Les belleses submergides del Cap de Creus.

Imatge (força deficient) de fals coral (Myriapora truncata)

Una de les coses més bones que podem fer amb caiac és parar en el racó més inhòspit i de difícil accés, per un cop allà posar-nos les ulleres i el tub i accedir al món submarí de la Mar d’Amunt. És absolutament recomanable! Davant nostre se’ns obrirà un món desconegut, però d’una bellesa exquisida. En algunes zones fins i tot barroca, per no dir xorigueresca!
A partir de les properes setmanes anirem fent alguns “post” referents a tots aquests habitants que poblen els primers metres dels roquissars i fons sorrencs de la nostra costa, sota el trencall de les onades. Tot i ser una zona que està molt batuda per l’onatge, podrem anar descobrint moltes belleses que aquí s’amaguen.
Una de les sorpreses que ens hi trobarem i que dona peu a confusió és el fals coral (Myriapora truncata). Es tracta d’un briozou que forma unes colònies arbustives, les quals, es bifurquen amb l’extrem trucat. Són d’aspecte taronja o groguenc. Li podem observar els porus per on surten els petits individus (zooides) de la colònia, que tenen un color taronja o groguenc, el que els diferencia del coral autèntic que tenen els zooides blancs. La secció de les branques de la colònia és circular. Viu en petites cavitats ombrívoles i es creu que són hermafrodites. Les colònies són extremadament fràgils i si les toquem es poden trencar i si més no, es moren. Si això passa, la part de la colònia que ha mort, té un aspecte blanc com el de la imatge.

II travessa a mar obert entre Cervera i Portbou.

Estimats lectors,

Els companys nedadors a mar obert han de menester la nostra col•laboració per aquest dissabte. Resulta que organitzen una travessa entre Cervera i Portbou, l’anomenen “transfronterera”. Permeteu-me un incís: Els casposos segueixen negant-nos! Volen fer-nos desaparèixer. Sortosament, els seus atacs ens fan més forts. Caldrà escollir molt bé les paraules que emprem i, no donar ni una sola oportunitat a la seva actitud intolerant. És per això que les fronteres, desaparegudes des de fa anys, les haurem d’esborrar del nostre inconscient traïdor. Revindequem la toponimia que pertany a la nostra cultura i que està desapareixent. Personalment m’agradaria denominar a la travessa “II travessa a mar obert a la costa de la Marenda”.
Fet l’aclariment, dir-vos que ens esperen per acompanyar-los en aquesta aventura esportiva.
La sortida és a dos quarts de deu a la platja de Cervera, nosaltres podem sortir un hora abans, a les 8:30 h., de la platja de Portbou, anar fins a Cervera amb caiac i d’allà fer les tasques de guiatge i seguretat de la travessa. Tots els que vulgueu col•laborar podem trobar-nos a la platja de davant de l’ajuntament de Portbou. Si us voleu apuntar, ho podeu fer al blog de “neda el món.” Hores d'ara hi ha 60 nedadors inscrits!!!
Fins dissabte!

Una gran desgràcia

Quan fa dos setmanes sortíem de casa, amb els caiacs carregats com camionetes, i dèiem a la família que no calia que portéssim menjar, que menjaríem el que pesquéssim, les rialles encara ressonen, però bé, ens vàrem alimentar correctament. Aquest cap de setmana ha anat diferent, si haguéssim menjat el que hem pescat, segurament hauríem mort, però d’indigestió. Sort que al refugi de Cala Prona mai saps a qui trobaràs, i aquesta vegada, el divendres al vespre hi havia una parella, en Jordi i la Berta, que com a provisions per a fer la travessa del Cap de Creus portaven un pot de pebrots del piquillo, una caixa de crispis i una mini ampolla d’aigua. Les provisions de l’altra persona que passava la nit al refugi, la Montse, eren encara més sorprenents , unes llimones i una ampolla de xarop d’arç i palma, de grans propietats depuratives. Ells, al permetre’ns compartir el peix fregit, ens varen salvar de la indigestió. Mil gràcies.
Desprès de sopar i fer la xerrada, encara ens va donar per fer un passeig nocturn a la llum de la lluna quasi plena pels Forallons de Cala Prona. Estranya sensació remar cap a l’horitzó lletós i indefinit, silenciós. Els relleus de les roques es feien encara més suggerents que de dia, tot molt al•lucinogen.

L’endemà dissabte, a trencar d’alba, ja tornàvem a pescar. Si la pesca de divendres havia estat bona, la de dissabte ja era un donem donem. A les 8 ja teniem el sarró ple, i en Tavi, acreditat pescador, va certificar que havia gaudit com poques vegades de la pesca.

Abans de migdia ja érem a l’immens aquari de Cala Portaló, amb sessió d’immersió obligada. L’aigua ja no tan freda i la bona visibilitat permetien una observació de fauna marina molt gratificant, i ja de pas, 3 pops varen afegir el seu pes a la bossa de la pesquera.

Per dinar, vàrem triar Cala Galladera, perquè encara que a la cala hi havien moltes barques, la barraca era molt tranqui-la, la taula era lliure, i hi ha un pi colossal que ofereix una ombra fresca per fer la migdiada. Per acabar-nos de despertar, res millor que un altra capbussada. Els fons de cada cala és diferent, aquesta és a poc mes d’un kilòmetre de Cala Portaló, però és més fonda, amb més coves, i peixos més grans, podríem dir que és més per a exemplars adults, i la Portaló seria com una llar d’infants.

Ja de tornada comentàvem que només portàvem 24 hores d’excursió, de les qual 14 sobre el caiac i 3 sota l’aigua, i semblava que fes una setmana que havíem sortit de Port de la Selva . Les situacions viscudes intensament ens alteren la percepció del pas del temps. El viatge de tornada al Port també va servir per constatar que l’estiu ja és aquí, en forma de superpoblació d’embarcacions. El catàleg de models que vàrem contemplar era quasi be infinit, i tots tenien pressa, o potser nosaltres érem els únics que no en teníem, deu ser per la relativitat de la percepció del pas del temps.

En Tavi, pescador consumat i caiaquista novell, s’ha comportat com un pescador consumat i caiaquista consumat. Benvingut als beneficis del mon del rem.

Però tot això queda enterbolit perquè hem de lamentar una gran desgràcia. Una companya inseparable, que ens ha acompanyat a totes les sortides en caiac des d'ara fa una any, ha patit un accident greu, i potser no es podrà recuperar. Des del dolor, desitgem que la ciència faci el possible per salvar-li la vida, i pugui tornar a fer de cronista de les nostres sortides. Ens referim a la càmera de fotos de l’Eduard. Un petó i millora't. Familiars, ànim.

Patrick O'Brian i el far de Colliure

Aprofitant un dia de festa local a la feina, vaig anar a fer una volta per Colliure amb dues missions ben diferents, amb l’únic nexe del mar. La primera era contemplar el far, encara dempeus, mes antic de la costa catalana. En un context portuari preciós, si el far sembla la torre d’una església es perquè avui dia es una torre d’església. L’església es va construir l’any 1684, i va aprofitar com a campanar el far existent, que va perdre el seu us ancestral, el d’assenyalar l’entrada del port, de dia amb fum, i de nit amb foc. L’any 1809, el campanar es va cobrir amb la coberta actual. Es cert que Colliure ja havia perdut en favor de Port Vendres la supremacia com a millor port de la zona, però quan es va prendre la decisió d’emprar el far per il•luminar ànimes per compte d’il•luminar embarcacions, crec que tant els mariners com els pecadors vàrem sortir perdent amb el canvi.
L’altre motiu de la visita a Colliure era retre homenatge a Patrick O’Brian, escriptor de novel•les històriques ambientades a l’Armada anglesa en els temps de les guerres napoleòniques. Durant anys he sigut àvid lector de les aventures dels seus herois, Jack Aubrey, capità de vaixell, i del seu acompanyant, el científic Stephen Maturin, una mena de Charles Darwin d’ascendència irlandesa i catalana, mentre navegaven pels set mars. Les descripcions acurades dels navilis, de les travessies, dels combats, de la vida a bord, de l’època de la sistematització en la classificació de les especies animals i vegetals, fan que la seva obra sigui un referent imprescindible de la literatura naval. Son 21 volums que m’han fet gaudir de la lectura, m’han apropat al mon del mar i m’han fet molt llarga la espera entre la edició d’un llibre i la del següent. Com que a Colliure ja hi ha una tomba il•lustre, la d’en Antonio Machado, vaig suposar que la d’en O’Brian seria a prop. El cementiri de Colliure es molt cèntric, a 5 minuts a peu del port i de la platja, i a migdia era quasi be desert, nomes érem un homeless que menjava un bocata i jo. La tomba d’en Machado no te pèrdua, es quasi be a l’entrada, i es plena de flors, poemes emmarcats i banderes republicanes, es diguéssim, actualitzada en el seu fervor, però de la que jo cercava, ni rastre. A l’Oficina de Turisme vaig ser informat de que O’Brian es enterrat al cementiri nou, a les afores, entre un polígon industrial i una discoteque ¡?. El lloc era deixat de la ma de deu, inhòspit, i encara mes solitari. Per sort el cementiri nou es petit, així que vaig poder fer una recerca acurada, i quan ja era a punt de desistir, fart de tant granit rosa polit, lletres daurades, panteons pretensiosos i flors de plàstic, vaig veure la senzilla llosa d’esquist, nua, amb el noms d’ell i la seva senyora gravats. Ell, que va viure en terra, al segle XX, de mentre mentalment era al mar, al segle XIX, en va tenir prou amb un dia de segle XXI per adonar-se de que no era el seu. Va morir el 2 de gener del 2000. El contrast amb la resta de tombes era molt gran, i vaig pensar que havia valgut la pena portar-li des de casa una rosa de color escuma de mar com a agraïment per la seva obra. La rosa va arribar francament marcida, l’agraïment no.

“I travessa www.mardamunt.blogspot.com”

Després d’haver-ho meditat profonament i de molts dies de llargues deliberacions, els components de l’equip de redacció del blog ens veiem en cor d’organitzar una travessa per la costa de la Mar d’Amunt. La finalitat és la d’acomiadar-nos de la temporada de paleig tranquil i donar la benvinguda al frenètic estiu.

A la travessa hi esteu convidats tots els amics lectors del blog i acompanyants. Serà una travessa NO COMPETITIVA. Cadascú serà responsable de la seva seguretat. Cadascú haurà de portar els seus avituallaments de menjar i beure. L’única exigència que imposem als participants és tenir moltes ganes de passar-ho bé i portar un dels “tambuxos” ple de tolerància i bon rotllo.

Dades tècniques de la sortida:
Nom de l’activitat: “I travessa www.mardamunt.blogspot.com”
Data: 04 de juliol de 2010.
Lloc de la sortida: Platja de la Ribera de Port de la Selva
Hora: Primera hora del matí*.
Control de pas: Port Lligat
Lloc de l’arribada: Platja de la Ribera de Port de la Selva
Hora: Darrera hora de la tarda
(*L'hora de sortida la concretarem més endevant. No apta per dormilegues.)

Sortirem d’hora per aprofitar la bona llum i les millors temperatures. Hi haurà parada per esmorzar. El punt de reagrupament serà la platja de Port Lligat. Des d’allí anirem a dinar a una de les cales del camí (possiblement Galladera per tenir una excel•lent ombra).
Els participants podeu anar-vos apuntant en l’apartat de comentaris que teniu aquí sota. El nombre de places és il•limitat. Si vols la samarreta de la trobada deixa apuntada la teva talla!!!!:

Amb tramuntana no naveguem !

La tramuntana ens dona l’oportunitat de fer un parèntesis en la nostra activitat de palejar. Quan estàs molt enganxat al caiac poden sorgir certs problemes de compaginar l’activitat esportiva amb les relacions familiars i socials.

Tots nosaltres, els apassionats del caiac, patim aquesta situació. Compaginar l’esport amb la vida social és francament difícil. Una opció bona és tenir sempre l’ull posat en el windgurú i estar atents a l’aparició d’un cicle de vent del nord. És aleshores, quan tenim una previsió d’entrada d’un tramuntanal de cap de setmana quan s’ha de ser hàbil i organitzar algun d’aquells compromisos que s’estan aplaçant indefinidament . Sempre hi ha aquell treball casolà que fa mesos que ens estem escaquejant de fer, o aquell dinar amb els “plomez” que s’està aplaçant indefinidament, o anar de compres amb la nostra parella per veure aquell electrodomèstic o moble que cal canviar des de fa anys i que no hi ha manera d’anar a escollir. És en aquests moments, i abans de l’aparició d’una crisi en el si del nucli familiar, quan cal tenir el comodí de la tramuntana. El windgurú ens fa les previsions a una setmana d’antelació. Quan hi ha una entrada de vent del nord molt marcada, i que nosaltres haurem de reconfirmar amb les previsions d’un altre centre de previsions meteorològiques ( no fos que ens equivoquéssim), és aleshores, que ens hem d’oferir a fer allò que tanta mandra ens fa. Aquest temps d’antelació pot ajudar-nos a dissimular la nostra obscura intencionalitat en manipular el temps lliure segons els interessos sans de no perdre ni un dia per la pràctica del nostre esport . Les tramuntanes tenen aquesta vessant positiva i no hem de renegar de la seva aparició. Cal positivar aquest meteor i ser hàbils sense que se’ns vegi el llautó. Algun dia farem el llistat de totes les coses bones que té la tramuntana a la mar d’Amunt, i la veritat que són moltes!!!

Toponimia de la costa. Llançà

Línea de la costa de nord a sud.

Si cliques la imatge i te la guardes, la pots imprimir i plastificar per anar memoritzant els noms dels accidents geogràfics i convertir-te en un expert coneixedor d'aquests indrets. Molts dels noms són evocadors de belles històries de mar.

La mar, sempre sorprenent

Sorpreses que venen de França. Aquest cap de setmana, un pescador de Port de la Selva ha trobat surant a la deriva, a la badia, una boia automàtica de grans dimensions, alimentada per plaques fotovoltaiques. Es la que transmetia dades de la Reserva Marina de Cervera i que segurament tenis ganes de fer-se lliurament a la mar desprès de tant de temps ancorada al mateix lloc. No ha estat un gran viatge, i com acostuma a passar, ha arribat a les nostres costes i s’ha quedat. El pescador, recolzat per ancestrals lleis del mar, reclama drets sobre la troballa, i els propietaris de la boia, diuen que de pagar, res de res. Ja tenim un conflicte transfronterer. Al llarg de l’historia, hi ha guerres que han començat per motius mes trivials, però avui dia som molt civilitzats i la cosa s’arreglarà amb euros i un dinar.
Si algun dia, palejant amb el caiac, trobem una boia oceanogràfica a la deriva, ja ho sabem, remolcar-la a port i a negociar. De tota manera, nomes la sorpresa ja val la pena. El dia que la vida no ens sorprengui, estarem fotuts.

Matinal d'esquimotatges

Aquest darrer diumenge hem fruït d’una magnifica sessió de perfeccionament per alguns, i de iniciació per altres, de la tècnica d’auto rescat amb els Pagaies. Tot molt professional, primer teoria, amb un vídeo excel•lent, molt didàctic, tant que hem sortit de la sala de projecció convençuts de que fer esquimotatges era molt fàcil. La segona part, en forma de realitat, ha sigut mes dura. Resulta que no es tan fàcil. Hem d’agrair la paciència i la comprensió amb que els instructors, ficats a l’aigua, ens anaven aconsellant, ens feien observacions , ens animaven i ens explicaven com a ells també els hi va costar d’aprendre. Total, que encara que el resultat no es el somiat, entra dins de l’espera’t. Per altra banda, els intents tampoc es podien repetir indefinidament, ja que l’aigua era freda, i la sensació de desorientació i l’esforç, feien que al cap de 7 o 8 intents el resultat anava empitjorant progressivament i valia mes deixar-ho per un altra dia. Reflexionarem sobre el tema i ho tornarem a intentar.

El matí també va ser assenyalat per una altra raó. La Rosa, desprès de molts dubtes, finalment ja es propietària d’un caiac. Era contenta com un nen amb sabates noves, i francament, ella, el caiac i l’escarabat formen un trio molt conjuntat. Enhorabona.

IV Simposi Internacional de Caiac de Mar

Simposi del 16 al 18 d'abril de 2011

Setmana de paleig del 19 al 24.

Aquest cap de setmana ha servit per posar fil a l’agulla al que ha de ser el “IV Simposi Internacional de Caiac de Mar” . La reunió va tenir una nodrida assistència entre membres de la junta directiva i socis del club. Tot i això, la magnitud de l’esdeveniment és important i caldrà la col•laboració de molta més gent.
L’acurada presentació, va anar a càrrec de l’actual president. Va començar donant unes dades estadístiques bàsiques dels altres tres simposis. A tall d’exemple podem dir que el sostre de participació està en 98 participants l’any 2007 i el de ponents en 31 l’any 2005. El pressupost ha oscil•lat entre els 20 i 30 mil € .
Tal i com evoluciona l’esport del caiac de mar, possiblement el sostre de participació té molt marge per seguir creixent. Pel que fa als ponents, tots els anys hi hagut un nivell molt alt, amb participació d’especialistes de renom i prestigi internacional. De fet és un dels grans atractius que té el Simposi, mantenir-lo ja es tot un gran repte!
Van remarcar la intenció de que tingui un nivell igual o superior en la qualitat dels ponents. Es vol arribar a un nombre superior d’inscrits, i tot això caldrà fer-ho amb una reducció de les quotes d’inscripció en un percentatge significatiu. L’actual conjuntura econòmica obliga a prendre aquestes mesures. També hi haurà un canvi en l’allotjament de l’esdeveniment en el sentit de millorar la qualitat.
Hores d’ara encara està per decidir el contingut del simposi, cosa que cal pensar molt detingudament, d’això dependrà possiblement bona part de l’èxit o fracàs del mateix. Cal tenir una oferta atractiva per un ample ventall de practicants i, per tant de gustos diferents, ja ho diu la dita “tants caps, tants barrets”. Hi haurà ponents de prestigi internacional, però també es vol potenciar la participació de ponents locals. Bona cosa aquesta pensada, ens hem de desacomplexar i potenciar els valors de casa!
Tot està obert i, ara tenim unes setmanes per pensar-hi i aportar-hi propostes. En cas de tenir-ne, estic absolutament segur que aquestes seran escoltades. Us demanem des d’aquest blog, que hi penseu, que penseu en quins aspectes del caiac voldríeu aprendre per evolucionar, i que ho digueu. Segur que hi ha moltes coses que es poden fer, i que tan sols es faran s’hi ha una diversificació de les persones que hi col•laborin des del primer moment.
Tots hi podem aportar alguna cosa, tots tenim algun potencial personal que pot ser de gran necessitat, sigui al nivell que sigui, i es del tot necessari per l’èxit de l’esport del caiac de mar i del Simposi.
Si practiques aquest esport al Cap de Creus, ara és el moment de que facis quelcom per aquest esport que tan ens fa disfrutar.

Minimitçant la petja ecològica

Dissabte al mati teníem dues possibilitats, anar a buscar la mar de fons per poder jugar amb les onades quan aquestes topen contra els penya-segats o anar a la mar d’Amunt, que arrecerada d’aquests efectes eòlics, donaven la possibilitat d’una navegació plàcida i que permetia una matinal de pesca. Resulta que la posició dels astres (lluna i sol) i l’activitat atmosfèrica d’aquest cap de setmana, donaven a priori, unes excel•lents condicions per fer-ho.
L’home ha creat els caiacs per poder sobreviure. El poble inuit ha caçat la foca i pescat per sobreviure. Els Kaweshkar patagons, han viscut del mar, movent-se en embarcacions senzilles fetes de fusta i pell d’animals.
M’he passat tota la vida contemplant i observant l’entorna natural que m’envolta. Amb la practica del caiac i navegant en solitari pel Cap de Creus, m’ha fet aflorar profunds sentiments i sensacions atàviques, que devien estar adormides en un racó amagat de la memòria heretada.
Un repte primari que hom es posa al fer sortides amb caiac, és la possibilitat de practicar la supervivència en una costa inhòspita com és la del Cap de Creus. Si voleu podríem entendre aquest fet com voler emular al poble inuit o kaweshkar, òbviament salvant les distancies i amb tot el respecte. Per fer-ho, la pesca amb curri, és la forma més senzilla de portar-ho a la pràctica.
La pesca, quan és per necessitat fa despertar els sentits, no pots fallar, l’alimentació dels teus depèn de la teva habilitat. Si és per plaer, no té aquest component vital i no provoca ansietat. El plat a taula ja el tens assegurat. Per sort, els pescadors han begut del coneixement i l’experiència dels seus ancestres, el que els hi dona una avantatge molt gran davant dels ignorants, que ens iniciem en un “art”, sense cap més experiència que la intuïció.
Moltes vegades tornes a casa amb un magre resultat, però que un cop posat al plat, és el millor peix que mai havies menjat! El valor nutritiu, calòric o gustatiu, possiblement estarà per sota de la despesa energètica que hi hem invertit, però la compensació psicològica i sensitiva, supera amb escreix, el que t’hagués donat si aquest mateix “producte” l’haguessis adquirit a una peixateria. Aleshores, el balanç global és positiu i per tant molt recomanable pel bé de la nostra salut física i mental.
Matins com el d’aquest dissabte segur que en deuen haver-hi molt pocs. Ara el llistó està molt alt, potser caldrà treballar la qualitat en comptes de la quantitat? La nostra societat competitiva sempre ens fa lluitar per superar els resultats obtinguts. Hem de portar aquesta reflexió fins a l’activitat del lleure? Millor ser sostenibles i que la nostra petja ecològica sigui imperceptible en aquest entorn per on ens movem.
Possiblement que aquest post, o el resultat d'aquest mati de pesca, pot generar enveja, rebuig i fins i tot admiració. No ha estat aquesta la nostra intenció. Senzillament expliquem alló que fem..., els comentaris sou vosaltres qui els podeu fer en l'apartat d'aqui sota:

Activitats pel cap de setmna

Aquest cap de setmana al sortir a palejar ens trobarem una mar de fons de sud, és el resultat dels vents dominants que han bufat durant tota la setmana. El dijous, aquests vents van aixecar onades de 270 cm d’alçada a la boia de Roses. Si voleu tenir una navegació més plàcida podeu venir a la mar d’Amunt, on l’efecte de la mar de fons es nota menys.

No us oblideu que el dissabte a la tarda hi ha convocada la primera reunió preparativa del “IV simposi internacional de caiac de mar”. El lloc de la trobada és l’oficina de turisme de Llançà a les 18 h.

També heu de tenir en compte que el diumenge hi ha matinal tècnica del club Pagaia. El tema son els autorescats, s’iniciarà a les 9 h. amb la visualització d’un vídeo d’esquimotatges i posteriorment hi haurà l’apartat pràctic a l’aigua.

El pailebot Santa Eulàlia navega pel Cap de Creus

Dimarts va fer escala a El Port de la Selva el pailebot Santa Eulàlia. Venia de Port Vendres camí de Sant Carles de la Ràpita, en un viatge que organitza l’equip de Thalassa per celebrar el 20 aniversari del programa. El Santa Eulàlia és un dels últims supervivents d'una època en què els gran velers eren la millor opció per al transport per mar. Aquest magnífic veler té 34 metres d'eslora, tres pals i porta una tripulació de 8 persones . La seva història va començar l'any 1918 quan l'armador Pasqual Flores el va construir a les drassanes de Torrevieja i li va donar el nom de la seva filla Carmen Flores. Gracies a la restauració feta pel Museu Marítim de Barcelona va tornar al seu aspecte original, el d'una embarcació de treball sense luxes, que ara, 90 anys més tard segueix solcant la Mediterrània, en aquest cas amb l'equip del "Thalassa" a bord. El proper dijous 10 de juny te prevista la seva arribada a Roses, i divendres 11 a L’Escala. Quan es a port se’l pot visitar gratuïtament.

Vaixells com aquest son els darrers testimonis d’una època heroica de la navegació. Contemplant el seu velam ens podem fer una idea de l’esforç necessari per hissar-lo, de la perícia imprescindible per governar la nau sense l’ajut d’un motor. Temps en els que els mariners feien seva la nau, la sentien palpitar, cada cruixir de la fusta tenia el seu significat, i les tensions de les cordes i les veles eren sentides a la pròpia pell.
El comerç marítim sempre ha sigut una activitat de risc, però també molt lucrativa. Tant que el Carmen Flores, va iniciar la seva vida comercial transportant sal de les salines de Torrevieja cap a Cuba, i nomes amb els beneficis dels 2 primers viatges ja es va amortitzar el preu del vaixell.

Desprès d’una llarga vida en actiu, i amb variades metamorfosi, doncs en el transcurs del seu quasi be segle de vida, ha sigut motoritzat, ha estat desproveït d’un pal, posteriorment dels altres dos, s’ha dedicat al contraban, al tràfic de càrrega diversa, a embarcació auxiliar per a treballs submarins, i ha sigut rebatejat consecutivament com a “Puerto de Palma”, “Cala Sant Vicenç” i “Sayremar Uno”, l’any 1997 es adquirit pel Museu Marítim de Barcelona que el retorna al seu estat original, ara però amb el seu nom actual.
Recomanable visita, amb una tripulació amable i amb ganes d’explicar curiositats del vaixell. Estem davant d’una espècie marina en perill d’extinció.

Recuperació de la baldriga balear???

Com sabeu al CdC es fan censos d’aus marines. Per fer-los els ornitòlegs, també anomenats col•loquialment “titeros”, es situen a la punta del CdC, i durant unes hores van anotant totes les aus que passen per aquest indret. A part del intens plaer que els hi dona la pràctica de la contemplació dels fenòmens de la migració i d’hivernada de les aus marines, també serveix per aprofundir en el coneixement de les diferents especies d’aus.
Durant aquest hivern s’ha descobert una nova cosa, segons sembla la baldriga balear (Puffinus mauretanicus) no està tan fotuda com es pensava.
Aquesta espècie d’au marina que tan sols es reprodueix a les illes Balears, concretament a les Pitiüses. Actualment està catalogada en estat crític. De fet es creu que son molt poques les parelles que es reprodueixen, varia segons els autors dels estudis i la mètode emprat. Les variacions van des de les més pessimistes, que diuen que hi ha 1750 parelles (2001) a les més optimistes que diuen que són 2400 (2005).
Quan anem amb caiac les podem veure volant arran d’aigua, just a un pam de la superfície. Solen desplaçar-se molt rapit, en un vol lineal, però quan cerquen l’aliment els hi agrada seguir a les barques de pesca, de vegades poden aproximar-se a la nostra posició, i donen un parell de voltes al nostre caiac, ho fan molt a prop, per veure si llencem alguna cosa per la borda que es pugui menjar.
Doncs els darrers censos que s’han fet aquest hivern, s’han arribat a comptabilitzar en un mateix indret concentracions de fins a 16.421 exemplars. Això ha animat molt als “titeros” i fa pensar que l’espècie estigui entrant en una fase de franca recuperació, cosa que caldrà comprovar en posteriors estudis poblacionals.

El retorn del Sant Isidre

Durant les properes setmanes i quan naveguem pel CdC ens podrem creuar amb un llaüt dotat de vela llatina. Es tracta del “Sant Isidre”. Construït a Mallorca el 1925, va ser destinat inicialment a la pesca d’arrossegament. Té una historia turbulenta, ja que va ser decomissat per l’armada espanyola quan es dedicava al contraban, mes tard va ser vaixell de guerra durant el conflicte del 36, i la crisi dels 90 el va condemnar a l’abandó al port de Palamós.
Segons informa el setmanari l’Empordà, a partir de l’u de juny torna a navegar per fer rutes turístiques pel CdC. Amb els seus disset metres d’eslora i amb capacitat per enquibir a una trentena de persones, torna a tallar les onades que aixeca el garbí. Farà rutes per difondre els valors naturals i culturals del CdC.
Benvingut i enhorabona per l’iniciativa!!!

IV simposi de caiac de mar

Aquest dissabte es fa la primera reunió preparativa del IV simposi de caiac de mar. Aquesta trobada és bianual i l'organitza el club Pagaia de Llançà i es farà del 16 al 18 d'abril del 2011, seguida de la setmana de paleig del 19 al 24. Aquesta setmana es vol fer la presentació i crear el grup de treball per iniciar els preparatius del mateix.

Tots sabem les dificultats que representa l’organització d’un acte d’aquesta tipologia, en el qual, hi participa gent vinguda d’arreu, penseu que es tracta d’una trobada “internacional”.
Tots els lectors d’aquest blog que estigueu interessats en donar un cop de mà, heu de venir el dissabte a les 18 hores a Llançà, el lloc de la reunió serà l’oficina de turisme de la localitat. Posem-nos les piles! Tenim un any per anar fent. Tampoc és tant!

Segrest a la mar d'amunt

Aquest cap de setmana haviem de fer la volta al CdC, però la mar d'amunt ens ha seduït amb els seus encants i mantingut presoners al refugi de la cala Prona.

Les postes i sortides de sol al golfet, la morfologia suggerent de les roques d'aquest indret i la riquesa faunística subaqüàtica són algunes de les raons d'aquest segrest.

Divendres vàrem estar fent el curri fins que es va fer fosc. Calia pescar per poder sopar. Finalment el menú va ser d'oblades fregides.

El falcó peregrí ens va estar vigilant des de la seva talaia i fins i tot ens va deixar veure com caçava. Amb un picat vertiginós va matar un ocell (una tortora?) d'un encertat cop d'urpa i abans que caigés a l'aigua el va recollir al vol per cruspir-se'l. 

Dissabte a punta de dia fem el curri fins cala Portaló, lloc on la pesquera va continuar, però aqui amb canya i trident.

Més tard i un cop teniem garantit el dinar vàrem anar de visita d'obres al Club Mediterranée, aqui en teniu una vista general del nou aspecte de l'indret.

Tot i que voliem dinar a cala Culip, hi havia tanta gent, que ho vam fer a la cala Gallareda. Aquest és un  indret bellíssim que convida al relax i permet fer una bona migdiada a l'ombra dels seus pins.

A mitja tarda la mar estelada ens va conduir de tornada a la cala Prona

A la cala ens hem trobat amb la companyia d'un parell de barques de furtius. Van esperar ques es fes fosc per parar les xarxes. Inicialment no ens varem creuar ni una sola paraula, quan s'actúa de nit la discreció és vital.

La nit del diumenge ens ha entrat tramuntana i el mar ha començat a picar-se, al mig del Golfet es veien onades trencades de més de mig metre, i hem donat per finalitzat un cap de semana que ens l'hem begut a xurrups.

Activitats pel cap de setmana

Aquest dissabte dia 5 de juny torna a tocar el cens mensual d'ocells marins des de la Punta de Cap de Creus. Qui vulgui venir, hem quedat a les 15:15h al Far.
Els de NINAM la setmana passada varen veure 15 dofins mulars a la punta. Aquest dissabte estaran fotoidentificant dofins i balenes. En cas d'albirar alguns exemplars avisaran al grup que fa el cens a la punta.
L'equip de redacció marxem aquesta tarda del divendres a palejar i tornarem el diumenge al migdia. Ja us explicarem!

Serà un celler el fons marí del Cap de Creus???!!!

Aquesta setmana s’ha publicat a la premsa local una notícia una mica peculiar. Resulta que un celler del nostre poble (Espelt de Vilajuïga) ha experimentat l’envelliment del vi sota les aigües del CdeC. Diuen que són experiments sense finalitats comercials, assajos copiats de francesos i xilens.
La prova ha consistit en enfonsar a 17 metres una gàbia de ferro plena d’ampolles de les diferents varietats de vi (blanc, negre, novell, reserva, cava...). Resulta que les ampolles de vi jove, que estan fermats amb taps de menys qualitat, han patit un enfonsament del tap de 8 mm i l’aigua de mar l’ha traspassat. Mentre que els vins vells, que estan en ampolles dotades de taps siliconats, han aguantat millor la pressió de l’aigua i les seves propietats no s’han perdut.
El bo del cas és que les ampolles estaven tancades dins d’una gàbia metàl•lica, i durant aquesta estada submarina de més d’un any, ha estat objecte d’un intent de robatori. El que no se sap és qui ha estat l’autor, si uns submarinistes que sorpresos per la descoberta s’han muntat un bon “fiestorro”, o si en Neptú, alertat per algun mero confident, s’ha cobrat el seu dret de cuixa emportant-se unes quantes ampolles al seu palau. També s’ha dit que una segona gàbia amb uns quants centenars d’ampolles encara la busquen ara.
El dolent del cas, ha estat que a l’hora de treure-la (s’ha convidat a la premsa), no s’ha pogut treure de l’aigua la gàbia de 500 kg de pes, i aquesta ha estat arrossegada fins la platja de cala Jòncols. Si aquest arrossegament ha estat pel fons marí, els desperfectes ocasionats han pogut ser importants, sobretot si s’ha passat per sobre de les praderies de posidònia. Com que cap autoritat ambiental ho mirarà, tot quedarà en una pura anècdota. Sort que coneixem la sensibilitat de la propietària del celler, i sabem que en cas de repetir l’experiment, vetllarà perquè no hi hagi cap error tècnic com aquest.

Toponimia de la costa. Colera.

A partir d’ara us anirem fent l’entrega de tot un seguit de imatges amb la finalitat de difondre la toponímia de la costa.

Esperem que us serveixi per anar identificant tots aquests accidents geogràfics, els quals tenen nom i una bonica historia al darrera.
En cas de trobar incorreccions o que ens hàgim deixat algun nom, us agrairíem que ens ho comuniquéssiu.
Avui fem l’entrega de la costa de Portbou.:
(Clicant sobre la imatge obtens una imatge de major qualitat per imprimir o guardar. L'ordre de les imatges és nord-sud)

Sau amb familia.

Aprofitant una trobada familiar, aquest cap de setmana hem fet una curta palejada pel pantà de Sau. Els pantans són un bon lloc per iniciar-se en el món del caiac. En el cas de Sau, la navegació no hi està limitada, cosa que no passa amb el de Susqueda, on s’ha prohibit tot tipus d’activitat.
Aquest cap de setmana l’únic onatge que es produïa al pantà era el de les barques que fan esquí nàutic. Els pantans solen trobar-se encaixonats entre muntanyes, i això els protegeix dels vents, aquest fet els fa força segurs a l’hora de navegar, i avorrits pel caiaquista temerari.
Si vas al pantà de Sau , pots fer-ho amb el teu caiac, i si vols complir amb la normativa vigent caldrà demanar el permís de l’ACA amb una antelació d’unes dues setmanes! Aquest organisme et demanarà una assegurança de responsabilitat civil, encara que sigui per navegar mig matí, en cas de no contractar-la no hi ha permís! Bona manera de fomentar el nostre esport (!). La segona opció que et queda és llogar el caiac en el mateix pantà. Hi ha dues empreses, el club nàutic lloga autobuidables, i una altra empresa, amb l’oficina al costat de l’únic hotel del lloc, té caiacs de mar (Oasis model Rainbow). Cal dir que els preus són equiparables als de la primera línea de la costa. La tercera opció és passar de tot i emportar-te el teu caiac, això sí, si vens del mar cap problema, però si has estat en un riu amb anterioritat, cal desinfectar-lo amb aigua i lleixiu, pel problema del musclo zebra.
El nostre grup va optar pels Rainbow. Després de la pertinent explicació per conèixer la tècnica bàsica del paleig i dotats d’unes pesants pales i armilles, vàrem embarcar des d’un moll flotant. Aquest va ser un dels punts més interessants des del punt de vista tècnic, personalment mai havia tingut l’ocasió d’haver d’embarcar amb aquesta tècnica. Sempre s’aprèn alguna cosa.
Actualment el pantà es troba a la seva cota màxima, tot just vèiem la punta del campanar. El recorregut guiat va iniciar-se anant cap a la línea de boies que marquen el límit de la zona navegable, que hi ha just abans de la presa. Allí es va poder practicar el domini de la direcció fen un eslàlom entre les boies. Un cop a l’altre costat del pantà, que en aquest punt és força estret, vàrem entrar per un curt tram fins la riera Major, lloc on arriba un túnel de mig quilòmetre, picat a ma, per presoners republicans en el temps de la postguerra. Posteriorment vàrem resseguir la vora oposada fins que arribats a l’alçada del campanar, el travessarem. Arribats a aquest mític punt, referència televisiva per conèixer l’estat de les reserves d’aigua dels barcelonins, ens férem la pertinent foto de grup, amb les cingleres de teló de fons. D’aquí i per via directa es va retornar al punt de sortida, en total un parell d’hores.
El millor de la sortida ha estat el guia. En Marc és un noi jove que alterna el seu treball de ramader i bosquetà, amb el dia guia turístic els cap de setmana. És un noi que traspua estima per aquesta terra i sensibilitat pel medi ambient. Tal com ell diu, els seus avantpassats van néixer al poble que ara està colgat per les aigües. Pertany a l’única família que han sobreviscut a la construcció de l’embassament. Tenen l’hotel i gestionen una bona part dels boscos de la zona, així com, unes granges de porcs i un ramat de vaques. Ell mateix s’està fent un ramat d’eugues bretones. La seva conversa és rica amb coneixement oral, d’aquell que s’aprèn a la vora del foc les llargues nits d’hivern, i del coneixement que li ha donat la possibilitat d’estudiar. Ha respòs a totes les preguntes que li he fet, fins i tot les més punyeteres, tot això ho combina amb una estima a la terra, que li ve dels vincles de sang que l’han fet arrelar a fons en aquest paratge. Un personatge jove i ric amb molts sentits, ple d’entusiasme i amb un futur molt ben encarrilat, sobre tot perquè tot el que fa i vol fer compleix una premissa elemental, són projectes sostenibles. Enveja per a molts de la seva generació, i per altres que ens agradaria haver tingut la sort d’haver nascut en un entorn privilegiat com aquest.