--------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 31 de gener de 2011

Solitud a cala Jonquet.

En Manel O. ens ha enviat aquesta perla literaria.:
Que les plantes tenen una certa sensibilitat ja ho sabíem. A la llum es obvi, moltes tendeixen a créixer en direcció a la llum, a la temperatura també es obvi. La sensibilitat al tacte no es tan coneguda, la parra te tendència a acostar-se als objectes propers per poder enfilar-se, la mongeta també, més sorprenent es el cas de la Mimosa púdica, que plega ràpidament les seves fulles al mes mínim contacte. Aquesta reacció defensiva es tradueix en altres plantes en canvis a la seva composició química. Hi ha que, al notar que les seves fulles son mossegades per una cabra, produeixen immediatament hormones que fan que la seva ingesta resulti tòxica, Les cabres ho noten i només tenen temps de menjar-ne unes poques abans d’abandonar l’atac. Però el més sorprenent es que altres individus de la mateixa espècie vegetal de la zona també comencen a modificar la seva composició química abans de ser mossegades. Comunicació entre individus vegetals allunyats es una idea que fa trontollar la nostra preconcebuda imatge simplista del vegetal.
Considerem ara el cas de l’alga Zostera marina, semblant a la Posidònia i a la Cymodocea, que formen praderies, rics ecosistemes que fixen el sostrat i fan de guarderia pels alevins de moltes especies de peixos. Les praderies de la Zostera son conegudes com a “Prats d’anguila”. A Catalunya només creix a la badia dels Alfacs (Delta de l’Ebre) i a la cala Jonquet de Cadaquès .
Si les plantes poden comunicar-se amb individus llunyans, òbviament també poden notar que la comunicació ja no existeix, que ja no hi ha colònies de Zosteres a les cales adjacents. Com que son plantes superiors, amb flors i pol•linització ¿ podem imaginar l’homèric viatge d’un gra de pol•len de la colònia dels Alfacs per fertilitzar una flor de cala Jonquet ? Es poc probable, tot i que al mar tot es possible. Com en un guió clàssic de ciència ficció, el dels supervivents desprès d’un holocaust nuclear, les Zosteres noten la seva solitud, no reben estímuls de mes enllà de la seva minsa colònia, es més, noten com la seva colònia es va reduint inexorablement. Potser ja han tingut temps d’aprendre a associar el característic soroll que produeix la cadena de l’ancora de les embarcacions a la pèrdua d’individus, però desenvolupar un mètode de defensa efectiu requeriria un procés evolutiu de molts mil•lennis. Francament, no crec que siguin a temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada