--------------------------------------------------------------------------------

dijous, 9 de setembre del 2010

Fixa’t amb les meduses!

L'Ou ferrat és la medusa més gran de la costa catalana
Aquests dies es pot veure una de les meduses més comunes de les nostres costes, es tracta de la medusa “ou ferrat” (Cotylorhiza tuberculata), no cal explicar a que s’assembla... no? el que no sé, és si està tan bona com ells.
És una medusa molt bonica, d’entrada és la més gran que podem trobar per les nostres costes i sota la seva ombrel•la s’hi refugien peixos petits. No és tan perillosa com la Pelagia noctiluca, molt comuna i abundant per la mar d’Amunt i que pot amargar-nos el dia si la toquem.
Els que navegueu aquests dies direcció nord, fixeu-vos-hi bé perquè us creuareu amb elles. N’hi ha a l’entrada de Garbet o a la badia de Colera i tenen un diàmetre entre 30 i 40 cm. Senzillament espectaculars!

Aquest monstre de 200 Kg és la medusa més gran de la costa japonesa

dimecres, 8 de setembre del 2010

II Travessa nedant a mar obert pel Cap Norfeu.

Hem rebut la confirmació de la data per la prova de natació a mar obert de Cap Norfeu 2010.
Reserveu el diumenge 24 d’octubre! Ja sé que queden moltes setmanes per aquest esdeveniment però, no hi pot fallar ningú.
Aquesta prova té una distància molt llarga i es fa en un entorn simplement espectacular, el seu recorregut no té escapatòries...
La seguretat és prioritària sobre qualsevol altra cosa i el nostre treball d’acompanyament és fonamental per assolir l’èxit.
S’espera que hi hagi una participació alta, perquè sembla que si pot implicar l’ajuntament de Roses (esperem que sigui per facilitar les coses), aquest divendres sabrem fins on t’arriba el seu compromís. També s’està mirant de que a l’acabar puguem degustar un arròs a la mateixa platja elaborat per algun pescador o peixater de la zona, de manera que ens ajudi a recuperar les forces i donar-li un to més festiu.
Per més informació clica AQUI
Recorda.: Reserva a la teva agenda el 24 d’octubre, et necessitarem!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Parlem de sexe…


Sí, sí, avui parlarem de sexe, i no del sexe dels àngels precisament, si no del sexe dels peixos.

Una de les famílies de peixos més comunes i que més toquem quan pesquem des del caiac són els espàrids, a ella pertanyen les oblades, sards, esparralls, besucs o dèntols, fins a un total de divuit espècies. Els exemplars jovenívols viuen a prop de la costa, mentre que els adults es solen trobar a fondàries força majors, normalment sempre sobre fons de roca, lloc on s’alimenten.
Pel que fa a l’alimentació, poden ser carnívors estrictes com és el cas del dèntol, l’oblada, la verada o l’esparrall, que mengen crustacis, mol•luscs i peixos, i fins i tot depreden sobre anèlids (cucs), equinoderms (estrelles) i hidrozous (meduses), mentre que d’altres espècies tenen un règim omnívor, com ara és el cas dels sards, el besuc o la boga, encara que preferentment cacen petits animalons. Molta gent creu que la salpa és estrictament herbívora, perquè sempre la veiem com les moles s’alimenten per sobre de les praderies de posidònia, però si es fan anàlisi dels continguts estomacals es troben restes de les fulles de posidònia junt a molts invertebrats epífits (que viuen adherits a la superfície de les fulles).
Però hem dit que parlaríem de sexe i ara tocarem el tema. Doncs bé, aquests peixos solen ser hermafrodites seqüencials, que coi vol dir això?, doncs que poden generar gamets (cèl•lules sexuals) masculins i femenins, però ho fan en diferents períodes de la seva vida. Per exemple hi ha espècies que durant els primers anys generen gamets femenines i es reprodueixen com a tals, i posteriorment generen cèl•lules masculines i es reprodueixen com a mascles. En aquest cas també es diu que són hermafrodites proterògins, i si ho fan al contrari són hermafrodites proteràndrics, però aquest nom és de difícil memorització i millor oblidar-lo. En el primer cas, que de joves siguin femelles ens trobem al pagell, l’oblada, o el pagre, i que de joves siguin mascles hi ha el besuc, l’esparrall o els sards. També n’hi ha que són d’un sexe durant tota la seva vida, o sigui mascles o femelles, aquest és el cas del dèntol.
Els espàrids són ovípars, deixen anar els ous lliures que passen a formar part del zooplancton marí. El període reproductor té una durada de 3-4 mesos, hi ha espècies que solen coincidir amb la primavera (dèntol i pagre) i, d’altres amb la tardor (orada i besuc).
Algunes de les espècies d’espàrids tenen interès comercial, com és el cas del besuc, l’orada, el dèntol o fins i tot els sards. A prop del Cap de Creus, a la badia de Roses s’està practicant el cultiu amb gàbies de l’orada, una industria que cada vegada més s’està implantant a les nostres costes i que no està exempta de polèmica pel seu impacte ambiental.
Espècies d’espèrids més comunes al CdC amb el règim alimentari i sexe .:
Oblada (Oblada melanura) C/H
Morruda(Diplodus puntazzo) O/H
Esparrall (Diplodus anularis) C/H
Boga (Boops boops) O/H
Sard (Diplodus sargus) O/H
Verada (Diplodus vulgaris) C/H
Sard imperial (Diplodus cervinus) O/H
Mabre (Lithognathus mormyrus) C/H
Càntera (Spondyliosoma cantharus) O/H
Salpa (Sarpa salpa) O/H
Dèntol (Dentex dentex) C/G
Pagell (Pagellus erythrinus) O/H
Orada (Sparus aurata) O/H
Pagre (Pagrus pagrus) C/H
C: Carnívor; O: Omnívor
H: Hermafrodita; G: Gonocòric (sexes separats)

dilluns, 6 de setembre del 2010

Esperança per poder reproduir artificialment la posidònia.

Basant-se amb tècniques desenvolupades per la Universitat de Múrcia i l’Institut d’Estudis Avançats de Mallorca (CSIC), una empresa privada ha estat premiada pel treball que ha de posar les bases per la recuperació de les praderies de posidònia.

Aquest projecte és pioner a l’estat i vol restaurar aquestes praderies a partir de plàntules obtingudes de la germinació de les llavors d’aquesta fanerògama marina.
Les primeres dades del treball donen uns percentatges de supervivència del 80%. Són dades molt recents i caldrà esperar més temps, penseu que el creixement d’aquesta planta és extremadament lent. Una praderia pot trigar segles en recuperar les ferides obertes pel mal infringit per l’arrossegament de les àncores dels vaixells. Se sap que el seu creixement horitzontal és d’uns 5-6 centímetres l’any.
La directiva habitats de la Unió Europea els hi dona cobertura legal per la seva protecció, però sembla que a casa nostra és paper mullat.
Aquest estiu se'm trencava el cor veient amb quina impunitat les embarcacions tiren el ferro sobre les praderies de posidònia al bell mig del Parc Natural del Cap de Creus. Tan sols ho puc arribar a entendre pensant que la gent que ho fa són uns ignorants, però, que l’administració no hi faci res i ho ignori, no ho entenc i no puc acceptar-ho.
Aboquem unes morterades de diners en bajanades supèrflues i ni un euro per protegir aquets “boscos” submergits que són el bressol de la vida submarina, que és la base de bona part de la vida de les nostres aigües. L’únic motiu és que les praderies no les veu ningú, estan amagades sota l’aigua i no cal que ens preocupem, ja se sap: la merda sota la catifa no es veu...
Les cales de la mar d’Amunt estan farcides de vaixells francesos i espanyols que ancoren com volen o com poden, governats per patrons que surten a mar quatre dies l’any i es passegen per aquests santuaris impunement. Creieu que nosaltres podríem fer el mateix a la costa francesa?
El desenvolupament d’un país es diferencia amb detalls com aquest.
Ara per ara resulta més fàcil invertir en recerca en esbrinar com podem curar les ferides fetes sobre aquest hàbitat tan ric i divers com són les praderies de posidònia i per l'altre costat no fer res per evitar-ho. Costa d'entendre. No?

diumenge, 5 de setembre del 2010

Fent amics...



El festival de música de Figueres “Acústica” no perdona i, aquest cap de setmana, m’he quedat sol com un mussol, a l’hora de sortir a palejar.
Divendres, la meva companya, que encara m’aguanta, em va acompanyar fins l’Almadrava cap a quarts de set de la tarda. A aquella hora la platja era plena de gent i es que a Roses hi ha hagut molta gent aquest estiu. Amb un tres i no res ja estic a l’aigua. Avui surto amb el Seayak de Prijon, feia un parell de mesos que no el navegava, ràpidament me n’adono del lleuger que és  el Cetus LV, m’hauré d’esforçar molt!
Giro la punta de l’Almadrava i em trobo amb un mar xarbotat per la marinada i el trànsit de les embarcacions. Poso proa cap a Punta Falconera, tot fent saltirons. Desprès d’haver comprovat que tot va bé, començo a fer el curri amb el “superkiller II” i, dic dos perquè l’u me’l va arrabassar una embarcació dies enrere. Al girar Punta Falconera just coincideixo amb el vaixell de passejar turistes, cagoncony!, em menjo l’onada de mig metre que aixeca en aquest punt arran de paret, la meva ment se’n recorda de tota la família del patró d’aquest vaixell. Faig tanta mala cara que una petita embarcació manada per una venerable parella d’ancians se m’apropa per demanar-me si em cal ajuda. Els hi dono les gràcies i segueixo tibant la línea del curri, aquest és un punt clau per poder “tocar” alguna cosa i, així és, de sobte noto l’estrebada forta i un magnífic exemplar d’uns tres-cents grams d’oblada acaba dalt del caiac. Avui sopem peix segur! Els dos caps següents , Trencat i Lladró em proporcionen dos oblades més, Ja en tinc prou!!! Recullo el curri, i em dedico a palejar directament cap a la punta del Cap Norfeu, més content que unes pasqües! Les darreres 48 hores hi ha hagut nivells alts deguts a la pressió atmosfèrica i pot ser que sigui el motiu d’aquesta activitat alta dels peixos.
Arribo a les 8 en punt a cala Jòncols i en Pep Cors està assegut al seu lloc de lloguer de caiacs com si fos el virrei de Jòncols. Quina il•lusió em fa tornar-lo a veure! Em cau un ruixat per no haver-lo trucat en el moment de sortir de l’Almadrava, resulta que volia venir a rebre’m pel camí. Aquest paio és collonut!
Fregim el peix a la mateixa platja per sopar i en Pep porta un magnífica amanida que li proporcionen els cuiners de l’hotel. S’afegeix amb nosaltres la Sílvia que treballa com instructora de busseig allí mateix. Esperem que la son arribi tot parlant de viatges, Sri-Lanka, etc.... Per dormir tinc el bell cel estelat de Jòncol com a sostre, tot un regal pels sentits. La nit no és freda ni humida. Que més puc demanar!
Dissabte a les set del mati ens hem posat a l’aigua, en Pep li fa gràcia de venir fins la Punts del Cap de Creus. Tot just arribem a la sortida de la badia de Jòncols veiem com el sol treu el cap per l’horitzó. En Pep exclama: Quin “lujo” veure aquest espectacle!!!

Per primer cop m’he convertit en model fotogràfic. A totes les sortides que fem, sempre estic molestant als meus amics demanant-los-hi diferents ubicacions per fer fotos. Avui sóc jo el que faig petits canvis de direcció per esta al lloc precís de la composició de la imatge perfecta.
Mentre naveguem amb un fil de tramuntaneta que ens toca la cara anem conversant. Passem el far de cala Nans, Cadaquès, Punta de s’Oliguera i al passar per l’illa de Port Lligat veiem com una bona colla de caiacs surten d’aquest punt. Són els companys de l’Escola d’en Mar de Cadaquès que avui se’ls hi ha girat feina, tenen la Marnató. Tota una munió d’embarcacions engalanades amb banderoles de l’ esdeveniment fan el mateix recorregut. Entrem a cala Jugadora que és el punt de sortida de la Marnató. Allí hi ha tots els nedadors que estan baixant des de la carretera a peu, intentem trobar als nostres amics entre aquella massa d’homes i dones negres com la sutja i se’ns fa impossible identificar-los. Als pocs minuts entren els caiacs procedents de Port Lligat i podem saludar als amics que coneixem. Ens passem una bona estona per veure si es produeix la sortida, però en Pep ha d’estar a cala Jòncols per treballar i se’n va. Finalment com que la sortida de la prova s’allarga més del previst, jo també poso popa cap a la Punta de Cap de Creus i continuo la travessa sol.
(Foto de la Marta Segura)

Al travessar la Punta del CdC avui gens transitada em trobo amb un mar amb crestes, per sort són petites, la previsió és que la tramuntana vagi a la baixa i no passa dels 10 nusos.
Amb més atenció per les onades que pel paisatge, vaig fent camí fins entrar a esmorzar a la cala Gallareda. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa, al refugi hi ha un pescador de Llançà que hi passa uns dies. Aquest refugi que està entre els municipis de Cadaquès i Port de la Selva va ser construït pels pescadors de Llançà. En Toni és una persona peculiar, navega a contracorrent i té en la provocació la seva forma de lluita. A la seva humil embarcació hi porta una senyera estelada i les lletres dels poemes d’il•lustres autors catalans (Joan Salvat-Papasseit, etc.) guarneixen la part interior de la nau. Aquets dies ha recollit tot els materials abandonats que hi ha en aquest espai i, els té carregats a la seva barca. Vol que la gent els vegi per donar exemple. No troba ningú que el vulgui ajudar a fer el trasllat de tota aquesta porqueria i això que gent que passi per aquest indret no en falta i tots ho fan amb embarcacions més grans. M’he quedat amb ell més de dues hores enraonant.

Cap a la una me’n vaig, al sortir torno a fer el curri per veure si agafo alguna cosa per dinar. Ràpidament tinc una picada, l’exemplar no és molt gros i torno a provar, poc després noto una altra picada, aquesta si que és forta, vaig recollint i noto que el peix és mou a gran velocitat, tira molt i molt fort, aquesta vegada he tocat algun de gros, vaig recuperant línea fins tenir-lo a la vertical del casc. Quan ja esta arran de la superfície veig que es tracta d’un magnífic exemplar d’espet (barracuda). Dóna un cop de cap fort, talla la línea i se’n va, no sé que hagués fet si l’arribo a treure, l’hagués hagut de matar ràpidament per no ser mossegat per les seves potents mandíbules.
Continuo palejant i penso on aniré a dinar, finalment decideixo fer-ho a cala Serena. A per tot hi ha gent, per sort aquí coincideixo amb dos caiaquistes de les terres de l’Ebre, de Tortosa exactament, en Cèsar i el seu germà, ens ajuntem per dinar i xerrem una mica. Acabat l’àpat ells segueixen camí i jo també.
La meva companya és a Portbou i decideixo anar-hi. Travesso el Golfet i vaig arran de penya-segat fins cala Cativa, a partir d’aquí enfilo per la via directa cap a Garbet, crec que és la vegada que he navegat més separat de la costa. Finalment és a Garbet on dono per acabat el periple.
Navegar sol té els seus avantatges, aquesta vegada he anat fent nous amics.

divendres, 3 de setembre del 2010

Fora de temps també és bo.

Dies enrere vàrem fer un post amb una recepta comentada d’en Carles Ginès, com que hi hagut company(e)s que els hi va agradar, ara us en donem un altra. Es tracta d’un plat típic de la cuina tradicional de casa nostra.
Trobareu la recepta comentada  AQUÍ.
Totes les receptes comentades d’en Carles Ginès que tinguin alguna relació amb la mar les anirem penjant al blog.

dijous, 2 de setembre del 2010

Estadístiques

Blogger ens ha ofert un nou servei i des d’ahir tenim la possibilitat de fer el seguiment estadístic del funcionament del blog. Per començar ha ofert les dades dels moviments que hi ha hagut durant els darrers dos mesos.

Resulta que durant els mesos d’estiu hi ha hagut un total de 5.253 entrades. Al juliol vàrem fer una esprintada forta fent un rècord de 26 “posts” penjats i amb l’esperança de que a l’agost podríem reduir l’activitat per descansar una mica. Érem uns il•lusos pensant que al ser vacances no es produirien tantes entrades. Estàvem totalment equivocats i a l’agost s’han produït un total de 2.769 entrades enfront de les 2.484 del juliol.

Ara us direm quins post han estat els TOP FIVE del blog aquest estiu.:

Nº 1 “Accident a Colera” amb 243 lectures.
Nº 2 “Entrenament per la Marnató” 87 lectures.
Nº 3 “II travessa a mar obert entre Cerbère i Portbou” amb 72 lectures.
Nº 4 “Prohibeixen avarar i fondejar a Garbet” amb 71 lectures.
Nº 5 “1er cap de setmana d’agost superat” 49 lectures.

