Incendi a Portlligat

La sortida d’aquest diumenge hauria passat sense pena ni gloria si no hagués estat pels darrers minuts de la mateixa. Just quan estava de entrant a la badia de Portlligat, he sentit una forta explosió deguda al llançament d’un petard, no l’hi he fet cas i he seguit palejant els darrers metres fins a la platja. Un cop allí i mentre obria les tapes del caiac, he notat una certa excitació en un grup de banyistes del meu costat (l’únic que hi havia a la platja), el més gran, es gira cap al xiringuito de Kayakking Costa Brava i demana al Jordi que avisi als bombers. En el lloc de l’explosió, a Calders just sota es Molí, s’ha iniciat un petit incendi. Miro cap allà i una feixa plena de gramínies esgroguissades comença a cremar. La tramuntaneta que encara bufava ha posat la resta, en qüestió de minuts el foc s’ha estès com no podia ser d’altra manera. La història no s’acaba aquí, en el xiringuito de Kayaking estava amb el Jordi i l’Olivier, l’ajudant d’aquesta temporada. Ell, que sembla un noi força decidit, s’ha posat molt nerviós de veure com l’autor de l’explosió marxava, tot anar-hi anant, cap al moll dels pescadors. Ha demanat permís al Jordi i ràpidament ha agafat la bicicleta i ha anat fins l’altre extrem de la platja, allí ha aturat a l’autor del incendi, li ha fotut un pet de crits..., s’ho mereixia i, l’ha posat a les mans de les forces de l’ordre. Molt bé Olivier, 10 punts per tu!
Conclusions.:
És de “capullos” tirar petards al camp.
Si ets un “capullo” i un petard provoca un foc, apaga’l immediatament. No marxis! O és que ets capullo2?
Dels centenars de persones que érem a Portlligat, tan sols 1 persona ha tingut el valor d’aturar al miserable “capullo”. Olivier, ets un heroi!
La resta ens ho miràvem, fèiem fotos, ho penjàvem al feixbuc o ho enviàvem a TV3 perquè sortís al TN del migdia.
Cada cop més som uns espectadors del que passa al nostre voltant, talment com si la vida real fos com allò que vèiem a la pantalla del ordinador, TV, tablet o mòbil i això no és així. NOSALTRES SOM ELS ACTORS DE LA VIDA.

Ones, banyistes i caiacs

Peripècies d'un pescador 1 (4 de 4)

Retorno sense haver clavat cap espet, tot i que ser-hi, hem vist que hi eren. Desfaig els meus passos per un camí de cavalls ja en plena nit, amb un vent que fa xiular el trenat a la canya. El cel ben ennuvolat acaba de donar un toc tenebrós al retorn i sento al cos aquella basarda estranya de quan camines sol en un bosc desconegut. Inmers en la nit es descobreix l’entorn des d’uns aspectes que amb la llum del sol passen per alt. L’espectre visual es restringeix estrictament a l’abast del teu frontal i amb la foscor es desplega el torn de les olors i els sorolls. El vent em porta l’olor d’unes ovelles properes, els ulls brillants de les quals detecto inesperadament amb un punt d’ensurt. Avanço pel camí rocós sota la seva atenta mirada. Silencioses, altives i arrenglerades sembla que m’acusin d’envaïr el seu espai de sal, solitud i tramuntana. El vent fa xerricar els branquillons secs dels fonolls i la humitat de la nit fa sortir tot un exèrcit de bufons dragonets que fugen corrents sota la llum del frontal. Al meu pas, el teixit d’alguna teranyina brilla màgicament sota la llum del frontal.
Ha estat avui una sessió estranya. Confirmo que ens hem avançat massa en la temporada, hem tingut feina amb els sards i no hem pogut aconseguir més que un parell d’empaits d’uns espets mig desmenjats i un pèl petits encara.
Demà miraré si el de la botiga de pesca em pot fer passar una broca petita pel tubet de l’anella i retirar-li el trosset que l’embussa. Potser la següent sessió serà al port, a veure si aquests vinils tant bons, a més de molt bons, són infal·libles. L’experiència col·lectiva demostra que els peixos d’allà són difícils. La falta de peix d’avui, em deixa objectius pendents pels properes dies. Després de la propera, us ho explico.
Martí, Menorca 2013

Peripècies d'un pescador 1 (3 de 4)

M’estranya que a aquestes alçades encara no hagi sortit ni una oblada. Realment, es nota que l’estiu ha d’entrar encara i els peixos tot just comencen a ser-hi, però no estan desperts del tot.
Segueixo pentinant sense sort i arriba l’hora tonta aquella en que ja no és hora dels sards, encara no és l’hora dels espets. No vull anar massa d’hora a provar els espets. No picaran fins que no sigui el capvespre i la única cosa que faria, seria espantar-los a tots. Deixo la zona dels espets per a més tard i com que ja tinc el sard que volia, em dedico a veure si en profunditat hi ha alguna peça que ens arregli la jornada. Provo alguns vinils plomats que recullo de formes diferents a mitges aigües i sobretot, ran de fons. Ja ho deia mon pare que qui no s’arrisca, no trisca i avui que no és dia per a artificials de superfície, toca patir per aquell enroc que ens fa acomiadar de l’artificial. Però mira, el pes del vinil és una d’aquelles boles frontals de plom i tens temps de notar el toc al fons, abans l’ham no trobi la roca i mira, passa l’estona i no en perdo cap. Tampoc tinc cap picada. Quedem doncs en empat.
Es va fent fosc i amb un vent que ha anat a l’alça, em vaig retirant cap a la zona dels espets.
He estat pescant des de llocs elevats amb la punta de la canya ran d’aigua i els 2 trams de la canya s’han mig desencaixat. En un mal tir i el vent mig d’esquena, el fil fa una baga en alguna de les anelles i el tram de canya surt volant. Pica de punta contra els rocs i parteixo just la última anella, quedant un trosset de canya dins del tubet de l’anella en qüestió. No tinc eines per extreure el trosset de canya i toca’t els ous, em toca treballar amb una anella menys, perdent l’últim tram, que és just on té més sensibilitat. La canya té ara una mica de tacte de mànec d’escombra i sort que ja no és hora de sards i toquen espets, amb esquers molt més grans. Però tenia preparats uns vinils ben grossos per a ells, sense plomar, per pescar-los a lentament, a l’estil texas i lleugers copets de punta. Sense la última anella, no es pot treballar com cal i restringeixo els espets als vinils grans i plomats i artificials que no volia fer servir. El pla “B” pels espets passa ara a ser el pla “A”.
Canvio la bobina amb trenat més gruixut quan amb prou feines tinc llum per a fer els nusos. Comença l’hora dels espets.
Em planto a la costa màgica i començo tirant cap on intueixo que estan. No apareixen. Hi són? Estan desganats? No els interessa el que els ofereixo?? No he dut gaires esquers per a poder variar. Encara amb les últimes llums del dia, veig un espet que em segueix a un parell de metres. Anem malament. Ja coneixo aquests empaits. Són empaits poc virulents, poc nerviosos, més per curiositat, que per assaltar aquell artificial agosarat que els passa a la vora. El fons és de sorra i posidònia i aviat sortiran del seu recau per fer el seu volt de caça. Si fan empaits, és que el banc s’ha començat a disseminar aprofitant el seu inici de caça. Si no en pica cap aviat, fugiran del lloc de repòs on els tinc localitzats i llavors ves, i busca’ls. Aconsegueixo un segon empait d’un espet de la mateixa mida. No crec fos el mateix, ha passat força estona i venia d’un altre costat. Però el seu comportament és el mateix, mostran-se més encuriosit, que agressiu. La seva mida indica que tampoc són massa grans per la data on estem al calendari i això vol dir que efectivament, ha estat fent fred i tot va tard. Tindrem feina els propers dies i haurem d’abandonar la illa quan potser es comenci a animar tot. Què hi farem. Això és el que tenim aquest any i aquestes seran les regles del joc pels propers dies. Haurem d’esmolar l’enginy i confiar més en la sort.
Martí, Menorca 2013

Peripècies d'un pescador 1 (2 de 4)

Fa una tarda d’estiu sense cap objectiu concret a la vista. La Mariona juga tranquil·la i és potser una bona ocasió pel primer intent de xiruca i canya. Podria baixar al moll i fer una sessió rapideta, simplement per veure com anem de peix, si tenen gana, a veure si aquests vinils que tant rebé em van últimament, a més de bons, són –a més- infal·libles. El port és un bon banc de proves: allà hi ha molt de peix, però van farts i coneixen tots els catàlegs d’artificials. Saps que hi són, però són peixos difícils i depent de com els vegis, ja indiquen per on poden anar les coses la resta de dies des de les roques.
Però l’ocasió que se’m presenta és avui amb força hores per endavant i com que això amb criatures petites no sempre es dóna, enlloc de començar pel port, avui començaré directament als rocs: sards i oblades a la clàssica, amb artificials petitonets i més tard, esperaré els espets amb els vinils grans i blancs.
Recorro el camí de cavalls fins a la zona que més m’agrada. Avui fa tramuntaneta una mica pujada, just per donar onades, però que permet els llençaments dels artificialets de 2, 3 i 5g dels sards. Els núvols mig amenacen alguna gota, però espero es continguin mentre em trobi lluny dels llocs civilitzats.
El camí se’m fa curt. De tant en tant observo els rocs per veure com anem de sal de cocó aquest any i no comencem bé. No ha fet prou sol durant dies i els clots dels rocs estan tots encara ben plens d’aigua. Si no podem collir sal de cocó aquest estiu, durant l’any haurem de gastar sal refinada, de la que es compra al supermercat. Tant rebona que és! Però ja se sap que no cada dia és festa major i de sal de cocó, no sempre se’n troba.
Caminant a estones sobre els propis pensaments, em planto al punt on comença la bona zona i des d’un punt alt, observo els racons que aniré pentinant. Em planto al trencant i les ones donen molt bona pinta a algunes raconades, però malgrat tot, es veu poc peix. Segurament és encara massa d’hora dins la temporada i el peix es troba encara endormiscat a mitges aigües, despertant-se del seu letargi hivernal. Però aquí estem, doncs perquè hem vingut. Així doncs, que munto l’artilleria fina i mans a l’obra, que ja fem tard.
La canya és una 7-30g d’acció de pesca. La fa prou versàtil per a pescar molt fi, però també llençar i treballar còmodament esquers per a bèsties majors. Ara pels sards li munto la bobina amb nanofil del 12 i directe sense mosquetó li lligo un artificialet de 3 grams i mig. L’aigua és molt, molt cristal·lina i encara hi ha força sol. Escullo un artificial que imiti colors naturals però amb un pitet una mica gran, que s’arrapi bé a l’aigua enmig del vaivé del trencant d’ones. Tallo la cua del nus i em poso a treballar.
Pentino bé els blancalls. Pentino perimetralment les roques que emergeixen a tir de canya, pentino benbé on peten les onades, arriscant l’artificial. Recullo més aviat lent quan travesso l’escuma, una mica més ràpid en aigües ben clares i transparents. És un artificial que flota i quan toca passar per roques de molt a flor d’aigua, alenteixo perquè pugi i les passi per dalt. Si noto que toca, pujo la punta i intento no perdre’l.
Vaig treballant per aquí, m’ajupo per poder mantenir la punta de la canya al lloc adient per a poder fer passar l’artificial per on em sembla millor. Hi ha poc peix, i avui no serà cap festival, però veig algun sard interessant que segueix l’esquer sense tocar-lo i noto també algun toc mig desmenjat al creuar algun dels blancalls i sembla que avui mengen amb desgana, amb aquell tímid rosegar de quan proven, més que no empassen. Si no tenen gana, baixo una mica més la velocitat de recollida però no m’aturo, a veure si els fem entraaaar.
Surt algun sard que no guanyaria cap campionat de pesos pesants. Bé, ja és alguna cosa, però que hi ha res més??
El sard és un peix espantadís. No t’acostis gaire al trencant, que fugiran si et veuen gaire. No perdis el temps buscan-ne més si ja n’has atrapat un. Canvio de lloc i segueixo endavant, dins de l’àrea escollida.
Arribo a unes roques que fan una plataforma just a flor d’aigua. No em puc acostar al cantell, que avui no em ve de gust mullar-me els peus ni les botes d’excursió. Trobo una esquerda que talla la llosa perpendicularment al seu cantell i intento recollir, fent passar l’artificial per sota la llosa, passant el fil just per l’esquerda en qüestió. Al primer tir, em surt un molt bon sard al darrere i gira cua quan ja em veu. Bingo! Però sé que em queden només un o dos tirs, si no és que amb aquest empait ja n’ha tingut prou per espantar-se i canviar de zona. Gira cua tranquilament, no pas esperitat i sembla doncs que encara podria tenir ocasió per a un o dos tirs de marge. Torno a llençar i recullo de nou fent passar el fil per l’esquerda. Noto un cop a l’artificial i accel·lero una mica per veure si es clava, però va com rosegan-lo, deixan-lo a estones i no acaba de mossegar com cal. Torna a tocar-lo i aquest cop, augmento progressivament la tensió de la canya, a veure si un cop el prova, ja no el pot deixar anar. Mica en mica, el peix augmenta la pressió sobre el fil i jo al meu torn, apreto en resposta, per evitar donar-li marge a escopir i girar el rumb. Ara sí. El sard es nota apretat i emprèn una de les seves boges carreres. Tenen potència els sards. És clar: sempre mengen a ran de trencant i han de mantenir-se sobre allò que volen menjar-se, lluitant contra les onades. L’esquerda té tant sols una amplada d’un parell de pams i em cal anar amb compte perquè voldrà posar-se sota la llosa i no vull que em talli el fil. Aixeco la punta de la canya i vaig mantenin-lo sota l’esquerda, contrarestant les carreres que emprèn cap als seus llocs més segurs. Vaig amb fil molt fi i el sard és força gros. Arriba aquell moment de treure’l de l’aigua I no puc fer-ho estirant amb estrebades, ni intentar treure’l quan l’ona es retira. L’ona que es retira arrossega el peix avall i fa que la tensió al fil augmenti. Si no ve ben enganxat, l’últim moment és una bona ocasió per escapolir-se davant dels nassos. El tinc esperant l’ocasió a l’aigua. No l’hi puc tenir gaire estona, que si es recupera, tornarà a les boges carreres cap a sota la llosa, però no el vull treure si no és amb una onada que m’ajudi. Mica en mica el pujo al roc i quan es retira l’ona, queda en sec. Ara sí. El pujo pel fil i ja el tinc a un lloc que si cau, ja no se’n va a l’aigua. Aquest se’n va a la saca, no sóc del que m’ho quedo tot, tampoc dels que practiquen el captura i solta en qualsevol ocasió i espècie. Avui anava a buscar sards i un bon sard és el que tinc. Així doncs, que se’n va al sac.
Martí, Menorca 2013

Peripècies d’un pescador 1 (1 de 4).

En Marti és un bon company que ens ha regalat uns relats frescos i acabats de succeir aquests dies a Menorca, ell hi ha anat a passar les vacances i vol compartir amb tots nosaltres les seves peripècies pesquívoles. Benvingut siguis i aquí us deixo els seus relats frescos i plens de coneixement.:
Buf! Les últimes vacances ja ens queden a tots molt enrere i ja quasi que ni amb prou feines les recordem. Finalment ens ha arribat el torn per les d’aquest any a Menorca i malgrat en aquesta ocasió no hagi pogut arreglar-me-les per endur-m’hi el caiac nou (ostres!!), evidentment no deixarem escapar l’ocasió, sense ni que sigui amb un material mínim de pesca.

Aquesta vegada no tinc opció com –en d’altres anys- d’agafar tot el material que voldria per a poder disposar de les eines adients, sigui quina sigui la situació i el moment del mar que un cop allà ens trobem. Així doncs, que em toca escollir i apuntar bé perquè de material, no en puc agafar gaire.
Al final, vaig a assegurar el tiro i agafo canya fina, el carret i bobina de recanvi amb trenats diferents. Alguns esquers de diferents mides i sobretot, en aquesta ocasió aniré de vinils. La idea és anar als peixos que crec puc trobar durant aquesta època, però amb artificials és una tècnica que ja la tinc experimentada d’aquest any, o sigui que en aquesta ocasió intentaré els sards a l’estil clàssic i els espets, amb vinils, a veure què passa. Si piquen, serà assolir el repte. Si no, ho haurem intentat, però tampoc passa res, que al capdevall amb artificials ja ho tenim fet d’altres anys.
Així doncs que finalment i després de molt esperar aquestes vacances, la Marta, la Mariona i un servidor, comencem a omplir mil bosses i enfilem –per fi- cap a aquestes vacances que tant s’han fet esperar.
Martí Q. (Menorca 2013)

Cabussada

La sortida d’aquest “finde” ha estat la primera que ha inclòs una bona cabussada. Amb les previsions de nord que hi havia, hem hagut de fer la sortida des de Portlligat. No ha estat llarga pel que fa a les hores de paleig, ans el contrari, s’ha tractat d’una sortida per disfrutar al màxim de tot allò que viu dins del mar, tant pels ulls com per la boca.

Dissabte sortíem passades les set de la tarda, les canyes de pesca anàven muntades i a punt de ser escades. En Manel comença fent el curri, jo vaig directe a la primera punta a buscar el sopar. Va ser un d’aquells dies que tiraves i als pocs segons de tocar fons ja notaves la picada, un veritable “dóna-me’n, dóna-me’n”, fins al punt d’haver de parar perquè ja n’hi havia prou... Pesca quasi monoespecífica a base de serrans, esquitxada d’alguna formosa vaca serrana, julioles i oblades. Què bons són els serrans pescats i fregits a peu de platja!

La nit ha estat plàcida, el filet de tramuntana que bufava ha mantingut els Aedes mariae (mosquits de costa) allunyats. Ens hem aixecat tard, mot tard. Hem deixat que la llum il·lumines les aigües de la cala perquè aquest matí toca cabussada i ens hi hem de veure bé. És la primera de l’any i tot serà com a nou. Ens fa molta il·lusió entrar i veure tots aquells organismes que durant els mesos anteriors tan sols els hem vist en foto i dibuixats a la guia d’en Toni Llobet. La cabussada, tot i que ha estat feta en un matí ennuvolat, ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Hem vist de tot, algues de tots colors, esponges que fins i tot tenien forma de cavallet de mar, meduses, anemones, madrèpores, fals corall, cucs com el de closca, la palmereta o el nocturn Bonellia viridis, garotes, tres espècies d’estrelles de mar, milers de cogombres, nacres, cargolets, els espectaculars nudibranquis, hem pescat una sèpia i un pop!, fins i tot hem vist una petita anguila, i molts de peixos: escòrpores, oblades, esparralls, sards, grups de salpes, rogers, vaques serranes, serrans, julioles, castanyoleta, moll reial, tords, llavions, bavoses, gòbids, i no hem vist els fadrins, suposo que l’aigua és massa freda i encara no surten. Tot un empatx de dues hores de durada, que ens ha deixat el cos fred i tumefacte i l’esperit feliç i relaxat. Ja tinc ganes que arribi el proper cap de setmana per tornar-hi!

Dalí a Culleró.

L’altre dia, enraonant amb la Marta d’Axial Natura, em va mostrar la troballa d’una fotografia del mestre Dalí fent una “performance” a Culleró el dia de la inauguració del Club Med. La imatge no té pèrdua, va acompanyada d’aquets text.:
“Salvador DALI dîne avec la reine de Vénus dans la crique de Couliaro à CADAQUES : le peintre assis en face de Frédérika vêtue d'un scaphandre en S entourés de trois Vénusiens "habillés" par Dali (plastique tendu sur un bâti de bois avec des ouvertures pour la tête, le mains et les pieds) T.SAULNIER/PARISMATCH”.
Avui dia no crec que li donessin permís per cremar gasoil o oli de motor a la vora de l’aigua, tal i com es veu a la imatge. No?
Fixeu-vos que el seient de la model de l’esquerra, encara es conserva intacte al mateix lloc. No el van deconstruir!