Espai pels amants dels llimacs del mar

Si ets capaç de baixar del caiac i posar-te les ulleres per fer una cabussada segurament que et pot interessar aquest nou espai.
Un grup de submarinistes i biòlegs apassionats pels nudibranquis, entre els que també hi ha socis del CIB, acaben de fundar el Groc, el Grup de Recerca d'Opistobranquis de Catalunya, que des de fa uns dies és present a Internet a través de la seva web. L'objectiu de l'associació és "utilitzar la vistositat i la simpatia que generen aquests petits invertebrats per conscienciar de la necessitat de conservar els ecosistemes submarins." Les fites del Groc són per tant promoure el coneixement sobre la biologia i l'ecologia dels opistobranquis, treballar en xarxa amb les persones que estiguin interessades en aquest grup de mol·luscs, vetllar per la conservació dels opistobranquis i dels seus hàbitats, compartir els coneixements amb els científics i finalment que tothom pugui participar en les activitats de l'associació. Això es tradueix en aquests moments en 3 transsectes que s'han engegat a diferents punts de la costa per estudiar quines espècies i amb quina densitat s'hi troben. De moment s'estan fent a la platja de Caials a Cadaqués, un altre a l'Escala al costat de l'illa Mateua i un tercer a Begur, a la cala d'Aiguafreda, tot i que no es descarta que se'n obrin de nous. A hores d'ara el primer resultat de la feina d'aquest grup és una guia molt interessant sobre els opistobranquis de la costa catalana. Entre els membres de la junta directiva destaca la presència de Manuel Ballesteros, doctor en biologia i professor titular de la unitat d'invertebrats de la Facultat de Biologia de l'UB. (Test extret del CIB.

Noticies del mascarell pota vermella (Sula sula).

La setmana passada us parlàvem del mascarell de pota vermella que estava a l’Estartit i que venia gent de tota Europa a veure’l. Era la segona cita a Europa!

Bé, doncs aquest pobre animal ha tingut un accident que l’ha dut a les portes de la mort.
El dijous va ser ingressat al centre de recuperació de salvatgines dels Aiguamolls. En un primer examen fet per la veterinària i tècnic del centre, la Maria i en Berto, varen veure que s’havia empassat uns hams (de pesca esportiva) i que els tenia a l’estomac. L’endemà divendres va ser traslladat al centre de recuperació de fauna de Torreferussa i, la mateixa tarda era operat per extreure-li els hams. El pronòstic no és gaire bo. Resulta que els ocells marins no acceptem el captiveri. No es d’estranyar, si són ocells que volen lliurement per la immensitat del mar. Per poder-lo operar, se li han hagut d’eliminar plomes. Regenerar-les és un procés molt llarg i per ell la ploma és l’abric del fred...., total que ho té molt magre per poder sobreviure.

Una altra excepcionalitat.

Imatge de l'Àlex Ollé

Si ahir comentàvem l’albirament d’un peix lessepsià, avui ho farem d’un ocell marí que és una rara avis, el mascarell de pota vermella (Sula sula). Aquesta espècie, típica del carib (a les amèriques l'anomenen "picudo"), ha arribat i s’ha vist per primer cop a Europa aquest any. Al mes d’agost es va veure a Màlaga (primera cita) i del 3 al 9 de desembre s’ha vist a l’Estartit (segona cita). No se sap com ha arribat, si portat per una tempesta atlàntica o ha viatjat en un vaixell transatlàntic com a polissó, però el que sí sabem, es que ha estat una notícia que ha revolucionat als ornitòlegs.
Aquestes cites cada cop són més freqüents i perquè passa això? Possiblement que les causes són diverses. Cada cop hi ha més gent ben formada que observa la fauna amb mètode i rigor científic. Les observacions són públiques i fins i tot la premsa en fa difusió immediata. Possiblement hi hagi alguns albiraments que senzillament ara són controlats i abans podien passar per alt. Però també hem de tenir en compte que l’home amb la seva frenètica activitat, entre les que podem destacar l’anomenada “globalització”, facilita i accelera processos de dispersió de moltes espècies vegetals i animals amb unes conseqüències moltes vegades negatives. Pensem en el musclo zebra, el cargol poma o el mosquit tigre que tenen un impacte econòmic i sanitari molt important . L’home també es responsable del canvi climàtic, conseqüència del qual moltes espècies poden variar les seves àrees de distribució geogràfica i, així podríem anar desgranant tot un seguit de causes i raons del perquè passen aquestes coses.
Pel que fa al mascarell de pota vermella, cal dir que se n’ha muntat una de grossa mai vista. Els responsables n’han estat els nostres companys de FRONTERA que han confirmat l’albirament i ho han difós. Ornitòlegs de tota Europa, Espanya i Catalunya han viatjat per terra i aire fins l’Estartit, en un peregrinatge foll per veure aquest pobre rodamón plomat.
Es tractava d’un exemplar juvenil que estava mudant la ploma, signe de que gaudia d’una bona salut. La vida que feia era molt tranquil•la, anava a menjar a les Medes i després descansava a la barana d’un iot del club nàutic de l’Estartit, on passava hores arreglant-se el vital plomatge.
Ara ja no es veu, ha marxat, no sabem si ha estat pel fet de sentir-se massa observat o perquè ha sentit arribar el tramuntanal. Diumenge l’espigó dels port de l’Estartit, estava ple d’ornitòlegs anglesos que a l’alba encara tenien esperances de veure’l, però ja no ha tornat. En aquests moments centenars d’ornitòlegs estan a l’aguait, pendents de que aparegui en algun altre port i, així tenir el privilegi de poder observar en viu i en directe aquest rar turista d’hivern. Déu n’hi do!

El peix "trompeter".

El passat divendres el diari de Girona publicava la noticia de la pesca d’un estrany peix a Lloret de Mar. Es tracta del peix trompeter, una espècie lessepsiana que està envaint tota la Mediterrània. Es denominen lessepsianes a les espècies que traspassen les encluses del canal de Sues i en honor al enginyer francès que el va dissenyar.
A casa nostra havia estat descobert per primer cop l’any 2007 pels companys submarinistes del grup MARENOSTRUM i, la seva presència s’ha anat comprovant d’aleshores ençà en diferents punts de la costa occidental mediterrànea.
El primer cop que va ser vista va ser l’any 2000 a la costa oriental, exactament a Israel, posteriorment va ser albirada a la mediterrània central l’any 2004 a l’estret de Sicília.
Amb 7 anys s’ha escampat d’un extrem a l’altre del nostre mar.
Senzillament  espectacular!

Cens d'aus marines. 2n avís

Divendres vàrem fer una trobada per determinar la viabilitat del cens d’aus marines de la badia de Roses amb caiac. Amb la gent que fins ara s’ha apuntat ja es viable l’activitat. Tot i això caldrà fer una crida per mobilitzar més caiaquites. Per anar bé hauríem de ser uns 30 en total (10 ornitòlegs i 20 caiaquistes). Ens falten caiaquistes preparats per portar un grup amb un rumb exacte, ja sigui ajudats d’un gps o un navegador, ja sigui ajudat d’una brúixola o compàs o, ja sigui amb una referència visual.
A veure si més gent del club Pagaia i de l'Escola d'en Mar, palistes experts, s’animen i s’apunten a l’activitat. Us necessitem!

• L’activitat es farà un cap de setmana del mes de gener. Preferentment un dissabte.
• Primera condició i la més important, l’activitat es farà si el temps és òptim: visibilitat excel•lent, i el mar ha de ser una bassa d’oli. Confiem amb les minves de gener.
• D’aquí poc es farà una matinal de formació (mes de desembre).
• El recorregut serà lineal i travessarà tota la badia de Roses. Sortint de Roses i en direcció cap a l’Escala.
• La distància a fer és variable, però va des dels 8 Km fins als 15 km.
• Es faran 7-10 grups que tindran assignats un rumb per cada grup.
• Cada grup està composat per un mínim de tres persones.:
 Caiaquiste guia.: Té la funció de portar el grup pel rumb prefixat i que se li ha assignat. Ha de tenir domini en el funcionament de Gps i/o Navegador, brúixola i/o compàs, o tenir l’habilitat de seguir una referència visual traçant una línea recta perfecta.
Ornitòleg.: Ha de ser capaç d’identificar les espècies d’aus marines típiques de la mediterrània. Això si, ho podrà fer ajudat dels seus prismàtics.
“Secretari”.: La seva funció és la d’anar prenent nota de tots els albiraments d’aus, sobre el full de ruta assignat. Haurà de saber la posició on es troba el grup i anar equipat de rellotge (cronòmetre) i material per apuntar les dades del cens.
• El caiaquiste guia i el secretari hauran de tenir coneixements en rescats, i així poder assistir a l’ornitòleg en l’hipotètic cas que aquest acabes a l’aigua. Els ornitòlegs tenen tendència distreure’s mirant els ocellets i poden tenir un petit incident...
• Cadascú serà responsable d’ell mateix. No hi ha cap assegurança per cobrir aquesta activitat.
• Finalitzada l’activitat a l’Escala s’entregaran les dades i es farà una petita sessió d’estudi per veure els resultats.
• La jornada s’acabarà amb un dinar de germanor que anirà a càrrec de cada un dels participants (ca la Manela d’Espolla..., No?).
L’única dificultat pels més inexperts en caiac és la distància que s’haurà de recórrer, que pot arribar a ser de 15 km. Penseu que amb un ritme de paleig normal es fan 5 km l’hora, això vol dir que els que estaran més estona a l’aigua, hi romandran 4 hores, ja que conmptem les estones que es pararà per mirar i agafar notes dels avistaments. És per això que posarem en aquests grups a les persones amb una experiència provada i expertes en navegar a mar obert.
Properament i en dissabte es farà una jornada formativa. Aquesta jornada constarà de dues parts, una de teòrica i una de pràctica.:
• Presentació de l’activitat on es donaran tots els detalls de la mateixa.
• Ensenyament de com identificar les diferents espècies d’aus marines més comunes i que seran objecte de ser censades. Aquesta classe teòrica anirà a càrrec d’uns experts ornitòlegs pertanyents al grup FRONTERA.
• El caiaquiste i geògraf Ernest Pous, ens farà la capacitació en el maneig del Gps i Navegador.
• Un expert i reconegut caiaquiste farà la formació dels ornitòlegs en el maneig del caiac. Nocions bàsiques del paleig, navegació i rescats. La resta de caiaquistes participants podran donar-li suport.
Llistat actualitzat dels participants apuntats.:
Ornitòlegs confirmats (7):
Àlex Ollé, Albert Roca, Teresa Montràs, Dani Valverde, Marc Bertran, Miguel Ángel Fuentes, Gerard Dalmau.
Caiaquistes (9).:
José Calderón, Rosa Zhebi, Martí (Carla) Portell, Manel Ortega, Albert (Selva de Mar), Artur, Albert Perealba, Consol Marco, Joan Pujol, Francis Planas.
Caiaquistes amb possibilitat de substituir a ornitòlegs (3).:
Marcel Gutinell, Pau Calero, Eduard Marquès.
Podeu seguir apuntan-vos a l'apartat de comentaris.

Albirament de balenes amb gep

Informació publicada per l'associació submon.:

"La Xarxa de Col•laboradors de SUBMON és una iniciativa que s’emmarca dins un projecte de custòdia marina, que es realitza conjuntament amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya per tal de promoure “Accions de participació social per a la promoció i protecció de l’ àrea marina Canons del Maresme”. L’objectiu principal d’aquesta xarxa és comptar amb la col•laboració de particulars, associacions o organitzacions, usuaris del mar, de forma que es pugui tenir accés a una informació a la que d’altra banda no seria possible accedir-hi.
El dissabte dia 11 de setembre, membres de la Xarxa de Col•laboradors de Custòdia Marina de SUBMON van informar de l’albirament d’una balena amb gep (Megaptera novaeangliae) davant de la població tarragonina de Torredembarra.
Un nou albirament d’una espècie poc comuna a les nostres aigües ha estat identificada per l’entitat SUBMON com un individu de balena amb gep, de la qual se n’han fet en els últims 200 anys, poc més de 15 albiraments al Mediterrani.
Les balenes amb gep estan distribuïdes pràcticament a tots els oceans (Pacífic, l’Atlàntic i Índic) i realitzen migracions de baixes a altes latituds per tal d’alimentar-se o reproduir-se. Al Mediterrani els albiraments són ocasionals, però aquest és el segon albirament registrat durant aquest 2010, després del que es va fer durant el mes d’agost a la Toscana (Itàlia).
L’albirament del cetaci va ser efectuat per una embarcació membre de l’Associació Catalana per una Pesca Responsable durant una jornada de marcatge de tonyina, a uns 50 metres de fondària i menys de 4 km de costa, just davant de Torredembarra".
Informació extret de la revista Quercus:
"tres dies desprès d'aquest albirament, dos exemplars varen ser vistos en front de la costa de Jàvea (Alacant). A finals de setembre un altre exemplar va ser detectat a sudest de l'illa de Cabrera (Balears).

Torna la sopa de gelatina

La vida és cíclica i els fenòmens que anem veient es van repetint des de temps immemorials i, malament el dia que això no passi.
Aquesta primavera ens varem fer ressó de l’aparició d’una explosió d’organismes gelatinosos semblants a les meduses, aquestes bestioletes solen portar molta confusió i són uns grans desconeguts, la creença més estesa és de que són meduses. Per saber-ne una mica pots rellegir el post d’aquesta primavera clicant AQUI.
Aquest organismes són filtradors, s’alimenten mitjançant la generació d’un corrent d’aigua que posteriorment filtren i d’aquesta manera van capturant el seu aliment. Apareixen de forma cíclica a la primavera i la tardor. Solen fer-ho coincidint amb les dues èpoques de pluja i l’explicació és molt senzilla. La pluja arrossega els nutrients de la terra i els aboca al mar pels rius i rieres. Aquestes adobades extraordinàries són les que permeten el creixement de les algues i tot seguit apareixen els que consumeixen aquestes algues, i posteriorment els que consumeixen els organismes que mengen les algues, i així es genera la xarxa tròfica, fins arribar als superdepredadors, com és el llobarro, objecte de desig de tants i tants pescadors.

Els que pesquem al curri tenim problemes amb l’aparició d’aquests organismes, se’ns queden enganxats a les arpetes de l’artificial i els peixos no piquen. Durant aquests dies convé anar revisant-lo periòdicament, tasca que pot arribar a ser esgotadora si utilitzes un suro per recollir el fil.
Costejant la mar d’Avall també hem vist grans concentracions de meduses molt a prop de Roses, tanmateix es tracta de la Pelagia noctiluca una de les més urticants que habiten les nostres aigües. Us deixem la bonica imatge que vàrem fer el dissabte al mati a la platja dels Palangres.:

Parlem de sexe…

Sí, sí, avui parlarem de sexe, i no del sexe dels àngels precisament, si no del sexe dels peixos.

Una de les famílies de peixos més comunes i que més toquem quan pesquem des del caiac són els espàrids, a ella pertanyen les oblades, sards, esparralls, besucs o dèntols, fins a un total de divuit espècies. Els exemplars jovenívols viuen a prop de la costa, mentre que els adults es solen trobar a fondàries força majors, normalment sempre sobre fons de roca, lloc on s’alimenten.
Pel que fa a l’alimentació, poden ser carnívors estrictes com és el cas del dèntol, l’oblada, la verada o l’esparrall, que mengen crustacis, mol•luscs i peixos, i fins i tot depreden sobre anèlids (cucs), equinoderms (estrelles) i hidrozous (meduses), mentre que d’altres espècies tenen un règim omnívor, com ara és el cas dels sards, el besuc o la boga, encara que preferentment cacen petits animalons. Molta gent creu que la salpa és estrictament herbívora, perquè sempre la veiem com les moles s’alimenten per sobre de les praderies de posidònia, però si es fan anàlisi dels continguts estomacals es troben restes de les fulles de posidònia junt a molts invertebrats epífits (que viuen adherits a la superfície de les fulles).
Però hem dit que parlaríem de sexe i ara tocarem el tema. Doncs bé, aquests peixos solen ser hermafrodites seqüencials, que coi vol dir això?, doncs que poden generar gamets (cèl•lules sexuals) masculins i femenins, però ho fan en diferents períodes de la seva vida. Per exemple hi ha espècies que durant els primers anys generen gamets femenines i es reprodueixen com a tals, i posteriorment generen cèl•lules masculines i es reprodueixen com a mascles. En aquest cas també es diu que són hermafrodites proterògins, i si ho fan al contrari són hermafrodites proteràndrics, però aquest nom és de difícil memorització i millor oblidar-lo. En el primer cas, que de joves siguin femelles ens trobem al pagell, l’oblada, o el pagre, i que de joves siguin mascles hi ha el besuc, l’esparrall o els sards. També n’hi ha que són d’un sexe durant tota la seva vida, o sigui mascles o femelles, aquest és el cas del dèntol.
Els espàrids són ovípars, deixen anar els ous lliures que passen a formar part del zooplancton marí. El període reproductor té una durada de 3-4 mesos, hi ha espècies que solen coincidir amb la primavera (dèntol i pagre) i, d’altres amb la tardor (orada i besuc).
Algunes de les espècies d’espàrids tenen interès comercial, com és el cas del besuc, l’orada, el dèntol o fins i tot els sards. A prop del Cap de Creus, a la badia de Roses s’està practicant el cultiu amb gàbies de l’orada, una industria que cada vegada més s’està implantant a les nostres costes i que no està exempta de polèmica pel seu impacte ambiental.
Espècies d’espèrids més comunes al CdC amb el règim alimentari i sexe .:
Oblada (Oblada melanura) C/H
Morruda(Diplodus puntazzo) O/H
Esparrall (Diplodus anularis) C/H
Boga (Boops boops) O/H
Sard (Diplodus sargus) O/H
Verada (Diplodus vulgaris) C/H
Sard imperial (Diplodus cervinus) O/H
Mabre (Lithognathus mormyrus) C/H
Càntera (Spondyliosoma cantharus) O/H
Salpa (Sarpa salpa) O/H
Dèntol (Dentex dentex) C/G
Pagell (Pagellus erythrinus) O/H
Orada (Sparus aurata) O/H
Pagre (Pagrus pagrus) C/H
C: Carnívor; O: Omnívor
H: Hermafrodita; G: Gonocòric (sexes separats)

El coral vermell ho té negre.

Una de les joies més preuades del CdC és el coral vermell (Corallium rubrum). Un recent estudi realitzat per científics francesos i catalans han demostrat que la recuperació de les poblacions de coral és extremadament lenta. Aquests estudis s’han realitzat en les reserves marines franceses, ja que aquestes tenen més de 25 anys d’existència, concretament s’ha fet a la de Banyuls, una altra de Carry-le-Rouet a prop de Marsella i la de Scandola a Còrsega. Aquestes reserves són molt adients per veure l’evolució de les poblacions de coral, ja que l’impacte més gran que té aquesta espècie, és l’extracció abusiva que se’n fa a tota la costa.

L’estudi ha estat publicat a la revista “Marrine Ecology Progress Series” i demostra l’ecel•lent funció que tenen les reserves en la lenta però segura recuperació de C. rubrum. En aquestes reserves hi ha colònies d’extraordinari tamany, si les comparem amb les del resta de costa, això ha pogut ser gràcies a una bona gestió i vigilància de la costa. No ni ha prou a legislar, també s’ha de fer complir!
Al CdC actualment s’està explotant i les llicencies d’explotació són limitades, però això no treu que encara hi hagi l’acció negativa dels furtius. Quantes vegades hem vist el moviment sospitós de les embarcacions locals i franceses per la costa de la mar d’Amunt. A diari hi ha l'acció de la pesca furtiva a la nostra costa. Quantes vegades us heu creuat amb algun Servei de vigilància? MAI.
Els investigadors han dit que amb trenta anys més de protecció no ni ha prou per recuperar l’estat de les colònies dels anys seixanta, època en que el diàmetre era de 45 mm.
El coral vermell ha d’arribar a ser una colònia madura per poder tenir una gran capacitat reproductora i assegurar la persistència de l’espècie.
A veure quan arriba el dia que ens posem a treballar per protegir l’apreciat coral vermell del Cap de Creus, d'altra manera pot ser que arribem tard.

Uns ous molt especials

El passat mes de juny en una cabussada que vam fer a la cala Galladera, va aparèixer davant nostre una pilota ben estranya, amb un aspecte globulós i una aparença com de “porexpan”. Aquesta bola ens va deixar una mica perplexes i sense saber de què es tractava realment. La fotografia la vam enviar als nostres oceanògrafs assessors de l’Associació Mediambiental Xatrac i la resolució a l’enigma el publiquem avui. Resulta que es tracta de la posta d’un mol•lusc (cargol) pertanyent al gènere Buccinum, aquests cargols agafen el seu nom de l’ús que l’home n’ha fet com a botzina (corn) i que ha servit per avisar des de llocs llunyans de diferents fets. Algunes espècies (B. undatum) són comestibles, els veïns francesos els aprecien molt i els podem trobar com a tapa en alguns restaurants de la costa (per exemple a Banyuls). Els Buccinum són depredadors, una de les seves preses predilectes són els bivalves, la closca dels quals dissolen mitjançant la segregació d’un àcid. És una espècie considerada rara, però que localment pot ser abundant. Enigma resolt!!!

Blènids, uns petits terratinents

Si vas amb caiac per la nostra costa has de cabussar-te entre remada i remada. Seria pecat no fer-ho. No cal tenir un físic superdotat, ni baixar a grans fondàries, per poder gaudir d’un univers que allí s’amaga. La inversió és baixa, amb unes ulleres, un tub i unes aletes en fem prou. Si t’agrada remenar (amb molta cura) i passar-hi una llarga estona, també és aconsellable portar uns guants i un vestit de neoprè i així evitarem les reaccions de la nostra pell amb les substàncies irritants que alguns organismes tenen.
A mi m’agrada anar a veure quantes més espècies millor, per poder fer-ho s’ha de menester una bona guia. Per començar en farem prou amb una fitxa plastificada que venen a les llibreries locals, botigues de pesca, i fins i tot, les som vistes a les benzineres. Tot i que si ets un assidu del CdC, has de tenir la guia d’en Toni Llobet Flora i fauna del CdC de Brau edicions. Al quiosc de Vilajuïga la pots trobar, junt amb molts altres llibres de la cultura local difícils de trobar en llibreries més grans.
M’agradaria presentar-vos a una de les famílies de peixos que és més freqüent en aquesta primera franja que hi ha a trenc d’ona. Es tracta dels blènnids, també anomenats bavoses, dormilegues o banyuts. Es tracta d’uns peixets de mida petita (3-30 cm), sense escates, tenen el cos cobert d’una secreció mucosa. Tenen una forma molt característica que tot seguit descriurem: L’alçada màxima és al cap i disminueix cap a la cua. Té les aletes dorsals unides en una de sola. Les aletes ventrals estan en posició jugular i proveïdes d’uns radis durs que li permeten recolzar-se sobre el fons . L’aleta pectoral és ampla i l’anal té uns radis simples. Al cap té uns apèndix cutanis molt vistosos que és un caràcter únic d’aquesta família. Tenen dimorfisme sexual que és més marcat durant l’època de la reproducció.
La gran majoria de les espècies viuen en els primers tres metres. Es mouen ondulant el cos i fent recorreguts més aviat curs, utilitzen qualsevol petit forat per amagar-se dels seus enemics. Tot i això són molt curiosos i sempre estan atents a qualsevol cosa que succeeixi dins del seu territori, que és de 50 cm a 2 metres. Els mascles s’encarreguen de la seva defensa. S’alimenten pel fons ja sigui sobre les roques o a la sorra entre els prats de posidònia, poden ser carnívors, herbívors o omnívors. A les costes dels Països Catalans en tenim unes 18 espècies.

Cnidoblast

Aquest és l'aspecte del braç desprès d'entrar en contacte amb una anemona.

Aquest és l’estrany nom que porten les cèl•lules de les meduses i anemones especialitzades en atacar i defensar als seus “propietaris”. Tenen forma de canti i en el seu interior hi ha replegat un filament banyat per una substància urticant. A la part exterior hi ha un opercle amb un dispositiu que quan s’activa per la presencia d’una presa o enemic, obre el porticó i dispara la sageta o filament que es clavarà a la pell de la víctima.

Les conseqüències tots les sabem o les hem patit, a partir d’aquí podem dir que de verins n’hi ha de moltes menes, de suaus i que els seus efectes no passen d’una irritació cutània, fins els més forts, capaços de provocar seriosos problemes de salut, que en alguns casos extrems poden arribar a la mort.
El millor és que ens mantinguem a una certa distància de les meduses i les anemones. També hem de mirar de no molestar-les, encara que semblin inofensives i fràgils!

Els falciots dels penya-segats

Falciot pàl·lit

Ballester

Falciot negre

Aquesta tarda hem sortit a bogar amb uns companys i la sortida ha estat des de Garbet. Tot i que l’autoritat (Mossos d’esquadra) hi era present no ens han dit res a l'hora de l’avarament. Teníem una mica més de dues hores de llum i hem decidit anar fins a Portbou, aquest recorregut és molt tranquil, fins i tot en aquestes dates de mitjans de juliol. Aquí la massificació no hi arriba.

Avui ens hem parat en una platja de les més impressionants que conec, i ho és pel imponent penya-segat que té. Està format per tota una munió d’estrats replegats que li confereixen un aspecte de desordre i sembla que hagi de caure en aquell mateix moment que l’observes. S’aixeca verticalment, és més, a la part superior queda extraplomat! Té una alçada de més de cent metres. Quan et trobes a la seva platja et sens insignificant i torbat per la possibilitat de que aquell paredó es desplomi sobre teu, com es diria ara: és un penya-segat “inquietant” .
A l’hora que hem arribat hi havia un grup de ballesters cridaners (Apus melba) fent vols per la part alta de la paret. Aquests dies d’estiu quan naveguem vora dels penya-segats més alts (Puiggros, Claper, Norfeu, Punta de CdC, etc) podem observar als falciots. Els falciots són aquesta mena “d’orenetes” de color negre que fan uns vols molt ràpids i solen emetre uns crits molt sorollosos que tots associem amb l’estiu. Doncs bé, de falciots en tenim de tres menes (espècies) diferents.:
El falciot negre (Apus apus), que cria als penya-segats i emet un xiscle molt estrident quan vola i qui més qui menys sabem reconèixer.
El falciot pàl•lid (Apus pallidus), ell també nia en aquests penya-segats i com el seu nom indica té una coloració més clara, també el podem diferenciar per la taca blanca que té a la gola. Molt abundant al Cap Norfeu, però el podem veure una mica per tots els penya-segats. No marxa fins ben entrada la tardor.
El ballester (Apus melba), que també és un falciot de mida més gran, té un crit molt característic i fàcilment identificable, però el distingirem perquè té la panxa i la gola blanca.
A partir d’ara podrem intentar diferenciar les tres espècies de falciot que poblen els nostres penya-segats. Sort!!!

Corb marí, delinqüent crucificat

Es un dels al•licients de les converses, que saps com comencen però no com acaben. Contemplant el vol d’un abellerol i el seu plomatge elèctric, comentem que deu ser difícil de atrapar una abella al vol, però mes encara veure-la de lluny. Suposem llavors que els bucs arrenglerats al mig del camp els hi deuen ser de gran utilitat, es veuen de molt lluny, i els abellerols, que no semblen tenir una ploma de tontos, segur que han associat caixes amb abelles. Es una associació interessant perquè suposa una modificació dels seus costums ancestrals, una adaptació a la realitat imposada pels humans, i produïda en relativament poc temps. D’abellerols passem a gavines, que han colonitzat el teulat de l’església de Vilajuïga, que fins fa dos dies era un monopoli dels coloms. La gavina te mes mala hòstia que el colom, símbol de la pau, i li ha cardat la talaia, i potser els nius i els colomins. Peix al mar cada vegada n’hi ha menys, i en canvi, al proper abocador de Marzà, la proteïna barata i de dubtós origen, com si fos un macdonald, esta servida. Desprès de l’àpat, l’església de Vilajuïga es un bon lloc per reposar, amb bona vista, i qui sap si ja prenen lloc a primera línia de mar en un hipotètic futur Vilajuïga sur Mer, fruit del previsible augment del nivell del mar a conseqüència del canvi climàtic.

El tema deriva cap a una noticia apareguda fa pocs dies al Diari de Girona, que sota el títol “ El corb marí fa perillar la truita salvatge”, ens explica que aquest bon amic nostre, que ens delecta amb les seves prodigioses capbussades i ens acompanya amb la mirada de mentre eixuga les seves plomes amb les ales esteses, resulta que es el responsable de la desaparició de la truita autòctona, i ja de passada, també del Tritó dels Pirineus. Ja fa temps que hi colònies de Corb marí gros als pantans de Sau i Susqueda, però ara, segons informen les societats de pescadors del Ripollès, han començat a remuntar el riu Ter fins arribar als 2000 metres d’alçada, alimentant-se de les truites que els pescadors voldrien menjar-se. Es la guerra, la mateixa guerra que hi ha a la costa, ara desplaçada a la capçalera dels rius. Les truites necessiten aigües molt netes i oxigenades, aquest tipus d’aigües que els humans hem fet desaparèixer, i ara li toca el rebre al pobre corb marí, que com ja no troba prou peix al mar, i el foragiten a trets de les piscifactories, es busca la vida com pot i a on pot. Al•lucinant el nostre comportament, i també al•lucinant, en un altre sentit, la capacitat d’adaptació dels animals. Els hi estem fent canviar d’hàbits i d’hàbitats a una velocitat mai vista, i aquí si que el que no corre, vola, i el que no, a pringar. El corb marí sembla espavilat i amb recursos, s’adapta al que calgui, truites i tritons en canvi, ho tenen mes magre perquè depenen d’un entorn cada vegada mes impossible. Quin morro tenen els pescadors de dir que la culpa de la desaparició de la truita autòctona es culpa del nostre amic...

Llegenda apòcrifa del vell marí de la catedral de Girona

El company Josep Mª Dacosta veient el nom del meu caiac: “Vellmarí” (foca monjo), ens ha regalat aquest “post”. És una de les referècies més antigues que tenim a Girona sobre aquest mamífer desaparegut de la nostra costa

"A l’Edat Mitjana, el bisbe de la catedral gironina volia un tapís per poder ensenyar el Gènesi a les persones que visitaven el temple i poder explicar la creació del món. Aquest mitrat va recórrer molts tallers d’artesans fins arribar a un priorat, lluny de la capital, on treballaven els millors artesans de l’art tèxtil.
Fila que filaràs, els monjos anaven elaborant una peça magistral. A les orles, els mesos de l’any, al centre, el Senyor, a sota la creació de les aus... però quan tocà confeccionar el bestiari del mar, el jove novici va demanar:
- Prior, no sé com he de fer un vell marí, en sóc pas vist mai cap....
El cap d’aquell petit taller hagués pogut esperar qualsevol pregunta de caire tècnic, com bordar millor una sanefa, com tancar una vora perquè no s’esfilagarsi, però mai s’hagués imaginat aquesta petició.
Varen consultar molts pergamins i enviar missives a monestirs propers al mar... fins que reberen una resposta del cenobi de Sant Pere de Rodes, encarat a la mar d’Amunt, on en aquella època aquests mamífers marins solcaven les feréstegues aigües de cap de Creus. La resposta va ser:
- Un bou marí és bèstia que retira a un cos de peix, amb testa de gos i ales d’ànec...
El resultat fou aquest:"

Imatge: Josep Mª Dacosta

Les belleses submergides del Cap de Creus.

Imatge (força deficient) de fals coral (Myriapora truncata)

Una de les coses més bones que podem fer amb caiac és parar en el racó més inhòspit i de difícil accés, per un cop allà posar-nos les ulleres i el tub i accedir al món submarí de la Mar d’Amunt. És absolutament recomanable! Davant nostre se’ns obrirà un món desconegut, però d’una bellesa exquisida. En algunes zones fins i tot barroca, per no dir xorigueresca!
A partir de les properes setmanes anirem fent alguns “post” referents a tots aquests habitants que poblen els primers metres dels roquissars i fons sorrencs de la nostra costa, sota el trencall de les onades. Tot i ser una zona que està molt batuda per l’onatge, podrem anar descobrint moltes belleses que aquí s’amaguen.
Una de les sorpreses que ens hi trobarem i que dona peu a confusió és el fals coral (Myriapora truncata). Es tracta d’un briozou que forma unes colònies arbustives, les quals, es bifurquen amb l’extrem trucat. Són d’aspecte taronja o groguenc. Li podem observar els porus per on surten els petits individus (zooides) de la colònia, que tenen un color taronja o groguenc, el que els diferencia del coral autèntic que tenen els zooides blancs. La secció de les branques de la colònia és circular. Viu en petites cavitats ombrívoles i es creu que són hermafrodites. Les colònies són extremadament fràgils i si les toquem es poden trencar i si més no, es moren. Si això passa, la part de la colònia que ha mort, té un aspecte blanc com el de la imatge.

Recuperació de la baldriga balear???

Com sabeu al CdC es fan censos d’aus marines. Per fer-los els ornitòlegs, també anomenats col•loquialment “titeros”, es situen a la punta del CdC, i durant unes hores van anotant totes les aus que passen per aquest indret. A part del intens plaer que els hi dona la pràctica de la contemplació dels fenòmens de la migració i d’hivernada de les aus marines, també serveix per aprofundir en el coneixement de les diferents especies d’aus.
Durant aquest hivern s’ha descobert una nova cosa, segons sembla la baldriga balear (Puffinus mauretanicus) no està tan fotuda com es pensava.
Aquesta espècie d’au marina que tan sols es reprodueix a les illes Balears, concretament a les Pitiüses. Actualment està catalogada en estat crític. De fet es creu que son molt poques les parelles que es reprodueixen, varia segons els autors dels estudis i la mètode emprat. Les variacions van des de les més pessimistes, que diuen que hi ha 1750 parelles (2001) a les més optimistes que diuen que són 2400 (2005).
Quan anem amb caiac les podem veure volant arran d’aigua, just a un pam de la superfície. Solen desplaçar-se molt rapit, en un vol lineal, però quan cerquen l’aliment els hi agrada seguir a les barques de pesca, de vegades poden aproximar-se a la nostra posició, i donen un parell de voltes al nostre caiac, ho fan molt a prop, per veure si llencem alguna cosa per la borda que es pugui menjar.
Doncs els darrers censos que s’han fet aquest hivern, s’han arribat a comptabilitzar en un mateix indret concentracions de fins a 16.421 exemplars. Això ha animat molt als “titeros” i fa pensar que l’espècie estigui entrant en una fase de franca recuperació, cosa que caldrà comprovar en posteriors estudis poblacionals.

Esperant l’arribada de Cynthia, una viatgera inesgotable.

Aquarel·la de Cynthia feta per en Ferran Paramo

Ara que estem a la primavera es produeix el fenomen de la migració, la més coneguda és la dels ocells. Dies enrera em queia la bava veient com tres-centes grues en perfecta formació de “V” passaven per sobre de Castelló i Roses, tot un espectacle! També estem veient com les apreciades tonyines estan fent el seu viatge migratori, però avui volem parlar de la migració d’un insecte, concretament d’una papallona. No ens referim a la famosa papallona monarca (Danaus plexippus), si no que fem referència a una papallona molt més discreta, la papallona dels cards (Cynthia cardui), que l’any passat va tenir una de les migracions més espectaculars mai vistes i constatades pels científics.

Un parc....natural?

Rorqual trobat a cala Agulla el febrer de 2007. Foto cedida per en Miquel Pontes

Les darreres sortides en caiac, a la recerca del rorqual, m’han fet recordar l’exemplar que el febrer del 2007 va quedar encallat, ja mort, al fons de la Cala Agulla, al costat del Club Mediterranee. Segons varen manifestar alguns pescadors, ja feia dies que surava per la mar d’amunt fins que un temporal de tramuntana el va enclastar al fons de la estreta cala. Era un mascle, el penis quedava a la vista, i segurament jove, ja que “només” feia 12 metres de llarg, quan un adult pot arribar als entre 18 i 23 metres. No es va conèixer la causa de la mort, i no es veia a simple vista cap senyal de traumatisme produït per hèlix d’embarcació, o sigui que podem suposar que es va produir per causes naturals. Que un esser viu es mori no te res de particular, es un fet molt natural. La balena es una colossal acumulació de biomassa amb personalitat pròpia, durant dècades es dedica a filtrar el mar extraient els petits crustacis dels quals s’alimenta, i sembla lògic que quan mor, tot el que li ha tret al mar, li sigui retornat, en un procés lent, potser encara mes lent que el de l’acumulació si tenim en compte els ossos. Ossos que per cert son molt massius, densíssims, pesants, i han de ser així perquè sinó, la balena suraria com una pilota de Nivea a causa del gruix de la capa de greix que l’envolta. Així com les aus tenen els ossos molt lleugers, per facilitar el vol, els cetacis han triat la immersió i per això tenen ossos molt pesants.

La descomposició del cadàver ja havia començat feia dies, i la olor que ambientava la cala era penetrant, fortíssima, però m’aventuraria a dir que no era tant ofensiva com la de descomposició dels mamífers en terra ferma. El procés iniciat pot semblar repulsiu per a molts, però el cert es que les vegades que vaig visitar l’escenari, sempre vaig trobar a algú interessat pel tema. Era com un punt de trobada. No era com per anar-hi cada dia, però m’hagués agradat poder seguir periòdicament l’instructiu procés, potser durant anys, fins que l’esquelet servis de lloc d’aturada per gavians. Es podria haver observat com gran quantitat d’animals marins , aus, i fins i tot guilles acudien a alimentar-se atrets per l’alimentici aroma. Pot semblar una curiositat peregrina, de les que no ajuden a fer amics, sobre tot si no t’has dutxat desprès d’una sessió d’observació, però estic segur de que el procés, seguit a llarg termini, hagués tingut un interès indubtable, il•lustratiu del que es produeix des de fa milions d’anys a la sopa marina, que els nutrients van canviant d’inquilí per tornar a començar un cicle que abans creiem etern i ara sabem amenaçat.
La realitat, en forma de ministra de medio ambiente rural y marino, la senyora Narbona en aquell moment crec recordar, va ser mes expeditiva. Aprofitant una visita relacionada amb la deconstrucció del Club Mediterranee, i fent gala d’un gran esperit resolutiu, traient la xequera i pensant “esto lo arreglo yo en un periquete”, va tranquil•litzar les autoritats locals i les va salvar de la incomoda putrefacció muntant un operatiu consistent en un arrossegament per mar del cetaci, fins a Roses, a on, com no cabia en un tràiler, va ser trossejat i posteriorment traslladat a l’abocador a on va ser colgat. Un final indigne per a un animal portentós, el rei de la Mediterrània. Gràcies senyora ministre. Visca el medi ambient, rural i sobre tot, marí. Centenars de litres de gasoil, mitjans i esforços esmerçats que tenen per finalitat treure naturalitat a un parc natural. O, quin tipus de parc natural volem ? Només aquell en el que tot es bonic, de foto, i en el que allò que es desagradable, tot i ser natural, s’amaga ? Hem d’evitar la visió d’una part fonamental de la vida, com es la mort ? Si es això el que volem, sempre podem anar a Port Aventura, i si ens agrada mes l’acció i el medi aquàtic, a l’Aqua Brava.

Cal estar al lloc adequat en el moment adequat.

La sortida d’aquest dissabte prometia i no ens ha decebut gens ni mica. Aquests dies són òptims per l’observació de la fauna marina. Per un costat tenim unes condicions meteorològiques molt bones, tant per la navegació com per la visibilitat a mar obert i per l’altre, tenim el punt àlgid de la migració d’aus, cetacis i túnids. S’hi afegim el fet de que Cap de creus és un punt geogràfic estratègic dins de les rutes migratòries, és un punt de pas obligat pels migrants circummediterranis , tenim uns dels moments més excepcionals per poder albirar la fauna marina.