Tot al nostre favor…

Si hi ha moments en que tot sembla posar-se en contra nostre, aquest estiu tot juga al nostre favor i l’accés a la mar d’Amunt és d’allò més plàcid.
Divendres tarda sortíem de Port de la Selva, la Montse, l’Albert, en Marcel, en Pi i Jo. La Rosa finalment s’havia de quedar a casa per qüestions familiars. Quina llàstima!
El guió, el mateix de cada setmana, intentar pescar una mica per fer un bon sopar, fer-la petar sota els estels i dormir una becaina amb la companyia dels mosquits famolencs. Dissabte i abans de que torni la “marabunta” d’estiuejants retornar cap a casa, estregats, però satisfets d’haver entrat amb comunió amb el Cap de Creus durant unes hores.
La pesca de la tarda va resultar desigual, però amb un nivell de qualitat que toca l’excel•lència. A més va haver-hi l’aportació de la paga del mariner de la “San José” amb dues llagostes pescades al mati que ens van fer xarrupar els dits i sentir el gust d’un dels crustacis més apreciats i escassos del Cap de Creus i de la mediterrània.
Desprès de la sobretaula, on hi va haver la interessant discussió del perquè les cales a les nits són plenes de francesos i buides de catalans, ens vàrem dirigir a explorar un dels més potents afloraments pegmatítics de la regió, ara popularitzat amb el nom de “palomític”. Allí entre els metamorfismes de contacte amb les fàcies d’esquistos verds, roques milonítiques i erosions alveolars, ens submergirem en un paisatge fantàstic i únic, generat per la mare “gea” i l’artesà “eol”. Racons oblidats per tots i dignes d’estar elevats a la categoria de monuments naturals universals...., encara que millor que quedin en la ignorància i així garantir la seva salvaguarda a traves dels segles. Es increïble com podem, a dia d’avui, observar sobre aquestes roques el pas del temps, d’un temps que s’ha de comptar per milions d’anys, magnituds inimaginables per unes ments de tan curta durada com les nostres, dic això amb tot el respecte per als lectors.
El dissabte s’ha aixecat radiant però poc desprès de l’alba, el mantell de la boira ens ha cobert a tots. Altre cop els meteors han estat al nostre favor i ens han possibilitat gaudir amb soledat d’aquest espai. Hem continuat pescant l’esmorzar, el qual, ha estat molt variat i no cal dir que ens hi hem delectat.
Més tard, cap al migdia, quan la boira s’ha aixecat i el brunzir de les barques ha retronat com els timbals d’un exercit invasor, nosaltres, amb callada processó, hem desfilat cap a Port de la Selva, no sense abans prendre un bany en una petita cala que a partir d’ara li direm la “llar d’infants” (Cala Torta), un lloc farcit de moles d’obladetes que a resguard dels temporals creixen parsimoniosament en un aigua poc fonda, cristal•lina i tèbia.