--------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 26 novembre de 2014

Una rebequeria


Hi havia una vegada un cap d’olla gris que caçava calamars amb el seu grup, ho feia en una de les badies més belles del món, la badia de Roses.  Just  estava a l’edat de l’adolescència, el seus pares, cosins i tiets li deien que havia de treballar en grup, que la caça s’ha de fer en equip. D’aquesta manera hi ha més opcions d’obtenir un bon premi però, a ell, li agradava assajar nous mètodes de captura. De sobte,  se li va aparèixer un calamar enorme de vora dos quilos i el  va començar a empaitar. En  la seva fugida, el calamar, va buscar refugi dins del port pesquer de Roses, cosa que per ells és molt habitual, i el nostre amic s’hi va endinsar. Un cop allí, el seu sistema de ecolocalització va començar a donar senyals d’un autèntic laberint, era com un bosc d’obstacles formats pels cabs, cadenes, cascs i altres estructures enfonsades al port. Allò li va comportar tres dies d’estada en aquella presó. No va descansar ni un moment, va nedar i nedar en cercle en els petits espais més tranquils que trobava en aquells llocs on tot són obstacles físics i sonors  fins la extenuació. Els homes es van mobilitzar per ajudar-lo, li tiraven menjar com sardines però a ell no li agraden, a més, estava espantat. Li van tirar calamars, que si que li agraden però estaven morts, això li recordava el que li deia la seva mare de petit, no mengis objectes inanimats que floten, són plàstics i et pots morir d’una indigestió.


Finalment la tarda de tercer dia i just amb les darreres llums, van començar a entrar les grans barques de pesca i ell, que s’havia anat dibuixant un plànol mental del lloc, va veure que totes aquelles barques anaven i venien en una mateixa direcció. Mort de gana, cansat fins la extenuació, va nedar  seguint darrera d’una petita barca que sortia a la pesca del calamar com ells fan i,  va trobar la sortida a mar obert. Allà al mig de la badia l’esperava la seva família sabedora de la lliçó que el seu fill rebel havia rebut.


El que no sap és que una munió de voluntaris es va mobilitzar per salvar-lo, ells s’estimen als mamífers marins, aprecien la seva intel·ligència i saben que dins de l’evolució dels animals, els cap d’olla van escollir tornar a formar part del medi marí, tal i com van fer les balenes i dofins, una opció que alguns humans envegen. 

dissabte, 22 novembre de 2014

Memorable










Crec que la sortida d’avui ho ha estat de memorable. El fet de palejar amb una freqüència setmanal,  pot desdibuixar els records de les mateixes, la d’avui  quedarà en la meva memòria pel que he arribat a riure en els moments que el mar estava més “encabronadet”. Crec que s’hauria de fer un monument a les dones de Cadaqués per la manera en que naveguen per aquesta costa tant estimada, que vol dir coneguda i valorada, avui m’ho han demostrat un cop més.
Hem sortit de la plana amb un dia gris i a l’arribar a Portlligat era d’un gris fosc quasi negre però immensament bonic. La colla era gran, onze palistes d’entre 19 anys el més jove i alguns anys més la resta. La proporcionalitat entre sexes la justa, sense arribar a la paritat (hi hagut companyes que han fallat ;-().

El mar pentinat per un garbí que ha anat variant fins xaloc i d’una força d’entre 10 i 15 nusos ens ha deixat unes “marons” (onades en cadaquesenc) que eren delicioses de cavalcar. Palejar per la costa del Cap de Creus amb aquesta mar és un regal impagable, a nosaltres per fer aquesta activitat no ens cal pasar per guixeta! (espero que en Montoro no llegeixi aquest blog) . Se’m fa molt estrany que no hi hagi més gent gaudint-ne, definitivament som una població que viu d’esquenes al mar. 





Avui hi havia un amic que tenia molts, però que molts motius per estar feliç.:

dissabte, 15 novembre de 2014

Premi per mi, premi per...






Divendres va bufar un garbí fort fins mitjanit i ens ha deixat una mar de fons suau pels que abans de la sortida de sol ja érem a l’aigua, en Jordi, en Manel i jo. Hem planificat fer el curri per la costa de Roses sortint de Montjò  i però, un camió accidentat de RosesNet privava l’accés a la cala, això ens ha obligat sortir des de Canyelles.  Les informacions de la setmana eren que de pesca poca... però, tots sabem que des del llit no es pesca res, que malament que queda aquesta frase J.
El cel es mostrava amenaçador i el fet de palejar sota aquells núvols i les ones enfilant-se pel penya-segat  ja era tot un premi, per mi. Però n’hi hagut un altre de premi avui, aquest ha recaigut sobre el Manel en forma de llobarro, i quina bestiola! L’enveja ha envaït tots els racons del meu cos, fa tant de temps que no en toco un!  Avui ha caigut el primer de la temporada, esperem!  
Hem anat a esmorzar al Clot del Boc, a la cara nord del Cap Norfeu, ja de tornada ens hem dividit, uns han tirat pel dret i jo i continuat costejant per rascar algun peixot,  però res. A l’alçada d’una  punta del bergantí m’ha saltat un magnífic exemplar de tonyina,   feia dies que no en veia. .. , al final de la palejada i quan recollíem els artificials dins de Canyelles, hi ha hagut un petit incident, un gavià jove i  mort de gana s’ha tirat sobre l’artificial del Manel i s’ha clavat l’arpeta a la pota, per sort l’hem pogut alliberar i ràpidament  s’ha envolat sense cap problema. N’hi ha que mai en tenen prou! ;-)



