--------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 15 de febrer de 2011

El Fangar.

El Fangar és el braç nord del Delta. El seu nom no és gratuït i expressa el que trobarem per aquests paratges, un paradís pels al•luvions i els que viuen d’ells.
Extensa zona de sedimentació dels materials sòlids aportats pel riu, per sort té el futur més esperançador que d'altres zones del Delta. Si ens fixem una mica amb l’orientació de la gola del riu, veurem que està dirigida cap a nord, aquest fet i les corrents marines, fan que sigui aquest braç el que més creix al Delta. Per mi té un encant especial, aquí la vida hi bull.
Tots els que hi viuen miren a terra, o millor dit, al fang, la sorra i l’aigua. Els humans, es passen tot el dia collint els fruits que s’amaguen sota aquests sediments nutritius o dins de l’aigua i el animals també.

A l’arribar a l’embarcador m’he trobat a un pescador que ja estava de “retiro”, ell havia parat la “xarxia” tota la nit i , ara tocava treure el peix, un parell de coves eren plens de saupes, llobarrets, d’orades i mabres. L’interpel•lo dient: com ha anat la pesca? Res, em diu, quasi tot saupes. Un seu company que acaba d’arribar li diu: “la saupa i la dona, tot l’any és bona”, dita molt marinera que també es fa servir a Cadaquès. Cal conformar-se amb el que hi ha. Quan li demano que què en farà amb el peix, em diu: “és pel ranxo de casa, abans la dona l’anava a vendre per les cases, ara ella està fotuda... “. La seva vida és de pura supervivència, tenen una “inversió diversificada”, uns jornals d’arrossar, una mica d’hort, la pesca i la cacera. Tot això li proporciona una vida tranquil•la, un estat de salut física i mental que dóna enveja i una felicitat i gran orgull de pertànyer a aquesta terra. Seguint la conversa em diu: “Si pogués tornar a nàixer i fos bo pels estudis hagués estudiat, però si no, a mi que ningú em mogui de fer el que faig”. A mi em produeix una enveja sana i molta admiració.


Un cop he preparat el caiac, m’acomiado dels pescadors i començo a palejar, a la meva dreta una vintena de flamencs filtren sense parar aquestes aigües, passo pel seu costat i ni s’immuten. Això m’agrada! Aquí es respira un equilibri i una serenor envejables. Giro a dreta al sortir a la badia per endinsar-me a la part més interior de la mateixa. La vora està plena de flamencs i limícoles. Aquests són els ocells dels fangs, hi ha moltes espècies, tenen unes potes primes i llargues i un bec adaptat a capturar i extreure els cucs del fang. Hi són per milers. Fan molt de xivarri quan aixequen el vol, semblen estornells. Formen aquells estols acordeònics realment espectaculars. Quina delícia!


A la llunyania i enmig de la boira veig les siluetes de tres mariscadors i m’apropo cap a ells per coneix-se’ls. Amb jornades esgotadores de sol a sol i, carregat de paciència, en Màxim m’explica el secret de com agafar el “canyut” (navalla). Cada dia a l’hivern arriba al “port” del fangar i amb la seva barca s’endinsa, fent-se fonedís entre les aigües i sediments. Ara toca el canyut a la badia del Fangar, a l’estiu el palangre al riu. Cada època té el seu fruit i el seu indret, que amb molt d’ofici i encara més d’estima, li permet anar tirant. Està molt content, avui s’ha fet un bon jornal, 30 dotzenes de canyuts suren dins del seu cove. No tots els dies són així, però no per això perd el seu somriure i les ganes de seguir venint cada dia a pescar.

Un parell de jubilats l’acompanyen per la mateixa zona de pesca però les seves motivacions són diferents. Un em diu que ha vingut a buscar “grumolls” i “canyuts” per la seva neta que demà ve de Barcelona. Em confessa que estaria millor al cafè del poble, però jo no me’l crec...



Desembarco per fer una caminada i travessar el braç fins el far . El paisatge d’aquest lloc és únic i molt especial. Primer trobes una mota de dunes naturals que separen la badia d’un extensa plana, allisada pel vent on el sorral es francament tou. Sembla com si trepitgessis un matalàs. Em descalço i camino durant un hora hipnotitzat per la llarga figura del far i de l’entorn.

Posteriorment m’he anat a travessar l’extrem del braç del Fangar. La “mar és seca” i deixa al descobert una extensa zona de sedimentació. Aquest lloc està literalment cobert de limícoles, milers d’aus s’alimenten, descansen, canten... quina activitat tan frenètica!

La zona està senyalitzada amb unes estaques, allí també hi trobo un altre mariscador. M’explica que allò pertany a una cooperativa de tres socis i que ell ha vingut avui a buscar els grúmuls abans de que no es morin..., n’hi ha molts, amb el seu sac i un trident els va collint un darrera l’altre. M’ha explicat que avui en farà una vintena de quilos. Quan marxo veig de lluny com va arrossegant el sac i per les dificultats que té per avançar crec que en porta més.

Segueixo el meu camí i ara navego per la mar de fora, em dirigeixo cap al far. Pel camí es pot observar les llengües de creixement. Tenen forma de mitja lluna i es van afegint com a capes que posteriorment el vent se’n cuida d’escampar creant un paisatge extremadament planer, on les úniques protuberàncies que hi ha són les curculles del marisc que allí s’hi desenvolupa i les dunes que s’hi generen.



Per acabar el dia torno a internar-me dins de la badia i visito el gran complex de vivers destinats al desenvolupament dels musclos i ostres. Aquestes estructures creen un paisatge geomètric que té un encant. L’aigua i la sal deterioren aquestes estructures i li confereixen un aspecte d’envelliment que arriba a ser bell. Deixo que passi el temps esperant que la llum li doni l’aspecte de calidesa que necessito per fer les fotos.




Per acabar i quan em dirigeixo cap al cotxe, les vores de la badia m’ofereixen l’espectacle de la posta de sol combinat amb els vols del limícoles i els flamencs. Un magnífic regal per acabar la darrera jornada en aquest espai ple de vida i ignorat en aquests dies d’hivern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada