Rorqual trobat a cala Agulla el febrer de 2007. Foto cedida per en Miquel Pontes
Les darreres sortides en caiac, a la recerca del rorqual, m’han fet recordar l’exemplar que el febrer del 2007 va quedar encallat, ja mort, al fons de la Cala Agulla, al costat del Club Mediterranee. Segons varen manifestar alguns pescadors, ja feia dies que surava per la mar d’amunt fins que un temporal de tramuntana el va enclastar al fons de la estreta cala. Era un mascle, el penis quedava a la vista, i segurament jove, ja que “només” feia 12 metres de llarg, quan un adult pot arribar als entre 18 i 23 metres. No es va conèixer la causa de la mort, i no es veia a simple vista cap senyal de traumatisme produït per hèlix d’embarcació, o sigui que podem suposar que es va produir per causes naturals. Que un esser viu es mori no te res de particular, es un fet molt natural. La balena es una colossal acumulació de biomassa amb personalitat pròpia, durant dècades es dedica a filtrar el mar extraient els petits crustacis dels quals s’alimenta, i sembla lògic que quan mor, tot el que li ha tret al mar, li sigui retornat, en un procés lent, potser encara mes lent que el de l’acumulació si tenim en compte els ossos. Ossos que per cert son molt massius, densíssims, pesants, i han de ser així perquè sinó, la balena suraria com una pilota de Nivea a causa del gruix de la capa de greix que l’envolta. Així com les aus tenen els ossos molt lleugers, per facilitar el vol, els cetacis han triat la immersió i per això tenen ossos molt pesants.
La descomposició del cadàver ja havia començat feia dies, i la olor que ambientava la cala era penetrant, fortíssima, però m’aventuraria a dir que no era tant ofensiva com la de descomposició dels mamífers en terra ferma. El procés iniciat pot semblar repulsiu per a molts, però el cert es que les vegades que vaig visitar l’escenari, sempre vaig trobar a algú interessat pel tema. Era com un punt de trobada. No era com per anar-hi cada dia, però m’hagués agradat poder seguir periòdicament l’instructiu procés, potser durant anys, fins que l’esquelet servis de lloc d’aturada per gavians. Es podria haver observat com gran quantitat d’animals marins , aus, i fins i tot guilles acudien a alimentar-se atrets per l’alimentici aroma. Pot semblar una curiositat peregrina, de les que no ajuden a fer amics, sobre tot si no t’has dutxat desprès d’una sessió d’observació, però estic segur de que el procés, seguit a llarg termini, hagués tingut un interès indubtable, il•lustratiu del que es produeix des de fa milions d’anys a la sopa marina, que els nutrients van canviant d’inquilí per tornar a començar un cicle que abans creiem etern i ara sabem amenaçat.
La realitat, en forma de ministra de medio ambiente rural y marino, la senyora Narbona en aquell moment crec recordar, va ser mes expeditiva. Aprofitant una visita relacionada amb la deconstrucció del Club Mediterranee, i fent gala d’un gran esperit resolutiu, traient la xequera i pensant “esto lo arreglo yo en un periquete”, va tranquil•litzar les autoritats locals i les va salvar de la incomoda putrefacció muntant un operatiu consistent en un arrossegament per mar del cetaci, fins a Roses, a on, com no cabia en un tràiler, va ser trossejat i posteriorment traslladat a l’abocador a on va ser colgat. Un final indigne per a un animal portentós, el rei de la Mediterrània. Gràcies senyora ministre. Visca el medi ambient, rural i sobre tot, marí. Centenars de litres de gasoil, mitjans i esforços esmerçats que tenen per finalitat treure naturalitat a un parc natural. O, quin tipus de parc natural volem ? Només aquell en el que tot es bonic, de foto, i en el que allò que es desagradable, tot i ser natural, s’amaga ? Hem d’evitar la visió d’una part fonamental de la vida, com es la mort ? Si es això el que volem, sempre podem anar a Port Aventura, i si ens agrada mes l’acció i el medi aquàtic, a l’Aqua Brava.
)
Entrades
