Un naufragi de pel·licula. 2ª part

Però aquests calers eren de la corona espanyola, eren destinats a pagar tropes reials, els terços de Flandes, i es clar, a la corona perdre aquesta morterada no li va fer gaire gràcia. El fill del rei Felip IV, Juan d’Austria, encarrega a un enviat especial, el senyor Antonio Pastor de Costa, advocat i conseller del rei, que viatgi a Cadaquès i que esbrini el que ha succeït i recuperi el que pugui. El viatge de l’envia’t tampoc va ser fàcil, a l’alçada de Montgat una llevantada l’obliga a continuar el camí per terra. Travessa el país, encara trasbalsat per la guerra recent, i en arribar a Cadaquès la rebuda no es cordial, ja que perilla el negoci del naufragi.

D’entrada el monestir de Sant Pere de Rodes, el governador del comtat d’Empúries, i també la vila de Cadaquès es reclamen com a posseïdors del dret de recuperar les restes dels naufragis a les seves costes adduint antics privilegis. Aquestes pretensions fan pensar que la recuperació de restes de naufragis formaven part del modus vivendi dels habitants del Cap de Creus, i pensant malament, que fins i tot desitgessin les catàstrofes navals. Pastor de Costa diu que d’això res de res, i porta un centenar de soldats amb ell per recolzar les seves paraules. També es troba amb la dificultat de que no sap el lloc exacte del naufragi, i ningú li ho vol dir. A l’informe final que va redactar per donar part al rei de tot el succeit, Pastor explica que va haver d’interrogar a molta gent durant dos mesos fins que va aconseguir localitzar el peci. Coneixent com se les gastaven en aquells temps, en que encara existia l’Inquisició, ens temem que aquells interrogatoris havien d’incloure tortura. Per aquest mateix mètode va poder saber qui s’havia dedicat a la pesca furtiva i va requisar el que va poder del que els vilatans havien extret del Pelikan. Ubicat el peci, les seves forces continuaren pescant amb el garfi fins que amb aquest art ja no pescaven res. Llavors D. Juan de Austria va ordenar al Real Patrimonio a Barcelona la fabricació d’una campana d’immersió, de fusta, amb cescles de ferro i llastrada amb 500 quilos de plom per poder submergir-se amb una reserva d’aire que permetia a uns bussos baixar fins la fondària de 30 metres, a on es trobaven les restes del Pelikan. Des de la campana sortien a pulmó, recollien les peces de valor que podien i tornaven a la campana a respirar. L’invent va funcionar, tot i que amb algunes baixes per accidents de descompressió i sobrepressió. L’aire dins la campana s’anava enrarint a mida que el bussos anaven respirant, i es donaven cassos de que quan el bus mes necessitat d’oxigen tornava a la campana salvadora, d’oxigen ja n’hi havia ben poc… Tampoc eren infreqüents les embòlies. Tinguem en compte que aquest tipus d’accidents no es varen solucionar fins l’any 1943, quan Cousteau va difondre la seva escafandre autònoma de busseig i quan als anys 80 del segle passat es popularitzaren les taules de descompressió. Aquells bussos del Pelikan, autèntics pioners, ni que sigui pel tràgic mètode de prova-error, varen aportar experiències desprès aprofitades pels desenvolupadors de sistemes fiables de busseig.
Durant tot el temps que va durar el rescat del tresor, des de el 8 d’abril, quan Pastor de Costa arriba a Cadaquès fins a l’11 d’octubre, quan a causa del mal temps es varen suspendre definitivament les operacions, a la vila el malestar va ser notable. Atiats per un tal Juan Bautista Costa, presbiter de Cadaquès, la població amotinada va intentar l’assalt de la rectoria, a on era custodiat el botí. També es va arribar a agressions personals contra l’envia’t reial.
Quan Pastor de Costa torna a Barcelona, ha recuperat 76.506 peces de vuit, alguns lingots de plata, una petita quantitat de diamants i alguns quintars de mercaderies com tabac o canyella. Tot i això, es acusat d’apropiació per part del Fiscal de la Batllia General. Per exculpar-se escriu un exhaustiu informe de la seva missió a Cadaquès, que avui es pot consultar a la Biblioteca del Castell de Peralada.
Aquest naufragi te tots els ingredients necessaris per ser el guió d’un film d’aventures històriques: un naufragi, el lloc tan especial a on es produeixen els fets, també hi ha un tresor, es temps de guerra, tenim també un investigador, i de regal va la campana d’immersió, ja només ens falta la xicota, i una mascota que podria ser un dofí, o ja posats, una foca monge. Però això darrer ho deixem pels guionistes professionals. Sembla mentida que Hollywood encara no s’hagi llençat a fer una pel•lícula sobre el naufragi de l’Annunziata i el Pelikan. Decididament, el cine esta en hores baixes.
Agraïments especials l’Enric Trilla i Morató per posar amablement la seva obra “Naufragis a la mar de l’Alt Empordà” a disposició dels interessats a la pàgina http://www.scribd.com/doc/22598406/Naufragis-a-la-mar-de-l-Alt-Emporda