Majunga..., una altre regal del mar.

La sortida de dissabte passat , amb molt bona mar i un dia esplèndid, a part de la excitant trobada amb aquests bons nois que son els peixos lluna, va tenir un altre punt remarcable. Com que el tram de costa que vàrem recórrer, entre Port de la Selva i Cala Galladera, es un tram molt exposat a la tramuntana, es converteix en una mena de cul de sac per a elements surans, un magatzem de restes de la civilització, francesa bàsicament. Entre tants plàstics, xancles, caixes de porexpan, envasos, ampolles, i un llarguíssim etcètera, els catalans del nord de vegades també envien alguna cosa interessant. Loulou va venir per aquesta via, fa poc vaig trobar una pilota de rugby, encara botida, del gloriós USAP de Perpinyà, campió de la darrera lliga francesa , i dissabte, a part de dos boies marines en molt bon estat, vàrem tornar carregats també amb un salvavides sobre el que hi havia retolat el que suposem que era el nom del vaixell del qual provenia. Deia MAJUNGA. El mot es d’una contundència sonora incontestable, evocador de tribus africanes, caníbals si m’apures, dels que conviden a seguir el fil.
Avui dia, seguir el fil vol dir buscar a Internet. La practica totalitat de les mes de 100.000 entrades proposades pel Google tenen relació amb la ciutat de Mahajanga, Majunga en francès, situada a la costa oest de Madagascar, de 130.000 habitants, el segon port mes important de l’illa, i amb un clima perfecte per gaudir d’unes vacances tropicals. Sembla raonable pensar que algú que te un molt bon record d’unes vacances allà, li ha volgut posar el sonor nom al seu vaixell. Afinant una mica mes, trobem que un tal Pascal Bernabé, que es el plusmarquista mundial en immersions profundes amb escafandre autònoma,i que ha baixat a mes de 350 metres de fondària, ha efectuat alguna de les seves immersions mes sonades des de un vaixell anomenat Majunga. El patró d’aquest vaixell, François Brun, també pertany a aquest selecte club d’immersionistes extrems. Ell mateix, fotògraf submarí, instructor i monitor, es una referència de la immersió d’alta tecnologia (TEK) a França, ha descobert pecis a mes de 100 metres de fondària, es coautor juntament amb Bernabé del llibre “Le guide de la plongée tek” i te dos pàgines web, www.plongeetek.com i www.francoisbrun.com, a on podem trobar fotos de les seves immersions per tot el mon, tot tipus de referencies interessants pels amants del submarinisme, i algun relat impactant, com el que fa Bernabé de la seva immersió record, amb explosió de timpà a 350 metres de fondària inclosa. Hem de reconèixer que s’ha de ser una mica especial per submergir-se amb un llast de 50 Kgs, carregat amb mes ampolles que un butaner, cap a un fons a on la foscor es total, el silenci, absolut, sabent que qualsevol error en la barreja de gasos que respiren pot resultar fatal, que a partir de certes fondàries, determinats síndromes nerviosos fan veure borrós i que el cos tremoli, tot seguint una corda que potser et porta a la mort, o cap a un esclat, que ell qualificà de lluminós, del timpà.
Bé, com que a més de tot això, el senyor Brun també te Facebook, li he enviat un correu proposant-li recuperar el seu salvavides. A canvi només li demano una foto del Majunga i una explicació de com ha pogut arribar el salvavides a Cala Galladera. Barato oi ?

Camins de ronda.

Els camins de ronda son una bona alternativa pel caiaquista quan la mala mar impedeix la navegació, o be, simplement, quan ens ve de gust canviar d’extremitats motrius. Te el seu interès observar aquells trams de costa, que normalment mirem asseguts al caiac, des de la perspectiva oposada, es una altra visió del mateix lloc, i es notori que diferents perpectives de la realitat enriqueixen la nostre percepció . La tercera dimensió seria la visió des de l’altre banda del mirall, sota l’aigua, allà a on els moviments son harmònics i ondulants, els sons no son estridents, a on els raigs solars penetren amb dificultat i acaben perdent-se a la foscor difusa.

Tenim al nostre abast un ric catàleg de trams de costa per triar, des de Punta Falconera, a Roses, fins a Colera, tenim tot un mon per davant, amb experiències impagables, un descans asseguts al banc de la Font del Lledó, les coves de Cap Norfeu i la visió del Gat des de dalt del penya-segat, espadats que fan fredar entre Cala Joncols i Cadaquès, cales de somni entre Port Lligat i el Cap de Creus, paisatges al•lucinògens entre Cala Portaló i Cala Prona, bunkers, fars, platges sol.litaries i d’altres no tant, cales naturistes, pins que fan ombra al mar, rierols que s’escolen a la sorra, troncs pàl•lids, varats a la platja desprès d’un llarg viatge des d’un bosc de ribera llunyà, el litoral puja i baixa, i nosaltres també, en un carrusel trencacames, ara veiem la panxa dels gavians i deu minuts desprès, el llom. Cap a l’horitzó, borrosos, els mercants i creuers, mes propers veiem els velers escorats fent bordos, visió que asserena l’esperit, obviarem els nostres enemics, llanxes i motos aquàtiques, que Poseidó maleeixi, i , perquè no, valorarem amb mirada experta i una punxada d’enveja el paleig d’un caiaquista.
Per definició, un camí de ronda es un corriolet, sense gaire intervenció humana, nomes la obvia, com que les petjades freqüents impedeixen el creixement de la vegetació i que les puntades de peu allunyen els rocs de mida incòmode, i que va resseguint el litoral per on el terreny ho aconsella. Darrerament però, des de l’administració s’han executat projectes destinats a fer determinats trams de costa mes assequibles als caminants. A Port de la Selva tenim dos exemples de dos models diferents d’intervenció, que tot i ser radicalment diferents, sorprenentment, els resultats no son decebedors. El primer es el que de la Cala Tamariua ens mena a la Cala Fornells, els treballs han consistit en allisar algun tram mes abrupte, i en algun lloc mes dificultós, formar graons repicant la pedra del terreny, sense introducció de materials aliens, respectant entorn, vegetació i recorregut ancestral. El resultat es que costa distingir quins trams han estat modificats. El segon exemple es el tram que va des de la Platja Gran de El Port de la Selva fins al cap de terme de Llançà. Aquí la intervenció es evident i no es dissimula, s’ha pavimentat amb una mena de sauló compactat, balises llumíniques de disseny encertat i alimentades fotovoltaicament ens indiquen el camí a la nit, els desnivells forts s’han salvat amb ponts de fusta i s’han col•locat bancs per gaudir còmodament del paisatge. Podem pensar que s’ha desvirtuat el que es un camí de ronda, però si considerem que el tram ja era urbanitzat, fins i tot un xic degradat, i que moltes persones que per raó de la seva edat, o de limitacions físiques, no podien passejar a la vora del mar, i ara ho poden fer amb comoditat, el resultat es mes que digne.
El que de digne no te res, es la part inicial del tram que ens porta des de Garbet fins a Colera. Resulta enfurismant que ens haguem de mullar els peus, ja que el camí passa per dins de l’aigua, perquè en el seu moment no es va voler molestar a la família Mateu- Suqué fent passar el camí per on tocava, per davant de la seva casa. I que l’Administració de l’Estat, que va fer la delimitació de la zona marítim terrestre, consentis en concedir-li aquest privilegi, amb tuf de feudal, per ser qui eren, resulta molt il•lustratiu de com s’han fet les coses en aquest país, i com de “exemplar” va ser la transició.
Bé, no ens fem mala sang, que estàvem fent una bonica passejada pel camí de ronda de Cap de Ras, molt còmode de caminar per l’escàs desnivell, i hem tingut el privilegi de tenir per nosaltres sols la Cala Bramant. Aquí els Mateu-Suqué no varen aconseguir els seus objectius, i quan ja tenien a la venda parcel•les de Cap de Ras, la indignació popular va aturar el projecte.
Quan la mar ens mostra tota la seva potencia, quan la tramuntana bufa amb força superior als dits d’una mà , les onades trenquen amb estrèpit i el vent ens sala els llavis, i els que nomes som aspirants a pagaies ens ho hem de mirar des de el camí, segurs a terra ferma veient els blancalls, els camins de ronda son una alternativa a tenir en compte, sovint sorprenent, com diumenge a Cala Murtra, a on vaig conèixer aquest senyor, ...o senyora.

Cosetes que es diuen del Cap de Creus

Aquests dies s’han publicat algunes noticies sobre el Cap de Creus. Destacarem dues d’elles. La primera fa referència a la biodiversitat piscícola que tenim a les aigües marines del CdC. L’article s’ha publicat al diari de Girona i cita un treball de l’UdG, no fa cap aportació important, tan sols m’agradaria pensar que forma part d’una estratègia per declarar aquesta zona reserva marina. Evidentment respectant els usos tradicionals com la pesca artesanal que sempre hi hagut. Els primers interessats, si es fa ben fet, són els mateixos pescadors.

La segona notícia fa referència a un suposat projecte per la regulació terrestre de l’entorn del Far. Publicació del Periodico. Diuen que comportaria la construcció d’un aparcament a s’Alqueria, la desaparició del restaurant actual, i la posada en marxa d’un autobús llançadora des de s’Alqueria fins al far.
Com podem pretendre que la població estimi i conegui l’entorn natural, si aquest cada cop és més inaccessible?
Per cert, si voleu trepitjar per darrer o primer cop la part terrestre de les illes Medes, queda un mes perquè sigui prohibit l’accés lliure. D’aquí poques setmanes tan sols si podrà accedir amb finalitats científiques. Aprofitem-ho ara que podem!!!!

Ja hi som tots!!!

Aquest llarg cap de setmana ha estat un petit boom estiuenc. La coincidència de Santa Rita el divendres i la pasqua granada de dilluns, combinat amb un bon temps, ha omplert els nostres pobles de visitants amb ganes de sol i platja.
Nosaltres hem aprofitat el temps palejant tot el que s’ha pogut i una mica més. Possiblement la distancia recorreguda ha estat al voltant del centenar de quilometres.
Navegant hem trobat vells amics i n’hem fet de nous. Hem descobert racons nous, roques antropomòrfiques i moltes més coses. Els bots (peixos lluna) ens han saludat amb l’aleta i s’han deixat gratar l’esquena, o s’han refregat l’aspre pell pel casc dels caiacs. El falcó peregrí dels Farallons del Golfet, s’ha emprenyat amb nosaltres, ens ha escridassat per haver-li torbat la classe de vol amb els seus polls. Nosaltres també hem volgut tornar cap a casa, quan al migdia, una processó de barques de gran potencia sortien dels ports i tenien pressa per arribar a no ser on.., i perquè no matinen?
El primer dia al matí es va fer un recorregut per les Medes i el Montgrí, el dia era magnífic i la mar va acompanyar. Una mar de fons de nord et feia estar amb una mica de tensió a l’entrar a les coves, però aquesta mateixa mar ens va oferir l’espectacle dels bufadors i ens va gronxar suament. A la tarda i amb solitari vaig anar-me’n fins Taballera. Navegar sol ajuda a relaxar-te i satisfà l’esperit.
El segon dia el recorregut ha estat matinal i per tota la mar d’Amunt. El mar era una bassa d’oli, nosaltres hem posat els caiacs per tots els forats que s’ha pogut. Finalment hem tornat a port carregats de boies i altres andròmines marineres. Les haurem d’anar a vendre al mercat de la puça de Castelló d’Empúries.
Finalment el tercer dia, la passejada ha estat per la mar d’Avall. De Roses a Port Lligat. Hem passat tot el dia, des de les set de mati fins les vuit del vespre, i s’ha fet curt. El matí s’ha presentat emboirat però una bona mar. De camí a Port lligat hem pogut veure grups de centenars de baldrigues sempre volant cap a sud i més tard, una setantena de flamencs que venien del sud es dirigien cap a la Camarga. Un becut ens ha assenyalat la porta d’entrada de Port Lligat. Al migdia hem pogut estar amb la família i els amics a la platja de la Pelosa. Finalment a la tarda, ens han quedat forces per fer una tornada saltant onades fins Falconera i surfejant fins la platja del Palangre.
Què més podem demanar???

Bots o peixos lluna a la mar d'amunt

Els exemplars que podreu veure són més petits

Si voleu aprofitar aquests dies per venir a palejar a la mar d'amunt us trobareu companyia.

