. Porto molt de temps recolzant proves de natació a mar obert, però avui ha estat la cursa que hi ha hagut més feina pels caiaquistes de totes les que he fet.
La sortida dels nedadors ha estat tumultuosa, semblava un ramat de bisonts desbocats, normalment han de ser més ovelles que bovins i nosaltres gossos de tura, però avui eren folls, a més, han començat a desviar-se cap a l'esquerra i ha estat una mica difícil d'encarrilar-los correctament cap a la primera boia. Posteriorment la segona boia l'han mogut (l'organització) perque no estava al seu lloc, aquest ha estat un altre moment de desconcert, més tard quan enfilavem cap a les Formigues hi havia un contrallum molt fort que feia força difícil la visibilitat frontal. En definitiva el desseny amb ziga-zaga i la deficient senyalització feia complicat la feina dels caiaquistes de tura.
Aquesta prova té molt per millorar a nivell organitzatiu. Des de la tasca en el disseny del recorregut, fins la senyalització del mateix, passant per la tasca de les embarcacions a motor i la del caiacs de suport. Hi ha molta, molta feina a fer!
Crec que l’organització hauria de fer un esforç o la prova perdrà pistonada perquè, els nedadors han estat perjudicats en diverses ocasions. Cal que estudien i millorin alguns aspectes.
No entraré en detalls perquè ara tot just he arribat a casa i com he dit abans estic petat, però aquí queda per si algú d’ells ho llegeix. La organització cobra uns diners i ha de donar una qualitat de servei, ells són els darrers responsables, al menys això és el que s’espera per part dels que paguen i en pateixen o gaudeixen de les conseqüències del treball fet amb anterioritat. Als voluntaris se’ls hi ha de donar les gràcies i no se’ls hi pot fer cap retret.
Em quedo amb el més positiu, una bona colla de nova gent que hem conegut i una jornada de mes d’octubre gaudint d’un temps excepcional amb molt bona companyia.

Cap d'olla atropellat a Castelló d'Empúries

Aquest migdia membres del CRAM han hagut de sacrificar un cap d’olla a la platja de la Rubina de Castelló d’Empúries. L’animal ha aparegut mal ferit a causa d’un atropellament fet per una embarcació aquest cap de setmana. Com que el grup familiar que l’estava buscant podien embarrancar, els membres del CRAM han pres la decisió de sacrificar-lo amb una injecció letal per evitar mals majors. Moment que mostra la il•lustració. L'aparició de cetacis joves morts i mal ferits s'ha sovintejat durant aquestes darreres setmanes. Alguns energumens se'ls hauria de "sacrificar" retirant-los el permís de portar embarcacions.

diumenge, 2 octubre de 2011

El blog agonitza!!!

Tot just fa un parell d’anys que vàrem començar a publicar en el bog i ara estem a punt de fer les 60.000 visites i sou 76 seguidors declarats. Poc que ens haguéssim pensat el dia en que amb en Manel i la Júlia parlàvem d’iniciar aquesta aventura que avui arribaríem on estem.
L’objectiu primer era el de poder influenciar en la manera de percebre aquest espai que és el Cap de Creus per part del nostre col•lectiu, donant a conèixer tots els seus valors, sent els naturals els que més presència tindrien en els nostres escrits per una raó clara d’afició i obsessió personal.
Hem tingut col•laboradors d’un alt nivell literari que amb els seus escrits han elevat el blog a una alçada que mai hagués pogut donar-li. Destacarem les col•laboracions d’aquest estiu de la Marta Duch que era la nostra corresponsal a Graenlàndia!, o els magnífics escrits del lletra ferit d’en Martí Quer parlant de la pesca o, els inoblidables posts d’en Manel fent referència als fars o d’altres temes.
També es molt complaent trobar-te per mar companys que t’identifiquen i mostren la seva gratitud al treball que portem fent en aquests dos anys de caminar junts i que ens encoratja a continuar fent aquest esforç.
Treball aquest, el de publicar amb una alta freqüència, que ara ens està conduint a la mort del propi blog. Resulta que des de fa molts mesos varem superar la capacitat de publicació gratuïta (2 gigues). Per poder superar aquest entrebanc em vaig donar permís a fer publicacions amb un altre nom (adreça de correu) per així evitar el col•lapse. Tanmateix encara tenia possibilitats d’accedir com a primer autor per poder introduir millores en el disseny, penjar els àlbums de fotos de cada mes, etc. etc. Malauradament des del mes d’agost em va aparèixer un estrany missatge i des d’aleshores ja no he pogut accedir al blog des de l’adreça “mestra”. Actualment tan sols ho puc fer des de la corresponsalia i, l’únic que puc fer, és penjar escrits des d’un editor molt primari, amb mot pocs recursos. Suposo que els de blogger volen que passi per caixa a pagar i això ho trobo excessiu i no ho penso fer.
En definitiva, o trobo algú que pagui (espònsor) l’ampliació de la capacitat de memòria en el núvol de blogger o en faig un de nou.
Actualment estic en un període de reflexió per veure que faig, la veritat és que per ara encara em queden energies per continuar...., algun dia s’acabaran..., això no pot ser etern. Per exemple, aquest estiu vaig passar un moment de crisi per la feinada que representa portar-ho endavant, dia a dia. També trobava molt poc feed-back amb els lectors. Ara m’he refet...., però no hi ha garanties de poder continuar per sempre....
Pot arribar un moment en que ja no pugui accedir de cap manera, si això passa he donat d’alta un nou blog que es dirà.: mardamunt2.blogspot.com. Ara ja existeix però no hi he fet res. Si tinc ànims miraré de fer el traspàs en les properes setmanes, però si m’agafa la “depre” , igual tanco la barraca.
Si algú sap d’algú altre relacionat amb el món del caiac i que vulgui fer d’espònsor, que ho digui, seria un altra solució, però no m’agrada, això em lligaria i hi ha gent que si ens lliguen ens morim.