Respecte al Nº 1, cal dir que soms uns morbosos tots plegats. Jo el primer per fer les fotos i publicar-les. Recordo que en el moment de fer les fotos del rescat de la Roser de Colera, vàrem tenir el dubte de si era ètic fer-ho. Aquell dia estàvem amb en Quim Bardalet tornant de navegar la costa de la Marenda, i ho vàrem comentar. Doncs, vet aquí que aquest post ha estat el més visitat. No canviarem mai!!!.
Tot just ahir vaig adonar-me que en el post de l’accident hi havia un comentari de la seva germana Anna, que diu en quin estat va quedar la Roser.
Esperem que la Roser es pugui recuperar el més aviat millor. Pel que explica, el resultat de l’accident va ser molt i molt greu. També desitgem que es facin els arranjaments necessaris, perquè mai més pugui passar un altre accident com aquest en el camí de ronda de Colera.

Gràcies a tots vosaltres per posar-nos a prova i mantenir l’atenció en el blog. Ens agradaria obrir-lo a tothom i, que fos un espai on cadascú hi pugues expressar la seva opinió..., cosa que es pot fer ara. No us talleu ni un pel !!! i fins i tot, que ens féssiu arribat suggeriments de que és el que més us agrada i el que més pesat és, així com, els relats de les vostres aventures pel CdC.
Us esperem a que en feu ús, no tingueu mandra.

Per demà divendres volem (voldria, per ara esrtic sol com un mussol) sortir des del sector sud (Roses) i anar a pernoctar al voltant del cap Norfeu (Pelosa, Clot del Boc, Canadell, Joncols). El dissabte aniríem pujant cap a Port de la Selva..., Possiblement ens creuarem amb la Marnató i podrem veure l’espectacle arran de mar. En total deuen ser vora la quarantena de quilòmetres. Si algú vol apuntar-s’hi, us podeu posar en contacte amb nosaltres.

Per cert, durant les properes 2-3 setmanes m'he quedat sense càmera de fotos. Està al taller de la Panasonic, per veure si la podem salvar de la sal que se’l està menjant.
Ara la qualitat fotogràfica caurà en picat, em queda el mòbil i no puc posar-lo en remull ;-(.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Privilegiats.

Sens dubte que això és els que som. Poder decidir en un moment donat, sortir de casa a mitja tarda per anar a palejar, no ho pot fer tothom.

Aquests dies han estat durs i la tarda es presentava grisa, d’aquelles tardes que provoquen migranya i ensopiment. El cel estava pesat, cobert de núvols compactes i de sobte he sentit la necessitat d’aprofitar aquestes condicions canviants, per sortir a palejar, per viure-ho de més a prop.
Ho he encertat de ple, a l’arribar a Garbet no hi havia ningú, a la terrassa del restaurant encara obert, hi havia una taula plena d’homes enganxats a uns puros i d’ulls vidriosos. Estaven matant la tarda xarrupant uns guisquis i amb cara d’haver-s’ho dit tot. La platja estava quasi deserta. Ja queda poca gent. la manca de sol i ser u de setembre hi ajuda molt.
He baixat el caiac amb un instant i als pocs minuts ja lliscava a gran velocitat per sobre la mar arrissada. Davant de Port Joan he començat a llençar la línea del curri, i a partir d’aquell moment ha començat la meditació, sí, sí, me-di-ta-ció. Palejar amb total soledat et facilita pensar amb tranquil•litat. El ritme sincrònic de la pala enfonsant-se a l’aigua, de mica en mica, va esborrant tots els pensaments i t’arriba a posar la ment en blanc. Quina sort poder gaudir d’aquets paratges...
Quan estava plenament endormiscat i a punt de quedar-me aturat, he notat una tivada forta de la línea. Les glàndules suprarenals han segregat un raig d’adrenalina directament en sang, el cor s’accelera i començo a recollir la línea, poc a poc però sense parar. A l’altre costat hi ha un bitxo gros, quina sort! Aquesta vegada tinc el pressentiment que no és cap oblada, veig a uns cinc metres de fondària el peix, no el distingeixo, obro el tapa-banyeres i segueixo recollint. Avui he pescat un magnífic exemplar de pagell. El sopar bé està garantit!.
Quina sort! Quin privilegi! Primer dia de setembre, el mar desert, un cel cobert que reflecteix tots els tons dels grisos sobre la mar blava i tot és per mi...
Ummmmmm!!!