Aprofitant els darrers dies de l’any.

Aquest dissabte prometia ser fred i a fe de Déu que ho ha estat. El fil de tramuntaneta residual que hi havia tallava com a fulles d’afaitar. A punta de dia estava a la platja petita d’Empuriabrava, on hi ha l’escola de vela municipal. El pla era fer un intent de pesca del llobarro a ran de costa i al bell mig de la badia. A aquella hora tan sols un gat enfredolit corria per aquest paratge desolat. El pobrissó, primer ha intentat entrar dins del cotxe i tot seguit m’ha acompanyat fins la vora de la platja i ha entrat dins del caiac. Estava pelat de fred, estava clar que ell era allà en contra de la seva voluntat i buscant un refugi calent per acabar de passar la matinada i, l’únic boig que hi havia era jo, que voluntàriament havia abandonat l’escalfor del llit de casa per estar en un lloc tan desemparat com aquest.

He sortit palejant direcció sud seguint la línea de la costa. A l’avinguda d’Empuriabrava es sentien rebotir pel terra els ferros de les parades del mercat, els marxants no els podien aguantar a les mans, els hi cremaven!
He intentat palejar a trenc d’onada, encara que la mar de fons feia que aquest camí fos molt arriscat. En aquestes llargues platges de la badia la fondària varia de forma sobtada i l’onada que inicialment és imperceptible, es converteix en una paret vertical i amb barret blanc a punt de trencar. Cal estar molt i molt atent.

He arribat fins el Fluvià i desprès el fred m’ha fet replantejar la matinal. No podia seguir, les mans glaçades eren inoperants per treballar amb el fil i els esquers. Canvi de plans, torno cap al cotxe i encara estic a temps de trobar als companys de l’Escola d’en Mar a Portlligat i, així ha estat.

Allí he trobat l’escalfor que necessitava, la companyia d’un grup infalible, infatigable, bojament caòtic i que tenen una gran capacitat d’integració. Són com els habitants dels llocs inhòspits, difícils i de duresa extrema, on la naturalesa mana i imposa la llei. Llocs on l’adaptació al medi passa per reconèixer la petitesa pròpia. La gent que habita en aquests llocs purs i verges, tenen com a bandera la qualitat humana, la facilitat a fer-te sentir part del grup. Això ho basen amb la seva senzillesa externa, que amaga la riquesa interna, la de l’esperit i del intel•lecte. No són res més que el reflex de l’entorn on es fan, d’allí on s’estan modelant.
A cop de pala, cada sortida, cada setmana, cada estació, tots els anys, palejant en aquesta catedral del vent, la roca i l’aigua, sense que se’n adonin estan generant un grup únic i molt especial. Bells, rics i peculiars com el cap de Creus

Quan he arribat, ja de tornada a Portlligat, he pensat que era una bona manera de tancar la temporada 2010 al Cap de Creus. Havent-ho fet amb ells, havent passat per tots aquests llocs tan mítics, La Punta del Cap, Sa Coua de S’Infern, Es Camallerís, S’Encalladora, Pas Petit de Sa Devesa, cal Bona....

Bons consells i molta sort.

La mar fumejava quan ens posàvem a l’aigua, a la platja dels Palangres de Roses. El mati era molt fred, però les ganes de fruir d’unes hores amb ella superava la sensació tèrmica.
En Lluís, l’Albert, en Manel i jo sortíem disposats a fer una activitat mixta: palejar i a la vegada intentar pescar alguna cosa. Tots quatre som uns passerells en el tema de la pesca, però ens retroalimentem i anem avançant en el coneixement d’aquest art.

Bé, jo jugo amb una mica d’avantatge, porto més mesos fent proves i anant anotant en el disc dur les observacions i resultats dels assajos, que després discutim i cadascú extreu les seves conclusions..., que mai són les mateixes, ja se sap, visca la diversitat!
Abans de sortir vaig consultar al meu mestre “jedi”, ell em va informar de quina era la situació respecte al bonítol, els quals han desaparegut de la zona. Això sí, em va animar a utilitzar tot el bagatge que estava adquirint durant aquests mesos d’aprenent. Dit i fet, el diumenge, de matinada, vaig fixar el meu pla de pesca. Era una estratègia que desobeïa al mestre, ja que volia iniciar la sortida i, així ho vaig fer, temptant la sort amb els bonítols. El resultat va ser el predit per ell, un zero absolut. Més tard vaig comprovar que les barques de pesca esportiva, que aquestes darreres setmanes es comptaven per desenes (50 exactament), aquest diumenge tan sols n’hi havia cinc.
Feta la prova de Sant Tomàs, tot seguit, vaig anar pel llobarro, aquesta és una peça molt cobejada pels pescadors per l’esquerp del seu comportament i difícil d’enganyar.

Però jo tenia un pressentiment de que era un bon dia, allò que ara es diu “tenia bones sensacions” i, fent honor a la veritat també havia escoltat i seguit les explicacions del mestre, que em feien pensar que les condicions del mar eren bones per tocar-ne algun. Aleshores, continuo amb l’estratègia prefixada i em dirigeixo ràpidament cap a la zona on crec que n’hi ha d’haver. A l’arribar, armo la canya amb l’artificial que se’ls hi fa irresistible als llobarros i començo a remar. Passats deu minuts sento el soroll de carraca del carret de pesca i veig la canya vinclada, primera picada del dia i premi! era un llobarret preciós que ens delectarà el dinar del diumenge. Quina sort que tenim els principiants! i quina sort tinc de poder-me assessorar amb el gran mestre.

Gràcies Martí Q.Q. pels teus assenyats consells. Te’n dec una altra!

De cara al vent.

Dissabte al matí la inèrcia em va conduir fins la platja de Port de la Selva. Bé la inèrcia i perquè havia quedat amb el company Manel. Però era un d’aquells dies que t’aixeques molt mandrós i amb poques genes d'estar actiu.
La previsió del gurú era de vent de direcció S-SW i de força 5 amb pics de 6. Vàrem optar per la mar d’Amunt perquè el cap de Creus ens protegís del vent.  El lloc de sortida el vàrem canviar degut a l’arc que impedeix l’entrada de les caravanes a la platja de la Ribera i, com quan anem amb la furgoneta carregada aquesta és molt alta i no passa, vàrem optar per anar a l’extrem de la platja que toca al poble i, que en aquest temps té un aparcament absolutament buit. El que no sabíem és que en aquest tram de platja s’acumula un matalàs de posidònia d’uns 70 cm de gruix, que a l’hora d’entrar a l’aigua fa que et mullis totes les cames i amb l’aigua a 15ºC, no és la millor manera de començar la jornada de paleig.
Quan ens dirigíem cap a Port de la Selva, el fort vent es feia notar en l’arbrat i en arribar a la platja cada cop era més fort. Tinc molts dubtes d’entrar a l’aigua, però el company no s’arronsa. Doncs pit i coratge i cap a l’aigua. Tot i això, al moment d’embotir-nos dins del caiac, ja es veu que el mati pot ser emocionant per les dificultats que tenim per posar-nos dins i col•locar el “cubre” al seu lloc, sense que el vent ens reboteixi sobre el matalàs de posidònia.
Primer palegem direcció la benzinera, donant la proa al vent, tot va bé "bones sensacions". Al girar, no sense dificultats, el vent de popa ens porta amb un tres i no res fins al port. Allí veiem clar que no ens hem de fer els herois i decidim quedar-nos dins de la badia.
Triem fer uns recorreguts pel costat de ponent de la badia. Allí ens hem quedat tot el matí d'aquest dissabte gris, fent el curri i practicant la navegació amb vent. Aquest vent es va mantenir durant tot el matí era de direcció NW, una "tramuntana canigoninca". Freda, molt freda. A l’arribar a casa vaig entrar al web de l’estació meteorològica del Port de Port de la Selva i havíem gaudit d’un vent sostingut de 40-50 km/h amb puntes màximes de 85 km/h. Les zones més exposades era tot el tram de la platja de la Vall, allí el vent s’acanala i per l’efecte Venturi s’accelera. Hi va haver algunes ràfegues que pràcticament no et deixaven avançar. Va ser molt interessant poder palejar amb el vent i veure les reaccions del caiac i com podies anar compensant els seus efectes, les derives, la direcció, la intensitat i tot mentre anàvem pescant algun que altre peixet. Les complicacions venien amb la picada, l’extracció de l'ham s’havia de fer cercant algun raser i anant molt en compte.
Tots dos companys vàrem coincidir que donant la cara al vent és quan tenim major sensació de seguretat i control. Suposo que no descobrim res de nou, però és un plaer posar-ho en pràctica en dies com aquest dissabte, gris, mandrós, però que finalment ha estat profitós.

Un dia meravellosament ensopit.

El cap de setmana ha estat hiperactiu, hem començat amb una sortida amb el amics el dissabte al mati, a la tarda hi hagut reunió per preparar el Simposi 2010 que ja avança a tot drap i, al diumenge matinal tècnica del Club Pagaia. Comencem amb la sortida...
...Aquest dissabte el “parte” de la meteo donava un dia “ensopit”, diré un dia meravellosament ensopit. Havíem previst una sortida per la mar d’Amunt, que ja feia massa temps que no hi navegàvem, les circumstancies ens havien allunyat d’aquesta costa. La sortida la fem un “petit comitè” que ens estem aficionant a la pesca esportiva, l’Albert, en Manel i jo. Hem tingut un company de darrera hora, en Miquel de Castelló d’Empúries, els interessos d’en Miquel eren diferents, ell esta provant el seu nou caiac, podríem dir que és pilot de proves i, com a tal, va ràpid, molt ràpid. Un cop hem sortit de Port de la Selva ha començat a palejar i ja no l’hem vist fins l’hora d’esmorzar, el propulsor d’aquest nou caiac és molt potent.
Nosaltres teníem un objectiu força definit, volíem tractar de pescar algun bonítol, per fer-ho volíem temptar la sort per les aigües del golfet, teníem un engany que hem de seguir provant i perfeccionant, perquè no ha funcionat. Després d’arrossegar-lo durant algunes milles no hem obtingut cap resultat, bé hem estat a punt de perdre’l clavat en un escull.

Mentre anàvem retallant aquesta bella costa també hem temptat als peixos de superfície amb diferents artificials, els resultats han estat força reeixits i els podeu veure en la foto que adjuntem. A manca de bonítols, les oblades són en recurs que un cop a casa poden fer-te ben feliç, a la planxa i amb paciència per anar traient les espines, resulta que tenen una carn molt gustosa. També són un bon component per obtenir un brou potent.

Un altre regal que hem tingut és el pas d’un esparver en vol rasant per sobre de la vegetació arbustiva de cala Portaló, aquesta espècie és un rapinyaire típic de zones arbrades i depredador d’ocells boscatans. Té poca envergadura alar i una cua llarga, aquestes característiques morfològiques li permeten volar entre la vegetació i maniobrar amb molta agilitat.
A la tornada, després d’un fugaç i efectiu esmorzar, en Miquel s’ha enfilat a seu flamant caiac i ja no l’hem vist més, i es que això de la pesca és una activitat renyida amb la velocitat o la pressa.
Finalment dir que hem estat palejant des de les set fins les dues, un bon grapat d’hores i una bona distància recorreguda, avui uns 30 quilòmetres, això sí , si t’agrada el paleig les hores passen volant.

Un llarg recorregut per a un gratificant dèntol

La sortida d’aquest cap de setmana era fruit d’un somni, d’un somni infantil si vosaltres voleu, però que amb més d’un compartim i ens fa sentir il•lusionats i vius. Es tractava de sortir a buscar dofins, balenes i els grans peixos com són els túnids. Teníem molt clar de la gran dificultat d’aquesta empresa, fins i tot, en el fons de la nostra ment acceptàvem la derrota, perquè el més important a la vida és fer el camí, aconseguir les fites fins i tot pot ser secundari.

La previsió durant tota la setmana ens donava unes bones condicions meteorològiques pel dissabte, sense dir-nos res, en Marcel i l’Albert m’envien un missatge fent-me la mateixa proposta que estava cavil•lant. La connexió mental, entre amics i amb les mateixes afinitats, és total. Com que la sortida la farem per la mítica punta del Cap de Creus, ens posem en contacte amb l’Escola d’en Mar (en aquest enllaç trobareu una magnífica crònica de l'estimat amic Mútur) i, tot i que ells surten a partir de les deu del matí , s’avenen a fer-ho a punta de dia.

Arribem a Portlligat cinc companys (Ernest, Lluís, Marcel, Manel i jo) i ens trobem una nodrida representació dels cadaquesencs. Fins a deu membres del club estan amb els seus caiacs a punt per sortir a la platja, més tard arribaran a ser un total de tretze palistes.

Quan hem sortit de Vilajuïga una densa boira cobria la plana empordanesa i s’enfilava fins el coll del Pení, sortosament la Punta del Cap de Creus estava lliure de la perillosa dama blanca i, no representava cap risc per la navegació, ni per l’albirament dels nostres objectius.
Quan hem estat fora de la badia ens hem dirigit cap a l’illa de Messina, a mig camí el sol ha sortit uns instants entre els núvols creant una postal d’una bellesa incontestable i contundent. Tot el grup ha anat palejant cap a ell com si fos el nostre nou objectiu.

La mar estava arrissada, però tot i això, la visibilitat era bona, la mirada anava escombrant contínuament l’horitzó, unes vegades em col•locava a la dreta del grup, d’altres pel costat esquerre, però res, ni cap dors de balena, ni cap cap de dofí es deixava entreveure entre les onades que com a rinxols trencaven la superfície del líquid element.

No sé si les quinze pales clavant-se una i altra vegada sobre l’aigua espantaven els cetacis objectiu de la sortida, no sé si les animades converses d’aquest grup d’amics i companys que semblava que fes anys que no es veien, eren el motiu de no haver vist res, però, navegar mar endins, sense referències terrestres, de cara a l’horitzó, és una experiència que normalment no fem, és molt emocionant i gratificant.

Han estat quasi dues les hores que hem navegat mar endins, fins que a contracor i posant una mica de racionalitat a la sortida hi hagut algú que ha demanat dirigir-se a esmorzar en algun punt. Els “forasters” hem demanat fer-ho a l’illa de la Massa d’Oros o també anomenada Sa Rata, magnífic lloc per l’albirament de les aus marines. Tot i que semblava que estes allí mateix, ens ha costat poc més d’un hora arribar-hi. L’anada ha estat amenitzada per un constant passar de baldrigues balears i algun escadusser mascarell. (en el cens realitzat durant el dissabte cal destacar: 993 baldrigues balears (Puffinus mauritanicus); 1 exemplar de Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla), i 3 exemplars de Gavot (Alca torda).

És impressionant veure com aquests membres de l’Escola del Mar es mouen per ambients tan hostils com són els penya-segats i, com són capaços de desembarcar i aparcar tot un grup de caiacs en un lloc que no en cap ni un. Un cop a l’Illa hem esmorzat i posteriorment ens hem enfilat sobre l’orella de Sa Rata, la visió de tot l’àmbit de la Punta del CdC és impressionant. Des d’aquí es pot veure l’espectacle del xoc de les dues masses d’aigua, la de la mar d’Amunt amb la de la mar d’Avall. Les corrents que aquí s’hi formen són molt fortes, es veu com afloren i allisen la superfície de l’aigua. En altres punts hi ha uns fronts d’onades alineades que marca la línea de xoc de les dues masses. En aquest lloc i són omnipresents els vaixells de pesca esportiva, al ser un punt òptim per aquesta pràctica.

Punt de trobada-xoc de les dues mars.

Al sortir de l’Illa i emprendre el retorn, he patit un dels accidents més típics dels pescadors. Se m’ha clavat l’ham del rapala al dit, és un accident que quan tens per davant un parell d’hores de paleig no pot esperar l’extracció. S’ha hagut de fer a la brava, en el primer intent i utilitzant la força dels dits d’en Miquel ha estat impossible, per sort en Manel duia uns tisores extractores d’hams i amb una sang freda admirable, ha fet la feina amb una precisió quirúrgica. Sincerament us dic que ho passa pitjor l’extractor que el ferit. Moltes gràcies Manel i Miquel per haver-me auxiliat amb tant d’èxit, estic en deute amb vosaltres.

Cada pocs metres s'havia de treure tota mena de materials engatxats al artificial.

La tornada l’hem fet separats i els “forasters” hem aprofitat per fer el curri tot costejant. Ens hem fet un fart de treure algues i plàstics dels nostres curris. Avui l’aigua estava francament plena de restes sòlids, resultat del temporal de tramuntana de la setmana passada. Però, però, però....., la insistència i la constància ha tingut un premi inesperat i, un dèntol preciós s’ha clavat a l’arpeta que poc abans tenia penjant del dit gros de la meva ma dreta!

"Dentolet" a punt de ser enfornat.



Sau, paradis desconegut

Sau és un paradís desconegut, la majoria de catalanets coneixem com a mínim el campanar de Sant Romà de Sau, però pocs hem tingut la sort de fer un recorregut per la totalitat de la vall inundada. A la tardor és senzillament espectacular veure la simfonia de colors  reflectida a les seves aigües. Us aconsellem fer aquesta sortida durant aquests dies en que dominen els pigments grocs, taronges i vermells dels arbres caducifolis. No us ho podeu perdre, aviat cauran a terra i s’haurà acabat.

Sortida amb el DZUL HAÀ del projecte NINAM

Fa uns dies, l’Eduard ens va fer saber que hi havia una sortida prevista amb els companys del projecte Ninam.
Ens hi varem poder apuntar amb la Carla, la meva filla de 5 anys i renoi quin encert !!
A ¾ de vuit del mati del dissabte 16, ja érem ben puntuals al darrer amarrador del dic exterior del moll de Roses, on té la seva base el DZUL HAÀ, el catamarà on fan vida la Gemma i l’Albert que ens esperaven amb coca i te o cafè per l’hora del Brífing, però sobretot amb ganes de transmetre i de mostrar el que saben, - que és molt -d’aquest medi que tant estimen i procuren fer estimar.
Com que no ens coneixíem hi hagué una breu presentació: La Marta, que l’any passat havia fet el seu treball de fi de batxiller sobre els rorquals, un pare amb els seus fills en Víctor i la Irene, una parella de jubilats que es dediquen a voltar el mont per veure flora i fauna de diferents llocs i que portaven uns aparells de filmar i fotografiar que feien respecte, el propietari d’una agencia de viatges de natura que porta gent a l’altre cap del planeta i que vol augmentar l’oferta amb una sortida per l’Empordà i així fins a 14 persones, de ben variada procedència, però amb unes ganes que varen fer que sense adonar-nos-en ja fóssim Als Brancs, encara no a una milla del port, tots a coberta amb els prismàtics, repassant l’horitzó mentre la Gemma ens feia les explicacions.
La veritat es que la previsió no era gens bona, però a primera hora la mar era un mirall que facilitava l’observació de la superfície i vet a qui que al passar per Cala Murtra i entrar a la badia de Montjoi, crits emocionats a bord: dofins a Cap Norfeu!! jo també els he vist !!. La Gemma diu que son Tursiops i que no ens atabalem, que tindrem temps de sobra d’acostar-nos-hi i que hi fem totes les fotos de les aletes dorsals que puguem des d’ una posició ben perpendicular i properes, per desprès fer-ne ells el seguiment comparant-les amb d’altres, per les marques que molt cops s’han fet ells mateixos mossegant-se. Us asseguro que no es gens fàcil, de fet un cop revisades no en vaig fer cap de prou bona.





Al acostar-nos, resulta que hi havia varis grups repartits des de La Pelosa fins al Gat. L’emoció a bord era màxima perquè tant aviat en teníem a proa, a popa, com n’estàvem voltats per totes bandes. Al vídeos podeu escoltar la Gemma com diu que n’hi ha mes de cinquanta. Mentrestant varem veure baldrigues, mascarells, corbs marins, gavines, un falcó empaitant un estornell, tonyines saltant una mica lluny de nosaltres i encara no érem a Jòncols !!
Al apropar-nos a Cadaqués es complí la previsió i entrà la Tramuntana o sigui que mitja volta i proa direcció a Roses, però de fet, ja era migdia i hora de tornar. De camí encara es va venir a acomiadar aquest Peix Lluna de la foto que semblava que ens picava l’ullet.

Hi ha una nota negativa, que no puc deixar d’explicar: A la tornada els dofins encara eren a Montjoi i l’Albert va veure un grup mig endormiscat. Ens varem quedar a una distància per observar-los mentre ens explicava com descansen, però de sobte una barca els va veure i es va tirar literalment sobre del grup de dofins espantant-los sense poder ni observar-los.
Era la nostra amiga(?) – hem refereixo dels caiaquistes – la que arriba a la tranquil•litat de Jòncols amb els altaveus a tope cantant pasdobles, per buidar-hi els turistes. La que no respecte cap prioritat de navegació i que te nom de taverna mexicana, Don Pancho.
Ens varen explicar que hi ha un percentatge elevat de dofins sense aleta dorsal per causes semblants i que per sort no els hi és molt necessària per nedar. Quins cafres que volten pel mon !!!
En resum una experiència formidable, amb molt bona companyia, un vaixell fantàstic i recomanable de totes totes.
Gràcies Gemma i Albert per les emocions compartides.
Signat: Marti Portell

XXII Concentració Urdaibai-Laga 2010

Si vols veure bé les fotos clica sobre la imatge! 

Aquesta és la imatge de l’alberg de Elantxobe on ens hem hostatjat, a la barana del carrer, a uns vint metres d’alçada, hi ha un còdol de 300 kg deixat per un temporal de mar. Hi viuen 400 habitants, ens va sorprendre el port fortificat per afrontar les galernes del cantàbric.

L’esmorzar el fem a la platja de Laga on fan uns pinxos deliciosos i, comencem a fer-nos a l’idea de com són les ones del cantàbric que ens gronxaran durant aquests dos dies.

Ben esmorzats ens disposem a fer la sortida que durarà la resta de la jornada. Els components hem estat.: la Mireia, la Queralt, en Francesc, en Joan, en Josep, en Josep Cors, en Roger i un servidor. Per la tarda se’ns ajunten la Clàudia i en Pau.

Sortim des de la base d’Urkan Kayak a la platja de Laida, travessem la ria d’Urdaibai fins Mundaka, és aquí on en Roger i en Josep Cors aprofiten per surfejar la famosa ona.

Desprès ens dirigim cap al cap de Matxitxaco, passem per davant del port de Bermeo i fem tot el costat est del cap que està arrecerat de l’onatge. Aquesta part em fa pensar amb les costes del Canadà.

A la punta del cap Matxitxaco les ones són d’una altra magnitud, et glacen la sang quan és el primer cop que et trobes amb elles, divendres les grans podien superar els tres metres d’alçada.

Superat el cap ens dirigim cap a San Juan de Gaztegulatxe, aquest tram de costa és d’una bellesa suprema i tal com està el mar és senzillament espectacular.

Illa de Gaztelugatxe

L’arc de San Juan de Gaztelugatxe que alguns varen travessar en tots dos sentits

Aquest bufador alçava l’aigua a desenes de metres amb un so ensordidor

Reunió per decidir on anar a dinar, no hi havia gaires opcions per poder triar, de fet tan sols en vàrem trobar una que tinguéssim les garanties de tenir un desembarcament segur.

Caravel·la portuguesa una de les més verinoses del món.

Després de dinar refem part del camí i ens dirigim cap a Elantxobe tot passant per l’illa d’Ízaro i el cap d’Ogoño.

De tornada aprofitem per fer el curri i tenim sort: un barat i aquest llobarret de quasi quatre quilos. Ja tenim sopar!

Ogoño té una paret vertical de més de 250 metres d’alçada. Tant a nivell de mar, com a diferents alçades es veuen unes coves amb estalactites molt ben formades.

La jornada de mar acaba al port de Elantxobe. Posteriorment iniciem la jornada nocturna aquesta quedarà en la memòria de molts de nosaltres, bàsicament pel pas del llobarro per la planxa de l’Herriko taberna.

 El dissabte a primera hora ens subscrivim a la trobada i després anem a fer la travessa de la ria d’Urdaibai.

La travessa ens va perfecta després de la intensa jornada anterior. El paisatge es relaxant. Sorprenen de veure com els castanyers i alzines  arriben fins la mateixa vora del mar. Tenim la sort de veure alguns ocells típics de les zones humides, com la garsa de mar, el becut o el bec planer.

La tarda del dissabte i sense temps per dinar vàrem haver d’enfrontar-nos amb l’onada de Laga. Van sorgir molts dubtes de si seríem capaços de fer-ho, però hem arribat fins aquí i ho hem d’intentar. El dia anterior era insuperable, però aquesta tarda va tenir una intensitat que quedarà en la nostra memòria. Quasi tots vàrem sucar a l’entrada o la sortida de l'aigua, però un cop ho has fet, ens va envair un estat d’eufòria resultat de l’adrenalina segregada que no té preu.

Sortir de la nostra mar mediterrània i anar al Cantàbric dona "cangueli", però tant la mar, com la seva gent són forts, nobles i bons companys. Us ho recomano!

Demà hi haurà l'album fotogràfic.

Diumenge agredolç.

Aquest diumenge ha tingut dues parts molt marcades i contraposades. Pel matí una sortida en solitari i amb un resultat esplendorós i, a la tarda la sortida s’ha acabat amb unes pèrdues materials importants i sentides.
A la matinada m’he despertat i veient que la tramuntana no bufava, decideixo sortir a navegar i pescar. A l’arribar al segon moll de Roses encara és fosca nit, minuts desprès d’haver arribat a l’aparcament s’han ajuntat un parell de vehicles amb un grupet de joves que venien a fer la darrera copa de la nit, i mira que n’anaven de sobrats! de copes és clar!. Cada setmana em trobo alguna companyia en aquest punt....
A l’entrar a l’aigua no dubto ni un moment en començar a temptar la sort amb la pesca al curri. La setmana passada varem tenir uns resultats molt bons i, cal saber si era fruit de la sort. Com la llum és molt baixa utilitzo un peix de colors fluorescents i, als pocs minuts hi ha hagut la primera picada, es tracta d’un magnífic exemplar d’espet. Bingo!
Amb les primeres llums s’ha vist que el cel esta mig cobert d’uns núvols mitgencs compactes. Tenen la base d’un gris fosc i les vores molt més clares, la tramuntana els hi marca el seu límit nord...., poc desprès el sol els tenyeix d’un rosa resplendeixent. Aquestes mateixes radiacions impacten sobre els penya-segats del Montgrí i pinten d’aquest color la línea de l’horitzó formada per Montgó, Punta del Milà i els altres espadats calcaris del massís.
Feu-me cas: matineu i gaudireu del espectacle! Per ara és gratuït, encara no se li ha acudit a cap ment privilegiada de posar-li preu. No trigaran gaire a fer-ho... Senzillament és sensacional veure els nostres paratges a aquella hora en que no tenen preu. Malauradament no tinc la càmera per il•lustrar aquestes ratlles amb les imatges tan difícils de descriure i que tan sols en Josep Pla ho ha sabut fer amb l’ús dels adjectius més encertats.
La passejada ha estat fins al Cap Norfeu. A partir de Montjoi s’ha notat l’anunciada tramuntaneta de força 4, però no ha implicat cap molèstia pel paleig. A les nou del matí estic esmorzant tranquil•lament a Calitjàs. Un grup de “randonaires” passa per l’indret i alguns d’ells m’han fotografiat. M’he sentit estrany, no estic acostumat a que uns turistes em facin fotografies. S’hauran emportat la meva ànima? Sóc com un indígena del Cap de Creus? Acabaré projectat contra una paret d’una vivenda centreeuropea desprès d’un sopar? Realment en aquells instants és quan em sento totalment integrat, formant part del paisatge. Porto el sarró ple de peix per poder fer un bon dinar (aquest diumenge ha estat un suquet en fred). La sortida m’ha omplert d’energia gràcies a l’espectacle de l’albada i un cop esmorzat, tan sols cal refer el camí de tornada abans de que el brogí de les embarcacions trenquin l’encant d’aquest matí tan meravellós.
La tarda ha estat marcada per un petit incident que m’ha disgustat. Resulta que mentre anàvem fent el curri amb el company inseparable de sortides, he tingut una enganxada tan forta que ho he perdut tot. L’animal que ha picat s’ha endut tot l’equip de pesca en mig instant: el rapala, la línea, el carret, la canya, el “canyero” i el tap del “tambuxo”on estava tot subjectat, però el gran error ha estat que el tap no estava ben subjecte!
Que ruc que sóc!!! He ignorat una de les regles més importants del navegant. Qualsevol eina o estri d’ús durant la navegació ha d’anar lligat amb un cap a l’embarcació, d’altra manera es pot perdre :-(.
Finalment vull apuntar-vos que aquesta setmana hi hagut un descens de les moles d’anxova, potser hi ha un 10% de les que es veien la darrera setmana. Tot i això, altres moles de peixets de cos ample han aparegut i, es veuen saltar vora de les roques (no sé a quina espècie pertanyen), així com de joells. Les meduses, tan l’ “ou ferrat” com la Pelagia noctiluca s’ha redistribuït per altres llocs, les corrents en tenen la culpa.
Malgrat tot, la mar segueix plena de vida, molt dinàmica i tot es succeeix a una alta velocitat. Navegar per aquesta costa és com anar a un museu en que cada visita que fas descobreixes una nova obra que admirar. Quina sort de tenir l’entrada gratuïta!

L'espet de dalt feia 59 cm i l'oblada 30 cm. Ara ja formen part de l'imaginari de la cuina de casa.

Una mar blava farcida de peix blau.

Imatge de la Punta de la Figuera (Jòncols). Autor Pep Cors.

El despertador toca a les 6 h., tot ja està a punt, el caiac està sobre el cotxe des d’ahir al vespre, tan sols cal agafar els entrepans, l’aigua, i el gel. Passo a recollir en Manel i a les 7 h estem a la platja del segon moll de Roses. Tenim la intenció de pujar fins la punta del Cap de Creus. 45 quilòmetres de travessa, una matada.
Amb la primera llum veiem que hi ha força moviment, tot un estol de barques surt del port de Roses a l’hora que ho fa la barcassa que dona menjar a les orades dels vivers. La jugada es veu clara, sembla que hi ha un bon grup de pescadors esportius que se situen a la vora de les instal•lacions d’engreix d’orades per així aprofitar l’atracció en que es converteix aquest punt per tota la fauna escatada de la badia. Algun dia haurem de parlar dels impactes ambientals d’aquestes instal•lacions, ja siguin positius com negatius, tot dependrà des de la perspectiva d’on es miri.
La nostra intenció és anar pujant i gaudir d’aquest tram de costa salvatge que durant l’estiu es col•lapsa. Volem anar a esmorzar a Jòncols. El setembre és el mes pels residents...
Al passar per davant de l’Almadrava ens sorprèn un bonítol que fa un salt espectacular. Podem veure’l com vola per sobre de l’aigua a cos complert. Sembla dissenyat per la velocitat en el medi aquàtic. Com tenim el curri llençat, li fem un parell de passades pel mateix punt on s’ha produït el salt. Sorprenentment noto com el peixet que arrossego es clava, l’estrebada és molt forta Fins i tot penso que pot fer-me bolcar si m’estira amb més força..., la línea té una resistència de 16 kg i es trencarà. Noto el moviment de la “bestia” a l’altre costat del fil, és pur muscle, pura potencia, lluita..., el perdré...., l’he perdut. Sobtadament ja no hi ha pressió a la línea, recupero el fil i el peixet encara hi és. Quina sort! Al menys conservo l’artilugi de l‘engany.
Continuem el nostre camí, passem la Punta Falconera i notem un lleugera mar de fons de nord, molt menys del que era d’esperar per la tramuntana que havia bufat ahir divendres. Anem vorejant els penya-segats, retallant el perfil de la costa camí de Norfeu. Veiem com moles d’anxoves se’ns creuen per davant nostre saltant tots els seus integrants a la vegada i de forma repetida. És un no parar, cada cent metres anem veiem com aquest grups d’emporugits peixets busquen el raser de la roca. De què fugen? Dels depredadors? Espantats per la nostra presència?. Al saltar fan una fressa molt peculiar, sembla com si algú llences una galleda d’aigua i espetegués amb milers de gotes sobre la superfície del mar. Les moles estan composades per exemplars de la mateixa mida. Per grups d’edat. Són de la mateixa posta? O de postes del mateix moment? Se sap això? Quantes preguntes sense resposta..., Quina suprema ignorància tinc d’aquest medi!
A l’alçada de cala Màrmols la segona sorpresa del dia, un altra estrebada, al recollir veig que els dos hams que porta el peix artificial tenen una oblada cada un. L’esmorzar està garantit!
Al navegar el costat sud del Cap Norfeu, ens adonem que hi ha moltes meduses (Pelagia noctiluca). Són exemplars joves d’aquesta espècie tan urticant, n’hi ha centenars, milers d’elles. Caldrà saber si el dia de la travessa del Cap Norfeu encara hi son per aquí. Podrien convertir la travessa en un veritable suplici pels nedadors.

A quarts d’onze ja hem passat el cap i entrem a Norfeu, saludem en Pep i la Queralt i ens disposem a netejar el peix per esmorzar. Descansats i recuperats energèticament tornem a l’aigua amb moltes ganes.

A la sortida de Jòncols i de camí al far de Cala Nans hi ha molt de tràfic d’embarcacions, ens venen ganes de retornar. Aquest tram de costa és d’una bellesa captivadora, la potencia dels estrats de roca són impressionants, els blocs ciclòpids reposen desordenats a la base dels penya-segats. Una mar de fons noble d’uns 70 cm d’alçada ens gronxa i fa la navegació més gustosa i embriagadora. Deixem la postal de Cadaquès a estribord i ens dirigim cap a Portlligat, entrem pel canal que hi ha al mig de l’illa i ens dirigim directament al xiringuito de la platja per refrescar-nos i descansar. Després retornem a Jòncols per dinar.

Far de cala Nans i Cadaqués al fons (Autor: Pep Cors)

Tot i ser l’hora d’entrada del vent, el dia es manté molt tranquil i el mar està més planer, la mar de fons a quasi desaparegut. Seguim veient grans quantitats de moles d’anxoves saltant de l’aigua. Quanta proteïna mòbil i a punt de ser depredada. On són els depredadors? Mar endins? Segur que sí...
Avui hem vist força corbs marins emplomallats, bàsicament exemplars joves de l’any i algun adult. Estan farts de menjar anxova, se’ls hi veu amb l’actitud confiada que mostren, tenen el pap ple i els hi costa moure’s.

Platjeta de la Llumenera Cap Norfeu.

La tornada la fem esglaonada, anem fent parades per prendre el bany, bussejar, descansar, i esperar que la llum del dia vagi baixant mentre el color del paisatge rocallós es va saturant. Què sana i recomanable és la contemplació acompanyada de l’activitat física. La pràctica del caiac de mar ens ho facilita i poca gent en pot quedar exclosa.

Fent amics...

El festival de música de Figueres “Acústica” no perdona i, aquest cap de setmana, m’he quedat sol com un mussol, a l’hora de sortir a palejar.

Divendres, la meva companya, que encara m’aguanta, em va acompanyar fins l’Almadrava cap a quarts de set de la tarda. A aquella hora la platja era plena de gent i es que a Roses hi ha hagut molta gent aquest estiu. Amb un tres i no res ja estic a l’aigua. Avui surto amb el Seayak de Prijon, feia un parell de mesos que no el navegava, ràpidament me n’adono del lleuger que és  el Cetus LV, m’hauré d’esforçar molt!

Giro la punta de l’Almadrava i em trobo amb un mar xarbotat per la marinada i el trànsit de les embarcacions. Poso proa cap a Punta Falconera, tot fent saltirons. Desprès d’haver comprovat que tot va bé, començo a fer el curri amb el “superkiller II” i, dic dos perquè l’u me’l va arrabassar una embarcació dies enrere. Al girar Punta Falconera just coincideixo amb el vaixell de passejar turistes, cagoncony!, em menjo l’onada de mig metre que aixeca en aquest punt arran de paret, la meva ment se’n recorda de tota la família del patró d’aquest vaixell. Faig tanta mala cara que una petita embarcació manada per una venerable parella d’ancians se m’apropa per demanar-me si em cal ajuda. Els hi dono les gràcies i segueixo tibant la línea del curri, aquest és un punt clau per poder “tocar” alguna cosa i, així és, de sobte noto l’estrebada forta i un magnífic exemplar d’uns tres-cents grams d’oblada acaba dalt del caiac. Avui sopem peix segur! Els dos caps següents , Trencat i Lladró em proporcionen dos oblades més, Ja en tinc prou!!! Recullo el curri, i em dedico a palejar directament cap a la punta del Cap Norfeu, més content que unes pasqües! Les darreres 48 hores hi ha hagut nivells alts deguts a la pressió atmosfèrica i pot ser que sigui el motiu d’aquesta activitat alta dels peixos.
Arribo a les 8 en punt a cala Jòncols i en Pep Cors està assegut al seu lloc de lloguer de caiacs com si fos el virrei de Jòncols. Quina il•lusió em fa tornar-lo a veure! Em cau un ruixat per no haver-lo trucat en el moment de sortir de l’Almadrava, resulta que volia venir a rebre’m pel camí. Aquest paio és collonut!
Fregim el peix a la mateixa platja per sopar i en Pep porta un magnífica amanida que li proporcionen els cuiners de l’hotel. S’afegeix amb nosaltres la Sílvia que treballa com instructora de busseig allí mateix. Esperem que la son arribi tot parlant de viatges, Sri-Lanka, etc.... Per dormir tinc el bell cel estelat de Jòncol com a sostre, tot un regal pels sentits. La nit no és freda ni humida. Que més puc demanar!
Dissabte a les set del mati ens hem posat a l’aigua, en Pep li fa gràcia de venir fins la Punts del Cap de Creus. Tot just arribem a la sortida de la badia de Jòncols veiem com el sol treu el cap per l’horitzó. En Pep exclama: Quin “lujo” veure aquest espectacle!!!

Per primer cop m’he convertit en model fotogràfic. A totes les sortides que fem, sempre estic molestant als meus amics demanant-los-hi diferents ubicacions per fer fotos. Avui sóc jo el que faig petits canvis de direcció per esta al lloc precís de la composició de la imatge perfecta.
Mentre naveguem amb un fil de tramuntaneta que ens toca la cara anem conversant. Passem el far de cala Nans, Cadaquès, Punta de s’Oliguera i al passar per l’illa de Port Lligat veiem com una bona colla de caiacs surten d’aquest punt. Són els companys de l’Escola d’en Mar de Cadaquès que avui se’ls hi ha girat feina, tenen la Marnató. Tota una munió d’embarcacions engalanades amb banderoles de l’ esdeveniment fan el mateix recorregut. Entrem a cala Jugadora que és el punt de sortida de la Marnató. Allí hi ha tots els nedadors que estan baixant des de la carretera a peu, intentem trobar als nostres amics entre aquella massa d’homes i dones negres com la sutja i se’ns fa impossible identificar-los. Als pocs minuts entren els caiacs procedents de Port Lligat i podem saludar als amics que coneixem. Ens passem una bona estona per veure si es produeix la sortida, però en Pep ha d’estar a cala Jòncols per treballar i se’n va. Finalment com que la sortida de la prova s’allarga més del previst, jo també poso popa cap a la Punta de Cap de Creus i continuo la travessa sol.

(Foto de la Marta Segura)

Al travessar la Punta del CdC avui gens transitada em trobo amb un mar amb crestes, per sort són petites, la previsió és que la tramuntana vagi a la baixa i no passa dels 10 nusos.
Amb més atenció per les onades que pel paisatge, vaig fent camí fins entrar a esmorzar a la cala Gallareda. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa, al refugi hi ha un pescador de Llançà que hi passa uns dies. Aquest refugi que està entre els municipis de Cadaquès i Port de la Selva va ser construït pels pescadors de Llançà. En Toni és una persona peculiar, navega a contracorrent i té en la provocació la seva forma de lluita. A la seva humil embarcació hi porta una senyera estelada i les lletres dels poemes d’il•lustres autors catalans (Joan Salvat-Papasseit, etc.) guarneixen la part interior de la nau. Aquets dies ha recollit tot els materials abandonats que hi ha en aquest espai i, els té carregats a la seva barca. Vol que la gent els vegi per donar exemple. No troba ningú que el vulgui ajudar a fer el trasllat de tota aquesta porqueria i això que gent que passi per aquest indret no en falta i tots ho fan amb embarcacions més grans. M’he quedat amb ell més de dues hores enraonant.

Cap a la una me’n vaig, al sortir torno a fer el curri per veure si agafo alguna cosa per dinar. Ràpidament tinc una picada, l’exemplar no és molt gros i torno a provar, poc després noto una altra picada, aquesta si que és forta, vaig recollint i noto que el peix és mou a gran velocitat, tira molt i molt fort, aquesta vegada he tocat algun de gros, vaig recuperant línea fins tenir-lo a la vertical del casc. Quan ja esta arran de la superfície veig que es tracta d’un magnífic exemplar d’espet (barracuda). Dóna un cop de cap fort, talla la línea i se’n va, no sé que hagués fet si l’arribo a treure, l’hagués hagut de matar ràpidament per no ser mossegat per les seves potents mandíbules.
Continuo palejant i penso on aniré a dinar, finalment decideixo fer-ho a cala Serena. A per tot hi ha gent, per sort aquí coincideixo amb dos caiaquistes de les terres de l’Ebre, de Tortosa exactament, en Cèsar i el seu germà, ens ajuntem per dinar i xerrem una mica. Acabat l’àpat ells segueixen camí i jo també.
La meva companya és a Portbou i decideixo anar-hi. Travesso el Golfet i vaig arran de penya-segat fins cala Cativa, a partir d’aquí enfilo per la via directa cap a Garbet, crec que és la vegada que he navegat més separat de la costa. Finalment és a Garbet on dono per acabat el periple.
Navegar sol té els seus avantatges, aquesta vegada he anat fent nous amics.

A l'època estival tot si val...

Lliscant pel Golfet.

Divendres a la tarda, més ben dit, al capvespre, i és que quan quedes amb més d’una persona surten aquells imprevistos que eternitzen els preparatius i retarden les sortides. Dic això, perquè el meu gran error va ser no explicar la planificació del recorregut, etapes i tempos. En fi, que un planifica sol com un mussol i l’únic que en treu, és un estrès quan veus que no es pot complir el programa previst. Desprès d’haver agafat aire, ummmmmmm i haver-lo expirat suaument fuuuuuuuu, ens vam dirigir de Port de la Selva amb l’objectiu d’anar a dormir a Portaló.
El capvespre és la millor hora per estar a l’aigua. La major part de la població estan a la dutxa i preparant el sopar. Nosaltres lliscàvem suaument amb els nostres caiacs per la mar d’Amunt, tot gaudint dels tons suaus del cel que es reflectien en l’aigua cada cop més encalmada, i ens deixàvem emportar per aquestes bones sensacions, i així entrar en un estat de tranquil•litat interna que el dia a dia ens altera.

Vigilats pel drac de l'entrada de Portaló.

Entràvem a Portaló amb la darrera llum del dia, no havíem pescat ni un trist peix, però..., per sort, dúiem al sarró pa i acompanyaments diversos, i per fer-los passar teníem unes ampolles de vi xarbotat, però deliciós: Sinols de Vilajuïga i Joan d’Anguera de Darmòs (Montsant) Tot va ser consumit amb un tres i no res.

Reflex de la lluna a la punta del CdC

Un cop recuperades les forces i veient el món d’un altre color, va aparèixer la proposta d’anar a buscar la son mar endins. Havíem de donar la volta a l’illa de Portaló. La proposta va estar acceptada de molt bon grat i així ho vam fer. La única variant del recorregut va ser una petita ampliació, vam arribar fins “sa coua de s’Infern” i li vàrem donar la volta per fora a l’illa de s’Ecalladora. No us descriuré les sensasions viscudes, no tinc paraules per fer-ho...., eren molt especials i diferents. La tornada va transcórrer amb una lleugera mar de fons de popa que la va fer més agradable si és possible. Passades les dues de la matinada entràvem al sac, cansats i amb la garantia de tenir una plàcida nit a la “belle etoile...”

Soletat de l'albada a Portaló

A l’alba tornàvem estar en marxa, un cafè calent, una mica de sòlid i just quan el sol sortia per l’horitzó i il•luminava tota la línea de costa, ja estàvem a l’aigua fent el curri. Pla de Tudela, Sa Claveguera, Punta del CdC, cala Bona, Es Retaule i així anàvem passant suaument per entre totes les postals marineres d’aquest meravellós CdC. A aquesta hora les primeres llums solars banyen tot el paisatge , i els microdetalls es fan visibles des de molt lluny. Veiem els reflexes de les miques, el feldespat i tots els altres components d’aquest paisatge mineral corprenedor, aquest fenòmen dóna nom a algun dels accidents geogràfics com ara és el cas de l’illa de la massa d’Oros.
A les nou en punt estàvem a la platja de Portlligat. Saludats els nedadors, vam treure el fogó, la paella i ens varem disposar a fregir tot el peix pescat, bàsicament unes oblades i algun escadusser serrà. Tot això, davant de la mirada atònita dels que anaven desfilant per la contrada. No vindrà ara d’una nova transgressió de la normativa municipal de Cadaquès.

Portaló curull de gent al migdia.

Acabat l’exercici ens quedava tota la tornada. Va ser llarga, el sol que queia era impenitent, sortíem poc després de la una del migdia de Portlligat i vam fer un bany i l’aperitiu a Portaló, que a aquella hora estava curull de barques. A les cinc de la tarda arribàvem a Port de la Selva.

Navegant direcció la Punta del CdC

El moment més crític de la tornada va ser la travessa del Rec de sa Claveguera, hi havia molt de trànsit i tothom corria molt, barques de centenars de cavalls amb el gas a fons que el creuaven i als quals, vam acabar animant amb crits des dels nostres caiacs propulsats amb la força dels braços.

Costa de la Marenda, la solució a la navegació d’agost.

Aquest cap de setmana hem palejat per diferents punts de la nostra costa. El costat sud està senzillament farcit i no hi cap ningú més, tan sols podem anar-hi a primera hora del mati. Nosaltres donàvem per acabat el passeig a quarts d’onze, just el moment en que es produeix la sortida de la primera allau. Solen ser barques en que els components són famílies, a darrera hora del matí surten els que han perdut la nit, aquests són els realment perillosos per a nosaltres, al Baix Empordà els anomenen "tita petits".

A la tarda vam anar a Garbet. A la platja a les set de la tarda no hi cabia ni un caiac i allí hi havia la Rosa, en Martí i els seus fills, en Jan i la Carla. Tots amb ganes de palejar i encomanar a la mainada l’estima per aquests esport. Vam sortir junts per ensenyar a la Carla la cova d’en Xocolata, a la nena li encanta palejar i el mar mogut de la tarda d’estiu la deixa ben relaxada. Cada cop hi ha més practicants d’aquest esport i són més joves!
Diumenge en Quim Bardalet (Ultraquim) ens ha vingut a veure, perquè se`n porti una bona impressió hem anat cap al nord. El recorregut ha estat Garbet-Banyuls-Portbou-Garbet, una trentena de quilòmetres amb una mar estranyament planera durant tota la jornada i el millor de tot, el tràfic era insignificant. És ben bé, que la influència dels ports esportius té un radi molt curt, a la que t’allunyes de les grans concentracions, la costa, tot i estar al bell mig de l’agost, és ben tranquil•la i el tràfic no molesta la nostra navegació. També el nivell cultural hi influeix.. En definitiva, us aconsellem que fins a finals d’agost, millor venir a navegar per la Marenda, és una costa de per si molt bella i en aquest temps té el valor afegit de ser tranquil•la. Una bona solució per la navegació d’agost!

Flashos del cap de setmana

Aquest cap de setmana hem repetit programa i la sortida s'ha fet per la mar d'Amunt. L'estrategia és de sortir el divendres a la tarda per evitar els col·lapses de navegació i les aglomeracions de les cales.

Fent la nit a mar pots guanyarte una posta i sortida de sol de postal i si t'agrada pescar, aquests moments solen ser els millors.

Nosaltres ens emportem sempre l'entrepà per si la pesca falla, però tenim una mar molt rica i pocs dies ens deixa penjats, darrerament solem "tocar" els pagells (Pagellus erytrinus), el de la foto superava el mig quilo.

Aquests dies ens trobem a molta gent i alguns d'ells coneguts, per exemple aquest grup és una representació dels millors en l'estudi sobre la vida marina i de la costa de casa nostra. Ells porten molts anys fent un seguiment metòdic i científic de tot el que succeix i el que ha passat per aquestes contrades. Els seus treballs els podreu trobar a les llibreries o en unes excel·lents webs anomenades: http://www.marenostrum.org/ i http://enricmadrenas.freehostia.com/ . Són (d'esquerra a dreta) en Miquel Pontes, l'Enric Madrenas, en Jospe Mª Dacosta i l'Arnald Plujà. Tot un honor tenir-los ara aquí "penjats".

El que es diu dormir es dorm poc. Encara que a la imatge sembli tot el contrari.

Pelagia noctiluca és la medusa més comuna per aquestes contrades. Té uns tentacles molt llargs i invisibles, els quals poden ocasionar doloroses picades i arruinar-te una cabussada.

Les salpes, tot i ser comunes i molt abundants, no deixen mai de fascinar-me.

Tot té el seu final i haurem d'esperar al proper cap de setmana per tornar-hi.  

Fracàs de la I travessa amb caiac del blog mardamunt.

No s’ha pogut complir l’objectiu d’anar i tornar a Port lligat des de Port de la Selva. La prudència s’ha imposat per davant de la testosterona. Les condicions meteorològiques amb la seva traducció en forma d’onades ens han fet avortar la travessa un cop estàvem a mig camí del Cap de Creus. Properament farem un segon intent.
A les set del matí (de la matinada per més d’un) d’aquest diumenge, nou caiacs i els seus respectius palistes entraven a l’aigua de la badia de Port de la Selva. L’onada que trencava a la platja era senyal de que a fora hi havia mar de fons de nord. A la platja no teníem tramuntana, tot i que les previsions eren de que fos de força 3. Això sí, una vegada vàrem estar a fora de la badia, de camí cap al CdC, va fer-se patent primer en forma d’una lleu brisa que més tard va anar pujant de força. El pas pel Puig Gros tenia una mar creuada molt desagradable, et fa estar vigilant de reüll les onades que et poden venir pels dos costats. Travessem el Golfet i a l‘alçada dels Farallons hi fem una reunió, és allí on s’ha de prendre la decisió de si continuem fent camí o girem cua. El raonament és senzill, si continuem endavant i les condicions empitjoren podem quedar aïllats en aquesta zona que no té sortida per terra. Sobre la serra de Vardera s’estan formant uns núvols negres i s’escolten els primers trons...Davant de la nostra poca experiència en condicions dolentes i els nostres recursos limitats, hem decidit tornar cap a Port de la Selva. En aquests primers set quilòmetres, dos companys havien girat cua, la resta de flota estava dispersa. Hi havia naus que havien soferts danys importants: 1 timó doblegat, 1 reposapeus trencat, faltava 1 coberta de banyera, etc. Els palistes també estàvem tocats: poques hores de descans nocturn, estómacs remoguts i altres efectes inconfessables conseqüència de la nit anterior.

Tot hi haver preparat la sortida amb il•lusió, cal saber tirar enrere. En tots els esports de contacte amb la natura, cal avaluar molt bé els riscos de les condicions meteorològiques, de les nostres capacitats i les del grup. En aquest punt sempre és millor pecar de prudència, que haver de maleïr no haver-ho fet en el moment just. Penseu que el fons d’aquestes costes estan plens de naufragis.

La tornada la vàrem fer d’una forma ordenada, forca més agrupats i més atents de la resta del grup. El pas per Puig Gros va ser delicat i el vàrem fer allunyats de la paret, així minimitzàvem els efectes del rebot de les onades. El cumulonimbus format sobre la serra de Verdera ens va enviar un vent fort de sud, vàrem prémer les dents i palejar amb energia per poder avançar. La tornada ha estat èpica i fins i tot còmica. Algú s’ha jugat la vida i ser engolit pel mar al respondre la trucada de la seva parella que s’interessava pel seu estat en ple vendaval. Quan de perillosos són els mòbils!!

He de confessar i reconèixer públicament que com la testosterona no l’havia cremat, vaig voler fer-me el xulo i, davant de l’espigó, aprofitant l’onatge de popa, vaig voler surfejar però, en el primer intent vaig acabar a l’aigua davant de les riotes dels meus “amics”. Amb l’orgull ferit, moll com un ànec i amb la cua entre les cames, vaig veure clar el llarg camí que em queda per recórrer en el domini de la tècnica del caiac.

Farem la sortida un altre dia. Ha de ser una sortida lúdica i esportiva amb l’objectiu d’anar a passar-ho bé. Ha de cabre-hi tothom, sigui quin sigui el seu nivell i el seu equipament ha de ser el mínim per poder navegar amb condicions òptimes. En aquest punt podem millorar tots una mica ;-)... Properament farem la convocatòria pel blog.

I travessa amb caiac www.mardamunt.blogspot.com

Dades de la sortida d’aquest diumenge:
Motiu: I Travessa amb caiac www.mardamunt.blogspot.com
Lloc de la sortida: Platja de la Ribera de Port de la Selva
Hora: 7 hores del mati a l’aigua!
Recorregut A: Port de la Selva-Port Lligat-Port de la Selva.
Recorregut B : En cas de meteo adversa...a convenir
Cal portar. :
Menjar per poder esmorzar i dinar pel camí, també fora bo de portar força fruita i aigua, sembla que les temperatures seran altes, molt altes.
Protecció solar.
Porteu ulleres i tub per fer alguna cabussada!
Inicialment aprofitarem l’anada per anar fent via i de tornada ja anirem fent parades per remullar-nos.
Si tot va bé tindrem samarreta de record.
També hi haurà un regal sorpresa pels participants.

Una gran desgràcia

Quan fa dos setmanes sortíem de casa, amb els caiacs carregats com camionetes, i dèiem a la família que no calia que portéssim menjar, que menjaríem el que pesquéssim, les rialles encara ressonen, però bé, ens vàrem alimentar correctament. Aquest cap de setmana ha anat diferent, si haguéssim menjat el que hem pescat, segurament hauríem mort, però d’indigestió. Sort que al refugi de Cala Prona mai saps a qui trobaràs, i aquesta vegada, el divendres al vespre hi havia una parella, en Jordi i la Berta, que com a provisions per a fer la travessa del Cap de Creus portaven un pot de pebrots del piquillo, una caixa de crispis i una mini ampolla d’aigua. Les provisions de l’altra persona que passava la nit al refugi, la Montse, eren encara més sorprenents , unes llimones i una ampolla de xarop d’arç i palma, de grans propietats depuratives. Ells, al permetre’ns compartir el peix fregit, ens varen salvar de la indigestió. Mil gràcies.
Desprès de sopar i fer la xerrada, encara ens va donar per fer un passeig nocturn a la llum de la lluna quasi plena pels Forallons de Cala Prona. Estranya sensació remar cap a l’horitzó lletós i indefinit, silenciós. Els relleus de les roques es feien encara més suggerents que de dia, tot molt al•lucinogen.

L’endemà dissabte, a trencar d’alba, ja tornàvem a pescar. Si la pesca de divendres havia estat bona, la de dissabte ja era un donem donem. A les 8 ja teniem el sarró ple, i en Tavi, acreditat pescador, va certificar que havia gaudit com poques vegades de la pesca.

Abans de migdia ja érem a l’immens aquari de Cala Portaló, amb sessió d’immersió obligada. L’aigua ja no tan freda i la bona visibilitat permetien una observació de fauna marina molt gratificant, i ja de pas, 3 pops varen afegir el seu pes a la bossa de la pesquera.

Per dinar, vàrem triar Cala Galladera, perquè encara que a la cala hi havien moltes barques, la barraca era molt tranqui-la, la taula era lliure, i hi ha un pi colossal que ofereix una ombra fresca per fer la migdiada. Per acabar-nos de despertar, res millor que un altra capbussada. Els fons de cada cala és diferent, aquesta és a poc mes d’un kilòmetre de Cala Portaló, però és més fonda, amb més coves, i peixos més grans, podríem dir que és més per a exemplars adults, i la Portaló seria com una llar d’infants.

Ja de tornada comentàvem que només portàvem 24 hores d’excursió, de les qual 14 sobre el caiac i 3 sota l’aigua, i semblava que fes una setmana que havíem sortit de Port de la Selva . Les situacions viscudes intensament ens alteren la percepció del pas del temps. El viatge de tornada al Port també va servir per constatar que l’estiu ja és aquí, en forma de superpoblació d’embarcacions. El catàleg de models que vàrem contemplar era quasi be infinit, i tots tenien pressa, o potser nosaltres érem els únics que no en teníem, deu ser per la relativitat de la percepció del pas del temps.

En Tavi, pescador consumat i caiaquista novell, s’ha comportat com un pescador consumat i caiaquista consumat. Benvingut als beneficis del mon del rem.

Però tot això queda enterbolit perquè hem de lamentar una gran desgràcia. Una companya inseparable, que ens ha acompanyat a totes les sortides en caiac des d'ara fa una any, ha patit un accident greu, i potser no es podrà recuperar. Des del dolor, desitgem que la ciència faci el possible per salvar-li la vida, i pugui tornar a fer de cronista de les nostres sortides. Ens referim a la càmera de fotos de l’Eduard. Un petó i millora't. Familiars, ànim.

Segrest a la mar d'amunt

Aquest cap de setmana haviem de fer la volta al CdC, però la mar d'amunt ens ha seduït amb els seus encants i mantingut presoners al refugi de la cala Prona.

Les postes i sortides de sol al golfet, la morfologia suggerent de les roques d'aquest indret i la riquesa faunística subaqüàtica són algunes de les raons d'aquest segrest.

Divendres vàrem estar fent el curri fins que es va fer fosc. Calia pescar per poder sopar. Finalment el menú va ser d'oblades fregides.

El falcó peregrí ens va estar vigilant des de la seva talaia i fins i tot ens va deixar veure com caçava. Amb un picat vertiginós va matar un ocell (una tortora?) d'un encertat cop d'urpa i abans que caigés a l'aigua el va recollir al vol per cruspir-se'l. 

Dissabte a punta de dia fem el curri fins cala Portaló, lloc on la pesquera va continuar, però aqui amb canya i trident.

Més tard i un cop teniem garantit el dinar vàrem anar de visita d'obres al Club Mediterranée, aqui en teniu una vista general del nou aspecte de l'indret.

Tot i que voliem dinar a cala Culip, hi havia tanta gent, que ho vam fer a la cala Gallareda. Aquest és un  indret bellíssim que convida al relax i permet fer una bona migdiada a l'ombra dels seus pins.

A mitja tarda la mar estelada ens va conduir de tornada a la cala Prona

A la cala ens hem trobat amb la companyia d'un parell de barques de furtius. Van esperar ques es fes fosc per parar les xarxes. Inicialment no ens varem creuar ni una sola paraula, quan s'actúa de nit la discreció és vital.

La nit del diumenge ens ha entrat tramuntana i el mar ha començat a picar-se, al mig del Golfet es veien onades trencades de més de mig metre, i hem donat per finalitzat un cap de semana que ens l'hem begut a xurrups.

Sau amb familia.

Aprofitant una trobada familiar, aquest cap de setmana hem fet una curta palejada pel pantà de Sau. Els pantans són un bon lloc per iniciar-se en el món del caiac. En el cas de Sau, la navegació no hi està limitada, cosa que no passa amb el de Susqueda, on s’ha prohibit tot tipus d’activitat.
Aquest cap de setmana l’únic onatge que es produïa al pantà era el de les barques que fan esquí nàutic. Els pantans solen trobar-se encaixonats entre muntanyes, i això els protegeix dels vents, aquest fet els fa força segurs a l’hora de navegar, i avorrits pel caiaquista temerari.
Si vas al pantà de Sau , pots fer-ho amb el teu caiac, i si vols complir amb la normativa vigent caldrà demanar el permís de l’ACA amb una antelació d’unes dues setmanes! Aquest organisme et demanarà una assegurança de responsabilitat civil, encara que sigui per navegar mig matí, en cas de no contractar-la no hi ha permís! Bona manera de fomentar el nostre esport (!). La segona opció que et queda és llogar el caiac en el mateix pantà. Hi ha dues empreses, el club nàutic lloga autobuidables, i una altra empresa, amb l’oficina al costat de l’únic hotel del lloc, té caiacs de mar (Oasis model Rainbow). Cal dir que els preus són equiparables als de la primera línea de la costa. La tercera opció és passar de tot i emportar-te el teu caiac, això sí, si vens del mar cap problema, però si has estat en un riu amb anterioritat, cal desinfectar-lo amb aigua i lleixiu, pel problema del musclo zebra.
El nostre grup va optar pels Rainbow. Després de la pertinent explicació per conèixer la tècnica bàsica del paleig i dotats d’unes pesants pales i armilles, vàrem embarcar des d’un moll flotant. Aquest va ser un dels punts més interessants des del punt de vista tècnic, personalment mai havia tingut l’ocasió d’haver d’embarcar amb aquesta tècnica. Sempre s’aprèn alguna cosa.
Actualment el pantà es troba a la seva cota màxima, tot just vèiem la punta del campanar. El recorregut guiat va iniciar-se anant cap a la línea de boies que marquen el límit de la zona navegable, que hi ha just abans de la presa. Allí es va poder practicar el domini de la direcció fen un eslàlom entre les boies. Un cop a l’altre costat del pantà, que en aquest punt és força estret, vàrem entrar per un curt tram fins la riera Major, lloc on arriba un túnel de mig quilòmetre, picat a ma, per presoners republicans en el temps de la postguerra. Posteriorment vàrem resseguir la vora oposada fins que arribats a l’alçada del campanar, el travessarem. Arribats a aquest mític punt, referència televisiva per conèixer l’estat de les reserves d’aigua dels barcelonins, ens férem la pertinent foto de grup, amb les cingleres de teló de fons. D’aquí i per via directa es va retornar al punt de sortida, en total un parell d’hores.
El millor de la sortida ha estat el guia. En Marc és un noi jove que alterna el seu treball de ramader i bosquetà, amb el dia guia turístic els cap de setmana. És un noi que traspua estima per aquesta terra i sensibilitat pel medi ambient. Tal com ell diu, els seus avantpassats van néixer al poble que ara està colgat per les aigües. Pertany a l’única família que han sobreviscut a la construcció de l’embassament. Tenen l’hotel i gestionen una bona part dels boscos de la zona, així com, unes granges de porcs i un ramat de vaques. Ell mateix s’està fent un ramat d’eugues bretones. La seva conversa és rica amb coneixement oral, d’aquell que s’aprèn a la vora del foc les llargues nits d’hivern, i del coneixement que li ha donat la possibilitat d’estudiar. Ha respòs a totes les preguntes que li he fet, fins i tot les més punyeteres, tot això ho combina amb una estima a la terra, que li ve dels vincles de sang que l’han fet arrelar a fons en aquest paratge. Un personatge jove i ric amb molts sentits, ple d’entusiasme i amb un futur molt ben encarrilat, sobre tot perquè tot el que fa i vol fer compleix una premissa elemental, són projectes sostenibles. Enveja per a molts de la seva generació, i per altres que ens agradaria haver tingut la sort d’haver nascut en un entorn privilegiat com aquest.

Ja hi som tots!!!

Aquest llarg cap de setmana ha estat un petit boom estiuenc. La coincidència de Santa Rita el divendres i la pasqua granada de dilluns, combinat amb un bon temps, ha omplert els nostres pobles de visitants amb ganes de sol i platja.
Nosaltres hem aprofitat el temps palejant tot el que s’ha pogut i una mica més. Possiblement la distancia recorreguda ha estat al voltant del centenar de quilometres.
Navegant hem trobat vells amics i n’hem fet de nous. Hem descobert racons nous, roques antropomòrfiques i moltes més coses. Els bots (peixos lluna) ens han saludat amb l’aleta i s’han deixat gratar l’esquena, o s’han refregat l’aspre pell pel casc dels caiacs. El falcó peregrí dels Farallons del Golfet, s’ha emprenyat amb nosaltres, ens ha escridassat per haver-li torbat la classe de vol amb els seus polls. Nosaltres també hem volgut tornar cap a casa, quan al migdia, una processó de barques de gran potencia sortien dels ports i tenien pressa per arribar a no ser on.., i perquè no matinen?
El primer dia al matí es va fer un recorregut per les Medes i el Montgrí, el dia era magnífic i la mar va acompanyar. Una mar de fons de nord et feia estar amb una mica de tensió a l’entrar a les coves, però aquesta mateixa mar ens va oferir l’espectacle dels bufadors i ens va gronxar suament. A la tarda i amb solitari vaig anar-me’n fins Taballera. Navegar sol ajuda a relaxar-te i satisfà l’esperit.
El segon dia el recorregut ha estat matinal i per tota la mar d’Amunt. El mar era una bassa d’oli, nosaltres hem posat els caiacs per tots els forats que s’ha pogut. Finalment hem tornat a port carregats de boies i altres andròmines marineres. Les haurem d’anar a vendre al mercat de la puça de Castelló d’Empúries.
Finalment el tercer dia, la passejada ha estat per la mar d’Avall. De Roses a Port Lligat. Hem passat tot el dia, des de les set de mati fins les vuit del vespre, i s’ha fet curt. El matí s’ha presentat emboirat però una bona mar. De camí a Port lligat hem pogut veure grups de centenars de baldrigues sempre volant cap a sud i més tard, una setantena de flamencs que venien del sud es dirigien cap a la Camarga. Un becut ens ha assenyalat la porta d’entrada de Port Lligat. Al migdia hem pogut estar amb la família i els amics a la platja de la Pelosa. Finalment a la tarda, ens han quedat forces per fer una tornada saltant onades fins Falconera i surfejant fins la platja del Palangre.
Què més podem demanar???