dissabte, 8 novembre de 2014

La Massa d’or llueix







Aquest dissabte hem desembarcat a la Massa d’Or per guarnir-la amb l’estelada. Tenim davant nostre un cap de setmana molt especial  per tots. Nosaltres hem fet un simulacre de votació per escalfar motors. Una urna de l’onze de setembre ha viatjat des de la plaça de les Glòries de Bcn fins al Cap de Creus. Massa d'Or és el tros de terra més oriental de Catalunya i avui hi hem plantat aquesta eina que les democràcies utilitzen per decidir el seu futur polític. Nosaltres volem ser un país normal i votarem , en tenim tot el dret com a poble lliure que som i serem!

divendres, 7 novembre de 2014

ARA ÉS L'HORA


Ara és l’hora de caminar sols. Han estat moltes generacions de submissió i ja n’hi ha prou. Si realment estem al segle XXI i vivim a l’Europa dels pobles, Catalunya ha de poder votar per saber si vol ser independent i això, és una cosa que l’hem de fer els que vivim en aquest territori i punt. 
Els catalans som un poble pacífic i profundament tolerant. Ara és l’hora de dir la nostra, ja n’hi ha prou d’aguantar, la resignació pertany al passat. Ara demostrarem perquè encara tenim una cultura ben viva, ara demostrarem que som irreductibles i per fer-ho no hem de proferir ni un insult, ni ensenyar múscul, ni res d’això. Ho farem com ho sabem fer, sortint al carrer amb els nens, els avis, les dones i els homes, tots junts, i ho farem per enèsima vegada. El món ens tornarà a veure i quedarà clara la nostra voluntat com a poble.
Encoratjo a tots els que llegiu aquest blog a participar en la botifarrada d’aquest diumenge,  és així com ho han convertit els tribunals dels que es creuen que són els nostres amos, ells han usurpat amb les seves lleis el dret democràtic a poder decidir. Diumenge serà el preàmbul per poder iniciar el camí com a poble independent que som.  És il·lusionant pel fet de poder començar de nou, per intentar no cometre els errors que hi ha hagut en aquestes dècades de democràcia postfranquista. Un poble que guanyi la il·lusió té molta força per sortir-ne endavant. Jo tinc moltes ganes de treballar i ho vull fer pel meu país. Ànims! 

dissabte, 1 novembre de 2014

Traspassant murs











Avui hem sortit amb els companys de l’Escola d’en Mar, ja estem en “modo” hivern. Ha estat una palejada llarga de 17 km des de Portlligat a la punta del Cap Norfeu, Avui els hi  he fet una mica de conya amb el fet del molt que els hi costa superar aquell mur invisible d’anar més enllà dels límits del terme municipal de Cadaqués ;-) i ha estat ben acceptada..., espero. 
El mar era un plat, de baixada hem tingut una brisa suau a la cara que ni aixecava onatge i de tornada una encalmada absoluta. Pel meu gust el tram entre cala Nans i la Punta de Sa Figuera és un dels millors del Cap de Creus.  En arribar a la fita del Gat de Norfeu, fins i tot ens ha sortit a saludar el falcó peregrí que allí hi nidifica . Alguns companys que s’han banyat deien si aquest serà l’últim de l’any, poder si, però jo ja tinc ganes que el temps sigui com ha de ser.
Al final del recorregut i un cop dins de Portlligat, ens hem trobat amb l’Eva i el Toni Albert que anaven amb els seus amics a fer  nit a Culip. Aquest parell d’aquí una setmana es casen! Els hi desitjo de tot cor el millor. Ja m’agradaria poder compartir més temps amb unes persones tant extraordinàries com ells, són d’aquella gent que des del primer moment veus que hi tens un molt bon “feeling”, com si ens haguéssim conegut des de petits.

dissabte, 25 octubre de 2014

La mar enganxa









Avui  hem pujat fins a Portlligat per trobar-nos amb els companys de l’Escola d’en Mar, per sort encara hi havia un fil de tramuntana que afectava la mar d’Amunt. En el grup hi havia gent nova i m’ha fet especialment il·lusió trobar-me amb una cadaquesenca que viu a la plana, a Castelló d’Empúries, ella m’explicava la necessitat que té de veure el mar i és que quan has nascut o viscut al seu costat, es crea una mina d’addicció de per vida.
L’aigua està calenta, 19ºC ens ha dit un submarinista que ens hem creuat, com que encara quedava una mica de mar mogudeta, ens hem dirigit a fer la volta a s’Encalladora per gaudir de les emocions que sempre proporciona.

A la tornada i, en silenci, te’n adonés del privilegi que tenim els que vivim en aquest entorn.