Peripècies d'un pescador 1 (2 de 4)

Fa una tarda d’estiu sense cap objectiu concret a la vista. La Mariona juga tranquil·la i és potser una bona ocasió pel primer intent de xiruca i canya. Podria baixar al moll i fer una sessió rapideta, simplement per veure com anem de peix, si tenen gana, a veure si aquests vinils que tant rebé em van últimament, a més de bons, són –a més- infal·libles. El port és un bon banc de proves: allà hi ha molt de peix, però van farts i coneixen tots els catàlegs d’artificials. Saps que hi són, però són peixos difícils i depent de com els vegis, ja indiquen per on poden anar les coses la resta de dies des de les roques.
Però l’ocasió que se’m presenta és avui amb força hores per endavant i com que això amb criatures petites no sempre es dóna, enlloc de començar pel port, avui començaré directament als rocs: sards i oblades a la clàssica, amb artificials petitonets i més tard, esperaré els espets amb els vinils grans i blancs.
Recorro el camí de cavalls fins a la zona que més m’agrada. Avui fa tramuntaneta una mica pujada, just per donar onades, però que permet els llençaments dels artificialets de 2, 3 i 5g dels sards. Els núvols mig amenacen alguna gota, però espero es continguin mentre em trobi lluny dels llocs civilitzats.
El camí se’m fa curt. De tant en tant observo els rocs per veure com anem de sal de cocó aquest any i no comencem bé. No ha fet prou sol durant dies i els clots dels rocs estan tots encara ben plens d’aigua. Si no podem collir sal de cocó aquest estiu, durant l’any haurem de gastar sal refinada, de la que es compra al supermercat. Tant rebona que és! Però ja se sap que no cada dia és festa major i de sal de cocó, no sempre se’n troba.
Caminant a estones sobre els propis pensaments, em planto al punt on comença la bona zona i des d’un punt alt, observo els racons que aniré pentinant. Em planto al trencant i les ones donen molt bona pinta a algunes raconades, però malgrat tot, es veu poc peix. Segurament és encara massa d’hora dins la temporada i el peix es troba encara endormiscat a mitges aigües, despertant-se del seu letargi hivernal. Però aquí estem, doncs perquè hem vingut. Així doncs, que munto l’artilleria fina i mans a l’obra, que ja fem tard.
La canya és una 7-30g d’acció de pesca. La fa prou versàtil per a pescar molt fi, però també llençar i treballar còmodament esquers per a bèsties majors. Ara pels sards li munto la bobina amb nanofil del 12 i directe sense mosquetó li lligo un artificialet de 3 grams i mig. L’aigua és molt, molt cristal·lina i encara hi ha força sol. Escullo un artificial que imiti colors naturals però amb un pitet una mica gran, que s’arrapi bé a l’aigua enmig del vaivé del trencant d’ones. Tallo la cua del nus i em poso a treballar.
Pentino bé els blancalls. Pentino perimetralment les roques que emergeixen a tir de canya, pentino benbé on peten les onades, arriscant l’artificial. Recullo més aviat lent quan travesso l’escuma, una mica més ràpid en aigües ben clares i transparents. És un artificial que flota i quan toca passar per roques de molt a flor d’aigua, alenteixo perquè pugi i les passi per dalt. Si noto que toca, pujo la punta i intento no perdre’l.
Vaig treballant per aquí, m’ajupo per poder mantenir la punta de la canya al lloc adient per a poder fer passar l’artificial per on em sembla millor. Hi ha poc peix, i avui no serà cap festival, però veig algun sard interessant que segueix l’esquer sense tocar-lo i noto també algun toc mig desmenjat al creuar algun dels blancalls i sembla que avui mengen amb desgana, amb aquell tímid rosegar de quan proven, més que no empassen. Si no tenen gana, baixo una mica més la velocitat de recollida però no m’aturo, a veure si els fem entraaaar.
Surt algun sard que no guanyaria cap campionat de pesos pesants. Bé, ja és alguna cosa, però que hi ha res més??
El sard és un peix espantadís. No t’acostis gaire al trencant, que fugiran si et veuen gaire. No perdis el temps buscan-ne més si ja n’has atrapat un. Canvio de lloc i segueixo endavant, dins de l’àrea escollida.
Arribo a unes roques que fan una plataforma just a flor d’aigua. No em puc acostar al cantell, que avui no em ve de gust mullar-me els peus ni les botes d’excursió. Trobo una esquerda que talla la llosa perpendicularment al seu cantell i intento recollir, fent passar l’artificial per sota la llosa, passant el fil just per l’esquerda en qüestió. Al primer tir, em surt un molt bon sard al darrere i gira cua quan ja em veu. Bingo! Però sé que em queden només un o dos tirs, si no és que amb aquest empait ja n’ha tingut prou per espantar-se i canviar de zona. Gira cua tranquilament, no pas esperitat i sembla doncs que encara podria tenir ocasió per a un o dos tirs de marge. Torno a llençar i recullo de nou fent passar el fil per l’esquerda. Noto un cop a l’artificial i accel·lero una mica per veure si es clava, però va com rosegan-lo, deixan-lo a estones i no acaba de mossegar com cal. Torna a tocar-lo i aquest cop, augmento progressivament la tensió de la canya, a veure si un cop el prova, ja no el pot deixar anar. Mica en mica, el peix augmenta la pressió sobre el fil i jo al meu torn, apreto en resposta, per evitar donar-li marge a escopir i girar el rumb. Ara sí. El sard es nota apretat i emprèn una de les seves boges carreres. Tenen potència els sards. És clar: sempre mengen a ran de trencant i han de mantenir-se sobre allò que volen menjar-se, lluitant contra les onades. L’esquerda té tant sols una amplada d’un parell de pams i em cal anar amb compte perquè voldrà posar-se sota la llosa i no vull que em talli el fil. Aixeco la punta de la canya i vaig mantenin-lo sota l’esquerda, contrarestant les carreres que emprèn cap als seus llocs més segurs. Vaig amb fil molt fi i el sard és força gros. Arriba aquell moment de treure’l de l’aigua I no puc fer-ho estirant amb estrebades, ni intentar treure’l quan l’ona es retira. L’ona que es retira arrossega el peix avall i fa que la tensió al fil augmenti. Si no ve ben enganxat, l’últim moment és una bona ocasió per escapolir-se davant dels nassos. El tinc esperant l’ocasió a l’aigua. No l’hi puc tenir gaire estona, que si es recupera, tornarà a les boges carreres cap a sota la llosa, però no el vull treure si no és amb una onada que m’ajudi. Mica en mica el pujo al roc i quan es retira l’ona, queda en sec. Ara sí. El pujo pel fil i ja el tinc a un lloc que si cau, ja no se’n va a l’aigua. Aquest se’n va a la saca, no sóc del que m’ho quedo tot, tampoc dels que practiquen el captura i solta en qualsevol ocasió i espècie. Avui anava a buscar sards i un bon sard és el que tinc. Així doncs, que se’n va al sac.
Martí, Menorca 2013