--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 15 de febrer del 2015

La costa de l'Empordanet



Per un cap de setmana hem abandonat el Cap de Creus per endinsar-nos per la Costa Brava d'en Pla. Perdó! pel que havia estat la seva costa. En Pla l'ha lloat en gran part de la seva obra, tant per la seva geologia única, com per la seva gent peculiar. Avui dia aquesta "gea" ha estat maltractada pel "tot si val" del boom turístic i, la gent que hi va viure abans dels cinquanta, no sé que dirien si la veiessin com l'hem deixat.
Personalment navegar per aquesta costa em fa aflorar uns sentiments contradictoris, per un costat l'admiració per la seva  morfologia espectacular, tenyida de d'aquest color rosa "retro" dels seus granits, que estan contrastats per les infiltracions en forma de vetes de verd fosc que denota un origen  endogen profund, aquests fets em fa disparar la imaginació i també l'admiració però, per un altre costat tenim que aquests penya-segats que s'havien caracteritzat per ser coronats per pinedes impossibles, suspeses sobre l'aigua, ara estan esquitxades de cases que amb més o menys gust, han matat el paisatge primigeni i l'han transformat en una zona urbanitzada buida de vida gran part de l'any.

Dissabte l'hem vist des del costat més amable, des del mar, hem passat pels seus  freus, ens hem endinsat per les ses coves estretes i profundes,  alguns, fins i tot, han estat palejant al costat dels dofins mulars que aquests dies de tranquil·litat hivernal gaudeixen del seu espai sense interferències humanes. Hem rigut en les seves cales farcides de cases buides i, al tornar a casa després de passar un dia meravellós amb gent super trempada, a mi m'envaeix aquest sentiment contradictori que us he dit. Poder és pel fet de que normalment naveguem pel Cap de Creus, lloc on la natura sempre ha estat la senyora d'aquestes costes i l'home tant sols ha colonitzats els petits punts més arrecerats.  















diumenge, 1 de febrer del 2015

Vent i vent i vent.....





Aquest final d'estiu i  tardor alguns ens queixàvem de manca de tramuntanades, vent que pels empordanesos té molts significats i que produeix multitud de sensacions i reaccions, algunes d'elles contraposades. El que està clar és que als que ens agrada el mar i anar amb caiac ens feia falta una mica de canya. Ara, en ple hivern i en plena temporada de tramuntanades un demanaria una mica de calma per poder anar a fer el curri..., es ben bé que som contradictoris, sempre volem allò que no tenim i, "ara no toca" la calma.
 Dissabte bufava moderada (F5), negociable, tot i que ens van dir que faria un mati ennuvolat i fins i tot que cauria alguna gota, aquest va ser brillant. Hi va haver dos astres que van brillar per sobre dels altres, l'Anna i en Nardo els quals feien anys. Aquest va ser el motiu de que la sortida fos una mica més especial.

El mar estava absolutament buit de barques, no van veure a ningú, tant sols els xatracs bec llargs volaven per sobre de l'aigua pescant tot allò que podien. Vam navegar arran de penya-segats i vaig poder observar al blauet i també al falcó peregrí. Una mar de fons llarga i imperceptible emblanquinava el trencat.  Vam arribar fins el rec i vam palejar fins la punta buscant les grans onades que venen de la mar d'Amunt, els mes agosarats van fer la volta a S'Encalladora i posteriorment, tots ens vam ajuntar a cala Bona per celebrar els aniversaris.