--------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 22 de desembre del 2009

La propera setmana “l’equip de redacció” se’n va a Cabo de Gata.

Moguts per la força d’un virus que ens té ben enganxats i, amb moltes ganes de descobrir paratges agermanats amb el nostre Cap de Creus, durant la propera setmana anirem a rebre el nou any a l'extrem sud-est de la península ibèrica.
Estarem en contacte!

diumenge, 20 de desembre del 2009

"Illes del Cap de Creus", un llibre per l'any que ve.


La xerrada sobre les illes del Cap de Creus ha estat un tastet del llibre que està preparant l’Arnald Plujà. L’ha iniciat amb una imatge del Cap de Creus cap per avall per denotar la semblança que té amb Grècia i com la seva costa està esquitxada d’illes, el Cap de Creus també en té un bon nombre, exactament 22 illes, centenars d’illots i milers d’esculls. Com a tastet ens ha parlat de cinc d’elles.:
Illa del Castellar de Llançà, actualment unida a terra desprès d’una polèmica decisió presa fa uns anys, encara ara i quan el llevant entra fort sembla que volgués tornar-la a separar per la seva gola, i retornar a la població la platja de les Piedraltes, que va quedar enterrada i amb ella els records dels que s’hi van banyar de jovenets. D’aquesta illa es van extreure les pedres utilitzades per la construcció de les primeres cases dels pescadors, el nom local d’aquest material és el “turo”, és molt lleuger i per tant fàcil de transportar i molt fàcil de tallar. El poblament vegetal esta representat per una vuitantena d’espècies, algunes d’elles al·lòctones. Al costat del Castellar hi havia un illot anomenat el Palandriu, aquest illot era molt interessant per tenir diversos túnels enfonsats que el travessaven i que feien les delícies dels amants del busseig, actualment l’illot es troba sota del que és l’edifici de la cofradia.
Una altra illa amb el nom de Castellar estava localitzada davant de Port de la Selva, surt dibuixada en antics mapes elaborats pels francesos que han ocupat repetidament aquesta zona. Actualment l’illa ha desaparegut, també està sota la cofradia dels pescadors del Port de la Selva, es va unir a la ribera del poble amb l’abocament de runes i, el llevant se’n cuidava de retornar-li la condició d’illa, això va passar durant el segle XIX.
S’Encalladora és una de les illes més grans del Cap de Creus, amb una longitud de 600 metres i una amplada de 160 m, està formada per quatre promontoris, amb un a alçada màxima de 33 m. Aquesta illa era de propietat privada, tal i com passa amb altres illes i que actualment han passat a ser propietat de la Diputació de Girona. A S’Encalladora s’han trobat destrals neolítiques. Està poblada per més d’una vintena d’espècies vegetals lligades als ambients salats. Existeix un bassal d’aigua dolça al seu interior que és aprofitat per les aus marines. Al ser reserva del parc natural l’accés és restringit .
Una altra de les illes privades i d’una dimensió important és l’illa del Port Lligat, un quilòmetre de llarg per 300 d’ample i una alçada màxima de 22 metres. Havia estat habitada durant molt de temps, de fet hi havia tres edificis. Durant els anys setanta es podien veure encara tots els elements de les cases de pagès.: el bestiar com les vaques, cavalls, aviram, la truja, etc. Eren els animals domèstics que poblaven l’illa. Durant els anys vuitanta i durant els mesos de bonança, va ser un lloc ocupat per gent jove de diferent procedència, fet que va escandalitzar a més d’un, fins que es va decidir “sanejar” l’espai. D’aquell temps queda avui el darrer vestigi amb un “cancerber” anomenat Juan que es dedica a facilitar l’accés a la gent que vol entrar a l’illa des del punt més estret. Malauradament l’illa es troba coberta per l’ungla de gat, i no hi ha una vegetació remarcable, sembla que aviat s’ha de fer una actuació per extreure-la.
L’Illa de s’Aranella és la darrera que ens va parlar, també és una illa edificada i que havia estat durant un temps propietat d’en Federic Rahola. En aquesta illa possiblement s’hi havia arribat a conrear vinya. Va haver-hi un projecte per fer-hi una fortificació militar amb la funció de defensar l’entrada de la badia de Cadaquès. Dins l’illa hi queda una barraca de pedra seca molt peculiar pel nivell que assoleix aquesta construcció amb escales que donen accés a la part alta de l’edificació. També hi ha un amagatall utilitzat en l’època del contraban del tabac, d’entrada molt estreta, dins té una única cambra d’uns quatre metres de fons, on s’hi podia emmagatzemar una gran quantitat de material.
Estarem a l’espera de la publicació d’aquest llibre i així poder-nos documentar i conèixer una mica més bé part de l’historia de les illes. Per part nostra, continuarem posant tota la informació a l’abast lliure de tots els amants de la “mardamunt”.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Bolitx, Bolitxe o Bolixe....oficialment "solta bonitolera"


L’Art anomenat Bolitx o Bolitxe, i també, d’una manera mes oficial, “Soltes Bonitoleres”, rep el seu nom de la derivació del mot Bol : “Acció que consistia a tirar la xarxa per pescar”. La gran quantitat de topònims a la nostra costa que inclouen el terme “Bol” dona fe de la importància de la pesca a l’hora d’anomenar els accidents geogràfics costaners.
Com quasi tot, la historia comença al sol. La foguera còsmica escalfa la terra, a l’hemisferi nord ens escalfa mes a l’estiu, i l’aigua mes calenta propicia l’aparició de larves, alevins, petits crustacis… Diríem que la sopa mediterrània es mes nutritiva a l’estiu, a l’hivern es mes aigualida… Hi ha moles de peixos, pandilles que neden d’una manera semblant a com volen els estols d’estornells, que aprimats per un hivern a dieta volen recuperar greix aprofitant l’abundància estival d’aliment, tot resseguint la costa. I com arreu, el peix gran es menja al petit, aquestes moles de sardines, anxoves etc, atreuen depredadors en forma de tonyines, bonítols, dofins... Aquest procés, que es repeteix cada any des de fa mil·lennis, òbviament ha estat observat pels intel·ligents humans, i d’aquesta observació han sorgit varis determinis: m’agradaria pescar molts bonítols per tenir menjar a l’hivern, hauria d’inventar un tipus d’art que em permeti pescar-los, i finalment quin lloc es el millor per calar l’art.
En el cas del bolitxe, el paper de la xarxa no es tan actiu com en el cas de l’Art Gros, que envolta i arrossega el peix, sinó que el pescador que cala el bolitx, se’n va desprès tranquil·lament a esmorzar, i si pot ser a la Cala Prona, millor. ¿ I perquè millor a Cala Prona ? Doncs perquè al tram de costa immediat a la cala, entre els llocs anomenats “La Corba” i “El Sorgidor” es a on es pesca mes bonítols de tota la mar d’Amunt. Els pescadors ho saben des de fa segles, i per això es un lloc molt cobejat. Tant es així que, per evitar problemes entre ells, ja tradicionalment existeix el costum de sortejar a quin pescador li toca pescar a cada cala del terme. El sorteig de cales mes antic del que hi ha document escrit data de l’any 1792, tot i que hem de pensar que es tracta d’un costum molt mes antic.. A l’acta, signada pel subdelegat de Marina a La Selva de Mar, es detalla el nom dels pescadors que poden pescar a cada una de les 7 cales sortejades, amb l’advertiment a qui no respectes el resultat de que seria multat amb 30 rals i la pèrdua del peix capturat. Encara avui dia es sortegen les cales, però qui no es agraciat amb l’adjudicació de Cala Prona, normalment ja no va a calar a la cala que li ha tocat, perquè sap que el resultat no serà atractiu.
El bolitxe que varem tenir ocasió de visitar el passat 22 de novembre gracies a la gentilesa dels pescadors de El Port de la Selva , els senyors Miquel Puignau, Francisco Nadal i Ramon Esparoner, consistia en una xarxa d’uns 250 metres de llargada i 25 metres d’alçada, col·locada de manera que el peix que ressegueix la costa a tota velocitat, com si fos una autopista litoral, es troba de sobte amb la xarxa als morros i , per esquivar-la , gira cap a mar obert, però allà es troba dins d’una espiral de la que ja no pot sortir. Periòdicament, el pescador va a inspeccionar la xarxa per veure quants bonítols, verdaders torpedes gracies a la seva musculatura i al seu disseny hidrodinàmic, s’han estampat contra la xarxa, i aniran a omplir primer la panxa de la barca, i mes endavant, altres panxes com les nostres. Tot i que el descens de captures es generalitzat a tot el sector de la pesca, encara aquest any, en el millor dels dies, amb l’Art del Bolitxe a Cala Prona es va pescar la respectable quantitat de 275 bonítols.
Conscients com som de que hem assistit en directe a una de les darreres representacions d’aquesta obra, que desprès de segles a la cartellera, es troba en el tràngol de desaparèixer substituïda per mes noves tecnologies, nomes podem desitjar que, per molt anys encara, tant per part dels pescadors com per part nostre, puguem repetir la cita del bolitxe a Cala Prona. El preu de l’entrada es baratíssim, nomes palejar poc mes d’una hora, tot travessant el Golfet. Tirat de preu.
  • El cap de setmana es presenta mogut. Hores d’ara, diríem que pel diumenge es podrà fer alguna cosa.
    Si els sopars d’empresa, quines i altres actes socials nadalencs ens ho permeten, programem una sortida pel diumenge 20 de desembre per la mar d’avall (Roses-Norfeu) i, en cas de força major podem anar fins al Fluvià. Qui vulgui venir a respirar l’atmosfera hivernal que hi haurà.: Un bon abric i bona cara!

diumenge, 13 de desembre del 2009

De Sant Feliu a Tossa 12/12/09.

Tots els partes meteorològics donen una entrada de vents del nord per aquest cap de setmana. Nosaltres portem unes quantes setmanes disfrutant d’una bonança de temps fora de lo normal, un estiuet de Sant Martí extraordinàriament llarg i volem aprofitar-ho fins el darrer minut, ens neguem que això s’acabi!. Volem seguir sortint a palejar, a sentir lliscar l’aigua per sota de la panxa del nostre caiac, a veure com una onada de mar de fons, ampla, suau, alta, massissa, ens ve de cara i aquest “objecte flotant” s’enfila per la seva paret i la supera d’una forma neta, elegant, sense sorpreses, sorprenent a l’inexpert palista com nosaltres per la seva noblesa i la seva bondat, i això és el que hem fet aquest cap de setmana.
A les 7 h. del matí ja estàvem dins del cotxe, amb els caiacs carregats i de camí cap a Sant Feliu de Guíxols. Si, marxem cap als límits del nostre Empordà, volem sortir del poble dels Ganxons i anar fins a les terres selvatanes. Pel camí, quan voregem el Montgrí i amb les primeres llums del dia, veiem els camps gebrats, realment l’arribada de l’onada de fred és un fet. Al sortir del cotxe, al Port Nàutic de Sant Feliu, un vent gèlid ens peta a la cara i ens desperta de la somnolència del llarg viatge. En Quim ens està esperant, ell ens farà de guia. El varem conèixer el dia de la travessa (nedant) del Cap Norfeu. Aquell dia ja varem veure que era una persona excepcional i avui hem tingut l’oportunitat de compartir tota una jornada de paleig junts, que ha corroborat les nostres expectatives sobre ell. Amb les condicions de meteo que hi havia i el nostre desconeixement de l’indret, d’arribar sols, crec que automàticament haguéssim girat cua i cap a casa. Per sort en Quim ens ha donat les explicacions sobre el que ens trobaríem i el que havíem de fer i dit i fet, en pocs minuts estàvem a l’aigua i sortint de la protecció de l’espigó del port per dirigir-nos cap a Tossa.
Una mar de fons de nord ens ha empès durant tot el trajecte d’anada a Tossa, nosaltres no l’hem aprofitat per córrer i arribar més d’hora al destí. L’objectiu ha estat de veure tots els detalls d’aquesta costa, malauradament, però, aquesta marejol no feia aconsellable l’aproximació a les roques o l’entrada a les coves que hi ha.
Xatracs bec llarg pescaven davant nostre, els corbs marins s’escalfaven sobre les roques dels penya-segats i un aligot ens ha sobrevolat fent un vol tèrmic matiner, al menys això semblava...
El primer tram i un cop passat l’extraordinària cinglera coronada per l’ermita de Sant Elm, és una zona formada per uns pendents que permeten la colonització de l’arbrat, primer de pins i més tard d’alzines. Malauradament també s’hi veuen una gran proliferació de pites i figueres de moro. Per aquest sector hi ha el suntuós xalet de baronessa Von-thissen. El fons marí està encatifat de grans blocs de roques que en alguns llocs volen treure el cap. El camí segueix desprès vorejat de penya-segats de més entitat, drets, d’aquella verticalitat vertiginosa, que vist des de sota els fa imponents. Les cales que van apareixen han estat aprofitades per fer-hi urbanitzacions, algunes d’elles de certa exclusivitat, Rosamar que està al límit entre els dos municipis, cala Salions, cala Giberola, etc.
Dues hores i mitja desprès de la nostra sortida érem al peu del castell de Tossa, les onades que hi havia, han fet que ens apliquéssim en la sortida de l’aigua si no volíem mullar-nos el cul.
Un cop acabat l’esmorzar (20’) ens ha entrat un vent de gregal, preludi de l’anunciada entrada de nord, ràpidament ens hem mobilitzat, fem l’obligat “riuet”, endrecem el material i amb qüestió de pocs minuts estem surtin de Tossa, amb un mar de fons, ara una mica més animat, de més alçada i amb un vent d’una certa intensitat...., els primers quilòmetres i degut a la proximitat dels penya-segats i els conseqüents rebots de les onades, feia preveure una tornada dura, però ha estat pesada, perquè hem trigat tres hores i quaranta minuts en fer els poc més de 12 quilòmetres de distància que hi ha entre les dues poblacions. La cirereta ha estat el darrer tram, moment en que un gregal una mica més fort ens feia arribar unes onades que eren més de maror que de marejol i ens han posat a prova a l’hora de girar el cap que dóna l’entrada al Port de Sant Feliu.
Al final, una sensació de satisfacció absoluta d’haver fet una jornada de paleig magnífica (25 km amb més de 6 hores!), acompanyats d’un nou company, en Quim, que de segur tornarem a fer més d’una sortida, el feeling és bo i és com hem dit al principi, un molt bon element, d’una rica conversa, que ens fa pensar i reflexionar en moltes coses: els reptes que ens podem plantejar, la capacitat i el límit del sofriment físic i mental, de la superació personal. Un mega-crak!

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'Art Gros del Port de la Selva


L’Art Gros, xarxa comunal d’enormes dimensions per a la seva època, tècnicament una almadrava, va assolir la categoria de mite, per finalment acabar el seu regnat, com veurem mes endavant, d’una manera un tant prosaica.
Els seus orígens es perden dins l’espessa boira de la historia no escrita. El que fou Alcalde de la Vila, Josep Mares i Bisbe, fructífer recopilador de dades històriques del seu poble, relata cap al 1850, que les persones de mes edat que va conèixer, parlaven de que quan eren petits, ja els seus avis els hi explicaven que l’Art Gros de sempre havia estat l’orgull dels selvatans. Sembla plausible la teoria de que la seva fabricació va ser obra del Monestir de Sant Pere de Rodes, que ja des de 1151 gaudia del dret,concedit pel comte d’Empúries Hug III , de tenir una barca de pesca a l’estany de Castelló, i de pescar sense pagar el delme a tot el mar del comtat. Nomes el Monestir podia tenir els mitjans i el dret d’escometre una obra d’aquesta envergadura. Pensem que es tractava d’una xarxa d’entre 350 i 400 metres de llargada, i un pes superior a les 7 tones, que forçosament necessitava de la col·laboració de tota la població per poder ser utilitzada. Els costos de la seva fabricació devien de ser enormes, però clar, la quantitat de tonyines que cada any passaven de llarg per la badia, i que amb aquest Art, podien ser capturades, feien rendible l’esforç. Per que ens fem una idea, l’any 1859 es varen capturar 250.000 quilos de tonyines, i l’any 1885, 52.000 quilos.
A l’estiu, quan la tonyina pujava costejant per tot el litoral mediterrani cap el Golf de Lleó, i tornava pel mateix camí desprès de desovar, els vigies instal·lats a l’atalaia de “La Carbonera” ja esperaven el seu pas. Tot just els enormes bancs, que devien fer bullir l’aigua costanera , eren a la vista, tot el poble es revolucionava. Tocaven les campanes de l’església i tothom deixava la seva activitat per acudir ràpidament a la platja de Port de Reig. Primer els pescadors amb els seus llaguts, disposaven les seves xarxes, molt mes petites que l’Art Gros, de manera que formessin una mena de laberint dins la badia, per entretenir el peix i donar temps a la resta de la població a estendre la enorme xarxa, feina dificultosa donades les seves dimensions. Tothom col·laborava en treure l’Art de dins de l’església, a on era guardada com si fons una relíquia o un objecte venerable, o potser perquè era l’únic lloc a on hi cabia, i , a força de braços, era transportat cap a la platja, a on els llaguts mes grossos estenien la xarxa per la badia, envoltant tota la teranyina de xarxes petites, tot formant un semicercle que tenia els seus dos extrems a la platja. Llavors es retiraven les xarxes petites i començava la festa, tothom a estirar dels extrems de l’Art, arrossegant cap a la platja les enormes tonyines, que, nervioses, frenètiques, lluitaven amb la seva poderosa musculatura contra la força de tot el poble estirant alhora. Nomes l’Art Gros podia resistir una lluita d’aquestes característiques. El final era el previst, les tonyines, ja vençudes, jeien a la platja, esperant la subhasta, el resultat de la qual era dividit en tres parts, una pels mariners dels llaguts, i les altres dues, es repartien entre tots els veïns del poble.
Desprès de segles d’aquest exemplar funcionament comunal, sembla que el mal estat de la xarxa va provocar que el seu us fos cada vegada mes espaiat en el temps, fins que finalment es va convertir en niu de rates al fons del pòsit dels pescadors. El cop de gràcia li va ser donat durant la guerra civil. Uns militars la varen trossejar i se la van endur en tres viatges de camió. Trist final per la xarxa que, màgicament, havia unit els esforços de tot un poble durant generacions, i que ara hauria de veure com el seu cànem i el seu plom es convertien en espardenyes pels milicians i en balles pels fusells.

  • El llarg cap de setmana que han tingut alguns ha fet que el grup s’hagi dispersat. Els que hem estat al peu del canó, no hem fallat, s’han fet dues sortides de primera i es què estem disfrutan d’alló més amb el canvi climàtic....., (davant de la desgràcia d’aquest fet ambiental i veient la inoperància dels nostres governants, deixeu-nos fer aquesta llicencia literària i buscar-li l’aspecte positiu d’aquest fet tant trist). Estem tenint uns dies esplèndids, amb unes temperatures altes, i a l’aigua hi ha una llum, un mar i uns cels que et deixen embadalit, però sense deixar de palejar! Això no sé si ho hem d’agrair al canvi climàtic o què, però, el que si és cert, és que no es pot deixar perdre l’ocasió!

diumenge, 6 de desembre del 2009

ARTS TRADICIONALS DE PESCA. TOT UN ART.


Nosaltres, enamorats de la mar d’Amunt, i que gaudim de la seva companyia palejant dins d’un caiac, volem expressar la nostra admiració per totes aquelles generacions de pescadors, que amb mitjans rudimentaris i amb molt esforç i enginy, s’han guanyat la vida ( i de vegades l’han perdut) traient de la mar els seus fruits. Pescar no es fàcil. Hi ha aus molt ben adaptades a la pesca, sigui fent picats temeraris sobre el peix que neda superficialment, com el xatrac, o bé, amb un busseig elegant i meritori com el del corb marí, algun rèptil també s’ha especialitzat en la pesca, i fins i tot algun parent mamífer ha decidit abandonar terra ferma i fer vida al mar com cetàcis, dofins i el nostre enyorat vellmarí (la extinta a la mar d’Amunt, foca monge). Però per nosaltres els humans, separats del peix pel mirall de la superfície del mar, no hem adaptat el nostre cos al mitjà aquàtic, com ho han fet els animal especialitzats en la pesca, sinó que amb astúcia i molts fracassos, hem fet el llarg camí que porta des de l’homínid que, amb el run-run de la gana a la panxa, intenta clavar-li un pal de punta esmolada a un peix, fins a les actuals xarxes quilomètriques arrossegades per barques propulsades per motors de milers de cavalls. El poder del nostre enorme cervell ho ha fet possible. El resultat actual és devastador, no nomès perilla la supervivència de moltes espècies marines, sinó també la de les espècies que han fet de la pesca el seu modus vivendi. Tot i així, no podem deixar de meravellar-nos davant dels arts tradicionals de pesca, testimonis d’una època que ja s’acaba. Com a humil homenatge a tantes generacions de pescadors, podríem fer una forçosament breu repassada a algunes de les seves creacions, dels arts que han ideat, i han anat millorant al llarg dels temps, alguns de especialment evocadors com “l’Art Gros”, “l’Encesa” , “el Bolitxe”…continuarà
Manel

dimecres, 2 de desembre del 2009

Canvi de registre!


  • Imatge de l’autor iniciant la inspiració del poema ara fa quatre mesos ;-)
Quan a la mar de d'alt l'aigua és calma,
el cel clar i el sol vol jaure,
davant la mirada imponent de la roca més primigènia
i amb el permís d'una lleu tramuntana,
els colors de l'espectacle no troben paraules.
La mar, a voltes protectora, a voltes engolidora,
avui ens permet d'endinsar-nos-hi i de lliscar-la,
just en eixos precisos i preciosos instants:
a l'opuscle i també a trenc d'alba.
A l'horitzó el sol ja s'amaga,
i al cel esclata una simfonia de colors inenarrables;
La mar, en un silenci serè, en la seva magnànim quietud,
flirteja amb els darrers rajos del sol
tot jugant a mudar les tonalitats de la seva blava pell;
La vella bella roca majestuosa i sàvia,
que des de temps remots tot ho ha vist, que tot ho sap,
contempla l'escena amb una mirada present i profunda,
al temps que ens regala mil figures esculpides en la seva escorça.
Nos, ínfims, absorts i encisats per tanta màgia,
restem en silenci en la joia de la pau més interior;
ningú no diu res, ningú no es mou, ningú no es mira;
i abraçats per la serenor de les nostres ments,
un càlid sentiment de plenitud ens uneix:
Quina bella terra la de l'Empordà!
Quin bell paratge el del Cap de Creus!
A vosaltres!
Romà