--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 13 de desembre de 2009

De Sant Feliu a Tossa 12/12/09.

Tots els partes meteorològics donen una entrada de vents del nord per aquest cap de setmana. Nosaltres portem unes quantes setmanes disfrutant d’una bonança de temps fora de lo normal, un estiuet de Sant Martí extraordinàriament llarg i volem aprofitar-ho fins el darrer minut, ens neguem que això s’acabi!. Volem seguir sortint a palejar, a sentir lliscar l’aigua per sota de la panxa del nostre caiac, a veure com una onada de mar de fons, ampla, suau, alta, massissa, ens ve de cara i aquest “objecte flotant” s’enfila per la seva paret i la supera d’una forma neta, elegant, sense sorpreses, sorprenent a l’inexpert palista com nosaltres per la seva noblesa i la seva bondat, i això és el que hem fet aquest cap de setmana.
A les 7 h. del matí ja estàvem dins del cotxe, amb els caiacs carregats i de camí cap a Sant Feliu de Guíxols. Si, marxem cap als límits del nostre Empordà, volem sortir del poble dels Ganxons i anar fins a les terres selvatanes. Pel camí, quan voregem el Montgrí i amb les primeres llums del dia, veiem els camps gebrats, realment l’arribada de l’onada de fred és un fet. Al sortir del cotxe, al Port Nàutic de Sant Feliu, un vent gèlid ens peta a la cara i ens desperta de la somnolència del llarg viatge. En Quim ens està esperant, ell ens farà de guia. El varem conèixer el dia de la travessa (nedant) del Cap Norfeu. Aquell dia ja varem veure que era una persona excepcional i avui hem tingut l’oportunitat de compartir tota una jornada de paleig junts, que ha corroborat les nostres expectatives sobre ell. Amb les condicions de meteo que hi havia i el nostre desconeixement de l’indret, d’arribar sols, crec que automàticament haguéssim girat cua i cap a casa. Per sort en Quim ens ha donat les explicacions sobre el que ens trobaríem i el que havíem de fer i dit i fet, en pocs minuts estàvem a l’aigua i sortint de la protecció de l’espigó del port per dirigir-nos cap a Tossa.
Una mar de fons de nord ens ha empès durant tot el trajecte d’anada a Tossa, nosaltres no l’hem aprofitat per córrer i arribar més d’hora al destí. L’objectiu ha estat de veure tots els detalls d’aquesta costa, malauradament, però, aquesta marejol no feia aconsellable l’aproximació a les roques o l’entrada a les coves que hi ha.
Xatracs bec llarg pescaven davant nostre, els corbs marins s’escalfaven sobre les roques dels penya-segats i un aligot ens ha sobrevolat fent un vol tèrmic matiner, al menys això semblava...
El primer tram i un cop passat l’extraordinària cinglera coronada per l’ermita de Sant Elm, és una zona formada per uns pendents que permeten la colonització de l’arbrat, primer de pins i més tard d’alzines. Malauradament també s’hi veuen una gran proliferació de pites i figueres de moro. Per aquest sector hi ha el suntuós xalet de baronessa Von-thissen. El fons marí està encatifat de grans blocs de roques que en alguns llocs volen treure el cap. El camí segueix desprès vorejat de penya-segats de més entitat, drets, d’aquella verticalitat vertiginosa, que vist des de sota els fa imponents. Les cales que van apareixen han estat aprofitades per fer-hi urbanitzacions, algunes d’elles de certa exclusivitat, Rosamar que està al límit entre els dos municipis, cala Salions, cala Giberola, etc.
Dues hores i mitja desprès de la nostra sortida érem al peu del castell de Tossa, les onades que hi havia, han fet que ens apliquéssim en la sortida de l’aigua si no volíem mullar-nos el cul.
Un cop acabat l’esmorzar (20’) ens ha entrat un vent de gregal, preludi de l’anunciada entrada de nord, ràpidament ens hem mobilitzat, fem l’obligat “riuet”, endrecem el material i amb qüestió de pocs minuts estem surtin de Tossa, amb un mar de fons, ara una mica més animat, de més alçada i amb un vent d’una certa intensitat...., els primers quilòmetres i degut a la proximitat dels penya-segats i els conseqüents rebots de les onades, feia preveure una tornada dura, però ha estat pesada, perquè hem trigat tres hores i quaranta minuts en fer els poc més de 12 quilòmetres de distància que hi ha entre les dues poblacions. La cirereta ha estat el darrer tram, moment en que un gregal una mica més fort ens feia arribar unes onades que eren més de maror que de marejol i ens han posat a prova a l’hora de girar el cap que dóna l’entrada al Port de Sant Feliu.
Al final, una sensació de satisfacció absoluta d’haver fet una jornada de paleig magnífica (25 km amb més de 6 hores!), acompanyats d’un nou company, en Quim, que de segur tornarem a fer més d’una sortida, el feeling és bo i és com hem dit al principi, un molt bon element, d’una rica conversa, que ens fa pensar i reflexionar en moltes coses: els reptes que ens podem plantejar, la capacitat i el límit del sofriment físic i mental, de la superació personal. Un mega-crak!

1 comentari:

  1. Vosaltres si que sou uns mega-cracs, molts no s'hi haurien atrevit. A més d'editar fotos i video, vist lo vist, ens saps un munt.

    ResponElimina