--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 23 d’abril de 2012

Se’ns acaba el temps...








...de veure les balenes en la migració primaveral. Aquest any no estem tenint sort. Si l’any passat en tres ocasions ens vàrem creuar amb aquests gegants del mar, aquests dies res de res, no coincidim amb l’horari, encara que sí que coincidim en l’espai. Sabem que elles hi són, de fet aquest any han passat per davant del port de Sant Feliu de Guíxols, l’Anna Suárez així ens ho explicava ahir. Haurem de ser pacients, hi ser-hi més sovint.
Ahir feia un dia tapat, preciós, una densa capa de núvols alts i mitgencs cobrien el cel i deixaven escolar els raig solars que baixaven com potents focus per il•luminar un mar arrissat i, és que un suau garbí estava entrant de bon matí. La previsió era de que la seva intensitat anés pujant cap al migdia. Sortim direcció Messina tota una colla de caiacs, després d’uns eterns preparatius, degut a la tardança d’alguns companys.
Mentre palejo vaig escombrant l’horitzó per veure si apareix un sortidor de vapor d’aigua procedent de l’espiracle d’algun rorqual, però no hi ha sort. Junt amb en Mauricio vèiem a la llunyania, mar endins, un grup de gavines, mascarells, i baldrigues. Allí hi ha un festival! Tot i que està força lluny decidim (unilateralment) anar-hi.
Feta l’arrencada amb paleig decidit i passats uns minuts, ens criden els companys, suposo que es pensem que ens hem tornat bojos, i part de raó tenen, els esperem i un cop arribats al consens, tots intentem arribar fins al lloc del festival. Finalment resulta ser un grup de tonyines d’un tamany mitjà, avui se’n han vist poques i molt allunyades de la costa. Decidim anar fins a Sa Rata o sa Massa d’Oros. Allí ens hem creuat amb el catamarà del projecte Ninam, al veure’ns tant ells com nosaltres, ens hem apropat i hem creuat una conversa. Que bo és trobar-te al mig del mar amb els amics que compartim tants anhels!
Finalment decidim parar a Fredosa per fer un descans i poder continuar enraonant de les nostres dèries i, ja passat el migdia enfilem cap a Portlligat amb una mar amb els primers blancalls i un garbí, que ha transformat la tornada en un esforç físic important i que li ha donat un toc de “divertimento” a la travessa.

2 comentaris:

  1. Des de la inmobilitat de mil compromisos familiars i de secà, us desitjo tota la sort! Ja tinc ganes de morir-me d'enveja llegint un post sobre una trobada vostra amb un rorcual... de moment ja ho faig amb tan sols les "intentonas".

    Ànims!

    ResponElimina
  2. Sempre diem alló de que el més important és fer el camí. Una abraçada

    ResponElimina