--------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 30 de novembre del 2010

AVIS IMPORTANT!!!!

Per a tots els que de forma voluntària podeu participar en els CENS D’AUS MARINES DE LA BADIA DE ROSES.
Aquest dissabte ens trobarem a Sant Pere Pescador per fer l’explicació de la metodologia que aplicarem en el cens d’aus marines de la badia de Roses al mes de gener. Hi ha dues parts ben diferenciades.
Per als ornitòlegs.:
Hora de trobada: de 9h a 10:30 h.
Lloc: Port Nàutic de Sant Pere Pescador.
Motiu: Classe pràctica de paleig amb caiac.
Material necessari: Porteu roba i calçat de recanvi per si us mulleu
Instructor: Pau Calero.
Pels ornitòlegs i els caiaquistes.:
Hora de trobada: de 11 h. a 12:30 h.
Lloc: Centre Cívic de Sant Pere Pescador
Motiu.: Mètode de navegació i elaboració del cens.
Material necessari si en teniu: Gps (Garmin, o similar), navegador cotxe (Tomtom, o similar), Keymaze Quechua 500 (Decathlon), etc.
Ponents.: Àlex Ollé i Ernest Pous.
CONFIRMEU LA VOSTRA ASSISTÈNCIA ALS TEL: Àlex 687416723 o Eduard: 699991102.
Llistat de Participants.:
1. Àlex ollé
2. Albert Roca
3. Teresa Montràs
4. Dani Valverde
5. Marc Bertran
6. Miguel Àngel Fuentes
7. Gerard Dalmau
8. Pere Serrano
9. José Calderón
10. Rosa Sadornil
11. Marti i Carla
12. Manel Ortega
13. Artur
14. Albert Perealba
15. Consol Marco
16. Joan Pujol
17. Francis Planas
18. Anna Moreno
19. Marcel Gutinell
20. Pau Calero
21. Cèsar Renau
22. Eduard Marquès
23. Albert Selva de Mar
24. PER ANAR BÉ HAURIEM DE SER 30 PARTICIPANTS.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Flashos.

Segons la informació que ens han enviat els companys d’ESPORT EMPORDÀ, un grup de nedadors han tingut els sants c… de posar-se a l’aigua i nedar 3.000 metres aquest dissabte amb la fred que feia. La ruta l’han fet per zona de Cervera aquest cap de setmana. Trobareu la informació al seu BLOG.

També vàrem rebre una trucada de NEDAELMON, dient-nos que es vol muntar una col•laboració amb la Marató de TV3 pel proper dia 12 de desembre
Es tracta de fer nedant la ruta Estartit-Medes.
Ens demanen que els caiaquistes fem l’acompanyament i vetllem per la seva seguretat.
Tots els solidàris aneu reservant aquest dia a la vostra agenda personal.
Més informació.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Fent amics.

Al sortir de casa, un fred glacial empenyia les gotes que em perdigonejaven la cara i em feien reflexionar sobre el meu grau de sensatesa. Diverses circumstàncies havien fet de que em quedes sol per la sortida matinal. Em sabia greu, però en el fons he de reconèixer que m’agrada fer-ho..., de tant en tant.
De fet és quan em sento més unit a l’entorn, perquè puc concentrar-me sense gaires distorsions. Pots navegar amb els sentits ben desperts, registrant tots i cada un dels inputs que t’ofereix l’entorn del CdC. Aprenent per poder estimar i poder valorar el desconegut i l’intangible d’aquest espai.
La mar estava arrissada. El cel pesat i encapotat d’uns núvols mitgencs que semblava que s’havien de trencar. Els colors dominants eren els grisos i els blaus.

Entrava a l’aigua amb la intenció de pescar, però el dia convidava a jugar amb la càmera de fotografiar. Quin estrès que em provoca que se m’acumuli la feina de bon mati !
Vaig començar pescant perquè hi havia molt poca llum. La primera hora i mitja va ser frenètica, mai ho havia vist, els resultats també van ser espectaculars. No us avorriré amb cada una de les “tocades”, però una d’elles em va fer sortir el cor del pit. Els resultats els teniu aquí i, tot va ser fet abans de les nou del matí. Espectacular! Un “luju”!

Després vaig poder dedicar-me al que més m’agrada, palejar i fruir d’aquest entorn tan privilegiat que és el Cap de Creus. Ara està absolutament buit, si més no, a primera hora del matí, quan el fred retarda l’hora de la sortida de les barques de pesca esportiva i, no és fins al migdia que es comença a veure una mica de moviment.

Mentre fruïa d’aquesta costa regalada, vaig fer un nou amic. Davant meu i a vol baix, d’uns deu metres sobre la superfície de l’aigua, se m’aproximà un mascarell adult. A l’arribar a la meva vertical va fer un gir de 180º i va seguir davant meu. Semblava com si el pogués tocar amb la punta dels dits. Al cap de poc, es va llençar amb picat sobre l’aigua i es va quedar observant-me. No entenia que volia dir-me. Potser volia dir-me que deixés de pescar, que ell també és pescador i el podia deixar sense queviures. Potser esperava que grumegi amb sardina per facilitar-li la manduca matinal. Potser és un enviat d’aquest món únic i, que de mica en mica es va difuminant amb el perill de que acabi perdent-se. Després d’uns minuts de creuar-nos les mirades i els gests, una barca de palangre passa a pocs metres i el foragità mar endins. Em venien ganes de seguir-lo, però encara no he descobert el seu llenguatge. Quina llàstima!

El matí va discorre sota un cel canviant però sempre ennuvolat i amb uns penya-segats plens de vida.
Era un dia pels pescadors. Estaven els blauets, els xatracs bec-llarg, els mascarells, els corbs marins emplomallats, les gavines, els gavians, fins i tot hi havia els bernats pescaires i entre ells, m’hi sentia jo, un aprenent de pescador que creu que li comencen a sortir plomes sota les aixelles.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Bons consells i molta sort.

La mar fumejava quan ens posàvem a l’aigua, a la platja dels Palangres de Roses. El mati era molt fred, però les ganes de fruir d’unes hores amb ella superava la sensació tèrmica.
En Lluís, l’Albert, en Manel i jo sortíem disposats a fer una activitat mixta: palejar i a la vegada intentar pescar alguna cosa. Tots quatre som uns passerells en el tema de la pesca, però ens retroalimentem i anem avançant en el coneixement d’aquest art.

Bé, jo jugo amb una mica d’avantatge, porto més mesos fent proves i anant anotant en el disc dur les observacions i resultats dels assajos, que després discutim i cadascú extreu les seves conclusions..., que mai són les mateixes, ja se sap, visca la diversitat!
Abans de sortir vaig consultar al meu mestre “jedi”, ell em va informar de quina era la situació respecte al bonítol, els quals han desaparegut de la zona. Això sí, em va animar a utilitzar tot el bagatge que estava adquirint durant aquests mesos d’aprenent. Dit i fet, el diumenge, de matinada, vaig fixar el meu pla de pesca. Era una estratègia que desobeïa al mestre, ja que volia iniciar la sortida i, així ho vaig fer, temptant la sort amb els bonítols. El resultat va ser el predit per ell, un zero absolut. Més tard vaig comprovar que les barques de pesca esportiva, que aquestes darreres setmanes es comptaven per desenes (50 exactament), aquest diumenge tan sols n’hi havia cinc.
Feta la prova de Sant Tomàs, tot seguit, vaig anar pel llobarro, aquesta és una peça molt cobejada pels pescadors per l’esquerp del seu comportament i difícil d’enganyar.

Però jo tenia un pressentiment de que era un bon dia, allò que ara es diu “tenia bones sensacions” i, fent honor a la veritat també havia escoltat i seguit les explicacions del mestre, que em feien pensar que les condicions del mar eren bones per tocar-ne algun. Aleshores, continuo amb l’estratègia prefixada i em dirigeixo ràpidament cap a la zona on crec que n’hi ha d’haver. A l’arribar, armo la canya amb l’artificial que se’ls hi fa irresistible als llobarros i començo a remar. Passats deu minuts sento el soroll de carraca del carret de pesca i veig la canya vinclada, primera picada del dia i premi! era un llobarret preciós que ens delectarà el dinar del diumenge. Quina sort que tenim els principiants! i quina sort tinc de poder-me assessorar amb el gran mestre.

Gràcies Martí Q.Q. pels teus assenyats consells. Te’n dec una altra!

dilluns, 22 de novembre del 2010

De cara al vent.

Dissabte al matí la inèrcia em va conduir fins la platja de Port de la Selva. Bé la inèrcia i perquè havia quedat amb el company Manel. Però era un d’aquells dies que t’aixeques molt mandrós i amb poques genes d'estar actiu.
La previsió del gurú era de vent de direcció S-SW i de força 5 amb pics de 6. Vàrem optar per la mar d’Amunt perquè el cap de Creus ens protegís del vent.  El lloc de sortida el vàrem canviar degut a l’arc que impedeix l’entrada de les caravanes a la platja de la Ribera i, com quan anem amb la furgoneta carregada aquesta és molt alta i no passa, vàrem optar per anar a l’extrem de la platja que toca al poble i, que en aquest temps té un aparcament absolutament buit. El que no sabíem és que en aquest tram de platja s’acumula un matalàs de posidònia d’uns 70 cm de gruix, que a l’hora d’entrar a l’aigua fa que et mullis totes les cames i amb l’aigua a 15ºC, no és la millor manera de començar la jornada de paleig.
Quan ens dirigíem cap a Port de la Selva, el fort vent es feia notar en l’arbrat i en arribar a la platja cada cop era més fort. Tinc molts dubtes d’entrar a l’aigua, però el company no s’arronsa. Doncs pit i coratge i cap a l’aigua. Tot i això, al moment d’embotir-nos dins del caiac, ja es veu que el mati pot ser emocionant per les dificultats que tenim per posar-nos dins i col•locar el “cubre” al seu lloc, sense que el vent ens reboteixi sobre el matalàs de posidònia.
Primer palegem direcció la benzinera, donant la proa al vent, tot va bé "bones sensacions". Al girar, no sense dificultats, el vent de popa ens porta amb un tres i no res fins al port. Allí veiem clar que no ens hem de fer els herois i decidim quedar-nos dins de la badia.
Triem fer uns recorreguts pel costat de ponent de la badia. Allí ens hem quedat tot el matí d'aquest dissabte gris, fent el curri i practicant la navegació amb vent. Aquest vent es va mantenir durant tot el matí era de direcció NW, una "tramuntana canigoninca". Freda, molt freda. A l’arribar a casa vaig entrar al web de l’estació meteorològica del Port de Port de la Selva i havíem gaudit d’un vent sostingut de 40-50 km/h amb puntes màximes de 85 km/h. Les zones més exposades era tot el tram de la platja de la Vall, allí el vent s’acanala i per l’efecte Venturi s’accelera. Hi va haver algunes ràfegues que pràcticament no et deixaven avançar. Va ser molt interessant poder palejar amb el vent i veure les reaccions del caiac i com podies anar compensant els seus efectes, les derives, la direcció, la intensitat i tot mentre anàvem pescant algun que altre peixet. Les complicacions venien amb la picada, l’extracció de l'ham s’havia de fer cercant algun raser i anant molt en compte.
Tots dos companys vàrem coincidir que donant la cara al vent és quan tenim major sensació de seguretat i control. Suposo que no descobrim res de nou, però és un plaer posar-ho en pràctica en dies com aquest dissabte, gris, mandrós, però que finalment ha estat profitós.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Cens d'aus marines. 2n avís

Divendres vàrem fer una trobada per determinar la viabilitat del cens d’aus marines de la badia de Roses amb caiac. Amb la gent que fins ara s’ha apuntat ja es viable l’activitat. Tot i això caldrà fer una crida per mobilitzar més caiaquites. Per anar bé hauríem de ser uns 30 en total (10 ornitòlegs i 20 caiaquistes). Ens falten caiaquistes preparats per portar un grup amb un rumb exacte, ja sigui ajudats d’un gps o un navegador, ja sigui ajudat d’una brúixola o compàs o, ja sigui amb una referència visual.
A veure si més gent del club Pagaia i de l'Escola d'en Mar, palistes experts, s’animen i s’apunten a l’activitat. Us necessitem!

• L’activitat es farà un cap de setmana del mes de gener. Preferentment un dissabte.
• Primera condició i la més important, l’activitat es farà si el temps és òptim: visibilitat excel•lent, i el mar ha de ser una bassa d’oli. Confiem amb les minves de gener.
• D’aquí poc es farà una matinal de formació (mes de desembre).
• El recorregut serà lineal i travessarà tota la badia de Roses. Sortint de Roses i en direcció cap a l’Escala.
• La distància a fer és variable, però va des dels 8 Km fins als 15 km.
• Es faran 7-10 grups que tindran assignats un rumb per cada grup.
• Cada grup està composat per un mínim de tres persones.:
 Caiaquiste guia.: Té la funció de portar el grup pel rumb prefixat i que se li ha assignat. Ha de tenir domini en el funcionament de Gps i/o Navegador, brúixola i/o compàs, o tenir l’habilitat de seguir una referència visual traçant una línea recta perfecta.
Ornitòleg.: Ha de ser capaç d’identificar les espècies d’aus marines típiques de la mediterrània. Això si, ho podrà fer ajudat dels seus prismàtics.
“Secretari”.: La seva funció és la d’anar prenent nota de tots els albiraments d’aus, sobre el full de ruta assignat. Haurà de saber la posició on es troba el grup i anar equipat de rellotge (cronòmetre) i material per apuntar les dades del cens.
• El caiaquiste guia i el secretari hauran de tenir coneixements en rescats, i així poder assistir a l’ornitòleg en l’hipotètic cas que aquest acabes a l’aigua. Els ornitòlegs tenen tendència distreure’s mirant els ocellets i poden tenir un petit incident...
• Cadascú serà responsable d’ell mateix. No hi ha cap assegurança per cobrir aquesta activitat.
• Finalitzada l’activitat a l’Escala s’entregaran les dades i es farà una petita sessió d’estudi per veure els resultats.
• La jornada s’acabarà amb un dinar de germanor que anirà a càrrec de cada un dels participants (ca la Manela d’Espolla..., No?).
L’única dificultat pels més inexperts en caiac és la distància que s’haurà de recórrer, que pot arribar a ser de 15 km. Penseu que amb un ritme de paleig normal es fan 5 km l’hora, això vol dir que els que estaran més estona a l’aigua, hi romandran 4 hores, ja que conmptem les estones que es pararà per mirar i agafar notes dels avistaments. És per això que posarem en aquests grups a les persones amb una experiència provada i expertes en navegar a mar obert.
Properament i en dissabte es farà una jornada formativa. Aquesta jornada constarà de dues parts, una de teòrica i una de pràctica.:
• Presentació de l’activitat on es donaran tots els detalls de la mateixa.
• Ensenyament de com identificar les diferents espècies d’aus marines més comunes i que seran objecte de ser censades. Aquesta classe teòrica anirà a càrrec d’uns experts ornitòlegs pertanyents al grup FRONTERA.
• El caiaquiste i geògraf Ernest Pous, ens farà la capacitació en el maneig del Gps i Navegador.
• Un expert i reconegut caiaquiste farà la formació dels ornitòlegs en el maneig del caiac. Nocions bàsiques del paleig, navegació i rescats. La resta de caiaquistes participants podran donar-li suport.
Llistat actualitzat dels participants apuntats.:
Ornitòlegs confirmats (7):
Àlex Ollé, Albert Roca, Teresa Montràs, Dani Valverde, Marc Bertran, Miguel Ángel Fuentes, Gerard Dalmau.
Caiaquistes (9).:
José Calderón, Rosa Zhebi, Martí (Carla) Portell, Manel Ortega, Albert (Selva de Mar), Artur, Albert Perealba, Consol Marco, Joan Pujol, Francis Planas.
Caiaquistes amb possibilitat de substituir a ornitòlegs (3).:
Marcel Gutinell, Pau Calero, Eduard Marquès.
Podeu seguir apuntan-vos a l'apartat de comentaris.

Cimera per salvar les tonyines.

Petició de SIGNATURES per salvar les tonyines.

"Todos los responsables de garantizar la protección y sostenibilidad de las poblaciones de atún rojo están fracasando. La Comisión Internacional para la Conservación del Atún Atlántico (CICAA), el organismo regulador mundial que se reúne a partir de esta semana, ha hecho caso omiso a las recomendaciones de sus propios científicos para que se prohíba su pesca; el Comisario de Pesca de la Comisión Europea (CE), que inicialmente propuso medidas de emergencia, está siendo desautorizado por los Estados miembros. La propia CE ha venido subvencionando buques especialmente equipados para la sobrepesca, y los principales países que comercian el atún han superado las cuotas de la CICAA ilegalmente. De seguir así, esta enorme negligencia podría acabar con el atún rojo por completo.
Hoy en día, las ganancias que genera el atún son controladas por una reducida élite pesquera con una tecnología muy sofisticada, y que gestiona potentes buques de cerco y granjas de engorde de atún. Pero el resto de las comunidades cuyo medio de vida es la pesca están sufriendo pérdidas enormes. Es más, este saqueo nos afecta a todos: como el atún rojo se encuentra en la parte superior de la cadena alimentaria, su extinción por motivos comerciales podría desencadenar un efecto dominó con consecuencias nefastas. En pocas palabras: sin grandes peces depredadores, los peces medianos se comerán a todos los peces pequeños y no quedará nadie para comerse a los microorganismos. En unas pocas décadas, esto podría llevar a la defunción de nuestros océanos, que acabarían habitados principalmente por medusas y fango.
Irónicamente, Japón podría acabar siendo el gobierno más activo en busca de fuertes medidas durante la reunión de la CICAA. La Agencia Japonesa de Pesca asegura que los consumidores japoneses "tal vez deban olvidarse del atún rojo por el momento", mientras que la Corporación Mitsubishi, uno de los compradores más importantes del mundo, ha anunciado su compromiso de proteger stocks de atún rojo, apoyar los santuarios de desove y reducir las compras para permitir la recuperación de poblaciones amenazadas.
Pero no podemos dejar esta tarea a los políticos y a los operarios del mercado del atún. Es hora de mostrar nuestra indignación ante este descarado incumplimiento de las normas internacionales, y alzar nuestras voces demandando que la CICAA adopte medidas urgentes para reducir a la mitad los cupos de captura (como mínimo), asegurar un cumplimiento de las normas eficaz y transparente, castigar a los países transgresores y crear una reserva para proteger las áreas de desove. Firma la petición y envía este correo a todos tus conocidos":  SIGNATURES

dissabte, 20 de novembre del 2010

Massacre a Dinamarca

Com mana la tradició danesa, a les illes Feroe cada any els nois fant la celebració de la majoria d'edat amb una massacre de dofins Cap d'Olla. Un altra savatjada tradicional com les curses de braus, l'ablació del clítoris o, el bou embolat. Visca les tradicions!!!..., que ens recorden que els humans som capaços de fer el que cap animal mai ha fet. Tanmateix denominem a un fet com aquest "una animalada" i ens quedem, tan amples.


dijous, 18 de novembre del 2010

Cetaci-espectacle


Finalment i desprès d'una llarga espera en Manel ens regala aquest magnífic escrit, que confirma alló de "lo bo es fa esperar".:

Aquests dies, en els que caiaquistes sense fronteres hem picat de morros contra l’horitzó a la recerca de miratges amb forma de cetaci, un gratificant no res, segons escriu en Mutur a http://escolamarcadaques.blogspot.com, s’escau rellegir aquell entretingut llibret, “Balenes i dofins a la Costa Brava”, escrit per en Josep Mª Dacosta i en Pere Pagès i publicat per Edicions El Brau l’any 1993. Tot esser viu es una meravella, però una mosca no provoca la mateixa admiració que una balena. La excepcionalitat del cetaci explica la fascinació que en fa sentir, i que el converteix en un animal quasi mític. Les seves abusives proporcions havien de provocar forçosament el respecte entre els homes de mar, que pescaven des de fràgils embarcacions, i l’astorament entre els vilatans de la costa quan, mortal al cap i la fi, el monstre acabava els seus dies varat en uns esculls. No es estrany que un rorqual de 14 metres que va embarrancar l’octubre de 1921 a l’illa Encalladora fos remolcat per pescadors a cop de rem fins a Llançà, amb la finalitat de ser exposat sota una carpa per satisfer la curiositat dels vilatans, que pagaren religiosament la entrada per veure el fenomen. I es que veure de prop el monstre que protagonitzava tants relats mariners pagava la pena. Espectacularitat i espectacle. L’any 1955, el senyor Mateu, per tal d’impressionar els seus amics, va fer arrossegar una balena morta des de Cap de Creus fins el seu embarcador particular de Garbet, a on li posaren uns taulons a la boca perquè restes oberta i la mainada pogués saltar sobre la llengua que, segons deien, era tova com un matalàs. Un cop satisfet el seu desig patrici, i davant la ferum insuportable de l’animal en descomposició, el va fer tornar a alta mar per on va surar dies i dies, ara cap a Llançà, ara cap a Port de la Selva, fins que un temporal el va estavellar contra el rocam. Els ossos, un cop repelats pel mar, eren un preuat trofeu pels mariners, un record del seu contacte amb el monstre, el fenomen, el molà. A Cadaquès era costum guardar les vertebres com a tamborets per seure davant del foc, i algunes esglésies lluïen costelles de balena a les seves façanes, com a exvots donats per mariners que se’n havien sortit de situacions difícils. Fins i tot a Vilajuïga es coneix algun veí que guarda un os de rorqual com a testimoni d’un dia molt assenyalat a la seva vida, com una bandereta en un mapa, quan va poder sentir a tocar la grandiositat de la bestia.
Si volem mes espectacle, hi ha anècdotes varies, com la de l’anomenada “Moby Dick – La Ballena Gigante”, un realment enorme rorqual de 20 metres, capturat a l’estret de Gibraltar i que després d’un procés de conservació, va ser exhibit per tota Espanya, França i Itàlia, arrossegat per un camió de 18 rodes. A Figueres es va poder admirar a la Plaça de l’Escorxador el dijous 16 de desembre de 1951. La escena, en un dijous de mercat, amb els pagesos arremolinats al voltant del prodigi, hauria de ser impagable.
Mes al•lucinant encara devia de ser la imatge d’una balena de 16 metres, embarrancada fa 200 anys a la Platja Gran de El Port de la Selva, que desprenia una fortor insuportable, i davant la impossibilitat d’arrossegar-la mar endins, en va decidir de cremar-la. Quina visió nocturna ¡¡¡. La badia il•luminada pel cetaci cremant dins l’aigua, i el poble embadalit, hipnotitzat per l’escena, i per la fumera fosca de greix cremat barrejada amb la pudor de la descomposició.
Es un llibret curt, divertit, segurament ja impossible de trobar a les llibreries, però disponible a la Biblioteca de Figueres. Recull anècdotes i testimonis, tampoc masses ja que, recordem-ho, el contacte humà amb la balena es excepcional, que faran que nosaltres, caiaquistes fascinats pel mite, no ens sentim com uns pirats, sinó simplement com a dipositaris d’una ancestral sensibilitat davant el prodigi.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Darrera matinal tècnica del 2010.

El tema de la instrucció era la navegació. Inicialment m’havia prefixat la idea d’anar-hi amb la llibreta, el llapis, el transportador d’angles, etc. etc., però un cop vaig rellegir la convocatòria no hi deia res d’això i he agafat el caiac i cap a Llançà.
Les previsions meteorològiques eren de vent de S-SE força 5, vent que podia fer pensar en una maregassa forta, però sortosament, Llançà queda a reparo d’aquest vent, protegit pel Cap de Creus. De fet les barques que varen sortir a passeig des de Roses, pel costat sud, a mig mati varen tornar a port.
El mati es va presentar amb una temperatura molt agradable, fins i tot el pantaló curt era millor vestimenta que el mono sec Kokatak amb el que podies quedar rebullit.
En Francesc N. va ser l’instructor de l’activitat, es varen fer tres grups i per cada grup vàrem tenir un monitor, tot un luxe! El meu era integrat per en Jóse C. (el presi del club) que actuava com a monitor i els alumnes erem el José Luis, l’Artur i jo.

A cada un d’ells se li va entregar un exercici que havia d´ estudiar-lo i posteriorment executar-lo. L’exercici era senzill, el nostre constava de diferents ordres que havies d’interpretar:
1- A partir d’unes coordenades (graus, minuts i segons) marcades intencionadament per l’instructor, calia trobar un punt de la costa en una carta nàutica. En el nostre cas l’estimat Sr. Francesc N. ens va enviar a la Punta de Gat i Llepis, situada a l’entrada sud de la Badia de Portbou, una mica més i ens envia fora del mapa...., al Rosselló.
2- Un cop ubicats en aquest punt calia seguir un rumb durant mitja hora. En el nostre cas havíem de seguir el rumb 160º. En cas de que no tinguéssim rellotge, hi havia la possibilitat de fer la conversió de palades a temps i posteriorment a distància (30 palades = 1 minut = 90 metres).
3- Un cop situats en aquest punt del mar calia buscar dos referències o accidents geogràfics i dirigir-se al punt de trobada que era la platja de Garbet.
La primera part de l’exercici va ser molt senzilla, ja que un cop trobat el punt a la carta nàutica jugàvem amb l’avantatge de que coneixem aquesta costa i com arribar-hi pel camí més ràpid. Mentre ens posàvem a l’aigua vàrem començar a notar el garbí i aquest ens empenyeria durant la nostra singladura en direcció nord. Ens varem tornar per guiar el grup una estona cada un dels integrats, tal i com fan els ciclistes. El primer tram va ser d’escalfament, tot i que l’Artur va imprimir un ritme força fort, per mantenir la línea recta, vaig ajudar-me de l’orça i em va sembla que funcionava força bé. El segon tram havia de comandar-lo jo i era el més llarg, com que teníem l’ordre d’anar més ràpid, vaig incrementar la freqüència de paleig i per no cansar-me, no enfonsava tant la fulla de la pala. Cal dir que anava amb el Cetus i amb aquesta tècnica arriba a agafar una velocitat força alta. Finalment el tercer tram va ser fet retallant la línea de costa per sentir l’onatge trencant amb els esculls del Claper.

Arribats a la Punta de Gat-i-Llepis vàrem enfilar els rumb 160º, és un rumb SE, just de cara al vent i cada cop estava entrant amb més força. En Jose el nostre monitor se li dibuixava un somriure maliciós en veure aquesta brisa que anava sent més intensa, veia amb ell l’aliat en convertir aquesta matinal en una oportunitat de fer multitud d’exercicis que en mar planera tenen poc sentit i que fets amb marejol evolucionant a maregassa es fan molt interessants. Per moments la intensitat pujava, poc després baixava, era una mica irregular i tots sabem que aquest mar nostre en qüestió de pocs minuts pot fer canvis sorprenents.
Un cop situats mar enfora i més o menys davant de Garvet, vàrem buscar les referències geogràfiques i varem dirigir-nos cap a la platja. Durant aquest recorregut i amb el vent lateral es produïa una deriva força notable, això ens va obligar a fer diverses correccions de rumb, d’altra manera haguéssim acabat estavellats en el penya-segat de l’illa gran.

Evolució de l'onada significant durant el diumenge a la badia de Roses.
Aquest exercici pràctic d’orientació ha estat força interessant, més que res, és que hem tingut l’oportunitat de navegar sota un itinerari prefixat, cosa que mai havia fet. Quan surto normalment tinc prefixat on vull anar, però per anar-hi passo per allà on em ve de gust. També s’han hagut d’introduir alguns càlculs i observacions visuals, els quals el vent ens ha tergiversat i amb la seva força ens ha recordat que al cap i la fi són els elements naturals els qui governen aquestes aigües.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Birdwatching amb caiac


Necessitem de la vostra col•laboració!!!

Estem treballant per veure si hi ha la possibilitat de fer una activitat conjunta entre caiaquistes i ornitòlegs.
Es tracta de participar en un cens d’aus marines a la Badia de Roses. Aquests censos es duen a terme anualment i es fan en el període hivernal, moment de màxima afluència d’aquests turistes alats que busquen en les aigües de la badia de Roses la tranquil•litat i els bons aliments que no tenen en aigües situades molt més al nord. Llocs que estan escombrats per les grans depressions atmosfèriques. Aquests censos normalment es fan des de terra i ara es tractaria de veure si fent els cens des de mar podem millorar-ne els resultats.
El mètode de treball s’està madurant, però segurament que es tractarà de fer tot un seguit d’equips mixtes, ornitòleg-caiaquiste, els quals sortiran des de diferents punts de la badia de Roses i tindran assignat un recorregut a fer. La seva tasca serà anar identificant i comptant les diferents espècies d’aus marines.
Amb anterioritat farem una petita formació. Als caiaquistes se’ls formarà en la identificació d’aus marines i els ornitòlegs rebran una formació mínima sobre el maneig del caiac.
Necessitem gent oberta, amb ganes d’aprendre i motivades per passar mitja jornada de navegació plàcida per les aigües de la Badia de Roses.

AQUESTA CRIDA ES PER AVALUAR LA VIABILITAT DEL PROJECTE.
TOTS ELS QUE ESTIGUEU INTERESSATS EN PARTICIPAR-HI DEIXEU LES VOSTRES COORDENADES (adreça) AL CORREU-E D’AQUEST BLOG.
L’ACTIVITAT ES FARÀ DURANT UN CAP DE SETMANA D’AQUEST HIVERN AMB CONDICIONS DE METEO ÓPTIMES.
SI US PLAU FEU LA PRE-INSCRIPCIÓ DURANT AQUESTA SETMANA.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Un dia meravellosament ensopit.

El cap de setmana ha estat hiperactiu, hem començat amb una sortida amb el amics el dissabte al mati, a la tarda hi hagut reunió per preparar el Simposi 2010 que ja avança a tot drap i, al diumenge matinal tècnica del Club Pagaia. Comencem amb la sortida...
...Aquest dissabte el “parte” de la meteo donava un dia “ensopit”, diré un dia meravellosament ensopit. Havíem previst una sortida per la mar d’Amunt, que ja feia massa temps que no hi navegàvem, les circumstancies ens havien allunyat d’aquesta costa. La sortida la fem un “petit comitè” que ens estem aficionant a la pesca esportiva, l’Albert, en Manel i jo. Hem tingut un company de darrera hora, en Miquel de Castelló d’Empúries, els interessos d’en Miquel eren diferents, ell esta provant el seu nou caiac, podríem dir que és pilot de proves i, com a tal, va ràpid, molt ràpid. Un cop hem sortit de Port de la Selva ha començat a palejar i ja no l’hem vist fins l’hora d’esmorzar, el propulsor d’aquest nou caiac és molt potent.
Nosaltres teníem un objectiu força definit, volíem tractar de pescar algun bonítol, per fer-ho volíem temptar la sort per les aigües del golfet, teníem un engany que hem de seguir provant i perfeccionant, perquè no ha funcionat. Després d’arrossegar-lo durant algunes milles no hem obtingut cap resultat, bé hem estat a punt de perdre’l clavat en un escull.

Mentre anàvem retallant aquesta bella costa també hem temptat als peixos de superfície amb diferents artificials, els resultats han estat força reeixits i els podeu veure en la foto que adjuntem. A manca de bonítols, les oblades són en recurs que un cop a casa poden fer-te ben feliç, a la planxa i amb paciència per anar traient les espines, resulta que tenen una carn molt gustosa. També són un bon component per obtenir un brou potent.

Un altre regal que hem tingut és el pas d’un esparver en vol rasant per sobre de la vegetació arbustiva de cala Portaló, aquesta espècie és un rapinyaire típic de zones arbrades i depredador d’ocells boscatans. Té poca envergadura alar i una cua llarga, aquestes característiques morfològiques li permeten volar entre la vegetació i maniobrar amb molta agilitat.
A la tornada, després d’un fugaç i efectiu esmorzar, en Miquel s’ha enfilat a seu flamant caiac i ja no l’hem vist més, i es que això de la pesca és una activitat renyida amb la velocitat o la pressa.
Finalment dir que hem estat palejant des de les set fins les dues, un bon grapat d’hores i una bona distància recorreguda, avui uns 30 quilòmetres, això sí , si t’agrada el paleig les hores passen volant.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Ressó a la premsa escrita

Algunes de les notícies que anem publicant al blog de vegades acaven sent publicades als diaris de Girona. Si fa uns mesos la premsa escrita es feia ressò de la història d'en Loulou, ara ha estat l'article de l'efecte batedora el que s'ha publicat al PUNT DIARI.

divendres, 12 de novembre del 2010

Albirament de balenes amb gep

Informació publicada per l'associació submon.:

"La Xarxa de Col•laboradors de SUBMON és una iniciativa que s’emmarca dins un projecte de custòdia marina, que es realitza conjuntament amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya per tal de promoure “Accions de participació social per a la promoció i protecció de l’ àrea marina Canons del Maresme”. L’objectiu principal d’aquesta xarxa és comptar amb la col•laboració de particulars, associacions o organitzacions, usuaris del mar, de forma que es pugui tenir accés a una informació a la que d’altra banda no seria possible accedir-hi.
El dissabte dia 11 de setembre, membres de la Xarxa de Col•laboradors de Custòdia Marina de SUBMON van informar de l’albirament d’una balena amb gep (Megaptera novaeangliae) davant de la població tarragonina de Torredembarra.
Un nou albirament d’una espècie poc comuna a les nostres aigües ha estat identificada per l’entitat SUBMON com un individu de balena amb gep, de la qual se n’han fet en els últims 200 anys, poc més de 15 albiraments al Mediterrani.
Les balenes amb gep estan distribuïdes pràcticament a tots els oceans (Pacífic, l’Atlàntic i Índic) i realitzen migracions de baixes a altes latituds per tal d’alimentar-se o reproduir-se. Al Mediterrani els albiraments són ocasionals, però aquest és el segon albirament registrat durant aquest 2010, després del que es va fer durant el mes d’agost a la Toscana (Itàlia).
L’albirament del cetaci va ser efectuat per una embarcació membre de l’Associació Catalana per una Pesca Responsable durant una jornada de marcatge de tonyina, a uns 50 metres de fondària i menys de 4 km de costa, just davant de Torredembarra".
Informació extret de la revista Quercus:
"tres dies desprès d'aquest albirament, dos exemplars varen ser vistos en front de la costa de Jàvea (Alacant). A finals de setembre un altre exemplar va ser detectat a sudest de l'illa de Cabrera (Balears).

dimecres, 10 de novembre del 2010

La tramuntana generadora d’efectes amagats.

Que la tramuntana és el meteor més important de l’Empordà no hi ha cap dubte i ho hem dit molts cops. Però avui encara farem esment d’un efecte que encara no havíem comentat. Aquest efecte succeeix a la Badia de Roses i, ens fa plantejar unes preguntes que són força inquietants. Per un costat tenim els corrents marins transportadors de sorres i dinamitzadors de les nostres platges i per l’altre aquests corrents que poden portar altres elements invisibles però que amb el temps poden tenir un gran impacte sobre els essers vius.
Anem per parts, si observem la línea de costa de la Badia de Roses i concretament mirem els espigons dels ports d’Empuriabrava i el de Santa Margarida, observarem que el dipòsit de sorres es produeix pel costat sud, lloc per on la platja creix. Així tenim que la platja d’Empuriabrava creix perquè l’espigó atura les sorres que porten els corrents marins i sedimenten pel costat sud. A Santa Margarida passa el mateix, però el que creix és la platja de la Rubina que pertany a Castelló d’Empúries. El disseny de l’ espigó no sembla que tingués en compte les corrents dominants. Ignorar-ho provoca que periòdicament la gola s’ennuegui i s’hagi de drenar la sorra que s’hi acumula, un cost afegit que algú ha de pagar per haver anat contra natura. Quin país!

Doncs bé, això que us hem explicat ve motivat per uns corrents marins que circulen en sentit anticiclònic (com les agulles del rellotge) i que els mouen la tramuntana. Aquesta, tot i que bufa en direcció Nord-Sud, en arribar a l’Escala provoca aquest corrent anticiclònic dins de la Badia. Hem d'estar alerta, perquè l'aigua del Golf de Lleó amb els seus continguts (bons i dolents) acaba entrant a la Badia de Roses.
Com a prova us aporto les imatges de satèl·lit d’aquesta darrera setmana i que es veu la evolució de la pluma de concentració de “clorofil·la a” que ve de França (imatge 1) , supera el CdC i quan entra a la Badia gira i penetra direcció Roses (imatge 2) per desprès dispersar-se per tota la Badia (imatge 3). (si cliquem al cim de la imatge aquesta s'obre més ampliada en una altra finestra)

Imatge 1 del 1/11/10 en que es veu les concentracions de clorofil·la "a" a la costa francesa. La desembocadura del Rodan és on hi ha la concentració més extensa. Les concentracions al voltant del CdC eren de 0,1 a 0,2 mgr/m3 
Imatge 2 del 02/11/10 on la tramuntana d'aquest dilluns passat ha fet sobrepassar la pluma de pigments fotosintètics el CdC i entra dins de la Badia de Roses. Les concentracions estan entre 0,6 i 0,9 mgr/m3 i al centre de la Badia de 0,3.

Imatge 3 del 03/11/10 en que no es diferencia la pluma en gir anticilònic i sembla que s'homogeneitzi. Tota la Badia de Roses mostra una concentració uniforma de 0,5 mgr/m3. Destaca les altes concentracions de Chla a la desembocadura del Rodan (2,1 mgr/m3) i a Saint Tropez (3,67 mgr/m3)

Amb aquests corrents també han pogut arribar a casa nostra altres contaminants químics orgànics i metalls pesants procedents de França. Allà l’agricultura ha estat intensiva i se n’ha fet un ús i abús durant molts anys.
Aquests contaminants es pot pensar que es troben al bell mig de la Badia, ja que els corrents anticiclòniques han fet que sedimentessin al centre (més o menys).
Els interrogants inquietants que em venen al cap són els següents:
S’han estudiat els sediments del centre de la Badia? En cas afirmatiu: s’han trobat contaminants com els metalls pesants (molt estables) o els organoclorats procedents de l’agricultura intensiva del segle passat? En cas afirmatiu: Aquesta contaminació pot arribar a la nostra taula en forma de peix contaminat? En cas afirmatiu: Quins efectes sobre la salut de les persones pot tenir?....., ho sento però si segueixo per aquest camí em ve molt mal rotllo.
Un altre dia parlarem de la contaminació difusa, tema interessant, però una mica depriment.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Peixets de mentida

Article del forum de pesca escrit per en Marti Q.Q..:
Bàsicament: els peixos no són tontos. Intentar-los enganyar amb un tros de plàstic que es mou com un tronc i no fa olor de peix, sempre és més difícil que engatussar-los amb un peix natural, que sí que fa pudor de peix, però és més pesat d'utilitzar i aconseguir.
Retornant als peixos artificials. Bàsicament, les normes són:
A. Amb aigües clares, intenta utilitzar bones imitacions i colors naturals. Amb aigües tèrboles o amb escuma, utilitza colors més brillants o blancs o fluorescents perquè si no, els hauries de passar molt per davant del nas perquè el veiessin.
B. Amb aigües transparents, una mica més de velocitat. Si no, s'hi acosten, però veuen que és un tros de plàstic. Sobretot, si empaites bisos, bonítols, verats, sorells... tot això que és peix que corre amunt i avall tot el dia, no et faci por recollir a tota llet. Per ràpid que vagis, aquestes bèsties te l'atrapen. Si empaites llobarros, són més mandrosos i recull una mica més lent. Si no, el deixen passar de llarg.
C. El peix sempre li és més fàcil atacar des de baix, cap a dalt. Si tens poc calat, no posis una mostra que vagi pel fons. A banda que tens més risc d'enrocar i perdre'l. Si hi ha mala mar, l'artificial li costarà nedar bé. Busca un lloc amb més calat i posa una mostra enfonsada que vagi per sota les ones. Si les ones són grosses, els peixos no poden nedar bé. D'això se n'aprofiten els depredadors. Si les onades són petites, els peixos petits no poden nedar bé, però els mitjanets, sí. O el que és el mateix dit d'una altra forma: si hi ha onades petites, un artificial gros és una presa que pot fugir bé i no és tant susceptible de ser atacada. Utilitza doncs, peixos petits. Si les onades són més grosses, pots utilitzar esquers més grossos. I si les onades són bèsties, busca les feres en profunditat (si tens els trons de sortir amb la barca) o en raconades on es puguin haver refugiat.
D. I la última, bàsica, fixa't amb el peix-presa i intenta imitar-lo. Si veus llísseres petites per la zona, utilitza una imitació de llissereta. Si pesques més a mar obert, no posis una imitació de llissereta, que allà no n'hi ha. Utilitza una imitació de sardineta, de la mida que vegis córrer entorn la barca o de la mida que escupin els peixos pescats. Si pesques a la desembocadura a l'hivern, imita anguilons, etc.... i així anar fent.
E. Tema metralletes. Jo prefereixo reservar-les per a sorells i bisos. Als llobarros crec que els espanta una mica. Tot i que me n'han sortir alguns amb metralleta.
Seguir aquestes normes no és garantia de pescar, però sí que t'augmenten les possibilitats. Clar que sempre hi ha el que pesca un llobarro amb un pal de xupa-xups, però no és el cas més habitual...
I també és veritat que de tant en tant, els agafa el frenesí i crec que llavors picarien fins i tot posant-los una fulla de pi o un tros de suro, per dir alguna cosa. Però estar el dia indicat, a la hora indicada, al punt indicat, amb l'artificial indicat, tampoc és la tònica general. A vegades passa i a hores d'ara, encara em trenco la closca intentant desxifrar el perquè, on com i quan.
I sobretot, mira d'anar a buscar les zones on hi hagi menjar. Tota la feina que tenen els peixos és viure, menjar i reproduir-se. Així que si hi ha una zona que el mar de fons els ofereix menjar, no els busquis en una zona on el mar no estigui remogut.
Intenta conèixer els costums i preferències del peix que empaites. No busquis bisos a la desembocadura d'un riu i poc calat. No busquis un llobarro amb 40m de profunditat. No busquis una palomida, ni un tallahams a l'hivern. No busquis bonítols al Gener. Per l'època que estem, ara toquen tallahams, sorells, bisos, palomides i sards a l'escuma. M'en deixo algun. Al setembre, busca els bonítols. Seran grossos i seran fàcils de trobar. Generalment, un tipus de peix, prefereix unes certes condicions, les quals poden canviar en funció de la temperatura del mar. Pensa el peix que t'interessa, pensa com deu viure, pensa on pots trobar-lo i com temptar-lo. Si funciona, sabràs que no és casualitat haver aconseguit aquella bèstia i la presa té gust de glòria. Observa molt el mar i mira de sortir sovint. Camufla els teus esquers dins del cicle marí.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Un llarg recorregut per a un gratificant dèntol

La sortida d’aquest cap de setmana era fruit d’un somni, d’un somni infantil si vosaltres voleu, però que amb més d’un compartim i ens fa sentir il•lusionats i vius. Es tractava de sortir a buscar dofins, balenes i els grans peixos com són els túnids. Teníem molt clar de la gran dificultat d’aquesta empresa, fins i tot, en el fons de la nostra ment acceptàvem la derrota, perquè el més important a la vida és fer el camí, aconseguir les fites fins i tot pot ser secundari.
La previsió durant tota la setmana ens donava unes bones condicions meteorològiques pel dissabte, sense dir-nos res, en Marcel i l’Albert m’envien un missatge fent-me la mateixa proposta que estava cavil•lant. La connexió mental, entre amics i amb les mateixes afinitats, és total. Com que la sortida la farem per la mítica punta del Cap de Creus, ens posem en contacte amb l’Escola d’en Mar (en aquest enllaç trobareu una magnífica crònica de l'estimat amic Mútur) i, tot i que ells surten a partir de les deu del matí , s’avenen a fer-ho a punta de dia.
Arribem a Portlligat cinc companys (Ernest, Lluís, Marcel, Manel i jo) i ens trobem una nodrida representació dels cadaquesencs. Fins a deu membres del club estan amb els seus caiacs a punt per sortir a la platja, més tard arribaran a ser un total de tretze palistes.
Quan hem sortit de Vilajuïga una densa boira cobria la plana empordanesa i s’enfilava fins el coll del Pení, sortosament la Punta del Cap de Creus estava lliure de la perillosa dama blanca i, no representava cap risc per la navegació, ni per l’albirament dels nostres objectius.
Quan hem estat fora de la badia ens hem dirigit cap a l’illa de Messina, a mig camí el sol ha sortit uns instants entre els núvols creant una postal d’una bellesa incontestable i contundent. Tot el grup ha anat palejant cap a ell com si fos el nostre nou objectiu.

La mar estava arrissada, però tot i això, la visibilitat era bona, la mirada anava escombrant contínuament l’horitzó, unes vegades em col•locava a la dreta del grup, d’altres pel costat esquerre, però res, ni cap dors de balena, ni cap cap de dofí es deixava entreveure entre les onades que com a rinxols trencaven la superfície del líquid element.
No sé si les quinze pales clavant-se una i altra vegada sobre l’aigua espantaven els cetacis objectiu de la sortida, no sé si les animades converses d’aquest grup d’amics i companys que semblava que fes anys que no es veien, eren el motiu de no haver vist res, però, navegar mar endins, sense referències terrestres, de cara a l’horitzó, és una experiència que normalment no fem, és molt emocionant i gratificant.

Han estat quasi dues les hores que hem navegat mar endins, fins que a contracor i posant una mica de racionalitat a la sortida hi hagut algú que ha demanat dirigir-se a esmorzar en algun punt. Els “forasters” hem demanat fer-ho a l’illa de la Massa d’Oros o també anomenada Sa Rata, magnífic lloc per l’albirament de les aus marines. Tot i que semblava que estes allí mateix, ens ha costat poc més d’un hora arribar-hi. L’anada ha estat amenitzada per un constant passar de baldrigues balears i algun escadusser mascarell. (en el cens realitzat durant el dissabte cal destacar: 993 baldrigues balears (Puffinus mauritanicus); 1 exemplar de Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla), i 3 exemplars de Gavot (Alca torda).

És impressionant veure com aquests membres de l’Escola del Mar es mouen per ambients tan hostils com són els penya-segats i, com són capaços de desembarcar i aparcar tot un grup de caiacs en un lloc que no en cap ni un. Un cop a l’Illa hem esmorzat i posteriorment ens hem enfilat sobre l’orella de Sa Rata, la visió de tot l’àmbit de la Punta del CdC és impressionant. Des d’aquí es pot veure l’espectacle del xoc de les dues masses d’aigua, la de la mar d’Amunt amb la de la mar d’Avall. Les corrents que aquí s’hi formen són molt fortes, es veu com afloren i allisen la superfície de l’aigua. En altres punts hi ha uns fronts d’onades alineades que marca la línea de xoc de les dues masses. En aquest lloc i són omnipresents els vaixells de pesca esportiva, al ser un punt òptim per aquesta pràctica.
Punt de trobada-xoc de les dues mars.

Al sortir de l’Illa i emprendre el retorn, he patit un dels accidents més típics dels pescadors. Se m’ha clavat l’ham del rapala al dit, és un accident que quan tens per davant un parell d’hores de paleig no pot esperar l’extracció. S’ha hagut de fer a la brava, en el primer intent i utilitzant la força dels dits d’en Miquel ha estat impossible, per sort en Manel duia uns tisores extractores d’hams i amb una sang freda admirable, ha fet la feina amb una precisió quirúrgica. Sincerament us dic que ho passa pitjor l’extractor que el ferit. Moltes gràcies Manel i Miquel per haver-me auxiliat amb tant d’èxit, estic en deute amb vosaltres.
Cada pocs metres s'havia de treure tota mena de materials engatxats al artificial.

La tornada l’hem fet separats i els “forasters” hem aprofitat per fer el curri tot costejant. Ens hem fet un fart de treure algues i plàstics dels nostres curris. Avui l’aigua estava francament plena de restes sòlids, resultat del temporal de tramuntana de la setmana passada. Però, però, però....., la insistència i la constància ha tingut un premi inesperat i, un dèntol preciós s’ha clavat a l’arpeta que poc abans tenia penjant del dit gros de la meva ma dreta!
"Dentolet" a punt de ser enfornat.


divendres, 5 de novembre del 2010

Albirament de cetracis i túnids

Les previsions meteorològiques per aquest cap de setmana són molt bones. Si surts a palejar pel Cap de Creus podràs gaudir d'una excel·lent visibilitat. Observa l'horitzó i tindràs possibilitat de veure dofins, rorquals o túnids saltant i no t'oblidis d'anar veient les aus marines: mascarells, ocells de tempesta, baldrigues, etc.

Ramon Larramendi

El dia del club Pagaia vàrem tenir el plaer de conèixer de primera mà al Ramón Larramendi. Aquesta setmana ha estat protagoniste del programa de TVE "españoles en el mundo". Malauradament el blog m'absorveix molt de temps i no puc veure alguns programes interessants de TV. Si t'ha passat el mateix ara ho pots veure AQUI.

dijous, 4 de novembre del 2010

LLampugues de xiruca i Popper.

Relat publicat al forum de pesca i escrit per en Marti Q.Q.:
L'Oswaldo és un jove d'edat avançada al qual vaig conèixer ara fa uns anys. Me'l va presentar la Teresa, qui per motius professionals i personals coneix bé secrets i diferències entre una bona pila de caiacs. A un i a l'altre els vaig estar marejant especialment durant aquella etapa en que mirava de trobar el caiac que més em convenia per a les meves posteriors sortides de rem i canya.

L'Oswaldo també pesca i talla les ones amb un skye 17 de la versió antiga, un caiac tancat de 5m adaptat per a poder pescar millor segons les manies de qui el rema.
L’Oswaldo té la sort de viure i pescar per Menorca, aquest racó de paradís isolat que flota enllà del Mare Nostrum. Amarats d'un sol blanc i Mediterrani que ben sovint els rega, els seus fons ondulen hipnòticament sobre una paleta tornassolada i embriagadora que cavalca capritxosament entre el blau turquesa i el verd maragda. Aquest entorn omnipresent i diví aplicat en una illa en edició de butxaca, fa que la vida aquí hi discorri al ritme d'un temps que s'atura a contemplar el paisatge i necessàriament imprimeix un indefugible caràcter pacífic i terriblement confiat i afable als humans que l'habiten.
Ens vam trucar amb l'Oswaldo. Volia saber com havia passat l'hivern i tots dos teníem ganes de compartir ben aviat una sortida. Però coincidir de forma immediata no semblava cosa senzilla i vaig fer algunes escapades en solitari abans no pogués quedar amb ell. Les meves presses importades de Barcelona i l'haver encetat unes vacances que sabia curtes, em van impulsar a fer tres o quatre sortides inicials per a començar a prospectar el bategar d'aquesta tardor a l'illa.
Algunes trucades i infinitat de missatges més tard, finalment vam poder acordar una sortida amb en Waldo per mirar de temptar les llampugues des de la costa. Les condicions ho aconsellaven i aquesta sensata opció ens il•lusionava. Els meus vols de reconeixement anteriors m'indicaven que hi havia molt de peix variat i interessant i que aquest menjava amb gana de post-guerra. Amb aquestes condicions se'ns reduiria el factor sort a l'hora de temptar-les amb artificials i tocar-ne alguna. La sort, ja només ens calia desitjar-la perquè els espets deixessin de fer la murga i deixessin lloc a les llampugues que aquell dia ansiàvem.
Vam començar a trenc d’alba entre penya-segats, en un punt on fàcilment es pot arribar a ran d’aigua. Mica en mica, les primeres llums ens anaven visualitzant els rocs del trencant que pels tocs cecs dels artificials ja coneixíem. Comencem amb poppers, colors blancs i artificials sonors per tal que en la foscor, els peixos puguin sentir i trobar els nostres artificials. Però allà les llampugues no treien el cap i ni tant sols la plaga d’espets semblava haver-s'hi escampat. Mitja hora o tres quarts de prospectar infructuosament els diferents nivells d'aigua i arriba l'hora de canviar de pesquera. En tres hores vam saltar els rocs de dues o tres pesqueres més que conformaven el llistat de possibles per a aquell dia. Sense res digne al sarró, cap a les 10 decidim anar on dies enrere havia tingut una explosió d'aigua rere l'artificial de superfície. Baixem pels rocs i comencem a arremangar-nos. El sol es fa sentir, però no apreta. La temperatura és ideal i la brisa agradable. Als nostres peus, la costa cau fins als 20m de fons. Si ronden llampugues però, aquestes possiblement estaran a partir del límit dels nostres tirs. Caldrà doncs primer pentinar ran de costa des de la distància per si de cas rondés l'escuma algun llobarro i un cop estiguem segurs que no hi ha cap llobarro per espantar, col•locar-nos a trencant d'ona per llençar ben lluny i cridar la llampuga.
Aquesta primavera vaig descobrir els poppers amb les palomides de Roses. Tinc un popper de quasi un pam, que anys enrere vaig trobar-me enganxat a les roques de Menorca. Durant alguns anys s'ha estat tancat en un calaix, ignorant jo de les possibilitats que aquest tros de plàstic em brindava. Però les grassonetes palomides de Roses aquesta primavera m'havien xiuxiuejat les excel•lències d'aquest popper i vaig creure'l un magnífic solista per a l'ària d'obertura que aquella pesquera ens oferia. Llenço ben lluny i començo a fer soroll d'allà a aquí, en una bona franja des del punt on em trobo. Al cap d'una estona de fer soroll, apareixen els primers empaits. Uns lloms verds perfilats d'esquitxos obren les aigües en un solc triangular, al vèrtex del qual s'hi troba el popper que remeno. El banc es deu trobar lluny, però atrets pel rebombori, alguns exemplars arriben fins benbé les roques. És un magnífic i impressionant espectacle. Lluny del que faria qualsevol de nosaltres, continentals, en Waldo deixa la canya, s'apoltrona sobre un roc suficientment còmode i agafa el tupperware de galetes per gaudir com cal de l'espectacle. A la que tingui la primera picada, el banc segurament fugirà i haurem de tenir la feina de tornar a cridar-lo. Segons el meu concepte, és imprescindible tenir l'esquer del company treballant dins el cercle per mantenir el banc a la vora mentre un mateix es dedica a deshamar la primera peça. Però aquest concepte nerviós, insistent i depredador no forma part de l'univers dels illencs i lluny de pensar amb la seva canya, en Waldo m'allarga el tupperware de galetes preguntant-me alegrement si en vull alguna, com a resposta a la meva insistència perquè faci volar el seu popper. És un magnífic i deliciós contrast cultural entre el nerviosisme que encara obcecadament m'entesto a importar en aquest redós de pau, i la placidesa de qui fa anys contempla el pas de les hores en aquest racó de món. La seva actitud és tan vàlida com la meva i en el fons, prefereix l'espectacle a la sensació de viure-la. A mi no m'interessen en aquell moment les galetes i els tupperwares. En alguna seguida, els lloms foscos exploten l'aigua i ajuden al popper a saltar enlaire. Però la picada es fa esperar. Com a acompanyament a aquestes persecucions, tot de llampugues salten allà lluny en formació, directes i a tot gas cap al punt on el popper ha impactat l'aigua. L'espectacle és literalment impressionant. A mig rosegar una galeta i lentament, deixant la velocitat i el nerviosisme exclusivament pels lloms molsuts que un rere l'altre esberlen l'aigua, l'Oswaldo m'indica que tindré la picada, si a mitja persecució freno en sec la recollida. No deuen poder atrapar-lo i deu ser com si a meitat de la AP-7, amb un cotxe enganxat a les pròpies rodes posteriors, frenem en sec la carrera. Faig la prova. Un vèrtex d'aigua solca les ones rere el meu popper i freno en sec. La canya es corba i sona la carraca. Absolutament preciós. En Waldo continua assegut plàcidament, rosegant la seva galeta amb un somriure ara maliciós. Continua observant-me mentre deshamo la primera llampuga i m'explica històries magnífiques d'altres pesqueres fetes ja temps enrere. Encara em falta molt per aprendre i en Waldo és un dels mestres.
La segona bèstia pica ben lluny, en un d'aquests atacs aero-marítims col•lectius orquestrat per un exèrcit de llampugues que es dirigeixen en formació cap on hi ha hagut l'explosió del popper contra l'aigua. Amb una segona bèstia ens en sobra pels dos que ens trobem dalt les roques i la gent que cadascú tenim a casa. Passem l'estona restant fins a quarts de dotze, asseguts als rocs arreglant el món i contemplant l'onatge. Jo li explico històries del Cap de Creus i aventures d'hivern sobre la Duna, el caiac i les roques. Ell m'explica històries de Menorca i de la gent que hi viu. Històries magnífiques de contraban de tabac, de fortunes secretes i de les hores de cues de racionament amb la seva mare. Històries de pirates i d'embarcacions amb patent de cors i de racons sabuts com a pesqueres ja esmentades a l'edat mitjana, marcades amb l'índex sobre un mapa antic que ha imprès de no sé on.
Cap a les dotze ja torno a ser a casa encara navegant en un temporal d'emocions per a les quals el diccionari se'm fa curt. M'ha agradat tornar a quedar amb l'Oswaldo però les vacances se m'acaben i la pluja d'avui ens post-posa sense embuts ni data la sortida conjunta de caiac que teníem prevista com a clausura de la meva estada.
Oswaldo, ja saps que torno així que pugui. Mentrestant, que tot et sigui favorable i continuis sent tan plàcid, feliç i afable com habitualment et mostres. Des d'aquí finalment desitjar-te que malgrat algunes circumstàncies, tinguis moltes més oportunitats de saltar els rocs amb la dona i el teu fill al moment que l'alba trenqui el dia.
Fins molt aviat,
Martí, the skye sailor.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Sau, paradis desconegut

Sau és un paradís desconegut, la majoria de catalanets coneixem com a mínim el campanar de Sant Romà de Sau, però pocs hem tingut la sort de fer un recorregut per la totalitat de la vall inundada. A la tardor és senzillament espectacular veure la simfonia de colors  reflectida a les seves aigües. Us aconsellem fer aquesta sortida durant aquests dies en que dominen els pigments grocs, taronges i vermells dels arbres caducifolis. No us ho podeu perdre, aviat cauran a terra i s’haurà acabat.

dimarts, 2 de novembre del 2010

I trobada de pesca “Xtrem”.

De fosca matinada i amb una taula amb cafè i pastes, al més pur estil de les “monteries” castellanes, però amb l’esperit lluny de les mateixes, ha començat la trobada de pesca. Finalment hi havia dos grups afins, el dels pescadors que empren el caiac per dur a terme la seva afició i la dels caiaquistes purs palistes, però que volen ampliar els seus coneixements en aquesta aplicació concreta. Poques vegades es fa una activitat compartida entre ambdós col•lectius, esperem que avui s’hagi iniciat una aproximació que ens enriqueixi a tots.

El dia es va presentar rúfol i amenaçador fins al migdia. El divendres havia entrat un garbí potent que deixava una mar de fons amb alçades d’ona significant de 120 cm i amb màxims de 200 cm. Sortosament la tramuntana tan sols ha tret el cap en alguns moments i amb poca força.

Aquestes condicions del mar donaven sentit al mot “xtrem” de la trobada. Matí tan sols apte per caiaquistes experts i, que posava un cert risc a la navegació amb caiac descobert. Més d’un ha sentit la baixa temperatura de l’aigua a la seva pell. Aquestes condicions han dificultat la pesca estàtica (spining i jigging) i es feia més factible la pesca al curri, tot i que aquesta tenia els seus límits per la manca d’activitat en les espècies de superfície, tret d’algunes honroses excepcions.

Tot i que no era un concurs, hi ha hagut un guanyador. Ha estat una persona que dotat d’un aparell de pesca minimalista, molt ben aconsellada i amb la perícia d’una bona colla d’anys de pràctica del caiac, ha aconseguit el millor resultat. Al Joan la nit del dissabte li ha caigut la llagrimeta. No sé si l‘ha fet al forn o a la planxa, però segur que ha tocat el cel.

Una lliçó sí que he aprés amb aquesta trobada, si ajuntem els coneixements dels pescadors amb el domini del caiac dels caiaquistes purs, el resultat pot ser molt productiu.
L’opció que tenim està molt clara, cal que ens ajuntem els dos col•lectius i intercanviem els coneixements i tècniques. Per fer-ho haurem de desfer-nos dels individualismes i egoismes típics. Serem capaços de fer-ho?
Qui es veu amb cor de muntar el primer clínic de pesca amb caiac?

dilluns, 1 de novembre del 2010

Torna la sopa de gelatina

La vida és cíclica i els fenòmens que anem veient es van repetint des de temps immemorials i, malament el dia que això no passi.
Aquesta primavera ens varem fer ressó de l’aparició d’una explosió d’organismes gelatinosos semblants a les meduses, aquestes bestioletes solen portar molta confusió i són uns grans desconeguts, la creença més estesa és de que són meduses. Per saber-ne una mica pots rellegir el post d’aquesta primavera clicant AQUI.
Aquest organismes són filtradors, s’alimenten mitjançant la generació d’un corrent d’aigua que posteriorment filtren i d’aquesta manera van capturant el seu aliment. Apareixen de forma cíclica a la primavera i la tardor. Solen fer-ho coincidint amb les dues èpoques de pluja i l’explicació és molt senzilla. La pluja arrossega els nutrients de la terra i els aboca al mar pels rius i rieres. Aquestes adobades extraordinàries són les que permeten el creixement de les algues i tot seguit apareixen els que consumeixen aquestes algues, i posteriorment els que consumeixen els organismes que mengen les algues, i així es genera la xarxa tròfica, fins arribar als superdepredadors, com és el llobarro, objecte de desig de tants i tants pescadors.

Els que pesquem al curri tenim problemes amb l’aparició d’aquests organismes, se’ns queden enganxats a les arpetes de l’artificial i els peixos no piquen. Durant aquests dies convé anar revisant-lo periòdicament, tasca que pot arribar a ser esgotadora si utilitzes un suro per recollir el fil.
Costejant la mar d’Avall també hem vist grans concentracions de meduses molt a prop de Roses, tanmateix es tracta de la Pelagia noctiluca una de les més urticants que habiten les nostres aigües. Us deixem la bonica imatge que vàrem fer el dissabte al mati a la platja dels Palangres.: