L'Art Gros del Port de la Selva

L’Art Gros, xarxa comunal d’enormes dimensions per a la seva època, tècnicament una almadrava, va assolir la categoria de mite, per finalment acabar el seu regnat, com veurem mes endavant, d’una manera un tant prosaica.
Els seus orígens es perden dins l’espessa boira de la historia no escrita. El que fou Alcalde de la Vila, Josep Mares i Bisbe, fructífer recopilador de dades històriques del seu poble, relata cap al 1850, que les persones de mes edat que va conèixer, parlaven de que quan eren petits, ja els seus avis els hi explicaven que l’Art Gros de sempre havia estat l’orgull dels selvatans. Sembla plausible la teoria de que la seva fabricació va ser obra del Monestir de Sant Pere de Rodes, que ja des de 1151 gaudia del dret,concedit pel comte d’Empúries Hug III , de tenir una barca de pesca a l’estany de Castelló, i de pescar sense pagar el delme a tot el mar del comtat. Nomes el Monestir podia tenir els mitjans i el dret d’escometre una obra d’aquesta envergadura. Pensem que es tractava d’una xarxa d’entre 350 i 400 metres de llargada, i un pes superior a les 7 tones, que forçosament necessitava de la col·laboració de tota la població per poder ser utilitzada. Els costos de la seva fabricació devien de ser enormes, però clar, la quantitat de tonyines que cada any passaven de llarg per la badia, i que amb aquest Art, podien ser capturades, feien rendible l’esforç. Per que ens fem una idea, l’any 1859 es varen capturar 250.000 quilos de tonyines, i l’any 1885, 52.000 quilos.
A l’estiu, quan la tonyina pujava costejant per tot el litoral mediterrani cap el Golf de Lleó, i tornava pel mateix camí desprès de desovar, els vigies instal·lats a l’atalaia de “La Carbonera” ja esperaven el seu pas. Tot just els enormes bancs, que devien fer bullir l’aigua costanera , eren a la vista, tot el poble es revolucionava. Tocaven les campanes de l’església i tothom deixava la seva activitat per acudir ràpidament a la platja de Port de Reig. Primer els pescadors amb els seus llaguts, disposaven les seves xarxes, molt mes petites que l’Art Gros, de manera que formessin una mena de laberint dins la badia, per entretenir el peix i donar temps a la resta de la població a estendre la enorme xarxa, feina dificultosa donades les seves dimensions. Tothom col·laborava en treure l’Art de dins de l’església, a on era guardada com si fons una relíquia o un objecte venerable, o potser perquè era l’únic lloc a on hi cabia, i , a força de braços, era transportat cap a la platja, a on els llaguts mes grossos estenien la xarxa per la badia, envoltant tota la teranyina de xarxes petites, tot formant un semicercle que tenia els seus dos extrems a la platja. Llavors es retiraven les xarxes petites i començava la festa, tothom a estirar dels extrems de l’Art, arrossegant cap a la platja les enormes tonyines, que, nervioses, frenètiques, lluitaven amb la seva poderosa musculatura contra la força de tot el poble estirant alhora. Nomes l’Art Gros podia resistir una lluita d’aquestes característiques. El final era el previst, les tonyines, ja vençudes, jeien a la platja, esperant la subhasta, el resultat de la qual era dividit en tres parts, una pels mariners dels llaguts, i les altres dues, es repartien entre tots els veïns del poble.
Desprès de segles d’aquest exemplar funcionament comunal, sembla que el mal estat de la xarxa va provocar que el seu us fos cada vegada mes espaiat en el temps, fins que finalment es va convertir en niu de rates al fons del pòsit dels pescadors. El cop de gràcia li va ser donat durant la guerra civil. Uns militars la varen trossejar i se la van endur en tres viatges de camió. Trist final per la xarxa que, màgicament, havia unit els esforços de tot un poble durant generacions, i que ara hauria de veure com el seu cànem i el seu plom es convertien en espardenyes pels milicians i en balles pels fusells.

• El llarg cap de setmana que han tingut alguns ha fet que el grup s’hagi dispersat. Els que hem estat al peu del canó, no hem fallat, s’han fet dues sortides de primera i es què estem disfrutan d’alló més amb el canvi climàtic....., (davant de la desgràcia d’aquest fet ambiental i veient la inoperància dels nostres governants, deixeu-nos fer aquesta llicencia literària i buscar-li l’aspecte positiu d’aquest fet tant trist). Estem tenint uns dies esplèndids, amb unes temperatures altes, i a l’aigua hi ha una llum, un mar i uns cels que et deixen embadalit, però sense deixar de palejar! Això no sé si ho hem d’agrair al canvi climàtic o què, però, el que si és cert, és que no es pot deixar perdre l’ocasió!