--------------------------------------------------------------------------------

dijous, 4 de novembre de 2010

LLampugues de xiruca i Popper.

Relat publicat al forum de pesca i escrit per en Marti Q.Q.:
L'Oswaldo és un jove d'edat avançada al qual vaig conèixer ara fa uns anys. Me'l va presentar la Teresa, qui per motius professionals i personals coneix bé secrets i diferències entre una bona pila de caiacs. A un i a l'altre els vaig estar marejant especialment durant aquella etapa en que mirava de trobar el caiac que més em convenia per a les meves posteriors sortides de rem i canya.

L'Oswaldo també pesca i talla les ones amb un skye 17 de la versió antiga, un caiac tancat de 5m adaptat per a poder pescar millor segons les manies de qui el rema.
L’Oswaldo té la sort de viure i pescar per Menorca, aquest racó de paradís isolat que flota enllà del Mare Nostrum. Amarats d'un sol blanc i Mediterrani que ben sovint els rega, els seus fons ondulen hipnòticament sobre una paleta tornassolada i embriagadora que cavalca capritxosament entre el blau turquesa i el verd maragda. Aquest entorn omnipresent i diví aplicat en una illa en edició de butxaca, fa que la vida aquí hi discorri al ritme d'un temps que s'atura a contemplar el paisatge i necessàriament imprimeix un indefugible caràcter pacífic i terriblement confiat i afable als humans que l'habiten.
Ens vam trucar amb l'Oswaldo. Volia saber com havia passat l'hivern i tots dos teníem ganes de compartir ben aviat una sortida. Però coincidir de forma immediata no semblava cosa senzilla i vaig fer algunes escapades en solitari abans no pogués quedar amb ell. Les meves presses importades de Barcelona i l'haver encetat unes vacances que sabia curtes, em van impulsar a fer tres o quatre sortides inicials per a començar a prospectar el bategar d'aquesta tardor a l'illa.
Algunes trucades i infinitat de missatges més tard, finalment vam poder acordar una sortida amb en Waldo per mirar de temptar les llampugues des de la costa. Les condicions ho aconsellaven i aquesta sensata opció ens il•lusionava. Els meus vols de reconeixement anteriors m'indicaven que hi havia molt de peix variat i interessant i que aquest menjava amb gana de post-guerra. Amb aquestes condicions se'ns reduiria el factor sort a l'hora de temptar-les amb artificials i tocar-ne alguna. La sort, ja només ens calia desitjar-la perquè els espets deixessin de fer la murga i deixessin lloc a les llampugues que aquell dia ansiàvem.
Vam començar a trenc d’alba entre penya-segats, en un punt on fàcilment es pot arribar a ran d’aigua. Mica en mica, les primeres llums ens anaven visualitzant els rocs del trencant que pels tocs cecs dels artificials ja coneixíem. Comencem amb poppers, colors blancs i artificials sonors per tal que en la foscor, els peixos puguin sentir i trobar els nostres artificials. Però allà les llampugues no treien el cap i ni tant sols la plaga d’espets semblava haver-s'hi escampat. Mitja hora o tres quarts de prospectar infructuosament els diferents nivells d'aigua i arriba l'hora de canviar de pesquera. En tres hores vam saltar els rocs de dues o tres pesqueres més que conformaven el llistat de possibles per a aquell dia. Sense res digne al sarró, cap a les 10 decidim anar on dies enrere havia tingut una explosió d'aigua rere l'artificial de superfície. Baixem pels rocs i comencem a arremangar-nos. El sol es fa sentir, però no apreta. La temperatura és ideal i la brisa agradable. Als nostres peus, la costa cau fins als 20m de fons. Si ronden llampugues però, aquestes possiblement estaran a partir del límit dels nostres tirs. Caldrà doncs primer pentinar ran de costa des de la distància per si de cas rondés l'escuma algun llobarro i un cop estiguem segurs que no hi ha cap llobarro per espantar, col•locar-nos a trencant d'ona per llençar ben lluny i cridar la llampuga.
Aquesta primavera vaig descobrir els poppers amb les palomides de Roses. Tinc un popper de quasi un pam, que anys enrere vaig trobar-me enganxat a les roques de Menorca. Durant alguns anys s'ha estat tancat en un calaix, ignorant jo de les possibilitats que aquest tros de plàstic em brindava. Però les grassonetes palomides de Roses aquesta primavera m'havien xiuxiuejat les excel•lències d'aquest popper i vaig creure'l un magnífic solista per a l'ària d'obertura que aquella pesquera ens oferia. Llenço ben lluny i començo a fer soroll d'allà a aquí, en una bona franja des del punt on em trobo. Al cap d'una estona de fer soroll, apareixen els primers empaits. Uns lloms verds perfilats d'esquitxos obren les aigües en un solc triangular, al vèrtex del qual s'hi troba el popper que remeno. El banc es deu trobar lluny, però atrets pel rebombori, alguns exemplars arriben fins benbé les roques. És un magnífic i impressionant espectacle. Lluny del que faria qualsevol de nosaltres, continentals, en Waldo deixa la canya, s'apoltrona sobre un roc suficientment còmode i agafa el tupperware de galetes per gaudir com cal de l'espectacle. A la que tingui la primera picada, el banc segurament fugirà i haurem de tenir la feina de tornar a cridar-lo. Segons el meu concepte, és imprescindible tenir l'esquer del company treballant dins el cercle per mantenir el banc a la vora mentre un mateix es dedica a deshamar la primera peça. Però aquest concepte nerviós, insistent i depredador no forma part de l'univers dels illencs i lluny de pensar amb la seva canya, en Waldo m'allarga el tupperware de galetes preguntant-me alegrement si en vull alguna, com a resposta a la meva insistència perquè faci volar el seu popper. És un magnífic i deliciós contrast cultural entre el nerviosisme que encara obcecadament m'entesto a importar en aquest redós de pau, i la placidesa de qui fa anys contempla el pas de les hores en aquest racó de món. La seva actitud és tan vàlida com la meva i en el fons, prefereix l'espectacle a la sensació de viure-la. A mi no m'interessen en aquell moment les galetes i els tupperwares. En alguna seguida, els lloms foscos exploten l'aigua i ajuden al popper a saltar enlaire. Però la picada es fa esperar. Com a acompanyament a aquestes persecucions, tot de llampugues salten allà lluny en formació, directes i a tot gas cap al punt on el popper ha impactat l'aigua. L'espectacle és literalment impressionant. A mig rosegar una galeta i lentament, deixant la velocitat i el nerviosisme exclusivament pels lloms molsuts que un rere l'altre esberlen l'aigua, l'Oswaldo m'indica que tindré la picada, si a mitja persecució freno en sec la recollida. No deuen poder atrapar-lo i deu ser com si a meitat de la AP-7, amb un cotxe enganxat a les pròpies rodes posteriors, frenem en sec la carrera. Faig la prova. Un vèrtex d'aigua solca les ones rere el meu popper i freno en sec. La canya es corba i sona la carraca. Absolutament preciós. En Waldo continua assegut plàcidament, rosegant la seva galeta amb un somriure ara maliciós. Continua observant-me mentre deshamo la primera llampuga i m'explica històries magnífiques d'altres pesqueres fetes ja temps enrere. Encara em falta molt per aprendre i en Waldo és un dels mestres.
La segona bèstia pica ben lluny, en un d'aquests atacs aero-marítims col•lectius orquestrat per un exèrcit de llampugues que es dirigeixen en formació cap on hi ha hagut l'explosió del popper contra l'aigua. Amb una segona bèstia ens en sobra pels dos que ens trobem dalt les roques i la gent que cadascú tenim a casa. Passem l'estona restant fins a quarts de dotze, asseguts als rocs arreglant el món i contemplant l'onatge. Jo li explico històries del Cap de Creus i aventures d'hivern sobre la Duna, el caiac i les roques. Ell m'explica històries de Menorca i de la gent que hi viu. Històries magnífiques de contraban de tabac, de fortunes secretes i de les hores de cues de racionament amb la seva mare. Històries de pirates i d'embarcacions amb patent de cors i de racons sabuts com a pesqueres ja esmentades a l'edat mitjana, marcades amb l'índex sobre un mapa antic que ha imprès de no sé on.
Cap a les dotze ja torno a ser a casa encara navegant en un temporal d'emocions per a les quals el diccionari se'm fa curt. M'ha agradat tornar a quedar amb l'Oswaldo però les vacances se m'acaben i la pluja d'avui ens post-posa sense embuts ni data la sortida conjunta de caiac que teníem prevista com a clausura de la meva estada.
Oswaldo, ja saps que torno així que pugui. Mentrestant, que tot et sigui favorable i continuis sent tan plàcid, feliç i afable com habitualment et mostres. Des d'aquí finalment desitjar-te que malgrat algunes circumstàncies, tinguis moltes més oportunitats de saltar els rocs amb la dona i el teu fill al moment que l'alba trenqui el dia.
Fins molt aviat,
Martí, the skye sailor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada