Pulpi

Estarem d’acord en que com a nom per a un pop es francament millorable, però quan hi ha mainada a casa s'han de fer certes concessions. En Pulpi va arribar a les nostres mans, bé, als nostres peus, a la platja del Borró, se’ns va quedar enganxat, vàrem jugar amb ell i, com que teníem un aquari d’aigua de mar a casa, ens el vàrem endur per observar-lo millor. Era jove, feia uns 30 cm de punta a punta de les potes, i ràpidament es va fer l’amo del seu nou habitat. Dit sigui de passada, un aquari d’aigua marina no es tan difícil de mantenir com podria semblar, i proporciona grans alegries. Als primer metres de la costa i a poca fondària viu una gran varietat d’espècies que estan acostumades a grans fluctuacions de la temperatura de l’aigua, i fins i tot alguns peixos com Gòbids i Blènnids acostumen a sortir momentàniament de l’aigua, son territorials i s’adapten bé a la vida en captivitat. A l’aquari, abans de l’arribada d’en Pulpi, hi vivien gran varietat d’organismes que, llevat d’anemones, cogombres de mar i eriçons, varen servir un darrera l’altre d’aliment al pop. Alimentar-lo era molt fàcil, musclos i cloïsses li encantaven, un escamarlà, d’aquells que encara son vius a la peixateria, era una festa, i en general no li feia fàstics a res, fins i tot el xoriç i el pernil eren benvinguts. Ben aviat ens vàrem adonar de que el pop es un animal fascinant. Te uns moviments delicats, elàstics, i ràpids quan cal, la seva mirada es intel•ligent, te els ulls mes complexes de entre els invertebrats, i una força descomunal per la seva mida, però el mes sorprenent es la seva capacitat de canviar de color i de textura de la pell de forma instantània. Amb el temps varem poder identificar els colors i les protuberàncies de la pell amb els estats d’ànim del mol•lusc. Es feia curosament el seu cau, treien sorra de sota de una pedra gran, i adornava l’entrada amb pedretes i cloves, amorosament disposades. Animal dotat de gran curiositat, de seguida treia el cap quan detectava moviment a fora de l’aquari, sempre volia saber el que passava. La mainada, com que s’hi estaven força estona contemplant-lo, van acabar establint una comunicació amb ell. Per la part exterior del vidre elles passejaven lentament un dit, i el pop, des de dins, anava resseguint-lo delicadament. La cosa va evolucionar, i mes endavant, pel petit forat per a on li donàvem el menjar, en Pulpi treia una pota per tocar el dit de la mainada. Alguna vegada havia requerit la nostra atenció llençant un xorro d’aigua pel petit forat, amb gran precisió, a la taula a on sopàvem, a 3 metres lluny. Encara que sembli absurd, puc afirmar que es un magnífic animal de companyia.
Clar, la manca d’estrès i els bons aliments fan miracles, i al cap d’uns mesos ja feia poc menys d’un metre de punta a punta de les potes. Com que l’aquari feia un metre de llarg, havíem de prendre una decisió sobre el seu futur. Entre fer-lo a la gallega i tornar-lo a mar, la decisió va ser unànime, i un dia el vaig posar dins d’una galleda amb aigua de l’aquari, la vaig tapar, vaig posar la galleda als peus del seient de l’acompanyant del cotxe i me’n vaig anar cap a la platja del Borró, de on havia sortit.
Vaig deixar el cotxe al pàrking de la carretera i vaig fer el camí dificultós que porta a la platja, i , en arribar i treure la tapa de la galleda se’m va quedar la cara de tonto al veure que la galleda era buida.
Una mica espantat pel destí del pobre bitxo, vaig refer el camí costerut mirant pel terra no fos cas que hagués caigut en algun sotrac però no el vaig trobar. Potser era al cotxe ? Ni al davant ni al darrera. Ja desesperat vaig obrir el maleter, i allà era, tant pinxo i ben viu. Això em recorda que havia oblidat de constatar alguna de les seves característiques mes famoses ( a part d’encertar resultats de partits de futbol ), com la seva prodigiosa resistència fora de l’aigua i la capacitat d’esmunyir-se per forats petits. El vaig tornar a la galleda, i ara si, desprès d’un entranyable comiat vaig tornar-lo al mar.
Hom podria pensar que desprès d’aquesta estreta relació amb un pop m’hauria convertit en un aferrissat defensor d’aquests animals, però la realitat es ben diferent ja que soc conegut per la meva afició a pescar-los i fer-los a la gallega, i es que els essers humans som així de contradictoris. Nomes espero que una de les meves víctimes no sigui en Pulpi, i que aquest pugui envellir explicant als seus congèneres les coses tan estranyes que ha viscut, com que ha vist la tele i ha menjat xoriç.

Com el veus ara?