Patrick O'Brian i el far de Colliure

Aprofitant un dia de festa local a la feina, vaig anar a fer una volta per Colliure amb dues missions ben diferents, amb l’únic nexe del mar. La primera era contemplar el far, encara dempeus, mes antic de la costa catalana. En un context portuari preciós, si el far sembla la torre d’una església es perquè avui dia es una torre d’església. L’església es va construir l’any 1684, i va aprofitar com a campanar el far existent, que va perdre el seu us ancestral, el d’assenyalar l’entrada del port, de dia amb fum, i de nit amb foc. L’any 1809, el campanar es va cobrir amb la coberta actual. Es cert que Colliure ja havia perdut en favor de Port Vendres la supremacia com a millor port de la zona, però quan es va prendre la decisió d’emprar el far per il•luminar ànimes per compte d’il•luminar embarcacions, crec que tant els mariners com els pecadors vàrem sortir perdent amb el canvi.
L’altre motiu de la visita a Colliure era retre homenatge a Patrick O’Brian, escriptor de novel•les històriques ambientades a l’Armada anglesa en els temps de les guerres napoleòniques. Durant anys he sigut àvid lector de les aventures dels seus herois, Jack Aubrey, capità de vaixell, i del seu acompanyant, el científic Stephen Maturin, una mena de Charles Darwin d’ascendència irlandesa i catalana, mentre navegaven pels set mars. Les descripcions acurades dels navilis, de les travessies, dels combats, de la vida a bord, de l’època de la sistematització en la classificació de les especies animals i vegetals, fan que la seva obra sigui un referent imprescindible de la literatura naval. Son 21 volums que m’han fet gaudir de la lectura, m’han apropat al mon del mar i m’han fet molt llarga la espera entre la edició d’un llibre i la del següent. Com que a Colliure ja hi ha una tomba il•lustre, la d’en Antonio Machado, vaig suposar que la d’en O’Brian seria a prop. El cementiri de Colliure es molt cèntric, a 5 minuts a peu del port i de la platja, i a migdia era quasi be desert, nomes érem un homeless que menjava un bocata i jo. La tomba d’en Machado no te pèrdua, es quasi be a l’entrada, i es plena de flors, poemes emmarcats i banderes republicanes, es diguéssim, actualitzada en el seu fervor, però de la que jo cercava, ni rastre. A l’Oficina de Turisme vaig ser informat de que O’Brian es enterrat al cementiri nou, a les afores, entre un polígon industrial i una discoteque ¡?. El lloc era deixat de la ma de deu, inhòspit, i encara mes solitari. Per sort el cementiri nou es petit, així que vaig poder fer una recerca acurada, i quan ja era a punt de desistir, fart de tant granit rosa polit, lletres daurades, panteons pretensiosos i flors de plàstic, vaig veure la senzilla llosa d’esquist, nua, amb el noms d’ell i la seva senyora gravats. Ell, que va viure en terra, al segle XX, de mentre mentalment era al mar, al segle XIX, en va tenir prou amb un dia de segle XXI per adonar-se de que no era el seu. Va morir el 2 de gener del 2000. El contrast amb la resta de tombes era molt gran, i vaig pensar que havia valgut la pena portar-li des de casa una rosa de color escuma de mar com a agraïment per la seva obra. La rosa va arribar francament marcida, l’agraïment no.