Els bots (Mola mola) es troben aquests dies escalfant-se desprès de passar l'hivern a més de 400 metres de fondària. També els podreu veure molt facilment fent salts sobre l'aigua i caient de costat, fent uns esclafits sorollosos que tenen la funció de desparasitar-se.
Sort i a l'aigua!!!

Cetus LV (baix volum)

Finalment ahir dimecres va arribar la noticia tan desitjada, el cetus LV ja havia arribat, desprès de pràcticament un parell de mesos d’haver-lo encarregat ja estava a la botiga de Llança. La llarga espera era comprensible, es tracta del primer exemplar que hi ha a Catalunya. Quina emoció!, alguns pensareu quina bestiesa i quin risc d’adquirir un primer model....

D’entrada vull dir-vos, que desprès d’un any d’haver entrat en aquest món, m’he quedat ben “pillat”. La primera inversió l’he feta amb un seayak de Prijon, model super provat i un magnífic caiac d’expedició. Es comporta com un bon amic quan més el necessites. Amb mala mar, el tens al teu costat donant el millor de si mateix, fins i tot m’atreviria a dir que li agrada la mar picada. És molt noble, cosa que tranquil•litza.

Després d’aquest primer any de proves en aquest món del caiac, ara ha arribat el moment d’evolucionar i d’evolucionar cap un nivell, diguem-li “més tècnic”, aquesta és la voluntat...
A l’hora de comprar, hi ha molt per triar, pots passar-te moltes hores i dies mirant el que més et convé, però al final has de prendre una decisió. He mirat l’entorn més proper i un dels models que es veu és el Cetus, els que hi naveguen n’estan molt contents. Vaig tenir la sort de que en Pau Calero em va deixar provar el seu per la mar d’amunt. La diferència amb el seayak va ser notable, el que més em va captivar va ser la maniobrabilitat i la comoditat. Això va ser el que em va convèncer a fer el pas. Alguns experts m’havien dit que era una caiac una mica sobre-dimensionat per certes talles, la meva és mitjana, d’aquí a l’haver triat aquest model de baix volum, destinat a gent d’un pes mitjà-baix.
Si esteu disposats a llegir, us aniré narrant les sensacions que vaig tenint amb aquest “bitxo” i, si algú em troba per aquets mars de Déu i el vol provar, cap problema! Tan sols li costarà un birra en arribar al port.
El dimecres a la tarda el amics de SKKAYAK em van trucar per anar a fer el bateig de mar. Varem anar a la Farella, penseu que teníem una tramuntana 4-5, a l’arribar aixecava remolins d’aigua més que dissuasoris. Un cop li varem treure la funda i sense deixar-lo tocar a terra, va anar directe a l’aigua. Tan en Marc com en Pau es morien de ganes de provar-lo, però van ser exquisidament educats i em van deixar ser el primer de muntar aquets “bitxo” de 535 cm d’eslora i 54 cm de mànega. És un caiac d’una línea molt fina, extremadament estilitzat, d’aquells que enamoren a primera vista. Deixant l’estètica per un altre moment, sí que us he de dir que un cop vaig entrar em vaig sentir molt còmode, encaixat en una posició natural “no forçada”. He de confessar que amb el seayak, tot i ser còmode, a mi em produeix un cert dolor a la cama quan porto unes hores a cavall seu.

Al fer les primeres palades surt disparat com una llança. Amb aquestes dimensions, no pot ser d’altra manera. Faig els primers jocs de maluc i la resposta és ràpida, dreta, esquerra, tot bé. Ara un gir amb recolzament llarg, primer cap a un costat, ara cap a l’altre...., molt bé.
En Pau em preguntar com em sento, que he de respondre? Bé, però estrany, no estic gens avesat a portar caiacs d’aquest nivell tècnic, potser em sento una mica tens per tot plegat. Em proposa que sortim de la protecció de la Farella, mar en fora per anar a buscar les onades i el vent. Aprofitarem la mar d’avui per fer un primer test en condicions mediterrànies dures. Pensem que aquest caiac ha estat testat a l’Atlàntic i aquí es sensiblement diferent.
Si estigués sol, un mar així me’l miraria des de la costa, però avui es un dia especial, tot i estar a sobre d’un coet, al meu costat tinc dos dels millors caiaquistes de mar del país i això, dona molta tranquil•litat.
Anem sortint mar enfora i, les onades que tenen una “certa entitat”, se les enfila amb molta agilitat, sense punxar-les, m’agrada! La baixada de l’onada li noto una mica de fueteig de popa, premo les cuixes per amortir el moviment i s’estabilitza immediatament. Posteriorment enfilo una onada més grossa, la salto i un cop a l’altre costat aixeco el rem i el fueteig es torna a fer més patent, però sense anar mes enllà. De fet aquestes reaccions també les he notat amb el seayak, quan les onades son altes i de curta longitud. Ara potser els 54 cm d’amplada amplifica aquesta sensació però no es fa difícil el control.

Un cop ens trobem amb el tramuntanal, aquest pica per estribord i porta la proa cap a babord. Tot i la mar encabritada clavo el costa de babord i junt amb el paleig llarg, de mica en mica va fent el gir cap a estribord. En Pau em diu que aprofiti per girar a la part alta de l’onada. De sobte em ve a la memòria els llibres que he llegit on hi ha dibuixos d’aquesta maniobra. Un cop superat el punt de màxima resistència al vent, gira de forma àgil i ràpida, responent als moviments de maluc d’un novell com jo i més aviat fluix d’abdominals!
La tornada és amb el vent de popa, en Marc em crida i em diu que aprofiti per surfejar, miro de reüll cap enrere i espero un bona onada, la primera l’aprofito per posicionar-me correctament i, la segona començo a remar amb força abans de que m’aixequi la popa i així entrar amb velocitat màxima. Brutal! quina llança..., quina velocitat que agafa..., insisteixo, sóc un novell, però mai havia anat tan ràpid com ara.
Després d’haver repetit aquesta maniobra un parell de cops, demano als companys que el provin. Al mig del mar ens intercanviem els caiacs. Primer en Pau i posteriorment en Marc fan un tastet d’aquest nouvingut. Convidarem a que ens expliquin les seves primeres impressions...., continuarà.

“Si amb aquesta mar picada i un pet de tramuntana un novell com tu no ha anat a l’aigua..., vol dir que estem davant d’un caiac molt estable” (Pau Calero)

Toponímia de la costa. PORTBOU

A partir d’ara us anirem fent l’entrega de tot un seguit de imatges amb la finalitat de difondre la toponímia de la costa.
Esperem que us serveixi per anar identificant tots aquests accidents geogràfics, els quals tenen nom i una bonica historia al darrera.
En cas de trobar incorreccions o que ens hàgim deixat algun nom, us agrairíem que ens ho comuniquéssiu.
Avui fem l’entrega de la costa de Portbou.:
(Clicant sobre la imatge obtens una imatge de major qualitat per imprimir o guardar. L'ordre de les imatges és nord-sud)

Tramuntana i pla B.

Desprès d’un parell de setmanes de pluja, cel gris i un grau d’humitat molt elevat, n’hi havia uns quants que enyoràvem la tramuntana, això sí, la tramuntana justa perquè deixi passar la llum del sol i s’emporti l’excés d’humitat. La senyora ha arribat i s’ha ensenyorit d’aquesta terra, la seva, i sembla que durarà uns quants dies.

No tots la rebem de la mateixa manera, amb això de la tramuntana cadascú de nosaltres hi tenim una relació personal i en alguns casos ben particular. Aquí podríem entrar en unes disertacions que no estan dins dels objectius propis del nostre blog, tot i que parlar d’ella, si que ho anirem fent en un futur..., és inevitable! Pertany a l’entorn i té una influència marcadíssima.

Els que l’esperaven amb impaciència eren els windsurfistes. El dissabte van emplenar la platja de la ribera de Port de la Selva per jugar amb les seves empentes i saltar les onades que genera.

A nosaltres ens va mantenir en sec i ens va donar temps per anar a collir fonoll marí. Ara el tenim marinant amb vinagre i sal i d’aquí quinze dies el podrem tastar. Va ser molt ràpid i fàcil de collir, amb pocs minuts teníem el cistellet ple. Una mica més laboriós és el triatge de les fulles, però realment en aquesta època tot ell està molt tendre i de fàcil manipulació. L’olor que desprèn és potent, esperem que quedi bo!

Sempre que tenim tramuntana hem d’aplicar el pla B, aquest pla consta d’arribar-se fins al riu Fluvià i anar a gaudir d’aquest entorn fluvial que queda arrecerat del fort vent. Passejar-hi, sol ser un regal pels sentits, molt especialment durant els mesos hivernals, en que cada racó és ple de vida i tot ell, en conjunt, és una postal d’un lirisme primigeni.
Ara que ha arribat el bon temps, tot va canviant, per un costat els ànecs han quasi desaparegut, petits grups de mascles de collverd és l’únic que es veu. Les fulles dels arbres ens amaguen la resta d’ocells típics del bosc de ribera, és aquí que hem d’aguditzar l’oïda i parar l’atenció als cants. Un cucut per aquesta vora, l’oriol en aquell canya, el pigot en les soques seques dels oms de l’altra vora, l’estol d’abellerols que s’ha refugiat en el pollancre i així, de mica en mica, vas veient de forma fugaç, tot el que per allí si mou. Els que si hem aparegut som els humans, m’ha semblat veure-hi més pescadors de canya, encara que aquesta gent la veus tot l’any. També comencen a fer-se activitats d’aigua, ara ja s’ha muntat l’escola de vela de Sant Pere i avuí la gola estava envaïda de cursillistes de windsurf i d’altres de vela. Hi ha d’haver lloc per tothom.

Avui fins i tot hem tingut una mica d’emoció, resulta que les darreres pluges han deixat un cabal generós i a la part alta en alguns moments s’havia de remar amb contundència, d’altra manera no podies avançar, al ser més estret la corrent tenia una velocitat entre 5-10 km/h, es feia estrany...

Amb l’excusa d’aquesta passejada, avui farem esment d’una planta subaquàtica anomenada Ruppia maritima. Aquesta espècie d’hidròfit es cada cop més rar a les nostres aigües degut a la contaminació i desaparició del seu hàbitat. Viu en aigües salobres (salmàstiques: localisme de Castelló d’Empúries ) ó salades, quan la veiem vol dir que l’aigua té aquest caràcter.

En el Fluvià, és un clar bioindicador de la salinitat de la part baixa d’aquest riu. La proximitat del mar i la porositat d’aquests sòls sorrencs, fa que ens trobem en un ambient estuàric, on l’estira i arronsa entre l’aigua dolça que baixa pel riu i la salada que entra del mar, és una constant al llarg de l’any. Com l’aigua salada és més densa, aquesta circula per sota, mentre que la dolça llisca per la superfície i es produeix una penetració cap a l’interior de la capa salada d’aigua anomenada falca salina. El proper cap de setmana que tinguem tramuntana us proposo de fer un exercici, es tracta d’anar a mesurar aquesta capa. Si us sembla bé, podeu apuntar-vos aquí sota, en l’apartat de comentaris.
Doncs la R. maritima té unes funcions molt importants. Per un costat representa un immillorable refugi pels alevins de molts peixos que entren a criar a les goles dels rius. Aquests alevins hi troben el refugi per protegir-se dels depredadors i a la vegada hi troben l’aliment en forma de petits invertebrats i fitoplàncton. Un altra funció que té és la de ser la base de l’alimentació de moltes aus. És consumida per aus aquàtiques com les polles d’aigua i fotges entre altres. Finalment podríem destacar una tercera funció, degut a la seva activitat vital, ajuda a eliminar el nitrogen i el fòsfor de l’aigua i mantenir l’aigua en unes excel•lents condicions, a més d’aportar-hi oxigen i fixar el diòxid de carboni. Moltes vegades els homes veiem aquestes plantes com a brutícia, sense anar gaire lluny i a tall d’exemple. Aquesta setmana un diari de Girona publicava la notícia de que l’ajuntament de l’Escala feia neteja del darrer tram del rec del Molí de l’Escala i, es queixaven de la deixadesa de l’ACA per no fer-ho. La vegetació de les vores, a part de les funcions que acabem d’esmentar també té les de fixar i consolidar l’estructura del marge, en aquesta època allí s’hi reprodueixen moltes plantes, aus, i insectes. No crec que sigui aquesta una forma gaire digna d’actuar, i menys des d’una administració pública. Això tan sols es pot fer des de d’ignorància i quan els ignorants ens governen, un país no pot avançar de cap manera.