--------------------------------------------------------------------------------

divendres, 6 de juliol de 2012

Al mar hi ha papallones?


Aquesta pregunta me la feien les companyes de la sortida del divendres. Resulta que van observar com una papallona queia repetidament sobre l’aigua i s’alçava sense gaires dificultats aparents. Que jo sàpiga, aquest comportament no ha estat descrit en el món de les papallones, possiblement que es tractava d’un exemplar amb greus problemes per seguir fent el seu camí.
Diuen que els opistobranquis (mol·lusc) i les planàries (cucs) són com les papallones del mar, la seva morfologia i color els converteix  en uns animalons extremadament vistosos. Aquest és el motiu de que tinguin un nombrós grup d’adeptes dins del món del submarinisme (fotogràfic).
En les nostres sortides amb caiac, ara intentem dedicar una estona a cabussar-nos a pulmó lliure i gaudir del fons marí. Per fer-ho ens equipem de neoprè i fitora, lo de la fitora és per allò de la supervivència, també som uns amants del pop a la gallega i l’arròs negre, de tant en tant ens agrada treure algun pop o sípia, és clar.
Dissabte al matí vàrem creuar-nos amb un animaló d’una bellesa delicada i extrema, es tracta d’un cuc (planària) anomenat “Pseudobiceros splendidus”, resulta que no és gaire comú i nosaltres vàrem tenir la sort de veure’l nedant en l’aigua lliure a molt poca fondària. Més que nedar vola, mitjançant unes ondulacions simètriques i sincròniques del seu cos aplanat, de color fosc violaci i vorejat per una línea taronja . Aquest moviment és d’una plasticitat bestial. Quina sort de poder-ho veure en viu i en directe.
No vaig poder resistir d’agafar-lo amb una cura extrema i engabiar-lo per uns minuts dins de la meva mà. Vaig fer una gàbia tancant la mà i creant una cavitat on enquibir a l’animaló i, així, poder-lo ensenyar als amics que estaven a la cala Serena. Mentre anava impulsant-me amb els peus d’ànec fins la platja, un bocí del cos d’aquella meravella es va despendre. No vaig suportar el mal fet,  i immediatament el vaig alliberar  per procurar no fer-li més mal.
He de confessar que em va donar molt mal rotllo el que havia succeït. Sortosament en arribar a casa i cercar de quin animaló es tractava, vaig llegir que tenia la capacitat de regenerar les parts trencades del seu cos... Quin descans!
Lliçó apresa, a partir d’ara, la fitora en una mà i, en l’altra la càmera de fotografiar..., i res de tocar a aquestes bestioles tant delicades que guarneixen els fons marins de la mar d’Amunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada