--------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Proposta del projecte NINAM

Rorqual envoltat de baldrigues.
Amb la finalitat de poder observar com ha quedat el mar després de la llevantada i poder albirar l'arribada dels primers hivernants, els companys del projecte NINAM ofereixen la possibilitat de fer una sortida de migdia amb el catamarà DZUL HAÀ aquest dissabte dia 16 d'octubre.
Els que us hi apunteu tindreu la possibilitat d'albirar: baldrigues, mascarells, ocells de tempesta, tonyines, dofins o fins i tot algun rorqual. A la sortida del 2 d'octubre ells van poder veure el rorqual que veieu a la imatge de dalt.
Data: Dissabte 16 d'octubre.
Sortida a les 8h. des del port de Roses.
Tornada a les 14 h. al mateix punt.
Preu: 55€
Places limitades
Full de ruta: Cafè-Briefing de seguretat, entrega de material didàctic i descripció de la ruta (Roses-Cap de Creus-Rec-Roses), navegació a motor i vela i participació de roda de torns (observació-recollida dades-timó)

gemma@projecteninam.org
Mòb. 667597734

dimarts, 12 d’octubre del 2010

A propòsit del Llevant.

Sens dubte qui governa a l’Empordà és la tramuntana. Ella és qui dicta la llei de la vida, modela la vegetació i les pedres. Dóna la fisonomia peculiar al paisatge de la comarca. Carrega d’electricitat estàtica l’ambient i influencia en el caràcter de les persones. Purifica l’aire i el fa saludable. L’Empordanès l’ha de tenir en compte a l’hora d’escollir els conreus i els camps. Carrega d’energia el mar i limita el pas de navegants. Per la migració dels ocells és una autèntica barrera infranquejable. És un vent sec i potent. Els habitants d’aquesta terra l’estimem i l’odiem a la vegada, però no seríem el que som sense ella.
Sempre parlem de la tramuntana com el vent més influent de l’Empordà, però n’hi ha un altre que és el vent més desitjat per la gent de la terra, aquest vent és el llevant.

El llevant és el vent de la pluja per antonomàsia, ell neix al nord d’Àfrica (Tunísia) i fa un recorregut semicircular, primer és dirigeix cap al nord i posteriorment cap a l’est , per espetegar de dret sobre la nostra costa. En aquest viatge de centenars de quilòmetres arrossega la humitat de la mar mediterrània i, a l’arribar a terra ens la deixa anar en forma de pluja.
Aquest vent sol bufar sobretot al mes d’octubre i fa que sigui el mes més plujós de l’any. Consultant la taula de precipitacions de Castelló d’Empúries que va des del 1982 fins ara, podem veure que la mitjana de les precipitacions a casa nostra és de 608,5 litres/any i l’octubre amb 107,3 litres de mitjana, és el mes més plujós amb diferència, el segon mes més plujós és setembre am 59,4 litres. L’octubre que va ploure més en aquesta estació meteorològica, va ser el de l’any 1994 amb 483,8 litres. Aquell any la pluja total va ser de 907,2 litres!
El llevant és desitjat i pregat per tots perquè ens fa recuperar els aqüífers que explotem per poder viure i a més, omple el pantà de Boadella que en depèn bona part de la pagesia ,i des de fa uns anys alguns dels municipis turístics més importants, així com, la capital de la comarca.

Però una conseqüència que ens porta aquest vent és un mar que té les ones més altes i poderoses que s’hi generen. Quan el mar empeny, els rius no poden desguassar i per això es formar els aiguamolls, que tenen la funció de laminar els fluxos dels rius. Pel que fa a la força de les ones no cal dir res, tones d’aigua espeteguem sobre tota la línea de costa a una velocitat i amb una constància que pot durar dies, l’energia que es desferma és molt gran i els seu poder destructor és enorme.
L’home amb la prepotència que ens caracteritza no tenim en compte a l’hora d’ocupar el territori costaner aquestes condicions, tan pel que fa a la pluja com a la força del mar. Hem edificat en zones inundables i ens hem menjat la línea de la costa. Hem construït espigons que trenquen el transport de les sorres i les dinàmiques de generació de platges.

No tenim cap dret en queixar-nos per les destroces dels temporals. Resulta que els senyors enginyers i arquitectes, no han estudiat les condicions ambientals locals i han projectat des de la llunyania i ignorància de la realitat d’aquesta terra. Les conseqüències són de tots conegudes. Milions d’euros s’han d’esmerçar anualment per refer les platges, diners que són de tots i es malbaraten en cada regeneració que es fa. Ningú es pregunta quin és l’origen del problema, ni es planteja actuar sobre aquesta arrel per corregir els errors. Quan de sobrats anem!
Beneïda sigui la crisis econòmica que ens farà baixar els fums i veure-hi més clar..., al menys aquesta és l’esperança que tinc!
Ah! per cert, un altre dels efectes és el de "batedora", aquest temporal que estem tenint ha fet baixar la temperatura de l'aigua de 18,3ºC fins 16,7ºC, això és degut a que les capes superiors s'han barrejat i la temperatura s'ha homogeneizat.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Síntesi del cap de setmana

Amb una bona assistència de públic el divendres es va fer la xerrada sobre el viatge a la Baja Califòrnia. L’Anna, en Rai, en Pau i en Marc ens varen explicar la seva experiència de fer unes vacances sense deixar de palejar i fer-ho en un dels llocs més privilegiats des del punt de vista de la fauna marina. La xerrada es va fer molt amena i és un destí per tenir en compte a l’hora de planificar les vacances. La llàstima va ser que per problemes tècnics el color de les imatges va ser falsejat amb una sobresaturació, problema que va deslluir les imatges. Tot i això ens vam fer una idea molt clara de totes les riqueses d’aquesta contrada i de les dificultats que comporta el muntar una expedició com aquesta.

Dissabte es va fer la jornada de portes obertes del club Pagaia, el llevant i la pluja ens van intentar arruïnar la jornada, però els Pagaies són gent irreductible i les condicions meteorològiques han de ser molt extremes perquè s’hagin de tirar enrere. Fins i tot crec que molts d’ells es motiven més quan apareixen dificultats. L’any passat un tramuntanal no va impedir que es desenvolupés la trobada i aquest any un llevant amb onades que tenien una alçada mitjana superior als 2 metres i amb un pic de 3,3 metres (dadesde la boia de Roses) tampoc ho ha estat. Tot i que la jornada es va fer a la platja de Llançà, durant el desenvolupament de la mateixa cap dels grups de treball van resistir a la temptació de sortir mar en fora.       

Al vespre va haver-hi la conferència de Ramon Larramendi,.Va ser una mica sorprenent com el conferenciant va posar una pel·lícula i micròfon en mà, va anar desgranant tota la descripció de la gran aventura de la travessa que va posar a nivell internacional l’exploració geogràfica de les terres polars de l’Àrtic. Escoltar les explicacions d’en Ramón de tot el periple que va fer, ja no del viatge en sí, sinó dels preparatius des del moment en que apareix la idea embrionària dins del seu cap fins que inicia la primera jornada del viatge de tres anys de durada, va ser tot un plaer. Un exemple a seguir i aplicar a la vida de tots nosaltres, tant des del punt de vista filosòfic, com el metodològic a l’hora d’afrontar les problemàtiques que apareixen en el nostre dia a dia. La clau de l’èxit d’aquesta expedició es basa en tenir en compte  la cultura local que porta anys sobrevivint en aquelles condicions tan extremes i, intentar emular-la tant a l’hora de desplaçar-se, com a la d’alimentar-se o vestir-se, i també portar el ritme d’aquell lloc, sense les preses o la pressió que altres expedicions han tingut i que moltes vegades són el motiu de cometre errors fatals.
Disfruteu del temporal de llevant!

divendres, 8 d’octubre del 2010

Prova d’orientació al pantà de Sau.

Des de que el temps en té memòria, la Vall de Sau-Collsacabra ha estat terra de bandolers….. Diuen que encara hi ha el tresor d’en Joan de Serrallonga amagat en algun indret desconegut.
Però, de moment, l’únic tresor que tenim són els racons que ens regala aquest paratge i volem compartir-los fent una cursa d’orientació amb caiacs en la que els podrem cercar amb ajuda de brúixola i mapa.
El dia 16 d’octubre tindrà lloc l’edició ZERO de la cursa dels “Racons del bandoler”. Serà una edició de prova per veure quines impressions ens transmet.
Només és apte per a persones habituades al paleig.
El preu de la inscripció és 20 €: inclou els mapes plastificats,el lloguer del material de la cursa, barca de suport, embarcador i berenar.
La convocatòria és a les 14:30 del dissabte al Club Nàutic de Sau (N-41 58.522 /E2 23.917 / 426 m.) , tots amb el dinar posat i l’ingrés fet al compte següent abans de l’11 d’octubre:
2100-0283-53-0200195208 (indiqueu el vostre nom complert)
MATERIAL OBLIGATORI : caiac, pala, armilla, baga d’ancoratge, brúixola de mà , llum frontal o el que s vulgui (acabarem de fosc), calçat de sola rígida, i paravent.

+ INFO: 607 49 23 15 / 606 42 10 70 David

dijous, 7 d’octubre del 2010

Se’ns presenta un cap de setmana mogut.

El divendres 8 d’octubre a 2/4 de nou del vespre i a l’oficina de turisme de l’entrada de Llançà es fa la projecció fotogràfica i xerrada “Baja California, descobrint l'aquari del món”
Pau Calero i Raimon Puig ens acostaran als paisatges semi desèrtics i verges de la Baja California Sud explicant la seva expedició d’un mes. Avistament de balenes, navegar amb lleons marins i dofins i moltes altres aventures...

Dissabte al mati “Jornada de portes obertes del club Pagaia” a la platja de Llançà hi ha matinal tècnica a partir de 2/4 d'onze i fins la una i, per la tarda de dues fins les cinc.
El llistat de tallers són.:
Taller de tècniques i maniobres nivells I i II amb pala europea.
Taller de tècniques i maniobres nivells I i II amb pala groenlandesa.
Taller d’esquimotatge nivells I i II amb pala europea.
Taller d’esquimotatge nivells I i II amb pala groenlandesa.
Taller de rescat nivell I i II.
El dissabte 9 d'octubre a les set de la tarda a la Sala d'Actes de la Casa de Cultura de Llançà 100.000 km de expedición en kayak" Presentació i projecció a càrrec d’en Ramón Larramendi, que ens acostarà a les seves experiències en caiac per les costes de la península Ibèrica, Noruega, Alaska i Groenlàndia.
Ramón Larramendi és director de l’empresa “Viajes Tierras Polares” i pioner espanyol en organitzar viatges i expedicions a les regions polars que porta explorant des de 1985. Ha participat en les primeres expedicions espanyoles a través de Grenlàndia amb esquís el 1986, al Pol Nord geogràfic y magnètic amb esquís el 1998 i el 1999, i va ser l’instigador de la Expedición Circumpolar, en què va recorre 14.000 kilòmetres amb trineu de gossos i caiac des de Grenlàndia fins Alaska durant tres anys (1990-93) i considerat el més important viatge d’exploració geogràfica espanyol del S.XX. Aquesta travessa va merèixer un article a la revista National Geographic en la seva versió anglesa, sent així Ramón l’únic espanyol fins avui en publicar en aquesta revista. Es col.laborador habitual de AL FILO DE LO IMPOSIBLE per expedicions Polars des de 1998. Es també l’inventor del Catamarán Polar, el primer vehicle polar mogut per energies renovables amb el que va dur a terme l’Expedició Transantàrtica 2005-06. Arribant per primera vegada en la historia al Pol Sur de la Inaccessibilitat, el punt de més difícil accés del continent antàrtic.
En aquesta presentació ens argumentarà l’ús del caiac a traves de diferents viatges que ha realitzat.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

XXII Concentració Urdaibai-Laga 2010

Si vols veure bé les fotos clica sobre la imatge! 
Aquesta és la imatge de l’alberg de Elantxobe on ens hem hostatjat, a la barana del carrer, a uns vint metres d’alçada, hi ha un còdol de 300 kg deixat per un temporal de mar. Hi viuen 400 habitants, ens va sorprendre el port fortificat per afrontar les galernes del cantàbric.
L’esmorzar el fem a la platja de Laga on fan uns pinxos deliciosos i, comencem a fer-nos a l’idea de com són les ones del cantàbric que ens gronxaran durant aquests dos dies.
Ben esmorzats ens disposem a fer la sortida que durarà la resta de la jornada. Els components hem estat.: la Mireia, la Queralt, en Francesc, en Joan, en Josep, en Josep Cors, en Roger i un servidor. Per la tarda se’ns ajunten la Clàudia i en Pau.
Sortim des de la base d’Urkan Kayak a la platja de Laida, travessem la ria d’Urdaibai fins Mundaka, és aquí on en Roger i en Josep Cors aprofiten per surfejar la famosa ona.
Desprès ens dirigim cap al cap de Matxitxaco, passem per davant del port de Bermeo i fem tot el costat est del cap que està arrecerat de l’onatge. Aquesta part em fa pensar amb les costes del Canadà.

A la punta del cap Matxitxaco les ones són d’una altra magnitud, et glacen la sang quan és el primer cop que et trobes amb elles, divendres les grans podien superar els tres metres d’alçada.
Superat el cap ens dirigim cap a San Juan de Gaztegulatxe, aquest tram de costa és d’una bellesa suprema i tal com està el mar és senzillament espectacular.
Illa de Gaztelugatxe

L’arc de San Juan de Gaztelugatxe que alguns varen travessar en tots dos sentits
Aquest bufador alçava l’aigua a desenes de metres amb un so ensordidor
Reunió per decidir on anar a dinar, no hi havia gaires opcions per poder triar, de fet tan sols en vàrem trobar una que tinguéssim les garanties de tenir un desembarcament segur.
Caravel·la portuguesa una de les més verinoses del món.
Després de dinar refem part del camí i ens dirigim cap a Elantxobe tot passant per l’illa d’Ízaro i el cap d’Ogoño.

De tornada aprofitem per fer el curri i tenim sort: un barat i aquest llobarret de quasi quatre quilos. Ja tenim sopar!
Ogoño té una paret vertical de més de 250 metres d’alçada. Tant a nivell de mar, com a diferents alçades es veuen unes coves amb estalactites molt ben formades.

La jornada de mar acaba al port de Elantxobe. Posteriorment iniciem la jornada nocturna aquesta quedarà en la memòria de molts de nosaltres, bàsicament pel pas del llobarro per la planxa de l’Herriko taberna.
 El dissabte a primera hora ens subscrivim a la trobada i després anem a fer la travessa de la ria d’Urdaibai.

La travessa ens va perfecta després de la intensa jornada anterior. El paisatge es relaxant. Sorprenen de veure com els castanyers i alzines  arriben fins la mateixa vora del mar. Tenim la sort de veure alguns ocells típics de les zones humides, com la garsa de mar, el becut o el bec planer.
La tarda del dissabte i sense temps per dinar vàrem haver d’enfrontar-nos amb l’onada de Laga. Van sorgir molts dubtes de si seríem capaços de fer-ho, però hem arribat fins aquí i ho hem d’intentar. El dia anterior era insuperable, però aquesta tarda va tenir una intensitat que quedarà en la nostra memòria. Quasi tots vàrem sucar a l’entrada o la sortida de l'aigua, però un cop ho has fet, ens va envair un estat d’eufòria resultat de l’adrenalina segregada que no té preu.
Sortir de la nostra mar mediterrània i anar al Cantàbric dona "cangueli", però tant la mar, com la seva gent són forts, nobles i bons companys. Us ho recomano!
Demà hi haurà l'album fotogràfic.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El curiós cas d’en Quiler.

Quíler es el mot, familiarment afectuós, amb el que hem batejat el peixet que fa d’esquer per la pesca del curri. S’ha guanyat a pols el nom per la gran quantitat de captures que comptabilitza. Per això quan, divendres al capvespre, desprès d’haver pescat una oblada de bona mida i un esparrall, vaig notar que s’enganxava en uns esculls de la punta entre Colera i Garbet, i que al recollir el fil el peixet ja no hi era, vaig sentir la pèrdua. A mes el model és exhaurit al mercat i ja no es troben d’iguals. He provat d’altres però cap amb el rendiment d’en quíler, deu tenir quelcom que el fa summament atractiu als peixos. Ja de tornada cap a casa, meditant sobre la pèrdua, vaig prendre el determini d’anar a buscar-lo l’endemà. A primera hora ja era a Garbet, i amb el neoprè carregat al caiac vaig palejar fins el lloc dels fets. La mar era molt tranquil•la i semblava que en tota la nit no havia hagut gaire moviment, això jugava a favor meu. El que pensava que seria una feina de mig matí va ser cosa molt mes fàcil. Als 10 minuts d’haver-me posat a l’aigua ja l’havia trobat, era quasi bé allà a on s’havia perdut, tot i que surava lliurement i no estava enganxat a les roques, podia haver anat a parar a qualsevol lloc però encara era allà. Amb gran alegria i per celebrar-ho, vaig tornar a posar el peixet al curri i vaig provar si havia perdut facultats, i no, no n’havia perdut perquè, com si em volgués premiar pel rescat, al quart d’hora vaig pescar un magnífic déntol, un peix cobejat i exquisit. La operació rescat havia valgut la pena, però, curiositats del destí, 5 minuts desprès de la pesca del déntol, es va tornar a enrocar i a perdre. Aquesta vegada semblava ja un adéu definitiu, li vaig agrair el detall del déntol, però pensant que si l’havia trobat un cop, el podia tornar a trobar, vaig refer el camí, per finalment tornar-lo a trobar surant plàcidament.

Me’l miro bé, i m’adono de que el pas del temps li ha fet estralls, te parts despintades, els hams son rovellats i en te un de trencat, potser li arriba l’hora de la jubilació, però la pesca te quelcom d’adictiu, la sensació de quan sents la picada i la expectació de la recollida son dificils d’explicar però també d’oblidar, així que de moment, en quíler encara te feina per davant.
P.d.: Per demà esperem tenir la crònica i fotos d'Urdaibai-Laga

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Recepta ràpida.

Moltes vegades quan sortim a pescar o palejar solem arribar a casa una mica tard i, ja se sap, hem d'esbandir el caiac i endreçar-ho tot.... El més normal és que els components de la nostra família facin una mica de morros i amb tota la raó del món. Ens passem el cap de setmana a l'aigua !
El plat que us presenta avui el nostre amic Carles Ginè, és un plat que es cuina molt i molt ràpid i pot fer feliç a la vostra família, sempre i quan siguin amants del peix. Si al sortir a palejar has fet el curri i, has tingut la sort o habilitat de pescar un exemplar de dèntol, pagell, oblada o dorada, AQUI tens la solució per quedar com un senyor.
Apali!