"Incidents"

Que l'Antàrtic cada cop és més una rambla ho sabem tots, i una de les conseqüències més normals és l'aparició d'incidents de diferent nivell. Aquest iot brasiler, el "Mare sem fim", jeu a les seves aigües desprès de ser engolit pels gels davant de la costa de l'illa rei Jordi.

Més imatges de la seqüència de l'enfonsament AQUÍ.

Dondice banyulensis.

Té com a nom comú Godiva taronja, és el nudibranqui més gran que podem veure per aquestes aigües, pot assolir els 7 cm de longitud. Té el cos cobert de cerates d’un taronja molt llampant i travessat per unes línies blanques que la la fan molt bonica. Els rinòfors són de color taronja i més petits .
Fins fa poc s’anomenava Godiva banyulensis, lo de banyulensis ve de Banyuls sur Mèr, ja que es tracta d’una espècie endèmica i que va ser descrita a partir d’exemplars capturats a Banyuls i, lo de Godiva és en honor la Lady Godiva. Poder també haurem de passejar la seva bellesa nua pel riu Manzanares i així aconseguir que ens rebaixin els impostos que ens estan ofegant.

Flabellina affinis.

El nom comú d’aquest opistobranqui de l’ordre dels nudibranquis és Flabellina violeta. És relativament fàcil de trobar-lo per la seva coloració aposemàtica, indicadora de la seva toxicitat i un senyal de perill per als seus depredadors potencials que ni la toquen. Pot agafar color rosa, violeta o malva. Els rinòfors (banyes) organs sensorials estan anellats horitzontalment (lamelats). S’alimenta raspant amb la seva ràdula (llengua) els hidrozous del gènere Eudendrium. És hermafrodita i les seves postes guarneixen els eudendriums de color violeta.
És el més comú i abundant de les aigües del Cap de Creus junt amb Cratena peregrina.

Cratena peregrina.

Aquest és el nom d’un dels opistobranquis o llimacs marins que ens hem trobat pels penya-segats de cap de Creus aquests dies d’agost. Pot fer fins a 5 cm de longitud i el podem observar sense haver d’anar molt avall, tot i que es troba fins als 30 metres de fondària.
Les protuberàncies que li cobreixen el cos blanc, tenen una coloració molt llampant, de fet per elles hi circula el contingut estomacal, ja que són prolongacions del sistema digestiu, això fa que la coloració depengui del que estigui menjant.
Per trobar-lo cal saber on hi ha hidrozous del gènere Eudendrium, és el seu aliment predilecte. De la seva morfologia destaca també els organs olfactius i d’orientació anomenats rinòfors i que són de coloració taronja.
Per reproduir-se, són hermafrodites, clava el seu penis en forma d’agulla a traves de la pell de la seva parella. Les postes són cintes d’espiral de color blanc.
Amb l'aliment assimila toxines que guarda a les terminacions de les cerates i d’aquesta forma es protegeix dels seus depredadors.
És una espècie molt comuna al Cap de Creus.

Ara ve del sud, ara ve del nord.

L’altre dia vaig rebre una petició mitjançant el “feixbuc” d’en Martí i en Marc per sortir a navegar junts. Em va fer molta il·lusió. És d’admirar que hagin sacrificat, als seus divuit anys, la nit del divendres per sortir a navegar i no de “farra”.  

Com que la connexió amb els deus del mar és cada dia millor, aquests ens van procurar un bon garbí per al divendres a la tarda, que va bufar amb certa intensitat fins ben entrada la nit. Això va donar el grau d’emoció al recorregut de sortida i el va fer una mica tècnic. A la matinada va entrar la nostra amiga la tramuntana i va deixar una atmosfera neta, seca, temperada i lliure de mosquits (Aedes mariae), cosa que era d’agrair  després de la setmaneta d’onada de "canvi climàtic" (calor) que hem tingut.

Divendres al sortir de Portlligat amb en Martí, en Marc i en Pi, ens varem dirigir directament a ensenyar-los-hi la cala que tots voldríem compartir amb la nostra “xurri”. Aquests racons que ens ofereix el Cap de Creus, s’han de saber i els hem de compartir, sobretot amb la gent que tenim la seguretat que seran respectuosos amb l’entorn. Allí se’ns va fer de nit, tot i això, posteriorment vàrem anar a un altre lloc més ample per dormir, fent una curta però emocionant navegació nocturna amb garbí que no oblidaran mai.

La nit la vàrem completar, desprès de sopar, anant al millor local nocturn de la zona a fer la penúltima copa, una barraca de pedra seca que té més de dos-cents anys i que és una mostra del treball que es feia en aquests desolats paratges allà pel segle XVIII abans que la fil·loxera aniquiles les vinyes.

L’endemà al matí i després d’esmorzar  vam fer la punta del cap de Creus. En aquella hora els quebecs (corbs marins) es van repartint per totes les cales per poder pescar abans de que arribi la “marabunta” de barques dels estiuejants, enormes espiadimonis (Anax imperator) també van caçant mosques i mosquits que troben per les platgetes. Entrem a “sa coua de S’Infern”, que en aquell moment rebia una llum espectacular, d’allí  vam travessar fins a Messina, però la tramuntana que en aquell moment bufava (F4-5), desaconsellava quedar-s’hi, en cas de pujar la intensitat hagués estat un parany difícil d’escapolir-se’n.

En Pi i en Marc havien de marxar abans,  i entrant per Boquelles els vam acompanyar fins a Portlligat, no sense saludar al Juan amo espiritual de l’illa de Portlligat i personatge popular estimat per tothom qui hagi entrat a l’illa aquests darrers 20 anys. Amb en Martí hem acomiadat la sortida fent una cabussada amb aperitiu al Cap d’en Roig.

Impacte de l'arrossegament

Una Recepta

Us adjunto un link d'un magnífic article d'en Carles Ginès de com cuinar aquests dies els popets, amb ceba o amb tomata. Clica AQUI

S’acaba el temps...

El 21 de setembre s’haurà exhaurit el termini per haver presentat el pla de gestió de tots els LIC’s (Lloc d’Interès Comunitari) proposat fins l’any 2006 del Mediterrani. També cal haver declarat aquests LIC’s com a Zones d’Especial Conservació.

Segons sembla pocs països han fet els deures i això, que resten esposats a ser sancionats econòmicament.

Serà el nou context de crisis una excusa per no sancionar l’obligada protecció de tots aquets espais costaners. Possiblement un altre motiu per continuar amb aquesta lenta agonia dels hàbitats marins mediterranis i en definitiva, una agonia de tots nosaltres que ens hi sustentem.