--------------------------------------------------------------------------------

dijous, 29 d’abril del 2010

Travessa nedant a mar obert. Cap de Ras.


Dissabte a les 9:30 hores s’inicia a Garbet (Colera) la primera travessa a Cap de Ras. Els organitzadors de la travessa (nedaelmon) ens demanen el nostre recolzament..., de segur que no els hi faltarà.
El que vulgui donar el seu suport pot sortir des de la platja de Llançà a ¾ de 9 h. (a l’aigua), tal i com ho farà una bona part dels companys del club Pagaia o, 45’ més tard des de Garbet.
Hores d’ara hi ha apuntats més de 40 persones.
Dissabte la temperatura de l’aigua no serà tan freda com el dia de Port de la Selva i també esperem que l’estat de la mar sigui millor que aquell dia!
T'esperem!
Fins dissabte!

dimarts, 27 d’abril del 2010

Un parc....natural?

Rorqual trobat a cala Agulla el febrer de 2007. Foto cedida per en Miquel Pontes

Les darreres sortides en caiac, a la recerca del rorqual, m’han fet recordar l’exemplar que el febrer del 2007 va quedar encallat, ja mort, al fons de la Cala Agulla, al costat del Club Mediterranee. Segons varen manifestar alguns pescadors, ja feia dies que surava per la mar d’amunt fins que un temporal de tramuntana el va enclastar al fons de la estreta cala. Era un mascle, el penis quedava a la vista, i segurament jove, ja que “només” feia 12 metres de llarg, quan un adult pot arribar als entre 18 i 23 metres. No es va conèixer la causa de la mort, i no es veia a simple vista cap senyal de traumatisme produït per hèlix d’embarcació, o sigui que podem suposar que es va produir per causes naturals. Que un esser viu es mori no te res de particular, es un fet molt natural. La balena es una colossal acumulació de biomassa amb personalitat pròpia, durant dècades es dedica a filtrar el mar extraient els petits crustacis dels quals s’alimenta, i sembla lògic que quan mor, tot el que li ha tret al mar, li sigui retornat, en un procés lent, potser encara mes lent que el de l’acumulació si tenim en compte els ossos. Ossos que per cert son molt massius, densíssims, pesants, i han de ser així perquè sinó, la balena suraria com una pilota de Nivea a causa del gruix de la capa de greix que l’envolta. Així com les aus tenen els ossos molt lleugers, per facilitar el vol, els cetacis han triat la immersió i per això tenen ossos molt pesants.
La descomposició del cadàver ja havia començat feia dies, i la olor que ambientava la cala era penetrant, fortíssima, però m’aventuraria a dir que no era tant ofensiva com la de descomposició dels mamífers en terra ferma. El procés iniciat pot semblar repulsiu per a molts, però el cert es que les vegades que vaig visitar l’escenari, sempre vaig trobar a algú interessat pel tema. Era com un punt de trobada. No era com per anar-hi cada dia, però m’hagués agradat poder seguir periòdicament l’instructiu procés, potser durant anys, fins que l’esquelet servis de lloc d’aturada per gavians. Es podria haver observat com gran quantitat d’animals marins , aus, i fins i tot guilles acudien a alimentar-se atrets per l’alimentici aroma. Pot semblar una curiositat peregrina, de les que no ajuden a fer amics, sobre tot si no t’has dutxat desprès d’una sessió d’observació, però estic segur de que el procés, seguit a llarg termini, hagués tingut un interès indubtable, il•lustratiu del que es produeix des de fa milions d’anys a la sopa marina, que els nutrients van canviant d’inquilí per tornar a començar un cicle que abans creiem etern i ara sabem amenaçat.
La realitat, en forma de ministra de medio ambiente rural y marino, la senyora Narbona en aquell moment crec recordar, va ser mes expeditiva. Aprofitant una visita relacionada amb la deconstrucció del Club Mediterranee, i fent gala d’un gran esperit resolutiu, traient la xequera i pensant “esto lo arreglo yo en un periquete”, va tranquil•litzar les autoritats locals i les va salvar de la incomoda putrefacció muntant un operatiu consistent en un arrossegament per mar del cetaci, fins a Roses, a on, com no cabia en un tràiler, va ser trossejat i posteriorment traslladat a l’abocador a on va ser colgat. Un final indigne per a un animal portentós, el rei de la Mediterrània. Gràcies senyora ministre. Visca el medi ambient, rural i sobre tot, marí. Centenars de litres de gasoil, mitjans i esforços esmerçats que tenen per finalitat treure naturalitat a un parc natural. O, quin tipus de parc natural volem ? Només aquell en el que tot es bonic, de foto, i en el que allò que es desagradable, tot i ser natural, s’amaga ? Hem d’evitar la visió d’una part fonamental de la vida, com es la mort ? Si es això el que volem, sempre podem anar a Port Aventura, i si ens agrada mes l’acció i el medi aquàtic, a l’Aqua Brava.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Aprenentage


Aquest cap de setmana havia de quedar-me en sec, però al final he disposat de les primeres hores del dissabte per fer una escapada. L’objectiu de la matinal ha estat sortir a pescar. El meu coneixement en aquesta activitat és “ un zero absolut”. Tot el que sé, ho he tret de les incursions fetes en els forums de la xarxa. M’estic iniciant en la pràctica de la pesca al curricà, possiblement sigui un dels mètodes més senzills i “fàcils” de posar en pràctica. No precisa de grans inversions, en fas prou amb una línia, un peix artificial i un tros de suro..., però segur que té el seu “intríngulis”.
A punta de clar estava a la platja de l’Almadrava. Tot i ser una platja molt arrecerada, hi havia una mica d’onada, primera senyal de que mar en fora hi havia d’haver moviment.
A l’arribar a Punta Falconera es fa patent una mar de fons de 70-100 cm, les onades cobreixen els esculls del rompent, i en alguns punts els esquitxos s’aixequen diversos metres. Em fa pensar que setmanes enrere i després d’un temporal de llevant vaig disfrutar d’aquesta escena, en aquest mateix lloc però, des de terra estant. Tot i la impressió que fa, la seva força i bellesa és captivadora. Malgrat tot, avui la longitud de l’onada és molt llarga, lo que li confereix una noblesa tranquil•litzadora.
Quan un fa el curricà diuen que s’ha d’anar retallant la costa, però avui l’estat de la mar convida a deixar una distancia prudencial, i així evitar els possibles perills d’alguna onada traïdora. El paleig que he fet era d’una freqüència més aviat alta. Es diu que quan el mar esta mogut: “cada palada és un recolzament que ajuda a mantenir l’equilibri”.
En definitiva, passades les tres primeres hores no havia “tocat” res, havia arribat fins la punta de cap Norfeu i a mig camí de la tornada, havia perdut les esperances de pescar alguna cosa. Arribat aquest punt, penso que el millor és fer una paradeta i, menjar alguna cosa. Perdut l’interès de la pesca, i de camí a la platja, començo a distraure’m amb el zooplàncton que es veu. Ara faig una paradeta per observar una salpa globulosa, ara palejo enrere per que se m’ha escapat un cinta de Venus i, entre tanta paradeta i arrancada, salta la sorpresa, noto una estrebada a la línea i al tocar-la, sento que a l’altre extrem hi ha algú que la tiva, recullo ràpidament i una oblada de més d’un quart de quilo hi està enganxada, i jo que volia plegar! Torno a deixa fil i encara no anava per la meitat, que la història es repeteix. Tivada i ràpidament a recollir, aquesta vegada es tracta d’un esparral. Increïble! el que no havia fet amb tres hores, ara amb cinc minuts m’havien picat dos magnífics exemplars que em permetran preparar un suquet!.
Conclusions que he tret: Primera, cal ser pacient. Segona, per fer el curri no es pot navegar massa ràpid. Tercera, la distància a la vora i/o per sobre dels freus i demés promontoris amagats sota l’aigua és molt important. Quarta, tot moviment anàrquic de l’esquer es torna irresistible pels depredadors.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Oceanos

De visió obligada per a tots els amants dels mars i de la vida. Unes imatges impactants, de les que queden a la memòria. Crues i tendres, sempre espectaculars.. Se’ns desperten tot tipus de sensacions. De la mateixa manera que una olor determinada ens activa unes connexions neuronals que fan que revisquem moments llunyans i oblidats, aquí podem veure imatges que ens recordaran que no som tant llunyans d’una morsa o d’una foca. Altres ens faran sentir vergonya de pertànyer a la nostra espècie. I amb d’altres ens sentirem privilegiats per poder gaudir dels resultats de la tecnologia i l’enginy que han fet possible una pel•lícula així.

I el missatge es clar, la biodiversitat es necessària, i està amenaçada.
Com que es una pel•lícula, no desvetllarem el final. De fet, l’escriurem nosaltres.

dimarts, 20 d’abril del 2010

El far indultat

El far de Cala Nans, inaugurat el 1874, es troba situat a l’extrem sud de la badia de Cadaquès. Passem per sota de la seva mirada vigilant cada vegada que ens dirigim en caiac des de Port Lligat cap a Joncols, i sembla prevenir-nos del tram de costa tant alhora magnífic i brutal que ens espera. Les garbinades estiuenques fan estralls en aquest tram. Per terra s’arriba fent una deliciosa passejada des de la cadaquesenca Platja de Sa Conca, en la que podrem fruir de tot un mostrari de les possibilitats de la construcció tradicional en pedra seca.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Cal estar al lloc adequat en el moment adequat.


La sortida d’aquest dissabte prometia i no ens ha decebut gens ni mica. Aquests dies són òptims per l’observació de la fauna marina. Per un costat tenim unes condicions meteorològiques molt bones, tant per la navegació com per la visibilitat a mar obert i per l’altre, tenim el punt àlgid de la migració d’aus, cetacis i túnids. S’hi afegim el fet de que Cap de creus és un punt geogràfic estratègic dins de les rutes migratòries, és un punt de pas obligat pels migrants circummediterranis , tenim uns dels moments més excepcionals per poder albirar la fauna marina.

dijous, 15 d’abril del 2010

El plàncton gelatinós o la sopa llefiscosa (llapó).

Agregacions de salpes fotografiades davant del Retaule
Aquests dies si sortiu a navegar podreu veure un fenomen molt peculiar i que cada any sol succeir en més o menys intensitat. Es tracta de l’aparició d’una sopa d’organismes que tenen el cos d’aspecte gelatinós. L’aparició d’aquests organismes depenen de les corrents marines i els vents. El componen especies que tenen orígens molt variats i diferents.
Aquest fenomen sol ser l’origen de moltes especulacions i confusions. Hi ha gent que diuen que es tracta de postes de cefalòpodes (calamars, sèpies, etc) i és que l’aspecte d’alguns d’aquests organismes colonials ho fa pensar. També diuen si són cries de calamar o/i sèpia, pel fet que tenen un cos format per una bossa que pot fer pensar amb la paperina del calamar o la sèpia.