Naufragi de proximitat

Proximitat en el temps, proximitat a la costa, i proximitat del peci a la superfície.

El del Melchuca no es un naufragi antic, es va produir el 27 de gener de 1968, quan el mercant, construït a Gijon, de 696 tones de desplaçament i 15 anys d’antiguitat, navegava de Sete (França) cap a Casablanca (Marroc) transportant una carrega de sacs de ciment, bidons de pintura i d’altres mercaderies.
Per causes que es desconeixen, el vaixell va xocar frontalment amb l’illa de Massa d’Oros, davant del Cap de Creus. La via d’aigua provocada per la col•lisió va ser important, i el capità decidí intentar fer-lo arribar a Roses, aconsegueix passar Cap Norfeu, però queda finalment encallat a la Punta del Bergantí, a tocar a la Cala Montjoi, a només 3 milles del seu objectiu. Les restes queden tant a prop de la costa, i a tant poca fondària, que immediatament son objecte d’espoli per part dels submarinistes, que fins i tot serren les pales de l’hèlix per aprofitar el bronze. A començament dels anys 80, s’inicia el desballestament del peci per part d’una empresa especialitzada en treballs submarins, però la caiguda de la cotització del ferro fa que es paralitzi la iniciativa per la seva inviabilitat econòmica.
Actualment el del Melchuca es el peci ideal pels que s’inicien al submarinisme. Hi ha restes escampades des dels 5 metres les mes superficials, fins els 17 metres de fondària, a on trobem el castell de popa i part del motor. Encara hi son els sacs de ciments, ja petrificats, i encara estibats. Es troba en un lloc força freqüentat pels caiaquistes, es fàcil d’anar a fer-li una mirada compassiva. Es molt a prop.

I travessa a mar obert entre s’Aranella i Port de la Selva.

Aquest dissabte hi hagut la primera convocatòria de l’any de nedar a mar obert. El recorregut era de 2,5 quilòmetres, entre el far de s’Aranella i Llançà, finalment i a causa de la nostra omnipresent deessa Tramuntana, el itinerari s’ha fet fins a Port de la Selva. El canvi ha estat molt encertat, penseu que hi havia onades que superaven el metre d’alçada i calia allunyar-se de la costa per evitar incidents amb les roques...

Un altre dels paràmetres que avui han jugat un paper molt important ha estat la temperatura, aquesta era extraordinàriament baixa, tot i que no la hem mesurat (la temperatura de l’aigua), l’aire gèlid d’aquesta setmana, ha deixat la capa superficial de l’aigua “congelada”. Aquest zona per on es mouen els nedadors, deu estar a uns 10ºC o menys. Sincerament, aquesta temperatura feia aconsellable suspendre la prova...

Cens d'aus marines a la punta del cap de Creus

Fraret

Resultat del cens d’aus marines comptabilitzades el dissabte 6 de març a la punta del Cap de Creus (dades facilitades per en Ponç Feliu).:

527 Baldrigues mediterrànies (Puffinus yelkouan)
12 Baldrigues balears (P. mauretanicus)
27 Mascarells (Morus bassanus)
19 Corbs marins grossos (Phalocrocorax carbo)
2 Parasits grossos (Stercorarius skua)
1012 Gavines vulgars (Larus ridibundus)
131 Gavians argentats (Larus michahellis
25 Xatracs bec-llargs (Sterna sandvicensis)
7 Gavots (Alca torda)
1 Fraret (Fratercula arctica)

El plàstic i la Mediterrània

Cala Serena a finals de febrer.

No hi ha res més desagradable que veure un paisatge primigeni i immaculat com el de cap de Creus ple de plàstics. Realment és molt decebedor... i ens recorda l’esforç que s’ha de fer per ser més considerats, el millor es començar per nosaltres mateixos tenint una actitud respectuosa, i no tan sols quan ens trobem en un lloc com aquest, si no en qualsevol situació i lloc de la nostra vida quotidiana.
Aquest és un tema que ens resulta recurrent, que pot arribar a cansar-nos, però que encara ara no hi ha dia que veiem actituds incíviques, tots tenim la temptació d’escollir el camí fàcil i llençar la deixalla a l’aigua-terra.
Tots sabem que el plàstic no és biodegradable, però hauríem de saber que pot anar trencant-se en trossos cada cop més petits fins a fer-se invisibles, i que estaran presents durant segles en el medi ambient. També hauríem de saber, que la temperatura elevada i les radiacions ultraviolades, el descomponen i alliberen substàncies químiques que formen part dels seus components. Aquestes substàncies s’incorporaran a les xarxes tròfiques i per tant tindran uns efectes que en la majoria dels casos seran perniciosos.

Un temporal insòlit.

No és gaire normal que una llevantada coincideixi amb una entrada de nord sobre la nostra terra. El darrer cop que va passar va ser l’any 1986, i aquella vegada la temperatura va ser molt més baixa i la precipitació molt més minsa (pluja gelant).

No entrarem a valorar els efectes negatius sobre la població i els seus béns, no és aquest el nostre objectiu. Simplement us mostrarem un molt ínfim recull d’algunes instantànies preses del temporal, per poder-ne gaudir d’aquests paisatges d’aigua insòlits.

¿ES TEMPS DE GAROTES?

Els humans ens mengem amb delectació tant els òrgans sexuals masculins com els femenins, per bé que aquests darrers son mes gustosos i tenen un color mes pujat. Estem parlant, es clar, del òrgans sexuals de la espècie “Paracentrotus lividus”, la mes consumida entre els milers d’espècies d’eriçons que hi ha als mars del mon. Ara estem als mesos freds, amb r, les gònades de les garotes ja son “plenes”, al punt, i pels que ens agrada aquest regal del mar, aquest sabor alhora potent i delicat, extracte marí, es el moment de gaudir-ne. Si, es temps de garotes.

El Cant de les Sirenes.

Homer, a la seva obra l’Odissea, fa referència a unes sirenes, que amb els seus cants captiven a Ulisses i la seva tripulació, per atraure’ls cap als penya-segats, allí s’hi estavellarien i hi trobarien una mort segura. Científics actuals (Karl Heinz de l’arxiu de sons d’animals del museu Humboldt) han parlat que a les Illes Li Galli, properes a Sorrento (Itàlia), hi ha una illa anomenada la Sirenuse on la morfologia de les roques dels seus penya-segats actua com amplificador de l’eco, aleshores podrien ser els sons de la foca monjo que habitaven aquestes illes les que van inspirar a Homer en la seva llegenda del cant de les sirenes.

El cap de Creus en l’època d’Homer també era habitat per les foques monjo. Aquí se les anomenava “Bou marí”, i la prova la tenim que algunes de les coves que trobem per aquesta costa porten el nom de la cova del bou marí (Portbou i Cadaquès).

El xoriguer ha començat a marcar territori

Alguns associem aquest nom a una famosa marca de gin menorquí, però realment correspon al nom d’un petit falcònid molt comú a casa nostra.
Si bé quasi tothom li diu xoriguer, a pagès se’l coneix com a “moixeta”.
Segur que l’has vist més d’un cop, té un vol molt característic. Quan vol caçar es manté suspès en l’aire, i així pot observar les seves preses. La seva dieta està composada majoritàriament per ratolins, insectes i sargantanes.
Doncs bé, si aquests dies vas a navegar, o si corres per la plana de l’Empordà, els podràs veure fent vols d’aparellament, fan uns crits molt característics i volen junts, per després posar-se l’un al costat de l’altre. El veuràs pels penya-segats del cap de Creus. Si navegues sol o amb silenci els descobriràs pels seus crits peculiars, després relaxa’t i gaudeix de l’escena... (Nosaltres l’hem observat aquests dies a Garbet i prop de Falconera).