--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El curiós cas d’en Quiler.

Quíler es el mot, familiarment afectuós, amb el que hem batejat el peixet que fa d’esquer per la pesca del curri. S’ha guanyat a pols el nom per la gran quantitat de captures que comptabilitza. Per això quan, divendres al capvespre, desprès d’haver pescat una oblada de bona mida i un esparrall, vaig notar que s’enganxava en uns esculls de la punta entre Colera i Garbet, i que al recollir el fil el peixet ja no hi era, vaig sentir la pèrdua. A mes el model és exhaurit al mercat i ja no es troben d’iguals. He provat d’altres però cap amb el rendiment d’en quíler, deu tenir quelcom que el fa summament atractiu als peixos. Ja de tornada cap a casa, meditant sobre la pèrdua, vaig prendre el determini d’anar a buscar-lo l’endemà. A primera hora ja era a Garbet, i amb el neoprè carregat al caiac vaig palejar fins el lloc dels fets. La mar era molt tranquil•la i semblava que en tota la nit no havia hagut gaire moviment, això jugava a favor meu. El que pensava que seria una feina de mig matí va ser cosa molt mes fàcil. Als 10 minuts d’haver-me posat a l’aigua ja l’havia trobat, era quasi bé allà a on s’havia perdut, tot i que surava lliurement i no estava enganxat a les roques, podia haver anat a parar a qualsevol lloc però encara era allà. Amb gran alegria i per celebrar-ho, vaig tornar a posar el peixet al curri i vaig provar si havia perdut facultats, i no, no n’havia perdut perquè, com si em volgués premiar pel rescat, al quart d’hora vaig pescar un magnífic déntol, un peix cobejat i exquisit. La operació rescat havia valgut la pena, però, curiositats del destí, 5 minuts desprès de la pesca del déntol, es va tornar a enrocar i a perdre. Aquesta vegada semblava ja un adéu definitiu, li vaig agrair el detall del déntol, però pensant que si l’havia trobat un cop, el podia tornar a trobar, vaig refer el camí, per finalment tornar-lo a trobar surant plàcidament.

Me’l miro bé, i m’adono de que el pas del temps li ha fet estralls, te parts despintades, els hams son rovellats i en te un de trencat, potser li arriba l’hora de la jubilació, però la pesca te quelcom d’adictiu, la sensació de quan sents la picada i la expectació de la recollida son dificils d’explicar però també d’oblidar, així que de moment, en quíler encara te feina per davant.
P.d.: Per demà esperem tenir la crònica i fotos d'Urdaibai-Laga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada