--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 23 de gener de 2011

L’Escola del Vent.

 La setmana ha acabat amb un tramuntanal típic d'hivern, d’aquells que conviden a quedar-te a casa, però desprès de la frustració que ha significat no poder fer els cens d’aus marines tinc ganes de donar-li la cara a la Tramuntana. La nit del divendres era massa forta per poder planificar quelcom raonable, però durant la nit ha anat baixant la seva intensitat, sense pensar-m’ho gens, ben esmorzat, he anat a Portlligat, on segur que hi trobo als infalibles i incombustibles de l’Escola d’en Mar, ells surten tots els dissabtes, faci el temps que faci.
A l’ arribar a s’Alqueria, m’he parat per mirar la mar, just per sobre de la platja d’en Ballesta. He pensat que el més sensat era girar cua i cap a casa, tenia clar que amb aquelles condicions de vent, onatge i temperatura no eren aptes pel paleig, al menys jo era incapaç d’afrontar-ho, però m’he arribat fins la platja per comprovar que no hi hagués cap company preparant-se per afrontar aquell tràngol. Doncs ves per on, allí dins del cotxe, arrecerat del vent, hi havia en Mútur, ell sempre hi és... Estava parlant per telèfon amb en Toni Sbert, mallorquí vingut a l’Alt Empordà, que es moria de ganes per tastar aquella tramuntaneta gèlida. Sortosament li va fer cas i no va venir fins un paratge tan inhòspit com avui era Portlligat.
Desprès de saludar-nos i amb una mirada de complicitat hem manifestat les nostres ganes de tastar-ho. Cal ser una mica inconscients per entrar al mar un dia com aquest. Jo estava absolutament tranquil perquè em trobava al costat d’un expert i, sabia que no faríem res que no es pogués fer i, així ha estat.
En Mútur ja tenia un pla de navegació. Aniríem fins la platja de Calders empesos pel vent i tornaríem donant-li la cara. M’ha dit que amb les condicions d’avui podríem fer aquesta maniobra un parell de vegades i, en cas de fer-ho, al vespre dormiríem planés pel cansament que pot suposar.
Amb un tres i no res, teníem els caiacs a la platja i nosaltres ens trobàvem embotits a dins d’aquesta segona pell. Primer ens hem apropat fins la bocana per observar la boca del llop. Posteriorment i amb el vent de bavor em travessat la badia per ser empesos fins la platja de Calders. A la tornada m’he posat a palejar com un posés, i he cremat les energies ràpidament, a la meva edat soc un palista “diesel”, no puc pretendre fer un esprint com si fos un jovenet. Al vent fort se’l ha d’afrontar amb el cap, no amb la mateixa fúria que ell t’envesteix. Quan entra potent la ràfega de vent, l’has de controlar i mirar de no perdre part del recorregut fet. Quan baixa la intensitat, l’has d’atacar, i ho has de fer enfonsant bé la pala, la palada ha de ser efectiva, fent tot el seu recorregut sota l’aigua i amb tota la seva superfície. Tan sols així seràs eficient no et cansaràs (tant) i de mica en mica aniràs avançant.
Aquesta lliçó me l’ha ensenyat el mestre Mútur i ho ha fet d’una manera subtil, com aquell qui no vol. M’agrada la gent que no t’alliçonen paternalment, si no que ho fan a través del exemple deixant fer, deixant que t’equivoquis i, després esperant que reflexionis sobre els errors comesos i així anar aprenent. Realment l’Escola del Mar, no és un club, és l’Escola del Vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada