La primavera es tensiona.

Caiaquiste observant una mola de tonyines.

Dissabte fem una sortida on es copsa que la primavera està eclosionant, veiem com moles de peix són perseguides per les tonyines. Els companys que estan observant la migració d’aus marines a la punta del cap de Creus tenen una jornada amb multitud d’albiraments. A part de les aus destaquen dues espècies de dofins, el mular i el llistat i un rorqual. Dilluns a la feina em diuen que en una regata de vela s’han vist rorquals a la badia de Roses, així com tonyines. La gent que pesca al rec de cap de Creus, també observen grups de dofins i moltes tonyines. Dimarts al matí, en Pau Calero (SKKAYAK) em truca dient que per davant de Cadaqués acaba de passar una balena. Això comença a posar -se massa tens, es fa irresistible esperar al cap de setmana per sortir. Decideixo marxar a la punta del cap de Creus per veure i viure aquest esclat primaveral al mar.

A dos quarts de quatre estic a la platja de Port Lligat i tot i ser un dimarts es veu molt de turista. Mentre m’equipo arriba en Dominique, fa uns mesos vàrem coincidir aquí mateix. Ell ve de Norfeu, em diu que no ha vist cap balena ni dofins, però que durant tota la sortida ha estat veient moltes tonyines. Ens desitgem sort i surto cap la punta del cap.

Estol de gavians volant sobre una mola de tonyines.

Un cop fora de la badia de Port Lligat observo un petit estol de gavians sobre l’aigua, possible senyal de peix petit i tonyines. Em dirigeixo cap a allà. Remo amb la potencia que ve alimentada per l’ansietat de veure un espectacle únic. A cinquanta metres redueixo el ritme fins parar i deixo que el caiac faci l’aproximació lentament. Estic en silenci, la mar està tranqui-la i pràcticament no fa vent... Comença l’espectacle amb un so que no oblidaré mai més. És el que es produeix quan les tonyines tallen la superfície de l’aigua amb el seu llom i les seves aletes punxegudes, quelcom molt peculiar i característic. L’estat emocional en el que em trobo immers queda tallat per un soroll que no m’agrada i menys ara, miro al cel i veig un bimotor blanc que ve direcció nord, ve directe cap a la punta del cap de Creus. Poc després fa un gir i torna cap al sud. Segur que es tracta de l’avió que segueix la migració de les tonyines i va passant la seva posició als vaixells que les pescaran. Quants de recursos abocats perquè els "gourmets" japonesos puguin menjar aquest peix blau, pagaran fortunes. Ells sí que són uns mals depredadors que acabaran extingint-se, lo refotut és que abans s’hauran carregat a totes les tonyines de la mediterrania. Inconscientment començo a remar i els gavians desapareixen i les tonyines també, és com si volgués que no fossin localitzades pel guaita que va a l’avió i que va marcant els wait-point.
M’he quedat sol, però no passa gaire temps perquè torni a veure un altre grup, i això que encara no estic ni a mig camí de la punta del CC. Ara amb el grup de gavians, hi ha baldrigues que és diferencien molt bé pel seu vol, dimensió i comportament. A uns cent metres, una baldriga cendrosa es separa del grup i ve directament cap a la meva posició, dóna la volta per darrera meu i se’n va mar endins. La segueixen un grupet de 8 baldrigues mediterrànies volant a pocs centímetres de la superfície de l’aigua. Aquesta vegada em quedo observant la pesca frenètica de les tonyines, són exemplars més aviat petits, d’uns 15 a 20 kg. Se’m fa molt difícil fotografiar-los, opto per fruir d’aquests instants tan especials. Sobtadament desapareixen a la profunditat del blau. Què ha passat? Aquesta vegada és una barca de pesca artesanal que ha sortit de Port Lligat la que les ha espantat.

Grup de tonyines de cami al mar de Liguria. Al fons "Sa Rata o la Massa d'Oros"

Continuo cap a la Massa d’Oros. Altre cop i abans d’arribar a l’alçada del far es veu un parell de gavians al que s'afegeixen altres exemplars que salten del penya-segat. Un tercer grup d’unes 30 tonyines joves van fent passades en un espai bastant petit, en totes direccions, mentre emeten aquest so tan peculiar al tallar l’aigua. Quina meravella! Ara serà una barca d’uns pescadors esportius els que desfaran l’espectacle.
I així, l’un darrera l’altre s’han anat succeint les trobades amb diferents grups fins un total de 10. Les més grans, han estat les que hi havia a la línea on es troben els dos mars, el d’Amunt amb el d’Avall, la línea que uneix Sa Rata (Massa d’Oros) amb s’Encalladora; lloc que els caiaquistes de Cadaqués (Escola d’en Mar) denominen “la batedora”. Aquí eren exemplars entre 50 i 100 kg.
El grup més gran ha estat el darrer, quan ja tornava he vist que venia de l’illa Messina. Primer he pensat que estava estàtic, però en molt poca estona les tenia molt a prop, la seva trajectòria i la meva s’han trobat a l’alçada del retaule. He deixat de remar per veure com m’envoltaven per uns instants. Màgic!
Per sort, avui cap company ha pogut venir amb mi, dic per sort perquè aquest fet li ha afegit a la sortida un plus d’emoció i d’aïllament. Aquest entorn és molt especial, som uns privilegiats...
No us perdeu aquests dies de primavera, sortiu i estigueu atents.
Deixeu seduir-vos per aquest brou de vida.

Gavina menuda

Dimecres hem tornat a sortir, ara hem estat dos els companys privilegiats:
Quin regal pels sentits. La mola ja es veia de mitja hora lluny. Literalment. Ens ha costat palejar mitja hora a bon ritme, i a mida que ens acostàvem, es feia palesa la seva dimensió. L’esdeveniment ocupava cap a mitja hectàrea de superfície del mar, entre l’illa de Messina i la de Massa d’Oros, tota coberta d’aus marines, una inusual concentració de baldrigues, cap a 500, a més de xatracs i una munió de gavians. A mida que ens acostàvem, anàvem apreciant amb mes detall els esquitxos de les tonyines, les seves aletes dorsals tallant l’aigua. Una mica mes a prop i ja distingíem els lluents lloms foscos corbant-se al sortir i tornar a entrar a l’aigua. Mes a prop, i ja la superfície del mar bull, se sent la remor dels esquitxos, de l’aigua remoguda amb força, ja veiem el ventre clar de les tonyines que salten fora de l’aigua, amb una energia elegant i eficaç. Les aus no paren de buscar restes de peixet al mig del bullidor, alcen el vol espantades quan una tonyina els salta al costat I tornen ràpidament a recollir els estralls de l’atac. Difícil equilibri entre les ganes d’apropar-nos per ser mes a prop de l’espectacle, el respecte davant un fenomen del qual som espectadors privilegiats i la por de que la nostra proximitat desfaci la màgia del moment.

Estol de baldrigues en vol rasant.

Poc a poc, la superfície del mar s’asserena, els gavians s’han retirat i les aparicions de les tonyines es fan mes rares fins que la calma es total. La funció s’ha acabat. Al menys el primer acte. De camí cap a l’illa de Massa d’Oros, tornem a veure mes grups de tonyines llençant els seus atacs. Son grups mes petits, però que ens deixen apropar mes que el banc inicial. El darrer grup ens regala una visió que es un digne final per una tarda de somni, el llom poderós de la tonyina mes gran que hem vist avui, que surt un instant fora de l’aigua, desplaçant-la amb la seva força compacta, per perdre’s desprès, obligada pel seu instin reproductiu, cap un futur incert .

Baldriga voltant sobre nostre.