--------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 23 de novembre de 2010

Bons consells i molta sort.

La mar fumejava quan ens posàvem a l’aigua, a la platja dels Palangres de Roses. El mati era molt fred, però les ganes de fruir d’unes hores amb ella superava la sensació tèrmica.
En Lluís, l’Albert, en Manel i jo sortíem disposats a fer una activitat mixta: palejar i a la vegada intentar pescar alguna cosa. Tots quatre som uns passerells en el tema de la pesca, però ens retroalimentem i anem avançant en el coneixement d’aquest art.

Bé, jo jugo amb una mica d’avantatge, porto més mesos fent proves i anant anotant en el disc dur les observacions i resultats dels assajos, que després discutim i cadascú extreu les seves conclusions..., que mai són les mateixes, ja se sap, visca la diversitat!
Abans de sortir vaig consultar al meu mestre “jedi”, ell em va informar de quina era la situació respecte al bonítol, els quals han desaparegut de la zona. Això sí, em va animar a utilitzar tot el bagatge que estava adquirint durant aquests mesos d’aprenent. Dit i fet, el diumenge, de matinada, vaig fixar el meu pla de pesca. Era una estratègia que desobeïa al mestre, ja que volia iniciar la sortida i, així ho vaig fer, temptant la sort amb els bonítols. El resultat va ser el predit per ell, un zero absolut. Més tard vaig comprovar que les barques de pesca esportiva, que aquestes darreres setmanes es comptaven per desenes (50 exactament), aquest diumenge tan sols n’hi havia cinc.
Feta la prova de Sant Tomàs, tot seguit, vaig anar pel llobarro, aquesta és una peça molt cobejada pels pescadors per l’esquerp del seu comportament i difícil d’enganyar.

Però jo tenia un pressentiment de que era un bon dia, allò que ara es diu “tenia bones sensacions” i, fent honor a la veritat també havia escoltat i seguit les explicacions del mestre, que em feien pensar que les condicions del mar eren bones per tocar-ne algun. Aleshores, continuo amb l’estratègia prefixada i em dirigeixo ràpidament cap a la zona on crec que n’hi ha d’haver. A l’arribar, armo la canya amb l’artificial que se’ls hi fa irresistible als llobarros i començo a remar. Passats deu minuts sento el soroll de carraca del carret de pesca i veig la canya vinclada, primera picada del dia i premi! era un llobarret preciós que ens delectarà el dinar del diumenge. Quina sort que tenim els principiants! i quina sort tinc de poder-me assessorar amb el gran mestre.

Gràcies Martí Q.Q. pels teus assenyats consells. Te’n dec una altra!

4 comentaris:

  1. Collons! que algú l'aturi a aquest nano!! surt un dia i fa un dèntol. Surt un altre i ja porta el segon (tercer?) llobarro... però, però... això és normal??!

    Doncs és normal si se surt sovint i s'és molt observador i es van teixint teories per a provar noves coses i anar millorant passito a passito.

    Jo no t'he dit el què ni com ni a on. T'ho has fet tu solet i et va prou bé. Jo només et vaig donar l'empenteta. El camí l'estàs fent tu.

    Eduard, endavant les atxes! en dos dies ens truques des de Síria, que et vinguem a rescatar, arrossegat per una fera.

    Martí.

    ResponElimina
  2. Ei Martí! Gràcies pels compliments i a veure si ens regales algun nou relat o petita clase magistral sobre la pesca al curri.
    Viure a terra fa fàcil l'observació de la fauna terrestre i voladora, però conèixer a la fauna aquàtica es fa molt més difícil. Pel tipus de pesca que nosaltres practiquem hem d'anar a beure del coneixement adquirit per aquells pescadors artesanals que estan desapareixen i malauradament aquests no fan ni conferències, ni escriuen llibres, ni tenen blogs..., tota una cultura que lentament es va difuminant.

    ResponElimina
  3. La propera vegada sortiré als llobarros i bonítols. A veure si triomfo com tu o haig de passar per la pizzeria si vull sopar. Ya veremo.

    Martí

    ResponElimina
  4. Al final, van sortir 2 llobarros de pam i mig. A l'aigua de cap. Vaya. però va estar bé, perquè van ser d'aquells que els veus i els llences l'artificial a veure si l'agafen. Però eren petits. Snif, snif.

    Els bonítols, desapareguts on vaig anar a buscar-los. Pues vaya.

    Deu ser cosa de la Guilla que vaig trobar-me mirant-me a primera hora, abans no claregés...

    ResponElimina