--------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 26 de novembre de 2014

Una rebequeria


Hi havia una vegada un cap d’olla gris que caçava calamars amb el seu grup, ho feia en una de les badies més belles del món, la badia de Roses.  Just  estava a l’edat de l’adolescència, el seus pares, cosins i tiets li deien que havia de treballar en grup, que la caça s’ha de fer en equip. D’aquesta manera hi ha més opcions d’obtenir un bon premi però, a ell, li agradava assajar nous mètodes de captura. De sobte,  se li va aparèixer un calamar enorme de vora dos quilos i el  va començar a empaitar. En  la seva fugida, el calamar, va buscar refugi dins del port pesquer de Roses, cosa que per ells és molt habitual, i el nostre amic s’hi va endinsar. Un cop allí, el seu sistema de ecolocalització va començar a donar senyals d’un autèntic laberint, era com un bosc d’obstacles formats pels cabs, cadenes, cascs i altres estructures enfonsades al port. Allò li va comportar tres dies d’estada en aquella presó. No va descansar ni un moment, va nedar i nedar en cercle en els petits espais més tranquils que trobava en aquells llocs on tot són obstacles físics i sonors  fins la extenuació. Els homes es van mobilitzar per ajudar-lo, li tiraven menjar com sardines però a ell no li agraden, a més, estava espantat. Li van tirar calamars, que si que li agraden però estaven morts, això li recordava el que li deia la seva mare de petit, no mengis objectes inanimats que floten, són plàstics i et pots morir d’una indigestió.


Finalment la tarda de tercer dia i just amb les darreres llums, van començar a entrar les grans barques de pesca i ell, que s’havia anat dibuixant un plànol mental del lloc, va veure que totes aquelles barques anaven i venien en una mateixa direcció. Mort de gana, cansat fins la extenuació, va nedar  seguint darrera d’una petita barca que sortia a la pesca del calamar com ells fan i,  va trobar la sortida a mar obert. Allà al mig de la badia l’esperava la seva família sabedora de la lliçó que el seu fill rebel havia rebut.


El que no sap és que una munió de voluntaris es va mobilitzar per salvar-lo, ells s’estimen als mamífers marins, aprecien la seva intel·ligència i saben que dins de l’evolució dels animals, els cap d’olla van escollir tornar a formar part del medi marí, tal i com van fer les balenes i dofins, una opció que alguns humans envegen. 

14 comentaris:

  1. Molt bona crònica Eduard, sembla un conte de fades, però molt real !

    Gràcies per la teva inestimable col·laboració i compartir experiència ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tots xalem fen això, no? Ha estat el primer cop que he pogut veure el cap d,olla gris en viu i estat salvatge. El moment de veure,l sortir per la bocana ha estat brutal

      Elimina
  2. Aquesta mainada...
    Salutacions Joan.
    Toni G.

    ResponElimina
  3. Al final ens ha fet patir aquest animal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la tarda em vaig posar molt content que al poc de ser allà i poder fer-li dues fotos, va enfilar el camí de la bocana :-) Gràcies per la teva col·laboració des del Japó, Company!

      Elimina
  4. Una història molt maca, amb un munt de gent implicada i un final feliç. Un conte per explicar als més petits !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina llàstima que la Carla i en Jan no l'hagin pogut veure. Petons

      Elimina
  5. Fas fotus, busseges i escrius la mar de bé. Ets molt bon partit!
    :-)

    ResponElimina
  6. Me encanta la foto increible

    ResponElimina
  7. Que bé! Quina feina més bonica que fas/ tens/ et busques... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Soc de la generació d,en Flipper, que posteriorment ha descobert que ells són una evolució de mamífers terrestre i que ha agafat la opciò d,anar a viure al mar, que els admirem i és per això que els sentim molt propers

      Elimina