En Loulou ja té vaixell !!!

Fede Fortunet fent els darrers arranjaments del veler.

Desprès de la troballa del missatge a la platja de Taballera i un cop sabut l’origen i motiu de l’escrit, s’ha pres la decisió de retornar el missatge al mar perquè pugui continuar la seva singladura cap a Orà (Argèlia).

Per poder fer-ho tenim dues opcions, retornar-lo a mar dins d’una ampolla convencional o escollir una nau per dipositar al seu interior l’escrit. L’elecció no ha estat gens difícil i hem cercat un vaixell. En primer lloc hem buscat un caiac de petites dimensions, d’aquesta forma podriem deixar l’empremta del nostrat esport. N’hi havia un de joguina, tipus play-mobil, però, desmereixia la classe demostrada per l’homenatjat i ha estat descartat. També hi havia una altra possibilitat, llunyana, d’aconseguir-ne un a partir de contactar amb un artesà de la fusta i mestre d’aixa, però finalment i sortosament ha aparegut un magnífic veler de joguina.
És un veler mereixedor d’estar al museu del joguet de Figueres. Fet de fusta massissa i pintat amb uns colors pastels propis dels anys seixanta en que va ser fabricat. És una preciositat!
Com qualsevol vaixell vell, li ha calgut passar per les drassanes i, fer-li uns petits retocs, que li permetran tornar a fer-se a la mar amb garanties. Agraïm al Fede Fortunet l’ajut en aquesta fase del “projecte Loulou”.
Ara ja està a punt per fer el seu darrer viatge i properament anunciarem, el dia, el lloc i l’hora que el deixarem navegar a mercès dels vents i els corrents.
Si algú vol aprofitar-ho i venir a fer la sortida, tothom hi és convidat!!!

Noticies d’en Loulou !!!

El que es comenta de l’immediatesa que ens dona Internet, la connexió global del mon, etc, es cert. Quan encara no fa dos dies que trobes un missatge en una ampolla, ja has pogut parlar amb la vídua d’en Loulou, la senyora Yvonne, de Perpinyà. S’ha emocionat en saber que algú ha trobat el missatge; per uns moments en Loulou ha reviscut per ella. M’ha explicat que era una home fora del comú, molt especial, bohemi, apassionat de la vida i del mar, sobre tot del mar. Ambdós varen néixer a Oran (Algèria), ell d’origen italià i ella descendent d’espanyols. Al produir-se la independència d’Algèria respecte de França, l’any 1962, abandonaren el seu país natal i es varen establir provisionalment a Mazarrón (Murcia), un lloc prou a prop, tot esperant l’ocasió de tornar. De fet, a Alacant i Murcia encara ara hi ha molts “pieds noirs” (ciutadans francesos residents a Algèria que es varen veure obligats a abandonar el país) o descendents seus. Es característic d’ells d’establir-se a llocs propers al mar, la seva possibilitat de retorn.

Missatge en una ampolla

Ara deu fer uns 20 anys que, estant de visita a casa d’uns amics que vivien molt a prop de la Gola del Ter, per fer temps abans de dinar vaig anar a fer una passejada per la platja. Feia poc que hi havia hagut una llevantada i, com es normal en aquests casos, allà hi havia de tot. De entre tantes ampolles, una em va cridar l’atenció, era tancada i duia un paper a dins. Ja de tornada a casa dels amics, la vàrem obrir encuriosits i el contingut ens va decebre una mica, al paper nomes hi havia escrit un nom i una adreça de Doblí, a Irlanda. Però al ser poca la informació, la situació donava peu a fer conjetures, tant podia ser que l’ampolla l’hagués llençat al mar un irlandès borratxo en una nit de farra a l’Estartit, com que, heroicament, l’ampolla hagués surat 5000 Km, i entrat a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar per venir a descansar a una platja catalana. El tipus d’ampolla tampoc donava pistes, no era d’Estrella Damm, per entendre’ns. La filla dels amics, que llavors devia de tenir uns 13 anys, es va il•lusionar molt amb el tema , es va quedar el missatge dient que faria indagacions i es posaria en contacte per carta amb l’irlandès, però el cas es que, passat un temps, quan li vaig preguntar pel missatge, avergonyida em va confessar que l’havia perdut. Coses del jovent. Em va saber greu pel que te d’oportunitat perduda de qui sap que, però la historia no te mes interès. Només la explico perquè avui, fent una passejada per una boirosa, solitària i melancòlica Cala Taballera, també poc desprès d’una llevantada, he trobat un altre missatge. Els temps canvien i aquest no era dins d’una ampolla, sinó d’un tub d’assaig de vidre, hermèticament tancada amb un tap de plàstic encolat. Dins del tub hi havien dos trossos petits de paper, un amb un text en francès, escrit a mà per les dues cares, que tot i que la tinta s’ha corregut una mica per efectes de l’humitat, es llegeix perfectament. El contingut de l’altre es el mateix però traduït a l’anglès. Bona previsió, mai se sap a on pot anar a parar una ampolla llençada al mar.

L’anvers diu així:
“ Loulou, doux réveur, amoureux de la mer a fabriqué lui même sa derniere demeure, dans l’espoir de rejoindre au grê du vent sa terre natale d’Oran".
Bon voyage Loulou. Perpignan le 19/09/09.”
El revers, mes concis, ens fa mes llum:
“ Louis Riello 27-10-1922 / 05-03-2009 “
M’imagino un net de l’octogenari “pied noir”, que ha sentit molt la mort del seu avi, al que estimava tant. L’avi Loulou, que sempre explicava emocionat histories de la seva Algèria natal, i de com va haver de marxar per no tornar mai mes. Si la manera que troba el net d’expressar el seu dolor es aquesta, benvinguda sigui. Em penso que tornaré el missatge al mar, tothom te dret a una segona oportunitat.
Ara recordo que, fa pocs dies, en aquest mateix blog, consideràvem molt reprovable la conducta de llençar objectes al mar. El mon d’avui necessita que siguem ecològics. Però un missatge en una ampolla…, que caray, el mon necessita ecologisme, però encara més, romanticisme.