L’àliga pescadora un signe de salut ambiental.

El diumenge al mati l’he aprofitat per anar a treure la sal del caiac a les aigües “dolces” del Fluvià. El mati era gèlid, el fred penetrant, en el moment de l’entrada a l’aigua se sentia un “pumba-pumba-pumba” procedent del carnaval de Roses..., allà hi havia més escalfor.
La sortida l' he fet sol. Tot i que no m’agrada anar sol, també té els seus avantatges, per exemple, en un lloc com el riu et permet submergir-te en el silenci i sentir tots els sorolls dels seus habitants.
Un cop adaptes la vista, l’oïda i et concentres, aleshores és quan comença l’espectacle. No se si era per les baixes temperatures, o perquè la cacera ja s’ha acabat o, perquè la “penya” estava dormint la mona del carnaval i no hi havia interferències atròpiques, però el riu bullia de vida.
A l’hivern, la manca de les fulles deixa molt espai obert, l’entorn queda despullat i és més fàcil de detectar el moviment per anar identificant a tots els actors d’aquest món dels ocells.

Ara no faré un llistat de totes les especies d’ocells que s’han pogut veure durant aquest mati, però la llista ha estat llarga. Si que vull parlar-ne d’una d’elles, es tracta de l’àliga pescadora, espècie que a la península ibèrica i segons la IUCN (2004) està en la categoria de “perill crític CR”. L’any passat va criar  una parella després de setanta anys de no fer-ho. L’àliga pescadora, com el seu nom indica, s’alimenta exclusivament de peix. Fa molts anys que havia criat a les nostres costes. A Norfeu, fins i tot, s’havien instal•lat nius i siluetes artificials per animar-les a criar altre cop. Actualment i per sort, en queden algunes parelles a les illes balears (àguila peixatera).
Aquest diumenge, quan estava per un tram proper a l’Armentera, he vist que al riu hi havia collverds nedant i un bon grup de corbs marins pescant. En aquells moments jo pujava per la riba esquerra, on hi havia la major concentració d’aus i, per no molestar, he creuat fins l’altra riba per continuar bogant suaument. La sorpresa me l’he emportat quan d’un pollancre, situat a uns dos cents metres, ha saltat l’àliga pescadora. Quina passada! Quin rapinyaire tan bell!!! he pensat dins meu...
Ha estès les ales i s’ha dirigit cap a mi. M’he quedat amb la boca oberta com un babau. Un cop m’ha superat, ha fet un gir i s’ha quedat de cara al vent, ha mirat fixament la superfície de l’aigua, i desprès d’emetre uns xisclets (m' he pensat que em feia una reprimenda per emprenyar), s’ha llançat sobre aquell punt de l’aigua amb les potes per endavant i les urpes ben obertes. El bitxo el tenia a uns cinquanta metres, li podia veure tots els detalls sense prismàtics!!!
Tot això passava darrera meu i la posició del meu cos era molt forçada per fer l’observació amb comoditat i per més inri, una suau tramuntaneta m’empenyia contra unes branques de tamariu de la vora i per uns instants m’he vist a l’aigua. M’he regirat i, com tinc la mania de fotografiar-ho tot, he girat el caiac 180º i a la vegada he agafat la càmera compacta, cosa gens fàcil quan les mans les tens glaçades per anar sense guants.
Aquesta rara rapinyaire, ha passat totalment de mi! Per sort no ha fugit, fins i tot s’ha degut fer unes riotes veiem els meus moviments tan poc destres.

Desprès del seu primer intent fallit de pescar, ho ha tornat a provar per segon cop. Aleshores, ha guanyat alçada, s’ha espolsat l’aigua gèlida del seu plomatge, ha mirat fixament la superfície del riu i, altre cop s’hi ha llançat molt decidida.
No podia creure’m el que estava passant davant meu! No estava assegut al sofà mirant un documental del “National Geografic”; era real. He agafat la càmera, i just en el moment en que l’àliga impactava a l’aigua amb les urpes absolutament obertes he premut el disparador.
La imatge digital ha quedat un nyap, però la neuronal, que s’ha quedat retinguda a la memòria té tots els detalls i és la que val.
Aquest segon intent ha estat plenament efectiu! La pescadora ha enganxat una preciosa llissa de vora un quilo!!! Desprès d’espolsar-se l’aigua del plomatge, ha passat per davant meu lluint la presa, ha fet mitja volta i s’ha dirigit cap a la l’illa de Caramany a menjar-se-la.
Aquest riu encara conserva unes condicions molt bones per aquesta mena d’aus. Les seves aigües transparents i l’abundància de peix, fa que des d’alguns anys ençà, sigui força normal que durant l’hivern i fins força avançada la primavera, els naturalistes, puguem gaudir de la presencia de l’àliga pescadora. Ara ens queda conservar aquestes condicions ambientals i millorar-les. Si ho sabem fer, algun dia podrà tornar a criar entre nosaltres. Crec que val la pena!!!