--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 20 de desembre de 2010

Paràsits, mala gent.

La pesca d’avui duia sorpresa. Una oblada portava adherit un paràsit d’uns 3 cm, clarament un crustaci, però certament menys apetitós que una gamba. Es tracta del Poll de mar (Anilocra mediterrània), no es una troballa insòlita, ja que es una espècie relativament freqüent. Te 7 parells de potes transformades en garfis amb els que s’agafa al seu hoste, al que li xucla la sang i pot arribar a devorar parcialment. La primera impressió en veure’l enganxat al costat de l’oblada ha sigut força desagradable. Desprès, fent memòria d’altres paràsits familiars, com la puça, el poll, la paparra, els paràsits intestinals, els vampirs, …, resulta que tots son essers que provoquen aversió espontània, i es curiós perquè per exemple, un escamarlà o una galera no son gaire diferents morfològicament d’un poll de mar. Cal suposar doncs, que el que ens provoca l’aversió es aquest difícil art de xuclar la sang a una víctima però amb mesura, sense provocar-li la mort, perquè llavors s’acabaria la moma. Per altra banda i seguint aquest guió, el Poll de mar es bon nedador, i canvia sovint de peix quan la seva víctima es prou dèbil. No sembla que el peix parasitat perdi qualitats pel consum humà encara que visualment no es tant apetitós .

La cerca de característiques de l’al.lien ha portat a 2 curiositats. La primera es que el nom de 5 famílies de paràsits marins , el propi Anilocra, i els Cironala, Lanocira, Rocinela i Nelocira, son variacions del nom de la esposa del naturalista que els va estudiar, W.E. Leach, i que es deia Carolina. No es coneix, però, la reacció de la senyora al saber-ne inspiradora de l’estudi d’uns bitxos tan desagradables.
La segona curiositat es el modus vivendi d’un altre parent de l’Anilocra, el Cymothoa exigua. Aquest paràsit s’adhereix a la llengua del peix que parasita, i se la menja, però això no provoca la mort del peix, ja que el paràsit arriba a substituir la funció de la llengua, formant un conjunt simbiòtic un tant estrambòtic, però que no sembla afectar la salut del peix hoste. Tampoc, com en el cas de la senyora Carolina, no coneixem que en pensa el peix de la seva forçada relació amb el Cymothoa.

2 comentaris:

  1. També m'hi he trobat... ja fa temps que tinc mania a les oblades!

    ResponElimina
  2. Ves quina cosa! no sé per què, no puc deixar de pensar en els del banc i la meva hipoteca quan llegeixo això d'aquests Anilocres que xuclen la sang d'aquell amb qui fan tractes, sense arribar a crear-li la mort per a poder continuar xuclant quant més temps, millor. Ja ho dic jo que els mar encara ens ha d'ensenyar moltes coses...

    Martí

    ResponElimina