Per un cap de setmana hem abandonat el Cap de Creus per
endinsar-nos per la Costa Brava d'en Pla. Perdó! pel que havia estat la seva
costa. En Pla l'ha lloat en gran part de la seva obra, tant per la seva
geologia única, com per la seva gent peculiar. Avui dia aquesta "gea"
ha estat maltractada pel "tot si val" del boom turístic i, la gent
que hi va viure abans dels cinquanta, no sé que dirien si la veiessin com l'hem
deixat.
Personalment navegar per aquesta costa em fa aflorar uns
sentiments contradictoris, per un costat l'admiració per la seva morfologia espectacular, tenyida de d'aquest color
rosa "retro" dels seus granits, que estan contrastats per les infiltracions
en forma de vetes de verd fosc que denota un origen endogen profund, aquests fets em fa disparar
la imaginació i també l'admiració però, per un altre costat tenim que aquests
penya-segats que s'havien caracteritzat per ser coronats per pinedes
impossibles, suspeses sobre l'aigua, ara estan esquitxades de cases que amb més
o menys gust, han matat el paisatge primigeni i l'han transformat en una zona
urbanitzada buida de vida gran part de l'any.
Dissabte l'hem vist des del costat més amable, des del mar,
hem passat pels seus freus, ens hem endinsat
per les ses coves estretes i profundes,
alguns, fins i tot, han estat palejant al costat dels dofins mulars que
aquests dies de tranquil·litat hivernal gaudeixen del seu espai sense
interferències humanes. Hem rigut en les seves cales farcides de cases buides i,
al tornar a casa després de passar un dia meravellós amb gent super trempada, a
mi m'envaeix aquest sentiment contradictori que us he dit. Poder és pel fet de
que normalment naveguem pel Cap de Creus, lloc on la natura sempre ha estat la
senyora d'aquestes costes i l'home tant sols ha colonitzats els petits punts
més arrecerats.
)
Entrades
