--------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 14 de juliol de 2010

Corb marí, delinqüent crucificat

Es un dels al•licients de les converses, que saps com comencen però no com acaben. Contemplant el vol d’un abellerol i el seu plomatge elèctric, comentem que deu ser difícil de atrapar una abella al vol, però mes encara veure-la de lluny. Suposem llavors que els bucs arrenglerats al mig del camp els hi deuen ser de gran utilitat, es veuen de molt lluny, i els abellerols, que no semblen tenir una ploma de tontos, segur que han associat caixes amb abelles. Es una associació interessant perquè suposa una modificació dels seus costums ancestrals, una adaptació a la realitat imposada pels humans, i produïda en relativament poc temps. D’abellerols passem a gavines, que han colonitzat el teulat de l’església de Vilajuïga, que fins fa dos dies era un monopoli dels coloms. La gavina te mes mala hòstia que el colom, símbol de la pau, i li ha cardat la talaia, i potser els nius i els colomins. Peix al mar cada vegada n’hi ha menys, i en canvi, al proper abocador de Marzà, la proteïna barata i de dubtós origen, com si fos un macdonald, esta servida. Desprès de l’àpat, l’església de Vilajuïga es un bon lloc per reposar, amb bona vista, i qui sap si ja prenen lloc a primera línia de mar en un hipotètic futur Vilajuïga sur Mer, fruit del previsible augment del nivell del mar a conseqüència del canvi climàtic.

El tema deriva cap a una noticia apareguda fa pocs dies al Diari de Girona, que sota el títol “ El corb marí fa perillar la truita salvatge”, ens explica que aquest bon amic nostre, que ens delecta amb les seves prodigioses capbussades i ens acompanya amb la mirada de mentre eixuga les seves plomes amb les ales esteses, resulta que es el responsable de la desaparició de la truita autòctona, i ja de passada, també del Tritó dels Pirineus. Ja fa temps que hi colònies de Corb marí gros als pantans de Sau i Susqueda, però ara, segons informen les societats de pescadors del Ripollès, han començat a remuntar el riu Ter fins arribar als 2000 metres d’alçada, alimentant-se de les truites que els pescadors voldrien menjar-se. Es la guerra, la mateixa guerra que hi ha a la costa, ara desplaçada a la capçalera dels rius. Les truites necessiten aigües molt netes i oxigenades, aquest tipus d’aigües que els humans hem fet desaparèixer, i ara li toca el rebre al pobre corb marí, que com ja no troba prou peix al mar, i el foragiten a trets de les piscifactories, es busca la vida com pot i a on pot. Al•lucinant el nostre comportament, i també al•lucinant, en un altre sentit, la capacitat d’adaptació dels animals. Els hi estem fent canviar d’hàbits i d’hàbitats a una velocitat mai vista, i aquí si que el que no corre, vola, i el que no, a pringar. El corb marí sembla espavilat i amb recursos, s’adapta al que calgui, truites i tritons en canvi, ho tenen mes magre perquè depenen d’un entorn cada vegada mes impossible. Quin morro tenen els pescadors de dir que la culpa de la desaparició de la truita autòctona es culpa del nostre amic...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada