Corb marí, delinqüent crucificat

Es un dels al•licients de les converses, que saps com comencen però no com acaben. Contemplant el vol d’un abellerol i el seu plomatge elèctric, comentem que deu ser difícil de atrapar una abella al vol, però mes encara veure-la de lluny. Suposem llavors que els bucs arrenglerats al mig del camp els hi deuen ser de gran utilitat, es veuen de molt lluny, i els abellerols, que no semblen tenir una ploma de tontos, segur que han associat caixes amb abelles. Es una associació interessant perquè suposa una modificació dels seus costums ancestrals, una adaptació a la realitat imposada pels humans, i produïda en relativament poc temps. D’abellerols passem a gavines, que han colonitzat el teulat de l’església de Vilajuïga, que fins fa dos dies era un monopoli dels coloms. La gavina te mes mala hòstia que el colom, símbol de la pau, i li ha cardat la talaia, i potser els nius i els colomins. Peix al mar cada vegada n’hi ha menys, i en canvi, al proper abocador de Marzà, la proteïna barata i de dubtós origen, com si fos un macdonald, esta servida. Desprès de l’àpat, l’església de Vilajuïga es un bon lloc per reposar, amb bona vista, i qui sap si ja prenen lloc a primera línia de mar en un hipotètic futur Vilajuïga sur Mer, fruit del previsible augment del nivell del mar a conseqüència del canvi climàtic.

El tema deriva cap a una noticia apareguda fa pocs dies al Diari de Girona, que sota el títol “ El corb marí fa perillar la truita salvatge”, ens explica que aquest bon amic nostre, que ens delecta amb les seves prodigioses capbussades i ens acompanya amb la mirada de mentre eixuga les seves plomes amb les ales esteses, resulta que es el responsable de la desaparició de la truita autòctona, i ja de passada, també del Tritó dels Pirineus. Ja fa temps que hi colònies de Corb marí gros als pantans de Sau i Susqueda, però ara, segons informen les societats de pescadors del Ripollès, han començat a remuntar el riu Ter fins arribar als 2000 metres d’alçada, alimentant-se de les truites que els pescadors voldrien menjar-se. Es la guerra, la mateixa guerra que hi ha a la costa, ara desplaçada a la capçalera dels rius. Les truites necessiten aigües molt netes i oxigenades, aquest tipus d’aigües que els humans hem fet desaparèixer, i ara li toca el rebre al pobre corb marí, que com ja no troba prou peix al mar, i el foragiten a trets de les piscifactories, es busca la vida com pot i a on pot. Al•lucinant el nostre comportament, i també al•lucinant, en un altre sentit, la capacitat d’adaptació dels animals. Els hi estem fent canviar d’hàbits i d’hàbitats a una velocitat mai vista, i aquí si que el que no corre, vola, i el que no, a pringar. El corb marí sembla espavilat i amb recursos, s’adapta al que calgui, truites i tritons en canvi, ho tenen mes magre perquè depenen d’un entorn cada vegada mes impossible. Quin morro tenen els pescadors de dir que la culpa de la desaparició de la truita autòctona es culpa del nostre amic...

Llegenda apòcrifa del vell marí de la catedral de Girona

El company Josep Mª Dacosta veient el nom del meu caiac: “Vellmarí” (foca monjo), ens ha regalat aquest “post”. És una de les referècies més antigues que tenim a Girona sobre aquest mamífer desaparegut de la nostra costa

"A l’Edat Mitjana, el bisbe de la catedral gironina volia un tapís per poder ensenyar el Gènesi a les persones que visitaven el temple i poder explicar la creació del món. Aquest mitrat va recórrer molts tallers d’artesans fins arribar a un priorat, lluny de la capital, on treballaven els millors artesans de l’art tèxtil.
Fila que filaràs, els monjos anaven elaborant una peça magistral. A les orles, els mesos de l’any, al centre, el Senyor, a sota la creació de les aus... però quan tocà confeccionar el bestiari del mar, el jove novici va demanar:
- Prior, no sé com he de fer un vell marí, en sóc pas vist mai cap....
El cap d’aquell petit taller hagués pogut esperar qualsevol pregunta de caire tècnic, com bordar millor una sanefa, com tancar una vora perquè no s’esfilagarsi, però mai s’hagués imaginat aquesta petició.
Varen consultar molts pergamins i enviar missives a monestirs propers al mar... fins que reberen una resposta del cenobi de Sant Pere de Rodes, encarat a la mar d’Amunt, on en aquella època aquests mamífers marins solcaven les feréstegues aigües de cap de Creus. La resposta va ser:
- Un bou marí és bèstia que retira a un cos de peix, amb testa de gos i ales d’ànec...
El resultat fou aquest:"

Imatge: Josep Mª Dacosta

La reconversió arriba a la “Guàrdia Civil”.

Sí, sí, tal i com ho llegiu, ja se sap que en temps de crisi una sortida és la reconversió i aquesta és la noticia que portava el diari de Girona i que tot seguit comentarem. Als anys 90 el sector del metall va patir una reconversió profunda, dons ara toca a la “benemèrita”.

Per començar es farà un assaig a petita escala, la idea surt de l’alcalde de Colera, i durant els darrers mesos deu membres de la benemèrita han estat formats en la seva nova tasca. Aquesta nova tasca serà la vigilància de les activitats pesqueres i recreatives de la costa de Portbou i Colera i sembla que la idea és d’ampliar els seu territori a tota la costa del Parc Natural del Cap de Creus. Què Deu ens agafi confessats!!!

Que la Generalitat no té ni un duro és sabut per tots, que la gestió econòmica es millorable, també n’estem segurs. La qüestió és: qui ha de vigilar la costa per protegir-la de l’agressió de la pesca artesanal i esportiva que tants danys ambientals ocasiona?
Aleshores els alcaldes de Colera i Portbou s’han posat a pensar i veient l’impacte negatiu del tancament de fronteres i el posterior despoblament que això comporta, han llençat aquesta proposta per evitar la marxa d’aquests vilatans.
No sé si sabeu que la costa pertany a l’estat i al ser ells els amos, doncs així de clar i de contundent, que siguin ells els que vigilin la seva propietat!!!
El que no sabem és de quins recursos disposaran per empaitar pescadors. Potser els hi donaran una planejadora amb quatre motors de 400 cavalls confiscada als narcos d’Algecires ?
La veritat és que si l'objectiu finals és preservar l’entorn meravellós d’aquesta costa, els hi podrien facilitar uns bons caiacs, amb ells la vigilància es faria molt més d’acord amb aquesta filosofia conservacionista que mostren els nostres estimats alcaldes.

Flashos del cap de setmana

Aquest cap de setmana hem repetit programa i la sortida s'ha fet per la mar d'Amunt. L'estrategia és de sortir el divendres a la tarda per evitar els col·lapses de navegació i les aglomeracions de les cales.

Fent la nit a mar pots guanyarte una posta i sortida de sol de postal i si t'agrada pescar, aquests moments solen ser els millors.

Nosaltres ens emportem sempre l'entrepà per si la pesca falla, però tenim una mar molt rica i pocs dies ens deixa penjats, darrerament solem "tocar" els pagells (Pagellus erytrinus), el de la foto superava el mig quilo.

Aquests dies ens trobem a molta gent i alguns d'ells coneguts, per exemple aquest grup és una representació dels millors en l'estudi sobre la vida marina i de la costa de casa nostra. Ells porten molts anys fent un seguiment metòdic i científic de tot el que succeix i el que ha passat per aquestes contrades. Els seus treballs els podreu trobar a les llibreries o en unes excel·lents webs anomenades: http://www.marenostrum.org/ i http://enricmadrenas.freehostia.com/ . Són (d'esquerra a dreta) en Miquel Pontes, l'Enric Madrenas, en Jospe Mª Dacosta i l'Arnald Plujà. Tot un honor tenir-los ara aquí "penjats".

El que es diu dormir es dorm poc. Encara que a la imatge sembli tot el contrari.

Pelagia noctiluca és la medusa més comuna per aquestes contrades. Té uns tentacles molt llargs i invisibles, els quals poden ocasionar doloroses picades i arruinar-te una cabussada.

Les salpes, tot i ser comunes i molt abundants, no deixen mai de fascinar-me.

Tot té el seu final i haurem d'esperar al proper cap de setmana per tornar-hi.  

La nostra costa i el nostre esport a la tele!

Després de visionar el documental l’hem trobat molt fluix i quasi buit de contingut. La nostra costa i el nostre esport és força més potent que la imatge descafeïnada que han donat els de temps d’aventura. La propera podem sortir molts voluntàries i voluntaris per explicar millor els valors que tenim!
Presentació del C33.:
"Avui, començarem a Portlligat, a l'Empordà, i acabarem a Cotlliure, a la Catalunya Nord. Principi i final d'una ruta en caiac de mar per emmarcar. Començarem a la Costa Brava, prop de la casa on va viure el genial Salvador Dalí. I acabarem a la Costa Vermella, a la preciosa vila de Cotlliure, on va morir el poeta Antonio Machado. Una ruta esportiva, històrica i cultural que ens permetrà descobrir el litoral nord-català des d'una perspectiva diferent: des de l'aigua".

En Miquel Puignau apareix a Thalassa

Aquest hivern vàrem poder compartir un dia de pesquera amb ell i el seu equip, ens varen ensenyar les soltes bonitoleres i moltes coses més. Aquesta setmana el programa Thalassa dedicat als remeis de la gent de mar, el nostre amic Miquel de Port de la Selva n'ha estat protagonista.
 

Un rescat...

Es tracta del rescat d'un comentari que no volem que passi desapercebut i quedi en el pou de l'oblit. Les paraules del nostre amic reflecteixen amb una exactitud i una exquisidesa literària digna de ser ressaltada un sentiment que tenim molts dels que practiquem el caiac de mar...:

"Abans de cap altra cosa, us vull agrair, Manel i Eduard, aquestes fantàstiques 24 hores que hem passat. També m'agradaria descarregar-me del pes que suposa el qualificatiu de “consumat” tant pel que fa al caiac com a la pesca. De “consumat” a consumit (per l'auto complaença) només hi ha una lletra de diferència. Deixem-ho en aplicat!

És difícil explicar amb un recurs tan lineal com el llenguatge les situacions viscudes durant aquesta sortida. Així com en un castell de focs artificials el so es solapa amb la imatge, quan els colors, les textures i les olors es barregen amb sensacions i emocions, només l'art té prou recursos per aconseguir-ne una representació fidel. No pot ser d'altra manera en un punt en el que coincideixen el mar, el cel i la terra; o, dit d'una altra manera, el vèrtex a on conflueixen els elements essencials: la terra, l'aigua, l'aire i el foc (el sol), creant uns paisatges en el que l'home, des d'una posició empetitida i vulnerable, només pot retre homenatge a la natura amb la fascinació, la sorpresa, el respecte i l'admiració.
I quin mitjà de transport permet la perspectiva des del mar i la possibilitat de transitar per aquest temple sense pertorbar el seu equilibri d'imatges i sons? Com el bes de l'amant, el caiac llisca entre les mil tonalitats blaus de l'aigua i les ombres en moviment de les roques més antigues del planeta amb la subtilitat, l'excitació i el respecte que cap altra forma de moure's pot oferir.
Bé companys, moltes gràcies! "

Fracàs de la I travessa amb caiac del blog mardamunt.

No s’ha pogut complir l’objectiu d’anar i tornar a Port lligat des de Port de la Selva. La prudència s’ha imposat per davant de la testosterona. Les condicions meteorològiques amb la seva traducció en forma d’onades ens han fet avortar la travessa un cop estàvem a mig camí del Cap de Creus. Properament farem un segon intent.
A les set del matí (de la matinada per més d’un) d’aquest diumenge, nou caiacs i els seus respectius palistes entraven a l’aigua de la badia de Port de la Selva. L’onada que trencava a la platja era senyal de que a fora hi havia mar de fons de nord. A la platja no teníem tramuntana, tot i que les previsions eren de que fos de força 3. Això sí, una vegada vàrem estar a fora de la badia, de camí cap al CdC, va fer-se patent primer en forma d’una lleu brisa que més tard va anar pujant de força. El pas pel Puig Gros tenia una mar creuada molt desagradable, et fa estar vigilant de reüll les onades que et poden venir pels dos costats. Travessem el Golfet i a l‘alçada dels Farallons hi fem una reunió, és allí on s’ha de prendre la decisió de si continuem fent camí o girem cua. El raonament és senzill, si continuem endavant i les condicions empitjoren podem quedar aïllats en aquesta zona que no té sortida per terra. Sobre la serra de Vardera s’estan formant uns núvols negres i s’escolten els primers trons...Davant de la nostra poca experiència en condicions dolentes i els nostres recursos limitats, hem decidit tornar cap a Port de la Selva. En aquests primers set quilòmetres, dos companys havien girat cua, la resta de flota estava dispersa. Hi havia naus que havien soferts danys importants: 1 timó doblegat, 1 reposapeus trencat, faltava 1 coberta de banyera, etc. Els palistes també estàvem tocats: poques hores de descans nocturn, estómacs remoguts i altres efectes inconfessables conseqüència de la nit anterior.

Tot hi haver preparat la sortida amb il•lusió, cal saber tirar enrere. En tots els esports de contacte amb la natura, cal avaluar molt bé els riscos de les condicions meteorològiques, de les nostres capacitats i les del grup. En aquest punt sempre és millor pecar de prudència, que haver de maleïr no haver-ho fet en el moment just. Penseu que el fons d’aquestes costes estan plens de naufragis.

La tornada la vàrem fer d’una forma ordenada, forca més agrupats i més atents de la resta del grup. El pas per Puig Gros va ser delicat i el vàrem fer allunyats de la paret, així minimitzàvem els efectes del rebot de les onades. El cumulonimbus format sobre la serra de Verdera ens va enviar un vent fort de sud, vàrem prémer les dents i palejar amb energia per poder avançar. La tornada ha estat èpica i fins i tot còmica. Algú s’ha jugat la vida i ser engolit pel mar al respondre la trucada de la seva parella que s’interessava pel seu estat en ple vendaval. Quan de perillosos són els mòbils!!

He de confessar i reconèixer públicament que com la testosterona no l’havia cremat, vaig voler fer-me el xulo i, davant de l’espigó, aprofitant l’onatge de popa, vaig voler surfejar però, en el primer intent vaig acabar a l’aigua davant de les riotes dels meus “amics”. Amb l’orgull ferit, moll com un ànec i amb la cua entre les cames, vaig veure clar el llarg camí que em queda per recórrer en el domini de la tècnica del caiac.

Farem la sortida un altre dia. Ha de ser una sortida lúdica i esportiva amb l’objectiu d’anar a passar-ho bé. Ha de cabre-hi tothom, sigui quin sigui el seu nivell i el seu equipament ha de ser el mínim per poder navegar amb condicions òptimes. En aquest punt podem millorar tots una mica ;-)... Properament farem la convocatòria pel blog.