Entre cuabarrades,guilles oportunistes i esclops marins

Divendres es va fer la sortida setmanal, era cap al tard i el cel amenaçava amb uns mamatocúmuls força innocents, conversàvem amb en Manel que anàvem tard. Per la meva part traginava una mica d'estres (per no dir mala llet) i no entenc perquè, la setmana havia sortit rodada i sabia cap on anava. Bé, un cop a l'aigua tots els mals passen.

Comencem fent el curricà, cal aprofitar el llarg recorregut d'avui. Quan som a la punta del Cap Norfeu, penso per dins meu que si ara no piquen ja no ho faran, caldrà aplicar el pla B per poder menjar :-( . Just davant del Gat sento un forta picada, ja quasi m'havia oblidat d'aquesta sensació, i un espet  va acompanyar-me la resta de navegació. Al mateix moment,  l'àliga cuabarrada aprofitava les últimes llums per fer la ronda sobre la vertical dels penya-segats de Norfeu. Un sentiment de benestar m'envaeix.  Un cop al destí vam intentar pujar algun serrà però, el lloc no és bo, i per sopar ens vam cruspir al depredador.

Havent sopat tocava submergir-nos per descobrir els habitants d'aquest lloc nou. Va ser una passada, una composició d'espècies molt variada i diferent van amenitzar-nos les dues llargues hores d'espectacle (especialment em van agradar els crustacis), fins i tot va haver-hi un toc d'emoció en el moment de separar-me a la tornada i perdrem. Què fàcil és despistar-se de nit a sota l'aigua! La vedette de la nit va ser l'esclop (Scylarides latus), una bèstia cuirassada  que sembla un vestigi d'èpoques remotes i molt difícil de veure.  A les tres ens posàvem a dormir..., com passa de ràpid el temps al paradís.

Encara que el millor de tot va arribar més tard. De tant en tant sentíem una fressa entre les roques del lloc on havíem menjat, era un cadell de guilla que feia de servei de neteja de l'hotel "la BelleEtoile", vaig poder-me aixecar amb molta cura i apropar-me fins a dos metres sense que ell marxes.  Si arribo a tenir un fuet hagués menjat de la mà!