--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 13 de juny de 2010

Minimitçant la petja ecològica

Dissabte al mati teníem dues possibilitats, anar a buscar la mar de fons per poder jugar amb les onades quan aquestes topen contra els penya-segats o anar a la mar d’Amunt, que arrecerada d’aquests efectes eòlics, donaven la possibilitat d’una navegació plàcida i que permetia una matinal de pesca. Resulta que la posició dels astres (lluna i sol) i l’activitat atmosfèrica d’aquest cap de setmana, donaven a priori, unes excel•lents condicions per fer-ho.
L’home ha creat els caiacs per poder sobreviure. El poble inuit ha caçat la foca i pescat per sobreviure. Els Kaweshkar patagons, han viscut del mar, movent-se en embarcacions senzilles fetes de fusta i pell d’animals.
M’he passat tota la vida contemplant i observant l’entorna natural que m’envolta. Amb la practica del caiac i navegant en solitari pel Cap de Creus, m’ha fet aflorar profunds sentiments i sensacions atàviques, que devien estar adormides en un racó amagat de la memòria heretada.
Un repte primari que hom es posa al fer sortides amb caiac, és la possibilitat de practicar la supervivència en una costa inhòspita com és la del Cap de Creus. Si voleu podríem entendre aquest fet com voler emular al poble inuit o kaweshkar, òbviament salvant les distancies i amb tot el respecte. Per fer-ho, la pesca amb curri, és la forma més senzilla de portar-ho a la pràctica.
La pesca, quan és per necessitat fa despertar els sentits, no pots fallar, l’alimentació dels teus depèn de la teva habilitat. Si és per plaer, no té aquest component vital i no provoca ansietat. El plat a taula ja el tens assegurat. Per sort, els pescadors han begut del coneixement i l’experiència dels seus ancestres, el que els hi dona una avantatge molt gran davant dels ignorants, que ens iniciem en un “art”, sense cap més experiència que la intuïció.
Moltes vegades tornes a casa amb un magre resultat, però que un cop posat al plat, és el millor peix que mai havies menjat! El valor nutritiu, calòric o gustatiu, possiblement estarà per sota de la despesa energètica que hi hem invertit, però la compensació psicològica i sensitiva, supera amb escreix, el que t’hagués donat si aquest mateix “producte” l’haguessis adquirit a una peixateria. Aleshores, el balanç global és positiu i per tant molt recomanable pel bé de la nostra salut física i mental.
Matins com el d’aquest dissabte segur que en deuen haver-hi molt pocs. Ara el llistó està molt alt, potser caldrà treballar la qualitat en comptes de la quantitat? La nostra societat competitiva sempre ens fa lluitar per superar els resultats obtinguts. Hem de portar aquesta reflexió fins a l’activitat del lleure? Millor ser sostenibles i que la nostra petja ecològica sigui imperceptible en aquest entorn per on ens movem.
Possiblement que aquest post, o el resultat d'aquest mati de pesca, pot generar enveja, rebuig i fins i tot admiració. No ha estat aquesta la nostra intenció. Senzillament expliquem alló que fem..., els comentaris sou vosaltres qui els podeu fer en l'apartat d'aqui sota:

1 comentari:

  1. ..je,je,je...enveja, provoca enveja. Jo recordo anar de cacera amb el meu pare, i menjar-nos per dinar, el fruit aconseguit, a vegades un parell de becades, a vegades una tortora, o una perdiu...i realment el gust no era el mateix, encara que fos un gust mes psicologic que no gustatiu.
    Salut

    ResponElimina