--------------------------------------------------------------------------------

divendres, 28 de juny de 2013

Peripècies d'un pescador 1 (3 de 4)


M’estranya que a aquestes alçades encara no hagi sortit ni una oblada. Realment, es nota que l’estiu ha d’entrar encara i els peixos tot just comencen a ser-hi, però no estan desperts del tot.
Segueixo pentinant sense sort i arriba l’hora tonta aquella en que ja no és hora dels sards, encara no és l’hora dels espets. No vull anar massa d’hora a provar els espets. No picaran fins que no sigui el capvespre i la única cosa que faria, seria espantar-los a tots. Deixo la zona dels espets per a més tard i com que ja tinc el sard que volia, em dedico a veure si en profunditat hi ha alguna peça que ens arregli la jornada. Provo alguns vinils plomats que recullo de formes diferents a mitges aigües i sobretot, ran de fons. Ja ho deia mon pare que qui no s’arrisca, no trisca i avui que no és dia per a artificials de superfície, toca patir per aquell enroc que ens fa acomiadar de l’artificial. Però mira, el pes del vinil és una d’aquelles boles frontals de plom i tens temps de notar el toc al fons, abans l’ham no trobi la roca i mira, passa l’estona i no en perdo cap. Tampoc tinc cap picada. Quedem doncs en empat.
Es va fent fosc i amb un vent que ha anat a l’alça, em vaig retirant cap a la zona dels espets.
He estat pescant des de llocs elevats amb la punta de la canya ran d’aigua i els 2 trams de la canya s’han mig desencaixat. En un mal tir i el vent mig d’esquena, el fil fa una baga en alguna de les anelles i el tram de canya surt volant. Pica de punta contra els rocs i parteixo just la última anella, quedant un trosset de canya dins del tubet de l’anella en qüestió. No tinc eines per extreure el trosset de canya i toca’t els ous, em toca treballar amb una anella menys, perdent l’últim tram, que és just on té més sensibilitat. La canya té ara una mica de tacte de mànec d’escombra i sort que ja no és hora de sards i toquen espets, amb esquers molt més grans. Però tenia preparats uns vinils ben grossos per a ells, sense plomar, per pescar-los a lentament, a l’estil texas i lleugers copets de punta. Sense la última anella, no es pot treballar com cal i restringeixo els espets als vinils grans i plomats i artificials que no volia fer servir. El pla “B” pels espets passa ara a ser el pla “A”.
Canvio la bobina amb trenat més gruixut quan amb prou feines tinc llum per a fer els nusos. Comença l’hora dels espets.
Em planto a la costa màgica i començo tirant cap on intueixo que estan. No apareixen. Hi són? Estan desganats? No els interessa el que els ofereixo?? No he dut gaires esquers per a poder variar. Encara amb les últimes llums del dia, veig un espet que em segueix a un parell de metres. Anem malament. Ja coneixo aquests empaits. Són empaits poc virulents, poc nerviosos, més per curiositat, que per assaltar aquell artificial agosarat que els passa a la vora. El fons és de sorra i posidònia i aviat sortiran del seu recau per fer el seu volt de caça. Si fan empaits, és que el banc s’ha començat a disseminar aprofitant el seu inici de caça. Si no en pica cap aviat, fugiran del lloc de repòs on els tinc localitzats i llavors ves, i busca’ls. Aconsegueixo un segon empait d’un espet de la mateixa mida. No crec fos el mateix, ha passat força estona i venia d’un altre costat. Però el seu comportament és el mateix, mostran-se més encuriosit, que agressiu. La seva mida indica que tampoc són massa grans per la data on estem al calendari i això vol dir que efectivament, ha estat fent fred i tot va tard. Tindrem feina els propers dies i haurem d’abandonar la illa quan potser es comenci a animar tot. Què hi farem. Això és el que tenim aquest any i aquestes seran les regles del joc pels propers dies. Haurem d’esmolar l’enginy i confiar més en la sort.
Martí, Menorca 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada