--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 7 desembre de 2014

Sàvia decisió










Per aquest dissabte donaven tramuntana forta de 30 nusos amb puntes de 45, això ens va animar a fer la sortida des de Portlligat, prèviament ja havíem escalfat una mica l’ambient amb tot un seguit de comunicats entre nosaltres. A l’arribar a Portlligat vam veure que el vent no picava tan fort i que la previsió no havia estat encertada però, realment no era el que aparentava, el que bufava era un mestral (NW) i en quedàvem a recer.
Ja sortint per la bocana i després de dir adéu a l’Elena que amb molt de seny no va venir, tot i morir-se’n de ganes, vàrem notar aquesta direcció més aponentada del vent. Aquí és un lloc que la tramuntana hi toca de ple i és el lloc on pots avaluar com anirà el dia depenent de la seva força.  El recorregut fins a Jugadora va ser fins i tot plàcid. Sí que hi havia senyals de vent molt fort mar endins, de fet no és que es veiessin les onades altes a la línea de l’horitzó, si no que hi havia trens d’onades!  A Jugadora vam entrar-hi amb un vent notable però negociable, però un cop vam treure el cap a Fredosa,  la patacada va ser de campionat. Com que anàvem una mica dispersos tothom va fer el que va poder per travessar Fredosa, donant proa al vent, aferrant-nos a la pala, ajupint el cos per oferir menys resistència  i palejant amb tota la força hi habilitat que els anys ens han donat. Mai abans havia passat per Fredosa amb aquelles condicions tan fortes, polsims d’aigua eren arrancats de la superfície pel fort vent que no donava treva, quan durant uns breus segons parava la ràfega, l’altra que venia tot seguit, era tan forta que podia desequilibrar-te si et picava pel lateral. Ens va costar molt travessar aquest cala, en molts moments estàvem retrocedint i el pitjor que et podia passar és que se’t emportés mar endins.  Tant a Jugadora com a Fredosa hi ha l’efecte “Venturi” , el vent, que actua com un fluid, en quedar encaixonat   s’accelera i, ahir a Fredosa que és molt més estreta s’accelerava de mala manera.  

Per mi, el pitjor va ser un cop ens vam trobar a la cova de S’Infern, allí el vent era turbulent i fort, aleshores no sabies per on et venia, per dos cops em va enviar contra el penya-segat amb el conseqüent perill de bolcar.  Desprès de tot lo passat vam fer una agrupació dins de la cova per decidir que fèiem. Hi va haver un intent de refer el camí que va acabar amb un company a l’aigua, al tornar cap a dins de la cova per reagrupar-nos, personalment vaig tenir molt clar que el millor era sortir a peu pel penya-segat, els cementiris estan plens de valents.  Una bolcada múltiple podia acabar amb tragèdia, també se li sumava la impotència de no poder ajudar als companys amb dificultats per una cosa tan senzilla que són les limitacions pròpies.  El seny va imperar i es va optar per fer la sortida per terra. Sí que hi va haver dos companys, els més forts i experimentats, que van tornar per mar a buscar els cotxes i poder fer el rescat dels “nàufrags” que ens vam quedar fent birres al restaurant del far ;-), Un final feliç i que podrem explicar amb emoció als nostres nets sense haver de lamentar res. 

dimecres, 3 desembre de 2014

Quin regalet!


Anar a la costa després d’un temporal és un costum quasi ancestral, són molts els que encara a dia d’avui els hi agrada anar a fer un passeig per les platges per veure que hi poden arreplegar. Aquest diumenge era un bon dia per anar a practicar aquesta vella costum i de pas disfrutar del temporal. En el nostre cas hi vàrem anar tota la família i vam fer diverses parades en diferents punts de la costa de Roses,  la sorpresa la vàrem tenir a Montjoi, lloc on ens vam trobar un regalet ben lleig, un porc de granja! El millor de tot es que fa uns dies un company m’explicava que navegant pel Cap de Creus s’havia creuat amb aquest exemplar que surava, aquell dia ens preguntàvem quin podia ser el seu origen... Finalment, vàrem arribar a la conclusió que era francès, ja se sap! Tot lo dolent ens bé de casa del veí. De fet no feia gaire que ells havien patit uns forts aiguats i aquesta hipòtesis era plausible, una altra es que hagués caigut d’un vaixell L.  

P.d.: Dilluns al matí vaig avisar a l’ajuntament de Roses ;-)


dissabte, 29 novembre de 2014

Per mirar-s’ho des de terra


Els temporals de llevant són per mirar-los des de terra, o no? A casa nostra signifiquen la màxima expressió de la força del mar  i la memòria popular els guarda per explicar-los als seus descendents. No fa gaire en va succeir un dels més importants que es coneixen, el de Sant Esteve del 2008 (reportatge sobre el llevant a Thalassa ) .
Aquest cap de setmana en tenim un de categoria mitja. Als que ens agrada sortir a navegar entrem en contradicció, per un costat frissem per sortir però, sabem que és una temeritat i per l’altre,  ens apropem a la costa i ens encantem mirant-lo, com aquell que mira el foc de la llar, té un poder encisador.

Us deixo una imatge de la punta del Cap de Creus feta aquest dissabte amb les primeres llums, es veu l’entrada de la cova de l'Infern totalment coberta per l’aigua, els que hi heu navegat us podeu fer el càrrec de la magnitud. 

dimecres, 26 novembre de 2014

Una rebequeria


Hi havia una vegada un cap d’olla gris que caçava calamars amb el seu grup, ho feia en una de les badies més belles del món, la badia de Roses.  Just  estava a l’edat de l’adolescència, el seus pares, cosins i tiets li deien que havia de treballar en grup, que la caça s’ha de fer en equip. D’aquesta manera hi ha més opcions d’obtenir un bon premi però, a ell, li agradava assajar nous mètodes de captura. De sobte,  se li va aparèixer un calamar enorme de vora dos quilos i el  va començar a empaitar. En  la seva fugida, el calamar, va buscar refugi dins del port pesquer de Roses, cosa que per ells és molt habitual, i el nostre amic s’hi va endinsar. Un cop allí, el seu sistema de ecolocalització va començar a donar senyals d’un autèntic laberint, era com un bosc d’obstacles formats pels cabs, cadenes, cascs i altres estructures enfonsades al port. Allò li va comportar tres dies d’estada en aquella presó. No va descansar ni un moment, va nedar i nedar en cercle en els petits espais més tranquils que trobava en aquells llocs on tot són obstacles físics i sonors  fins la extenuació. Els homes es van mobilitzar per ajudar-lo, li tiraven menjar com sardines però a ell no li agraden, a més, estava espantat. Li van tirar calamars, que si que li agraden però estaven morts, això li recordava el que li deia la seva mare de petit, no mengis objectes inanimats que floten, són plàstics i et pots morir d’una indigestió.


Finalment la tarda de tercer dia i just amb les darreres llums, van començar a entrar les grans barques de pesca i ell, que s’havia anat dibuixant un plànol mental del lloc, va veure que totes aquelles barques anaven i venien en una mateixa direcció. Mort de gana, cansat fins la extenuació, va nedar  seguint darrera d’una petita barca que sortia a la pesca del calamar com ells fan i,  va trobar la sortida a mar obert. Allà al mig de la badia l’esperava la seva família sabedora de la lliçó que el seu fill rebel havia rebut.


El que no sap és que una munió de voluntaris es va mobilitzar per salvar-lo, ells s’estimen als mamífers marins, aprecien la seva intel·ligència i saben que dins de l’evolució dels animals, els cap d’olla van escollir tornar a formar part del medi marí, tal i com van fer les balenes i dofins, una opció que alguns humans envegen. 

dissabte, 22 novembre de 2014

Memorable










Crec que la sortida d’avui ho ha estat de memorable. El fet de palejar amb una freqüència setmanal,  pot desdibuixar els records de les mateixes, la d’avui  quedarà en la meva memòria pel que he arribat a riure en els moments que el mar estava més “encabronadet”. Crec que s’hauria de fer un monument a les dones de Cadaqués per la manera en que naveguen per aquesta costa tant estimada, que vol dir coneguda i valorada, avui m’ho han demostrat un cop més.
Hem sortit de la plana amb un dia gris i a l’arribar a Portlligat era d’un gris fosc quasi negre però immensament bonic. La colla era gran, onze palistes d’entre 19 anys el més jove i alguns anys més la resta. La proporcionalitat entre sexes la justa, sense arribar a la paritat (hi hagut companyes que han fallat ;-().

El mar pentinat per un garbí que ha anat variant fins xaloc i d’una força d’entre 10 i 15 nusos ens ha deixat unes “marons” (onades en cadaquesenc) que eren delicioses de cavalcar. Palejar per la costa del Cap de Creus amb aquesta mar és un regal impagable, a nosaltres per fer aquesta activitat no ens cal pasar per guixeta! (espero que en Montoro no llegeixi aquest blog) . Se’m fa molt estrany que no hi hagi més gent gaudint-ne, definitivament som una població que viu d’esquenes al mar. 





Avui hi havia un amic que tenia molts, però que molts motius per estar feliç.:

dissabte, 15 novembre de 2014

Premi per mi, premi per...






Divendres va bufar un garbí fort fins mitjanit i ens ha deixat una mar de fons suau pels que abans de la sortida de sol ja érem a l’aigua, en Jordi, en Manel i jo. Hem planificat fer el curri per la costa de Roses sortint de Montjò  i però, un camió accidentat de RosesNet privava l’accés a la cala, això ens ha obligat sortir des de Canyelles.  Les informacions de la setmana eren que de pesca poca... però, tots sabem que des del llit no es pesca res, que malament que queda aquesta frase J.
El cel es mostrava amenaçador i el fet de palejar sota aquells núvols i les ones enfilant-se pel penya-segat  ja era tot un premi, per mi. Però n’hi hagut un altre de premi avui, aquest ha recaigut sobre el Manel en forma de llobarro, i quina bestiola! L’enveja ha envaït tots els racons del meu cos, fa tant de temps que no en toco un!  Avui ha caigut el primer de la temporada, esperem!  
Hem anat a esmorzar al Clot del Boc, a la cara nord del Cap Norfeu, ja de tornada ens hem dividit, uns han tirat pel dret i jo i continuat costejant per rascar algun peixot,  però res. A l’alçada d’una  punta del bergantí m’ha saltat un magnífic exemplar de tonyina,   feia dies que no en veia. .. , al final de la palejada i quan recollíem els artificials dins de Canyelles, hi ha hagut un petit incident, un gavià jove i  mort de gana s’ha tirat sobre l’artificial del Manel i s’ha clavat l’arpeta a la pota, per sort l’hem pogut alliberar i ràpidament  s’ha envolat sense cap problema. N’hi ha que mai en tenen prou! ;-)



dissabte, 8 novembre de 2014

La Massa d’or llueix







Aquest dissabte hem desembarcat a la Massa d’Or per guarnir-la amb l’estelada. Tenim davant nostre un cap de setmana molt especial  per tots. Nosaltres hem fet un simulacre de votació per escalfar motors. Una urna de l’onze de setembre ha viatjat des de la plaça de les Glòries de Bcn fins al Cap de Creus. Massa d'Or és el tros de terra més oriental de Catalunya i avui hi hem plantat aquesta eina que les democràcies utilitzen per decidir el seu futur polític. Nosaltres volem ser un país normal i votarem , en tenim tot el dret com a poble lliure que som i serem!

divendres, 7 novembre de 2014

ARA ÉS L'HORA


Ara és l’hora de caminar sols. Han estat moltes generacions de submissió i ja n’hi ha prou. Si realment estem al segle XXI i vivim a l’Europa dels pobles, Catalunya ha de poder votar per saber si vol ser independent i això, és una cosa que l’hem de fer els que vivim en aquest territori i punt. 
Els catalans som un poble pacífic i profundament tolerant. Ara és l’hora de dir la nostra, ja n’hi ha prou d’aguantar, la resignació pertany al passat. Ara demostrarem perquè encara tenim una cultura ben viva, ara demostrarem que som irreductibles i per fer-ho no hem de proferir ni un insult, ni ensenyar múscul, ni res d’això. Ho farem com ho sabem fer, sortint al carrer amb els nens, els avis, les dones i els homes, tots junts, i ho farem per enèsima vegada. El món ens tornarà a veure i quedarà clara la nostra voluntat com a poble.
Encoratjo a tots els que llegiu aquest blog a participar en la botifarrada d’aquest diumenge,  és així com ho han convertit els tribunals dels que es creuen que són els nostres amos, ells han usurpat amb les seves lleis el dret democràtic a poder decidir. Diumenge serà el preàmbul per poder iniciar el camí com a poble independent que som.  És il·lusionant pel fet de poder començar de nou, per intentar no cometre els errors que hi ha hagut en aquestes dècades de democràcia postfranquista. Un poble que guanyi la il·lusió té molta força per sortir-ne endavant. Jo tinc moltes ganes de treballar i ho vull fer pel meu país. Ànims!