Montgrí

(Clica sobre les imatges per veure-les millor)

El cap de setmana es presentava mogut i ha fe de Déu que ho ha estat. Si dissabte vam fer una matinal amb l’Escola d’en Mar per CdC, diumenge va ser de tot el dia pels penya-segats del Montgrí.
Els nous sistemes de comunicació tenen unes peculiaritats que uneixen gent de molt diferent procedència, però que tenim moltes coses en comú, sobretot la passió per aquest esport. En Marc Adroher fa unes quantes setmanes feia una convocatòria per sortir a palejar pel Montgrí-Medes. Aquest company s’està convertint en un dinamitzador de la pràctica del caiac de mar a la Costa Brava. Després de l’èxit de la convocatòria de la Fosca amb més de 30 palistes de tot Catalunya, ahir un grup menys nombrós (10 palistes) ens trobavem per navegar en unes condicions un pèl més complicades. Aquesta vegada hi érem: un grupet del maresme (4), d’altres del Montsià (1), la Selva (2) i de l’Empordà (3). Després que durant la matinada ens creués un front, la mar presentava unes onades d’un metre amb màxims de dos metres d’alçada d’origen SE. Les parets del Montgrí estaven espectaculars amb l’espetec d’aquesta maregassa a la seva base. En Toni va exercí el paper de guia, amb la seva experiència en el maneig del caiac i el coneixement del lloc. El seu guiatge i el seu mestratge van donar seguretat i il•lustració a la sortida. Un matí ennuvolat van posar-hi el to misteriós. El bon rotllo de tots van ser la garantia d’una sortida que m’atreviria a qualificar d’inoblidable, al menys per mi, que m’inicio en aquest món i que encara no estic acostumat a sortir en condicions de navegació d’aquest nivell en que el mar et pica per tots costats. El premi va ser arribar a la platja de l’Estartit i trobar-nos amb unes onades molt formades que permetien fer una sessió de surf pels més agosarats. La pràctica majoria del grup van practicar-lo, amb l’excepció meva, que encara trobo l’aigua massa freda i el meu nivell massa baix.

Vam parar per dinar a la cala Pedrosa i, després d’una curta i regeneradora migdiada ens vam tornar cap a Montgó. El sol ponent hi va posar una llum filtrada per l’aerosol marí que conferia una atmosfera d’una plasticitat impressionant. A l’arribada a la platja de Montgó vaig haver de retreure –amb molt de carinyo-, a les dues llebres que comandaren la tornada, d’haver anat massa ràpid i, de no haver pogut contemplar amb més tranquil•litat aquelles llums de tarda. Ja no en queden de romàntics..., mai es pot tenir tot.