Sortida de "Capdequers a Joncols"

El mati prometia i no ens ha fallat, sabem que aquest bon temps no pot durar i volem disfrutar-lo fins l’últim instant. Tard o d’hora arribarà el temps hivernal i serà més difícil fer aquestes sortides, les eternes tramuntanades, la pluja, aquelles inclemències meteorològiques que de vegades sembla que hagin de coincidir amb cap de setmana. Mentre això no passi, mirarem de gaudir al màxim de la nostra afició.
Hem arribat a Sa Conca, quan feia un hora que el sol havia superat la línea de l’horitzó una capa de núvols alts filtrava la seva llum i ens oferia una veritable postal en el moment de la sortida, un “marc incomparable”!, Sa Conca, Sa Sabolla, el far de Calanans, que més es pot demanar....
El grup com la passada setmana: en Miquel i la Rosa, amb un valor sense mesura, això sí, avui més ben guarnits pel fred, amb el seu biplaça descobert, en Manel i la Júlia fidels a la sortida i amb moltes ganes de descobrir aquest tram de costa i, l’Ernest disposat a seguir coneixent el comportament del seu nou “exodus”.
Els penya-segats que hi ha en el trajecte direcció al Cap Norfeu, són imponents perquè imposen molt de respecte; un incident o naufragi aquí no et deixa cap escapatòria.
La seva estructura està formada per enormes capes superposades d’un gruix de metres, aquestes estructures d’estrats superposats es fragmenten i cauen sobre l’aigua formant uns cúmuls de lloses ciclòpies que fan impossible un desembarcament. En altres trams els estrats s’apilonen formant una paret vertical on cada capa sobresurt de forma desigual i angulosa, amb un aspecte que podríem definir d’agressiu, els replants que formen aquests estrats són aprofitats com a plataformes de descans pels gavians, gavines i corbs marins.
A mig camí hem vist l’entrada de la cova del Bou marí (vellmarí o foca monjo) i com la mar està tranquil·la ens hi hem pogut endinsar. Al fons hi ha una petita platgeta on les foques devien alletar els seus cadells. Arribarà el dia que les puguem tornar a veure?....., perquè això es faci realitat, cal que canviï molt el nostre comportament com a integrants d’aquest món que volem sotmetre al nostre antull.
Passat aquest llarg tram hem girat per entrar dins de la badia de Joncols, hem passat per davant de la cova del Pelegrí, en aquest sector els penya-segats tenen un aspecte caòtic, fruit de la multitud de pressions, replegaments i trencaments que han sofert, però no per això deixen de ser bells. Ens sorprenen unes taques de vegetació que avui presentava un aspecte molt ufanós, el seu color verd-blavós ens ajuda a identificar a la lleterassa, posteriorment hem vist que a la toponímia d’aquest indret fa referència a aqueta planta. Algun dia parlarem d’aquesta espècie usada en la pesca artesanal de la costa i també als aiguamolls per estabornir els peixos tal i com fan els indígenes del Amazones (referències que la gent gran ens han explicat verbalment).
L’esmorzar l’hem fet a cala Joncols, posteriorment hem sortit per recórrer el costat nord de la paret del cap Norfeu i hem entrat a la zona d’accés reservat per a caiacs. S’entra per una escletxa estreta que tan sols permet el pas d’un caiac, un cop ets a dins quedes fora de l’abast de les mirades de la gent, de les onades de les motores i tens la sensació d’estar en un lloc “exclusiu”. Mentre hi havia la visita de l’amagatall, he aprofitat per arribar-me fins al Gat i poder veure com els corbs marins ja fan guàrdia en els nius. D’aquí poc s’ha d’iniciar la cria d’aquesta espècie, que és una de les més primerenques de l’ornitofauna catalana.
La tornada ha estat molt ràpida, un lleuger garbí amb unes onadetes, ens han empès i fet arribar molt aviat a “Capdequers” i així hem acabat la sortida més aviat del que tots volíem.