--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 18 de desembre de 2011

Fills del vent

Dies de vent són els que ens esperen ara, portàvem moltes setmanes d’humitat i algun bufarut escadusser de tramuntana, però la ponentada del divendres sembla que vulgui posar les coses al seu lloc i, ara toca l’entrada del nord. Les temperatures es normalitzaran, que tampoc podia ser que aquestes alçades de l’any hi hagués aquesta suavitat tèrmica tan marcada.
Alguns dels que practiquem el caiac a CdC ens agrada d’anar a rebre la tramuntana a la punta del Cap de Creus. Aquest és un dels caps amb vents més intensos del món. Després de que el divendres la ponentada escombrés tot el país amb un registre de 140 km/h a Portbou, tot darrera va entrar el mestral i sembla que es vol quedar tota la setmana.
Tots els dissabtes que bufa tramuntana m’agrada anar amb els “fills del vent”, l’escola d’en Mar. Aquest dissabte i com que no tinc càmera submergible, em vaig apropar abans de la sortida, fins la punta del CdC per “ventar unes afotos” amb la reflex i il•lustrar el “post” d’avui. Quan em trobava a la punta i al veure l’espectacle del mar, vaig pensar que avui era un bon dia per quedar-se dins de la badia de Portlligat. El mar estava molt fort, les onades de la ponentada, ara, eren empeses pel mestral. La mar, des de terra es veu diferent que des de l’aigua, fa més impressió.
A l’arribar a Portlligat tots ja estaven preparant els caiacs per sortir. Érem: en Mútur amb el peu trencat, la Nathalie, la Rosa, el Miquel, en Toni Esbert, en Xavier M., l’Albert i jo. L’ànim per sortir de tots els companys era molt alt i, en un dia com aquest que convidava de quedar-se a casa a la vora de la pantalla de l’ordinador, perdó! Volia dir “a la vora del foc”, tots frisaven per donar la cara al vent. De fet, dins de Portlligat quasi no es notava.
Vàrem sortir amb precaució resseguint tot el rosari de cales i puntes fins arribar a la mateixa punta del Cap de Creus: Punta de Portlligat, Punta de S’Alqueria, Guillola, Cudera, cala Bona, ses Illes, Jugadora, Fredosa i fins arribar a s’Estrevioli just abans de girar el cap. Un cop allí sempre es pren la decisió de qui són els més atrevits que giren el cap i s’endinsen per es freu de sa Claveguera i ahir, tots, absolutament tots (en Mútur anava enguixat) es van llençar a travessar-lo. Em vaig quedar sòl amb la boca oberta intentant dir que de l’altre costat “passàvem baixes “(expressió de Castelló d’Empúries, que es diu quan la tramuntana es freda i forta fent un símil amb les bales del front de guerra). Vàrem enfrontar el vent i la mar fins la meitat del recorregut, després algun de més ....., va intentar continuar, però les onades eren molt altes, trencades i força desordenades. Vam buscar el recer del racó de la llosa d’en Garrel i allí es decidí d’anar a menjar les galetes “príncipe” a cala Bona.
En definitiva, un matí banyat d’una llum transparent; mar endins es veien unes onades molt altes i mentre els mercants buscaven la protecció dels Pirineus, nosaltres érem els únics navegants d’aquell mar estranyament excitat. Tot un espectacle de llum, color, tonalitats fortament contrastades i moviment lineal, “pensi que tot era per naltros i de franc”. Almenys així m’agrada creure-m’ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada