Bons consells i molta sort.

La mar fumejava quan ens posàvem a l’aigua, a la platja dels Palangres de Roses. El mati era molt fred, però les ganes de fruir d’unes hores amb ella superava la sensació tèrmica.
En Lluís, l’Albert, en Manel i jo sortíem disposats a fer una activitat mixta: palejar i a la vegada intentar pescar alguna cosa. Tots quatre som uns passerells en el tema de la pesca, però ens retroalimentem i anem avançant en el coneixement d’aquest art.

Bé, jo jugo amb una mica d’avantatge, porto més mesos fent proves i anant anotant en el disc dur les observacions i resultats dels assajos, que després discutim i cadascú extreu les seves conclusions..., que mai són les mateixes, ja se sap, visca la diversitat!
Abans de sortir vaig consultar al meu mestre “jedi”, ell em va informar de quina era la situació respecte al bonítol, els quals han desaparegut de la zona. Això sí, em va animar a utilitzar tot el bagatge que estava adquirint durant aquests mesos d’aprenent. Dit i fet, el diumenge, de matinada, vaig fixar el meu pla de pesca. Era una estratègia que desobeïa al mestre, ja que volia iniciar la sortida i, així ho vaig fer, temptant la sort amb els bonítols. El resultat va ser el predit per ell, un zero absolut. Més tard vaig comprovar que les barques de pesca esportiva, que aquestes darreres setmanes es comptaven per desenes (50 exactament), aquest diumenge tan sols n’hi havia cinc.
Feta la prova de Sant Tomàs, tot seguit, vaig anar pel llobarro, aquesta és una peça molt cobejada pels pescadors per l’esquerp del seu comportament i difícil d’enganyar.

Però jo tenia un pressentiment de que era un bon dia, allò que ara es diu “tenia bones sensacions” i, fent honor a la veritat també havia escoltat i seguit les explicacions del mestre, que em feien pensar que les condicions del mar eren bones per tocar-ne algun. Aleshores, continuo amb l’estratègia prefixada i em dirigeixo ràpidament cap a la zona on crec que n’hi ha d’haver. A l’arribar, armo la canya amb l’artificial que se’ls hi fa irresistible als llobarros i començo a remar. Passats deu minuts sento el soroll de carraca del carret de pesca i veig la canya vinclada, primera picada del dia i premi! era un llobarret preciós que ens delectarà el dinar del diumenge. Quina sort que tenim els principiants! i quina sort tinc de poder-me assessorar amb el gran mestre.

Gràcies Martí Q.Q. pels teus assenyats consells. Te’n dec una altra!

Peixets de mentida

Article del forum de pesca escrit per en Marti Q.Q..:
Bàsicament: els peixos no són tontos. Intentar-los enganyar amb un tros de plàstic que es mou com un tronc i no fa olor de peix, sempre és més difícil que engatussar-los amb un peix natural, que sí que fa pudor de peix, però és més pesat d'utilitzar i aconseguir.
Retornant als peixos artificials. Bàsicament, les normes són:
A. Amb aigües clares, intenta utilitzar bones imitacions i colors naturals. Amb aigües tèrboles o amb escuma, utilitza colors més brillants o blancs o fluorescents perquè si no, els hauries de passar molt per davant del nas perquè el veiessin.
B. Amb aigües transparents, una mica més de velocitat. Si no, s'hi acosten, però veuen que és un tros de plàstic. Sobretot, si empaites bisos, bonítols, verats, sorells... tot això que és peix que corre amunt i avall tot el dia, no et faci por recollir a tota llet. Per ràpid que vagis, aquestes bèsties te l'atrapen. Si empaites llobarros, són més mandrosos i recull una mica més lent. Si no, el deixen passar de llarg.
C. El peix sempre li és més fàcil atacar des de baix, cap a dalt. Si tens poc calat, no posis una mostra que vagi pel fons. A banda que tens més risc d'enrocar i perdre'l. Si hi ha mala mar, l'artificial li costarà nedar bé. Busca un lloc amb més calat i posa una mostra enfonsada que vagi per sota les ones. Si les ones són grosses, els peixos no poden nedar bé. D'això se n'aprofiten els depredadors. Si les onades són petites, els peixos petits no poden nedar bé, però els mitjanets, sí. O el que és el mateix dit d'una altra forma: si hi ha onades petites, un artificial gros és una presa que pot fugir bé i no és tant susceptible de ser atacada. Utilitza doncs, peixos petits. Si les onades són més grosses, pots utilitzar esquers més grossos. I si les onades són bèsties, busca les feres en profunditat (si tens els trons de sortir amb la barca) o en raconades on es puguin haver refugiat.
D. I la última, bàsica, fixa't amb el peix-presa i intenta imitar-lo. Si veus llísseres petites per la zona, utilitza una imitació de llissereta. Si pesques més a mar obert, no posis una imitació de llissereta, que allà no n'hi ha. Utilitza una imitació de sardineta, de la mida que vegis córrer entorn la barca o de la mida que escupin els peixos pescats. Si pesques a la desembocadura a l'hivern, imita anguilons, etc.... i així anar fent.
E. Tema metralletes. Jo prefereixo reservar-les per a sorells i bisos. Als llobarros crec que els espanta una mica. Tot i que me n'han sortir alguns amb metralleta.
Seguir aquestes normes no és garantia de pescar, però sí que t'augmenten les possibilitats. Clar que sempre hi ha el que pesca un llobarro amb un pal de xupa-xups, però no és el cas més habitual...
I també és veritat que de tant en tant, els agafa el frenesí i crec que llavors picarien fins i tot posant-los una fulla de pi o un tros de suro, per dir alguna cosa. Però estar el dia indicat, a la hora indicada, al punt indicat, amb l'artificial indicat, tampoc és la tònica general. A vegades passa i a hores d'ara, encara em trenco la closca intentant desxifrar el perquè, on com i quan.
I sobretot, mira d'anar a buscar les zones on hi hagi menjar. Tota la feina que tenen els peixos és viure, menjar i reproduir-se. Així que si hi ha una zona que el mar de fons els ofereix menjar, no els busquis en una zona on el mar no estigui remogut.
Intenta conèixer els costums i preferències del peix que empaites. No busquis bisos a la desembocadura d'un riu i poc calat. No busquis un llobarro amb 40m de profunditat. No busquis una palomida, ni un tallahams a l'hivern. No busquis bonítols al Gener. Per l'època que estem, ara toquen tallahams, sorells, bisos, palomides i sards a l'escuma. M'en deixo algun. Al setembre, busca els bonítols. Seran grossos i seran fàcils de trobar. Generalment, un tipus de peix, prefereix unes certes condicions, les quals poden canviar en funció de la temperatura del mar. Pensa el peix que t'interessa, pensa com deu viure, pensa on pots trobar-lo i com temptar-lo. Si funciona, sabràs que no és casualitat haver aconseguit aquella bèstia i la presa té gust de glòria. Observa molt el mar i mira de sortir sovint. Camufla els teus esquers dins del cicle marí.

I trobada de pesca “Xtrem”.

De fosca matinada i amb una taula amb cafè i pastes, al més pur estil de les “monteries” castellanes, però amb l’esperit lluny de les mateixes, ha començat la trobada de pesca. Finalment hi havia dos grups afins, el dels pescadors que empren el caiac per dur a terme la seva afició i la dels caiaquistes purs palistes, però que volen ampliar els seus coneixements en aquesta aplicació concreta. Poques vegades es fa una activitat compartida entre ambdós col•lectius, esperem que avui s’hagi iniciat una aproximació que ens enriqueixi a tots.

El dia es va presentar rúfol i amenaçador fins al migdia. El divendres havia entrat un garbí potent que deixava una mar de fons amb alçades d’ona significant de 120 cm i amb màxims de 200 cm. Sortosament la tramuntana tan sols ha tret el cap en alguns moments i amb poca força.

Aquestes condicions del mar donaven sentit al mot “xtrem” de la trobada. Matí tan sols apte per caiaquistes experts i, que posava un cert risc a la navegació amb caiac descobert. Més d’un ha sentit la baixa temperatura de l’aigua a la seva pell. Aquestes condicions han dificultat la pesca estàtica (spining i jigging) i es feia més factible la pesca al curri, tot i que aquesta tenia els seus límits per la manca d’activitat en les espècies de superfície, tret d’algunes honroses excepcions.

Tot i que no era un concurs, hi ha hagut un guanyador. Ha estat una persona que dotat d’un aparell de pesca minimalista, molt ben aconsellada i amb la perícia d’una bona colla d’anys de pràctica del caiac, ha aconseguit el millor resultat. Al Joan la nit del dissabte li ha caigut la llagrimeta. No sé si l‘ha fet al forn o a la planxa, però segur que ha tocat el cel.

Una lliçó sí que he aprés amb aquesta trobada, si ajuntem els coneixements dels pescadors amb el domini del caiac dels caiaquistes purs, el resultat pot ser molt productiu.
L’opció que tenim està molt clara, cal que ens ajuntem els dos col•lectius i intercanviem els coneixements i tècniques. Per fer-ho haurem de desfer-nos dels individualismes i egoismes típics. Serem capaços de fer-ho?
Qui es veu amb cor de muntar el primer clínic de pesca amb caiac?

Trobada de pesca a Montjoi.

Aquest dissabte es fa una trobada de pesca amb caiac. Es tracta d’anar fins a cala Montjoi i passar bona part del dia fent aquesta activitat. Qui tingui coneixement d’aquest art o en vulgui aprendre pot arribar-se fins a aquest espai i participar-hi.
Per més informació truqueu al telèfon d’en Viti : 626662004 .
Per més informació clica AQUI

Peixos: on i quan. És una qüestió més científica, que aleatòria

Aquest escrit s'ha publicat al forum de pesca amb caiac avui mateix.:
"Sovint els fets tenen lloc com a conseqüència d'un seguit de circumstàncies, a vegades poc evidents als nostres ulls. La falta de perspicàcia per part nostra fan que aquests fets els cataloguem sovint com a "aleatoris" i "capritxosos" com a resignada acceptació de la pròpia dificultat de controlar-ne o entendre'n les causes. Si alguns prefereixen atribuir-ho a fets màgics, nigromàntics, esotèrics, revelacions divines o presències del més enllà, això ja són figues d'un altre paner. Però en tot cas, com a mínim ho titllem d'aleatori i ala, ja podem dormir tranquils i la baveta regalimant-nos galta avall.
Divendres passat vaig sortir a pescar amb una nova balladora. No vam fer res de res. Molta medusa, algun peix lluna, algun dofí i una tonyina que va acabar d'esvalotar el poc aviram que hi havia. Alguns llobarrassos molt ran de roques ens anunciaven que el fred comença a ser viu, però al final, els llobarrots van tornar a ser més astuts que nosaltres i no em vam enxampar cap.
Ja us en vaig fer un report més extens durant el cap de setmana.
Però el més interessant de tot plegat, no és el que vam poder ensacar o que se'ns va escapar. El que més interessant trobo és el que aquesta nova balladora ens explica.
Començo:
No trobeu força curiós que trobant-nos ja a finals d'Octubre, de cop i volta apareixin altra vegada grans bancs de meduses, peixos lluna, llepó (una mica, només) com si tornessim a estar a principis de primavera??? Curiós, si. Però no crec que sigui casualitat.
L'Eduard aporta unes dades que ho fan explicable. Unes dades sobre l'evolució de la temperatura de l'aigua dels últims dies, que de ben segur, si tinguessim la paciència i els mitjans de combinar-ho amb salinitat, de ben segur podríem predir molt millor quins peixos podem trobar-nos.
L'Eduard ha tingut l'habilitat i la paciència de buscar la temperatura de l'aigua a diferents nivells abans i després de la llevantada. I mireu què ha trobat: resulta que abans de la llevantada, l'aigua estava a uns 20graus en superfície i a uns 18graus als 60m de fondària. Aquesta és la situació habitual per aquesta època. L'aigua calenta a dalt, i l'aigua freda a baix. Dinàmica de convecció, com l'olla de l'arròs quan bull.
Total, que llavors va venir la llevantada, el qual va tenir per una banda, un efecte turmix homogeneïtzador de temperatures i per l'altra, ens va portar a la costa, els bestiari de les profunditats (és aquí on crec que entra en acció l'aparició no anunciada de tanta medusa i els peixos lluna que els van darrere). Després de la llevantada, l'aigua estava a 16,79graus en superfície, però també a 16graus a 80m de fondària (toma ya túrmix!!).
I és clar, les conclusions surten soles.
Ara imagineu-vos que sou un peix de finals d'estiu. T'hi trobes de meravella en una aigua que té més de sauna, que de frigorífic. L'aigua a 20graus, ara m'empasso un sorellet, ara em degluteixo una sardina, que d'aquí a poc vindrà el fred i haig d'engreixar-me en la mesura del possible. De cop i volta un túrmix omnipotent i totpoderós t'engega l'aire condicionat i t'enxampa en mànigues de camisa. Hora de tocar el dos a buscar refugi als raconets on l'aigua no s'hagi barrejat gaire (encara que ningú ho digui gaire i la gent calli com a morts, hi ha qui des de la llevantada s'està fotent les botes amb bestiotes grosses d'estiu a zones de poca fondària on encara deuen trobar l'aigua prou calenta). A la resta del Cap de Creus, el desierto. Només meduses, meduses i oblades. Els peixos lluna que els empaiten i la tonyina aquella que deuria haver fugit dels professionals que a primeríssima hora del matí els estava fotent canya mar endins, no gaire lluny.
Igual que els canvis de temperatura amb els que avui m'esplaio, igualment d'importants són com a mínim, la salinitat i la turbidesa. Si plou molt, les zones properes a les rieres i les capes superficials són poc salades. Si no sóc espècie d'estuari, foto el camp. Si l'aigua està molt tèrbola, no puc veure res de res ni detectar les meves preses. Foto el camp fins que m'hi vegi una mica. Per molt menjar que hi hagi, no em serveix de res si no puc veure'l.
Acostumem a resignar-nos amb un "avui no picaven perquè no volien" i ja està, que al capdevall tornarem la setmana vinent. I acostumem a saber què podem pescar, en base al que hem sentit que està sortint. Però no conec ningú clarament capaç (que no vol dir que no hi sigui, simplement que no el conec) de predir quines bèsties hi pot haver, en base a les condicions físiques (tot i que hi ha qui ho intueix força a base d'experiència).
Crec que la dada que ens aporta l'Eduard sobre variacions tèrmiques és molt interessant. M'agradaria poder saber no només la temperatura a diferents zones, sinó també la força de les corrents dins l'aigua (a alguns peixos els molesta massa corrent, a d'altres els va la marxa), el grau de salinitat, la turbidesa en cada zona. Molt segur que pescaríem més.
Encetava aquest correu parlant de l'aletorietat d'alguns fets. El cos del text però, parlo de pesca i de la presència de peixos com un fet inevitable, conseqüència de les condicions marines provocades pels dies anteriors. És cert que no tenim accés ni manera de controlar els majors índexs marins a cadascuna de les nostres zones de pesca preferides. Així doncs, molt possiblement ens haurem de resignar a continuar considerant la presència de les espècies objectiu com a caprici de la naturalesa i de la bondat de Déu senyor nostre creador. Així doncs que ja ho sabem, avui no hem pescat perquè a Neptú no li ha tingut a bé agraciar-nos amb una bona captura i ens penjarem un amulet del nostre coll per confiar-hi cegament tot el que amb el nostre coneixement no podem arribar a abastar. Fet i fet, la imprevisió del què sortirà avui és un més dels múltiples alicients que té aquesta nostra gran afició."
Molta sort a tothom i majors captures!
Martí.

Sorpreses et dóna la vida..., sorpreses

De vegades tenir un blog té una recompensa inesperada. La setmana passada, sense anar més lluny, vaig rebre un correu d’una persona que volia conèixer’m per mostrar el seu agraïment i admiració per les fotos que anem publicant. Es tracta d’en Marti Q.Q., un conegut i reconegut pescador de la zona del Cap de Creus. És un apassionat de la pesca amb canya i que des de fa uns anys també la practica des del caiac. De tan en tan entra en l’espai dels forums de pesca i entre moltes altres aportacions de tipus tècnic, hi fa aportacions literàries d’un molt bon nivell, el podríem considerar un “lletraferit”. Com que entre altres virtuts que té, hi ha la de generositat ens ha permés publicar els seus escrits sobre el mar i la pesca en el nostre blog, la qual cosa li estarem molt agraïts i ho anirem fent d’aquí uns dies.

Finalment vàrem quedar per sortir a pescar junts i així ho hem fet. Per mi ha estat una oportunitat per imbuir-me del coneixement d’aquest món tan apassionant i desconegut, i així, poder fer un primer salt qualitatiu en l’aprenentatge de l’art de la pesca de la mà d’un mestre.
Em va dir que també vindrien un parell de pescadors de Roses l’Ibag i l’Osnola. L’Ibag és un dels seus mestres, és un personatge que vol mantenir-se en l’anonimat. La seva vida ha girat al voltant del mar. Primer el va conèixer des de dins amb la pràctica del submarinisme. Actualment el que l’apasiona és la practica de la pesca amb caiac i els seus resultats han estat espectaculars. El seu nivell ha arribat a ser tan alt, que l’obliga a haver-se d’amagar dels altres practicants. Tothom vol saber els llocs i els moments on va a pescar, les tècniques que utilitza, els esquers que empra i així poder-lo emular.
Mira per on, que un passerell com jo, neòfit en aquest art de la pesca, tindré l’oportunitat de passar un dia amb uns dels millors pescadors amb caiac de Girona, com a mínim dels més envejats.
De fosca nit vaig trobar-me que em dirigia cap a un lloc “indeterminat” del Cap de Creus. Faltaven hores per sortir el sol i ja havia rebut un “sms” de que en Martí estava arribant al punt de trobada. I això que ell havia sortit de Bcn!
En arribar al lloc una guilla es va creuar pel camí, això em va fer pensar amb un pescador de Roses. Era un personatge una mica estrafolari. Va acabar els seus dies davant del Sirena (famós bar punt de trobada) amb la seva llarga barba blanca trenada, sent fotografiat pels turistes. Tenia una barca petita que la coronava un pal amb una cua de guilla. Quan sortia a pescar sempre cridava el nom de la guilla en els pescadors que es creuava. Resulta que hi ha la creença, entre la gent del mar, de que no es pot dir el nom de la guilla. Per denominar-la diuen “aquell animal de cua peluda” etc. el motiu és que dóna mala astrugància. Doncs el fet de trobar-me amb la guilla en el punt de trobada va ser un fet premonitori del que hauria de passar després.
A l’arribar en Martí estava esmorzant, ens saludem i preparem els estris. Immediatament ell comença a buidar el pap i, instruir-me. No para d’enraonar per explicar-me tot el que puc fer. Tipus d’artificials que he d’utilitzar, l’x-rap l’has d’utilitzar per això, el rapala model no sé què del color S, utilitza’l a primera hora si vols anar al darrera d’aquesta espècie.... Munta una metralleta a partir d’aquesta hora amb aquests vinils i pesca fent passades paral•leles a una fondària de 14 metres si vols pescar tal altra espècie... De tal hora a tal altra estigues a tal punt i fes “espining” amb el model no sé què del Yozuri. Més tard anirem junts i amb el “mucho lucir” i practicarem el “jigging” en uns rocs molt productors que estan alineats amb la punta que surt d’aquí el costat....No havia sortit ni un resplendor de llum, que ja havia rebut més informació vàlida que en tots els dies que m’havia dedicat a navegar per l’hiperespai de la xarxa. Quin crak!
Els de Roses arriben més tard, però sempre a punta de dia, l’hora bona per pescar... Sortim a mar i em dirigeixo una mica lluny per no interferir en aquest moment tan íntim i d’alta concentració. Mentre palejo vaig pensant l’afortunat que sóc d’haver pogut connectar amb aquesta bona gent.
La jornada discorre d’una forma plàcida, diria que massa plàcida. M’havia fet la il•lusió de que seria un dia ple d’emocions, de lluita amb els bonítols que començarien a estirar del fil fins fer-me desequilibrar el caiac. De fotografiar-me amb un déntol monstruós al costat d’aquests artistes..., i res d’això va passar. Sortir amb uns primeres espases de la pesca, no és sinònim de pescar molt..., en Murphy sempre treballa, dia i nit, set dies a la setmana i dotze mesos l’any. El que no va poder evitar aquests senyor de nom anglès, és que tingués l’oportunitat de coneix-se’ls i que d’aquí neixi una amistat molt profitosa, per mi segur que ho serà ;-).

S’hi ha preses, hi ha depredadors...

Durant la sortida del dissabte em vaig quedar amb la recança de poder pescar algun d’aquests grans depredadors que a taula poden fer-te caure la llàgrima.
No sé si heu provat de menjar algun dia un llobarro a la sal? o si heu tastat la ventresca de bonítol a la planxa acompanyada de ceps i, si són de les Salines molt millor? A mi la ventresca amb ceps senzillament em fa plorar. No vull ni pensar, que pot passar si el bonítol i els ceps són de collita pròpia. Quin drama tan deliciós!
Com que el dissabte va ser espectacular l’esclat de vida que ens vàrem trobar a la mar d’avall, vaig aprofitar la primera hora del diumenge per anar a provar sort. Un mati de diumenge pot donar per molt si t’aixeques aviat...
Vaig sortir decidit a empaitar els depredadors que persegueixen aquestes moles de peixet blau que omplen la nostra costa. A primera hora es veu molta activitat d’embarcacions de pesca. Ja fa dies que pel mòn de la pesca esportiva ha corregut la veu que els túnids han arribat i tothom i va al darrera. Alguns respecten les normatives i d’altres es passen d’espavilats, comencen a aparèixer els rumors de les primeres multes imposades per import de milers d’euros, massa poc!
Surto des del segon moll de Roses, és un lloc que em queda a prop, hi ha un aparcament enorme i no he de carretejar gaire el caiac. A l’aparcar el cotxe em trobo a un noi de Cuba que s’està vestint amb el neoprè, és submarinista, ens saludem i parlem de la seva terra i de les ingestes alcohòliques típiques dels dissabtes a la nit. Està segur que la cabussada serà en solitàri, els seus companys estan de “goma”. Apareix un francès, aquest va equipat amb un detector de metalls, i s’afegeix a la conversa, la seva intenció és la d’escombrar la platja en busca dels “no me olvides”. Encara és fosc i tres friquis que no ens coneixem de res enraonem de tot i de res. Hi ha alguna cosa que ens uneix, l’insomni? l’hiperactivitat? Possiblement la necessitat de voler sentir-nos vius. Malalts?...., segurament.
Després d’un mati de costejar arran de roques, finalment vaig tenir aquests resultats, que ara per ara són molt millorables, però que a mi m’han fet molt i molt feliç, bàsicament aquest llobarret de ¾ de kg que m’ha fet caure la llagrimeta ;-).

De dalt a baix: Espet juvenil, llobarro i oblada.

La reconversió arriba a la “Guàrdia Civil”.

Sí, sí, tal i com ho llegiu, ja se sap que en temps de crisi una sortida és la reconversió i aquesta és la noticia que portava el diari de Girona i que tot seguit comentarem. Als anys 90 el sector del metall va patir una reconversió profunda, dons ara toca a la “benemèrita”.

Per començar es farà un assaig a petita escala, la idea surt de l’alcalde de Colera, i durant els darrers mesos deu membres de la benemèrita han estat formats en la seva nova tasca. Aquesta nova tasca serà la vigilància de les activitats pesqueres i recreatives de la costa de Portbou i Colera i sembla que la idea és d’ampliar els seu territori a tota la costa del Parc Natural del Cap de Creus. Què Deu ens agafi confessats!!!

Que la Generalitat no té ni un duro és sabut per tots, que la gestió econòmica es millorable, també n’estem segurs. La qüestió és: qui ha de vigilar la costa per protegir-la de l’agressió de la pesca artesanal i esportiva que tants danys ambientals ocasiona?
Aleshores els alcaldes de Colera i Portbou s’han posat a pensar i veient l’impacte negatiu del tancament de fronteres i el posterior despoblament que això comporta, han llençat aquesta proposta per evitar la marxa d’aquests vilatans.
No sé si sabeu que la costa pertany a l’estat i al ser ells els amos, doncs així de clar i de contundent, que siguin ells els que vigilin la seva propietat!!!
El que no sabem és de quins recursos disposaran per empaitar pescadors. Potser els hi donaran una planejadora amb quatre motors de 400 cavalls confiscada als narcos d’Algecires ?
La veritat és que si l'objectiu finals és preservar l’entorn meravellós d’aquesta costa, els hi podrien facilitar uns bons caiacs, amb ells la vigilància es faria molt més d’acord amb aquesta filosofia conservacionista que mostren els nostres estimats alcaldes.

Aprenentage

Aquest cap de setmana havia de quedar-me en sec, però al final he disposat de les primeres hores del dissabte per fer una escapada. L’objectiu de la matinal ha estat sortir a pescar. El meu coneixement en aquesta activitat és “ un zero absolut”. Tot el que sé, ho he tret de les incursions fetes en els forums de la xarxa. M’estic iniciant en la pràctica de la pesca al curricà, possiblement sigui un dels mètodes més senzills i “fàcils” de posar en pràctica. No precisa de grans inversions, en fas prou amb una línia, un peix artificial i un tros de suro..., però segur que té el seu “intríngulis”.
A punta de clar estava a la platja de l’Almadrava. Tot i ser una platja molt arrecerada, hi havia una mica d’onada, primera senyal de que mar en fora hi havia d’haver moviment.
A l’arribar a Punta Falconera es fa patent una mar de fons de 70-100 cm, les onades cobreixen els esculls del rompent, i en alguns punts els esquitxos s’aixequen diversos metres. Em fa pensar que setmanes enrere i després d’un temporal de llevant vaig disfrutar d’aquesta escena, en aquest mateix lloc però, des de terra estant. Tot i la impressió que fa, la seva força i bellesa és captivadora. Malgrat tot, avui la longitud de l’onada és molt llarga, lo que li confereix una noblesa tranquil•litzadora.
Quan un fa el curricà diuen que s’ha d’anar retallant la costa, però avui l’estat de la mar convida a deixar una distancia prudencial, i així evitar els possibles perills d’alguna onada traïdora. El paleig que he fet era d’una freqüència més aviat alta. Es diu que quan el mar esta mogut: “cada palada és un recolzament que ajuda a mantenir l’equilibri”.
En definitiva, passades les tres primeres hores no havia “tocat” res, havia arribat fins la punta de cap Norfeu i a mig camí de la tornada, havia perdut les esperances de pescar alguna cosa. Arribat aquest punt, penso que el millor és fer una paradeta i, menjar alguna cosa. Perdut l’interès de la pesca, i de camí a la platja, començo a distraure’m amb el zooplàncton que es veu. Ara faig una paradeta per observar una salpa globulosa, ara palejo enrere per que se m’ha escapat un cinta de Venus i, entre tanta paradeta i arrancada, salta la sorpresa, noto una estrebada a la línea i al tocar-la, sento que a l’altre extrem hi ha algú que la tiva, recullo ràpidament i una oblada de més d’un quart de quilo hi està enganxada, i jo que volia plegar! Torno a deixa fil i encara no anava per la meitat, que la història es repeteix. Tivada i ràpidament a recollir, aquesta vegada es tracta d’un esparral. Increïble! el que no havia fet amb tres hores, ara amb cinc minuts m’havien picat dos magnífics exemplars que em permetran preparar un suquet!.
Conclusions que he tret: Primera, cal ser pacient. Segona, per fer el curri no es pot navegar massa ràpid. Tercera, la distància a la vora i/o per sobre dels freus i demés promontoris amagats sota l’aigua és molt important. Quarta, tot moviment anàrquic de l’esquer es torna irresistible pels depredadors.

¿ES TEMPS DE GAROTES?

Els humans ens mengem amb delectació tant els òrgans sexuals masculins com els femenins, per bé que aquests darrers son mes gustosos i tenen un color mes pujat. Estem parlant, es clar, del òrgans sexuals de la espècie “Paracentrotus lividus”, la mes consumida entre els milers d’espècies d’eriçons que hi ha als mars del mon. Ara estem als mesos freds, amb r, les gònades de les garotes ja son “plenes”, al punt, i pels que ens agrada aquest regal del mar, aquest sabor alhora potent i delicat, extracte marí, es el moment de gaudir-ne. Si, es temps de garotes.

El peix més llarg !!!

Mentre feia una passejada per la mar d’amunt se m’ha acudit tirar el curri amb l’esperança de pescar un llobarro de dos quilos, ell no ha picat, però sí que ho ha fet una agulla (Belone belone) de 66 cm.Tot i ser una espècie comuna no l’havia vist mai “en viu i en directe”. És un peix preciós, té un cos prim i lleugerament comprimit lateralment, al agafar-lo amb les mans per treure’l de l’aigua, se m’han quedat plenes de petites escates rodones, que ha perdut amb molta facilitat. El que m’ha sorprès més, ha estat el seu cap, li destaca moltíssim un llargarut i fi musell, que està compost per una maxil•la més curta que la mandíbula. Aquest fet és més accentuat en els exemplars vells i té unes dents afilades que ens indiquen que és un peix depredador. Resulta que viu en els primers 200 metres de fondària (epipelàgic) i que en l’època de la reproducció, a la primavera, s’apropa a la costa per després quedar-s’hi durant tot l’estiu, doncs deu ser un dels signes de que l’hivern s’acaba. La setmana passada vaig observar els primers milans negres (Milvus migrans) i reials (Milvus milvus) en pas per Castelló d’Empúries, un altre signe primaveral. Ah! per cert, queden llobarros a mar obert? o és millor anar directament a la granja-pisci-factoria de Roses? ;-).