--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 30 de gener de 2012

Fent callo.

L’any passat vàrem decidir que sempre que hi hagi tramuntana anirem a palejar a Portlligat i des de l’any passat que cada dissabte ella bufa i nosaltres no hem fallat a la trobada. Les conseqüències no s’han fet esperar, estem fent callo d’aferrar-nos a la pala per poder afrontar aquest fort vent i ens hem penjat d’ella, la tramuntana.
Ahir, just abans de sortir de casa vaig consultar l’anemòmetre del nàutic de Llançà i marcava 25-35 nusos de nord pur però, a l’arribar a Portlligat semblava que era molt més fluixa. El matí es presentava núvol i fred. Un estol de xatracs becllargs cantaven per sobre de l’aigua mentre pescaven i ens donaven la benvinguda. Tot i ser un matí que no convidava gaire, la nostra addicció a ella és molt forta i ens agrada ser-hi.
Dotze palistes varem sortir a molt bon ritme direcció la punta del CdC. La tramuntana no era cap impediment per avançar força lleugers. Un cop arribats a la punta ens arrecerem sota les roques que configuren “es bec” (extrem de la punta amb cadaquesenc), allí ens agrupem i avaluem la situació.
Avui es veia un gran estol de baldrigues que menjaven al costat de sa Rata, lloc on l’onatge era molt fort i els blancalls marcaven aquella línea divisòria que hi ha, entre la “calma” i “l’infern” de fora.
Ràpidament varem veure que la intensitat de la tramuntana que, fins allí no l’havíem notat forta, de l’altre costat estava totalment desfermada. Varem sortir amb tres subgrups, els més agosarats els primers, els previsors després i, un tercer grup de solidaris (a la Maria se li havia desmuntat la pala i s’havien retardat un xic) al final.
El primer grup, encapçalat per en Miquel ( el de més potent palada de tots), es va quedar clavat just al girar “es bec”. Semblava que els hi haguessin clavat una plantofada en tota la cara, el tramuntanal no els deixava avançar ni un sol mil·límetre. Minuts més tard, quan els perdem de vista, va sortir el segon grup i finalment el tercer grup. Entrar al rec de sa Claveguera era com estar dins d’un motor turbo, d’aquests que s’utilitzen per fer pràctiques de caiguda lliure en paracaigudes. Nosaltres movíem els braços palejant amb tota la força, però no avançàvem. En Pi, que fa les primeres sortides amb nosaltres, s’anava quedant clavat i en perillosa deriva cap al centre del canal. Avui venia amb una petita lesió al braç que li dificultava el paleig d’alta potencia i, les condicions exigien una plenitud de forma física. Vaig apropar-me a ell per suggerir-li que fes una palada llarga i que ens anéssim a buscar el recer de la paret de l’illa de s’Encalladora. Després d’uns llargs, llarguíssims minuts d’esforç al límit, hi arribem però me’n adono que avui tot el rec és un canal de vent enfurismat. Aquets canal actua de compressor i accelerador de la tramuntana (efecte Venturi). M’hagués agradat saber la seva velocitat, però per la meva percepció podia estar a F7-8. Sortosament les onades grans no entraven dins del rec i les que hi havia eren escapçades pel propi vent. Em va fer molta gràcia veure com el tercer grup que, anava darrera nostre, ens va avançar a la part final i això que havia sortit força més tard. En aquest grup hi anaven les germanes Giró que estan molt fortes i s’han criat en aquestes aigües amb aquests vents. Em trec el barret davant seu.
No sé el que vàrem trigar en fer el 600 metres del rec, però hi vàrem invertir molt de temps. A l’arribar al seu extrem vaig treure la càmera per fer alguna foto. Maleeixo aquest paper que m’adjudico de fotògraf en dies com aquests, al fer-ho et jugues la rebolcada i el perdre contacte amb el grup per ser arrossegat pel vent, més d’un dia em costa molt tornar a contactar amb ells. Avui a sobre un company a bolcat i en el temps que hem trigat en auxiliar-lo, la tramuntana ens ha portat fins l’altra punta del canal. Per sort en Mútur i les “sister” Giró han actuat molt ràpidament, mentre la resta observàvem les maniobres de rescat. Finalment, el riu de vent ens ha tornat fins a Portlligat amb un esforç mínim..., les forces les havíem cremat a l’anada.

4 comentaris:

  1. Crec que els que ens hem fotut a l'aigua aquest cap de setmana som força "machotes" ;)
    Ara... si les previsions no fallen, lo fort vindrà a partir de dijous.
    Fes un cop d'ull al windguru... jo ja m'he fotut calent O_O'

    ResponElimina
  2. Sens dubte que dissabte pot ser l'apoteosis. Temperatures de 5 sota zero i vents de cent per hora...... No sé si entraré a l'aigua però, segur que estaré molt a prop d'ella mirant la gropada a la punta del CdC, si veig possibilitats hi entrarem i en cas contrari ens queda el Fluvià ;-)

    ResponElimina
  3. Esteu ben i ben tronats tots plegats. No us envejo gens en absolut el fet d'estar on esteu quan s'està tant rebé en terra ferma amb la canya a les mans. Sí que us envejo que hagueu fet aquest grup amb tant de caliu i que us ho passeu tant rebé ni que sigui amb l'excusa d'una bogeria col·lectiva navegant un vent que quan més fort és, més us emociona. Qualsevol dia d'aquests sortireu a les notícies, que us trobaran al Marroc. Esteu ben i ben retronats. Ja ho havia dit, oi??

    ResponElimina
  4. El tema de la tramuntana és una mica adictiu. Palejar amb ella és com establir-hi un diàleg, l'has de saber escoltar i deixar dir, ella després et deixar fer i és quan aprofites per avançar uns metres. És molt important tenir serenitat i convenciment de que serà un diàleg afable. Sense por i amb molt de respecte.
    Eduard

    ResponElimina